Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Com que la inflació només ens preocupa en la seva dimensió econòmica, ens hem tornat insensibles a la inflació verbal.

I em sembla que només la inflació verbal pot explicar la profusió amb què les paraules ètica o moral apareixen en els discursos i les declaracions, profusió que sovint revela una incontinència verbal digna de millor causa. Ja se sap: sempre que algú se sent impotent o indignat davant d'una cosa que no li agrada o que, senzillament, rebutja, apel·la patèticament a una suposada pèrdua d'ètica i/o valors. "Això (el que sigui) no passaria si la gent (o els "x"...) tingués més ètica".

 

La raó per la que tanta gent diu que està convençuda que l'ètica pot sortir airosa allà on la legislació, la política, la gestió, els costums o l'educació han fracassat, escapa a les meves capacitats de comprensió. La meva credulitat és força limitada com per acceptar que la pobra ètica podrà arribar allà on les altres no arriben. Francament: no entenc com podrem resoldre millor els problemes de legislació, de política, de gestió, de costums o d'educació parlant d'ètica o apel·lant a ella. Entre altres raons perquè això suposa que ja les hem plantejat autosuficientment sense cap consideració ètica, que és el que volem afegir després. I, la veritat, si l'ètica no hi és present conceptualment d'entrada ja no hi serà mai. Altrament dit, no entenc quin sentit té un enfocament que quan parla -per posar un exemple- de gestió no parla d'ètica, i que quan parla d'ètica no parla de gestió.

 

A vegades penso que la caiguda de les grans ideologies ens han deixat com a herència la nostàlgia d'un món ben ordenat (per bé que un món ben ordenat només sigui una fantasia ben ordenada). Perquè, en el dia a dia, la manca de creences compartides ens ha deixat davant l'evidència de criteris de decisió dispars, el principal argument dels quals sovint és la facticitat del seu poder per imposar-se com a tals. Davant d'aquesta dispersió incontrolable, la incontinència...

Read More »

 

Amb el meu col·lega Josep Miralles -a qui dec bona part del que presento en aquest text- a vegades provoquem una mena de joc d'identificació.

 

El joc consisteix en una cosa molt senzilla: llancem, més que res per afany de provocar, el supòsit que, quan es tracta de pensar la relació entre ètica i empresa, només hi ha quatre posicions possibles. I aquestes quatre posicions es poden agrupar en parelles. I convidem a cadascú a situar-se (o a situar alguns exemples trets dels mitjans de comunicació).

 

La primera parella respon a un únic patró. En aquesta relació, a l’una nega a l'altra, ja sigui l'empresa a l'ètica o l'ètica a l'empresa.

 

En primer lloc, la visió de l'empresa que nega l'ètica. Ja se sap, els negocis són els negocis, i l'empresa està per obtenir beneficis. L'empresa és una institució important per a la societat (com seria la vida sense empreses?), i la seva actuació ve donada per unes regles del joc que no depenen d’ella: si es tracta d'ètica parlem de les regles, però no dels jugadors. Consegüentment, l'ètica no és rellevant ni pertinent en l'àmbit empresarial, que té una altra lògica. Com em va dir una vegada un directiu, "ja tinc prous problemes a l'empresa com perquè, a sobre, m'hagi de plantejar problemes no empresarials". Els negocis són pròpiament amorals, i pretendre introduir-hi l'ètica és introduir una pertorbació innecessària que, a sobre, ens distreu del que hauria de ser el focus de l'actuació. A més, les que són ètiques són les persones, no les empreses. I l'ètica personal ni depèn de les empreses ni és un assumpte de les empreses.

 

En segon lloc, la visió...

Read More »

Anem tots repetint obedientment el mantra "societat del coneixement". Però, quina societat i quin coneixement?

 A veure: en la societat que sembla emergir, la vella divisió entre cultura literària i cultura tecnocientífica queda en un segon lloc. De fet, la sociologia recreativa insisteix que la divisió entre les dues cultures s'ha resolt a favor de la tecnociència. D'aquí a grans lamentacions -i fins i tot funerals- sobre les humanitats només hi ha un pas. Peter Sloterdijk afirmava que "la cultura humanista, basada en el llibre i en una educació monopolitzada pel sacerdot i el mestre, ha perdut definitivament la seva capacitat per modelar l'home". La frase és tan provocativa com brillant, i la seva provocació i la seva brillantor poden fer-nos deixar de banda uns quants aclariments que són necessaris: què s'estableix com a cultura humanista i qui i com la delimita?; no hi ha cultura humanista si no es basa en el llibre?; que el sacerdot i el mestre ja no monopolitzin l'educació és una constatació o una nostàlgia?; què vol dir avui modelar l'home?

