Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

En els últims anys han proliferat els materials, estudis i convocatòries sobre un tema, alhora, apassionant i ambivalent: el lideratge. Probablement, parlar de lideratge sigui una manera indirecta de parlar del gran tema de fons: el canvi. Tot canvi requereix no tan sols orientació, sinó també creació de sentit. La pregunta pel lideratge, doncs, sovint és també el reflex de l'ansietat en temps d'incertesa: algú sap cap a on anem, cap a on podríem anar, cap a on hauríem d'anar? (Tres preguntes, per cert molt diferents, però que sovint es confonen).

le-discours-de-la-servitude-volontaire.jpegMoltes vegades, la pregunta pel lideratge es redueix a una anàlisi de les múltiples maneres de plantejar la relació líder-seguidor (sense oblidar que de vegades en la reflexió sobre el lideratge el que pesa en el fons és l'interès per dilucidar com es construeix una manera d'entendre seguiment molt propera a la submissió: hauríem de tornar a llegir a Etienne de la Boétie i el seu Discurs de la servitud voluntària). L'altra cara de la moneda (un tema subjacent que sembla que avergonyeix explicitar) és la qüestió del poder: no és possible parlar de lideratge sense parlar de com es resolen les relacions de poder, en qualsevol de les seves múltiples facetes. Crec que moltes vegades les suposades reserves "ètiques" davant la qüestió del lideratge remeten a un mal resolt conflicte entre cert discurs ètic i la realitat del poder, com si aquest no fos més que un mal necessari que es dissoldria si tots fóssim més "humans "(???). En certs àmbits suposadament radicals predomina una abominació del lideratge (sovint en boca dels seus mateixos líders) més necessitada d'anàlisi psiquiàtric que d'anàlisi política

 

Però en el fons crec que hi ha un corrent de fons que s'expressa en múltiples iniciatives que vinculen la qüestió del lideratge a la pregunta de com construir el nostre futur. Aquest és un bon moment, per tant, per reflexionar també sobre els components del nou tipus de lideratge que necessitem. S'ha subratllat que el líder és aquella persona que interpreta millor el moment històric que li ha tocat viure i que és capaç d'assenyalar el futur amb seguretat inusual, aconseguint que els altres el segueixin. Aquest tipus de descripció, segurament correcta, oblida sovint aquells valors assumits per la persona que estructuren el seu compromís i que van acabar per determinar la seva força interior i per forjar el seu caràcter. Dit d'una altra manera, el lideratge entès com la capacitat de construir sentit avui i sobretot demà dependrà no només de la perícia d'alguns per atalaiar l'horitzó (visionaris) o per influir en els altres (influents) sinó de l'autoritat moral, d'una formació amb visió àmplia, de la qualitat humana i de la constel·lació d'actituds dels nostres dirigents, en qualsevol dels seus àmbits d'actuació. Per això, en els contextos organitzatius i socials, parlar de "relleu generacional" no és només parlar d'edats, no significa una cosa tan simple com substituir veterans per joves ambiciosos o ben posicionats. El veritable relleu suposa, en realitat, un canvi cultural. A vegades parlem del canvi de lideratge amb una mentalitat de reposador de supermercat: substituir algú per algú semblant sense tocar el sistema en què s'insereixen (i amb l'exigència implícita que no el toquin). Una cosa semblant al que passa quan s'exigeix ​​diversitat: sol donar com a resultat un paisatge humà variat en el qual la diversitat brilla per la seva absència pel que fa a idees i mentalitats.

...

Read More »

Fa uns anys, a Barcelona es va produir un crim en un pàrquing. Quan s'estava investigant aquest crim, l'alcalde va declarar a un diari que "hi ha un cert nivell de professionalitat –de l’autor- que fa que la cosa sigui més complexa del que seria desitjable". També, en algunes informacions sobre robatoris de pisos a Barcelona, els autors havien estat qualificats pels mitjans de comunicació com a professionals per la seva perícia en la realització del delicte.

Crec que aquests comentaris no són més que el reflex d'una convicció cada cop més arrelada en la nostra cultura i que obliga a replantejar la pregunta sobre què entenem avui per professionalitat. Poden caure sota la mateixa denominació els assassins, els advocats, els lladres, els metges, i així successivament? Per què la nostra societat i, no ho neguem, els mateixos professionals sembla que es troben còmodes i no reaccionen davant afirmacions d'aquest tipus?

 

Al meu entendre, el que hi ha subjacent a aquest plantejament és la idea que un professional és algú tècnicament competent que posa aquesta competència al servei de fins -fins que no té cap sentit discutir ni qüestionar- a canvi de la corresponent remuneració. Així doncs, la competència tècnica es justifica per si mateixa, amb independència dels fins als quals serveixi. Fer "bé" alguna cosa és independent del bé o del mal que es causa amb aquesta actuació. S'avalua la correcció del procediment i no el bé inherent a aquella pràctica. Així doncs, un assassí (i més encara, suposem, en el cas d'un assassí a sou) que elimina algú i aconsegueix escapar a la justícia seria un excel·lent professional.

 

El professor Goodpaster ha proposat que es consideri l'existència d'una malaltia que pot ser típica de professionals i organitzacions. L'anomena teleopatia, i podríem definir-la com una obsessió acrítica per l'orientació a objectius o l'obtenció de resultats. La teleopatía suposa suspendre qualsevol tipus de judici o de criteri...

Read More »

El 18 de febrer del 2006 va tenir lloc a Barcelona la primera de les grans manifestacions multitudinàries a favor del dret a decidir. D’aleshores ençà, és a dir, vuit anys després, res fa pensar que les mobilitzacions sobiranistes impulsades per diverses organitzacions cíviques catalanes responguin a un soufflé ni hagin arribat al punt de la seva desactivació o desinflament. L’apel·lació, doncs, al símil futbolístic de la “fi de cicle” a què fan referència i amb la que somnien els seus adversaris sembla correspondre més a un desig que a la realitat. 

Hem volgut recordar aquests esdeveniments no tant per l’exitós fenomen de les mobilitzacions massives de catalans sinó pel