 

Suposem que acceptem això de la crisi de les humanitats, poden tenir encara algun paper les humanitats en l'emergent (ehem!) societat del coneixement? Hi ha certes tendències que, al meu parer, ho confirmen, sempre que les humanitats sàpiguen assumir les noves condicions socials i culturals. Fins fa poc el pes es decantava cap al fet de compartir un fons comú del saber (el Allgemeine Bildung dels alemanys, l'educació liberal anglosaxona). El famós cànon occidental de Harold Bloom és, probablement l'últim cant nostàlgic a favor d'aquesta visió de la tradició. Però en el present la barreja entre coneixement aplicat, especialitzat i la necessària comprehensió i capacitat d'integració crearà sabers mestissos, experiències altament interdisciplinàries. La distinció entre especialistes i generalistes, doncs, tindrà menys sentit o, simplement, deixarà de tenir-lo; la separació entre ciències i lletres (quina...

Read More »

Ho recordo com si fos ahir, tot i que d'això -com de tantes coses- fa ja molts anys. Tants que en aquell temps compràvem amb pessetes. Durant l'estiueig solíem anar de tant en tant a fer les compres d'intendència a una gran superfície comercial. Allà vaig rebre una classe d'ètica que no oblidaré mai.

Durant molt de temps, era habitual trobar escampats a l'aparcament els carrets de la compra, amb risc evident per a les carrosseries dels cotxes, tot i els amables i omnipresents missatges que indicaven on hauríem deixar-los, i que ens exhortaven a fer-ho pel bé de tothom. Fins que va arribar el dia en què, amb gran sorpresa per part nostra, en arribar els trobàrem perfectament alineats al seu lloc (i, per cert, ja no vam veure més al noi que treballava empenyent-los per posar-los en ordre). Aquest miracle s'havia esdevingut gràcies a l’enginyós mecanisme que permet disposar del carret, previ dipòsit d'una moneda, que es recupera quan s'encaixa el carret ja buit en un altre ja ordenat en perfecta alineació. D'aquesta manera, la necessitat que el client té del carret i l'interès que té en no regalar la seva moneda el fan cooperar en el manteniment de l'ordre general de l'aparcament.

En un mecanisme tan trivial es sintetitza un debat que amara la reflexió moral contemporània. Un debat, d'una banda, entre els que creuen que els individus actuem sempre moguts pels nostres interessos i, consegüentment, que en la il·lustració i clarificació del que són més autènticament els propis interessos es condensa tot projecte moral possible, tant personal com social. D'altra banda, els que creuen que només es pot parlar pròpiament de moral quan hom va més enllà del propi interès i es preocupa activa i conscientment dels altres, per la comunitat o pel bé comú. En el límit, hom...

Read More »

Els afeccionats a fer escarafalls per la crisi de valors no solen esmentar el silenci entre allò digne de ser valorat. Potser perquè haurien de callar tot seguit. I tal vegada ens convé començar a plantejar-nos que el silenci és també un bé a preservar. I és un bé públic en la mesura que no és un pur afer individual; en la mesura que accedir-hi requereix condicions socials, actituds compartides i aprenentatges personals.

No cal dir que vivim immersos en el soroll fins al punt que reduir-lo genera a parts iguals sorpresa i inquietud. Avui l’excèntric és el qui demana silenci. Ja no es tracta de la clàssica apel·lació a respectar el descans dels veïns. Es tracta de la desvinculació del silenci de la idea de respecte: hom exigeix respecte al que diu i al que fa, però descarta que el silenci propi i aliè pugui ser objecte de respecte, perquè el silenci cada cop més es considera un espai buit que requereix ser ocupat ràpidament, compulsivament. El silenci ambiental esdevindrà –és ja- un luxe en un món que consumeix experiències i no simplement objectes, una experiència pintoresca i excepcional, que sorprèn i encurioseix, però que no està fàcilment a l’abast de tothom.

Però aquest silenci colgat sota el soroll ambiental no ha de ser l’excusa per ignorar que hi ha un silenci absent simplement perquè en fugim. I es manifesta en el soroll que envaeix les nostres relacions. Hi ha el soroll somort i constant que ens proporcionem a nosaltres mateixos i que pren la forma de la creixent dispersió personal sota el tsunami d’estímuls que ens arrossega. Llegíem l’altre dia la notícia de la preocupació creixent per l’atròfia dels polzes entre els joves per l’ús continuat del mòbil. Més ens hauria de preocupar l’atròfia de l’atenció en una època en la que la gent ja demana perdó davant de l’exigència d’estar connectat tothora si no ho està durant un període de temps, i on aviat es necessitaran ansiolítics si hom pretén una desconnexió sostinguda durant algunes hores.

...

Read More »

A mí, parlar del PC encara m'evoca la referència a un partit polític. Per als meus fills i els meus alumnes, només pot significar la referència a un ordinador. Quan em dedico a la sociologia recreativa acostumo a dir que aquest és un resum sintètic del que va ser el segle XX: del PC al PC.

Del PC al PC. Més enllà d'organitzacions concretes i d'artefactes mentals, potser és el símbol d'una transformació de tarannàs i actituds, de maneres de veure el món i de situar-s'hi. D'un discurs que parteix de la preocupació social i de la sort dels empobrits a un discurs que remet primàriament a les capacitats i recursos personals. D'una perspectiva orientada a transformar el món a una tendència a veure el món des de la meva perspectiva. D'una actitud que es pregunta com contribuir a transformar el món a una actitud que cerca -a cop de click- el millor que m'ofereix el món. D'una preocupació per un futur que no veurem a una exigència de ho vull ja. I així podríem seguir. Però, per què hauríem de seguir en aquesta línia? Expressar-se mitjançant contraposicions és còmode, però no sempre fa justícia a la realitat. La vella tensió de veure i comprendre la realitat humana alhora des de la dimensió social i des de la personal segueix sent un repte a la nostra capacitat vital d'integració, encara que moltes vegades es concreti en un monument a la nostra capacitat mental de simplificació dualista. També és un repte per a la societat del coneixement. I, sobretot, per viure en, des de i per a un canvi d'època.  

File:Computer-aj aj ashton 01.svgCada...

Read More »

No hi ha països exitosos amb empreses fracassades. I no hi ha empreses exitoses en països fracassats. Oblidar-ho pot portar a errors colossals. Perquè tenir visió d’empresa i visió de país no són línies paral·leles, sinó que estan íntimament interpenetrades. I això comporta tenir clares unes quantes coses que en el nostre país no sempre ho han estat. Per exemple: que un bon teixit empresarial i una bona cultura empresarial no són el simple suport econòmic a un projecte de país, sinó que en formen part intrínsecament. O que les persones vivim en societats i no en mercats i, per tant, que és impossible fer viable una empresa sense atendre a la viabilitat de les persones i del país on opera. O que de la mateixa manera que tota decisió econòmica té un impacte social, tota proposta social té un cost econòmic.

Per això és important que el Consell de Cambres hagi llançat la iniciativa respon.cat, orientada a promoure la RSE. Però convé anar a pams. Perquè a Catalunya encara predomina una visió reduccionista de la RSE. Encara s’associa a que les empreses facin bones obres, donin diners o retornin no-sé-què a la societat. Encara associem RSE a acció social o filantropia, cosa que agrada molt a tota mena d’institucions públiques i socials que esperen que en nom de la RSE les empreses els financiïn les seves activitats. Això no queda exclós, és clar, però no és el nucli de la RSE. La RSE no li pregunta a l’empresa com i en què es gasta els diners que guanya, sinó com els guanya. Li pregunta pels impactes de la seva activitat, tots els impactes. Impactes que considerin els afectats per les seves decisions. I sense contraposar la S a la viabilitat econòmica de l’empresa, perquè això seria un disbarat suicida. Perquè quan parlem de RSE encara hi ha molta gent que pensa més en la S que en la R i la E. Del que estem parlant no és d’algunes activitats o pràctiques empresarials,...

Read More »

La capacitat d’estimar o de emocionar-nos no la perdem amb l’edat, tampoc en la política. Però hi ha persones amb pedigrí progre que blasmen en públic la dimensió emocional de les posicions polítiques que no comparteixen. Hi ha progres exquisits que blasmen el nacionalisme per emocional i obliden la seva història emocional, que els ha fet vibrar des de "por el cambio" fins al no a la guerra passant pel patriotisme sandinista.

Agafem aquesta frase d’un líder polític contemporani: "Només pot ser president algú que desitja, estima i vol". O aquesta altra: "La nostra doctrina és, sobretot, un sentiment, i no és i no ha de ser una construcció ideològica. Per a liderar el canvi és imprescindible fer-se càrrec de l’estat d’ànim dels altres". La primera correspon a François Miterrand, la segona és de Felipe González referint-se al socialisme.

Hi ha quatre consideracions diferents que podríem fer sobre aquesta reacció progre. Les podríem resumir de la següent manera. 1. Alguns obliden o justifiquen la seva pròpia història emocional i només identifiquen valors, sentiments i emocions com a elements conservadors. 2. A mesura que s’han dedicat a la maquinària de govern han gestionat prescindint de les emocions com a una dimensió del fer política, de la connexió amb la gent i com a vehicle d’auscultació de la ciutadania. 3. Obsedits en tenir la raó (el futur és nostre) i en no haver-la de renovar per la superioritat dels seus arguments i propostes, han vist perplexes com han perdut l’adhesió emocional fins i tot dels seus. 4. Consideren que hi ha unes causes socials, les seves, que haurien de generar emoció o indignació, però no entenen i no accepten que els ciutadans s’emocionin tant o més per altres causes.

Creure que la política funciona despullada de passió i emoció, com una equació matemàtica, és errar el tret. La política implica fets i solucions, però és també il·lusió i entusiasme, capacitat de mobilització des del cor, somnis i esperances. Els ciutadans...

Read More »

L'endemà de l'accident nuclear de Fukushima, 28.000 ciutadans van abandonar de manera serena i ordenada casa seva donant al món un exemple únic de coratge davant l'adversitat, que va ser respost pel conjunt de la societat japonesa amb un alt nivell de consciència cívica i abnegació. El 3 de desembre passat una onada de robatoris a supermercats i comerços va afectar la ciutat argentina de Córdoba en coincidència amb una vaga de policies. Per les mateixes dates, la capital d’Ucraïna va iniciar unes importants mobilitzacions ciutadanes contra el seu govern que s’estan saldant amb forts enfrontaments amb la policia, molts manifestants ferits i l’assalt o bloqueig d’edificis oficials. I des d’aquest mes de gener, el descontentament entre els veïns del barri de Gamonal a Burgos, pel projecte de l'Ajuntament per transformar en bulevard una de les artèries principals de la ciutat, va derivar en indignació, després en protestes i finalment en disturbis violents.

Aquests esdeveniments són de naturalesa i origen molt diferent però mostren que és en els incidents crítics on es posa millor de manifest la naturalesa cívica d’un col·lectiu.

Durant aquest any, la ciutadania catalana (i espanyola) estarà exposada a moments d’especial transcendència política que poden ser motius més que rellevants de possible discussió i tensió. Val la pena recordar, però, amb permís del ministre Fernández Díaz, que fins al moment present Catalunya no ha viscut cap episodi rellevant de trencadissa ("una fractura sense precedents que contamina la convivència") per aquesta causa, sinó que, tret d’alguna bretolada, els paràmetres d’actuació de la gent han estat i són més que civilitzats. Sembla com si el que fa trenta anys era el discurs hegemònic neomarxista de l’Escola de Frankfurt –la teoria del consens (i alguns afegirien de la lentitud) com a fonament moral de la democràcia— ara hagi esdevingut el gran dogma de fe dels conservadors d’una banda i l’altra.

Per això, convé recordar...

Read More »

 



Alguna vegada m'he imaginat iniciant un debat en alguna de les meves sessions proposant als que estiguéssim allà intentant (des)aprendre alguna cosa completar -sense pensar-hi molt, a cop calent- la frase "viure bé i obrar bé és...". La veritat és que m'ho he imaginat, però encara no ho he fet, per bé que crec que podria donar bastant de si un diàleg a partir del conjunt de respostes que poguéssim recollir. Però no ho he fet (això i altres coses que m'han passat pel cap) entre altres raons perquè com més va més penso que és una equivocació demanar-li a la gent les seves respostes sense haver-los convidat abans a indagar quines són les seves pròpies preguntes. Una de les coses que més m’incomoden de la manera establerta d'entendre l'educació és el que transmeten els exàmens: que acreditar que hom ha après alguna cosa es redueix a contestar preguntes que un altre fa. Que del que es tracta és de tenir respostes, i no de fer preguntes. I el cas és que cada vegada estic més convençut que l'autèntic repte de l'educació és aprendre a fer(-se) bones preguntes.

Amb la qual cosa també ens perdem dialogar sobre la manera com va completar Aristòtil la frase en qüestió: "viure bé i obrar bé és el mateix que ser feliç". Apa!: és el mateix, diu Aristòtil. No diu que l'acompanya un sentiment de felicitat; o que obrar bé és un deure que pot comportar la felicitat o no; o que la felicitat és la conseqüència o el resultat de...; no: diu que és el mateix. És clar que avui més d'un també podria contestar que maleïda la falta que ens fa Aristòtil per completar aquesta frase: no havíem quedat que les preguntes personals requereixen una resposta personal? Doncs que cadascú digui el que li sembli i cadascú per on l’enfili. I aquí és on volia anar a parar, després d'aquest inici una mica envitricollat.

Perquè sovint tinc la sensació que, com que ens passem el dia repetint que tot està canviant i que estem entrant en un nou tipus de societat, acabem generant en...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment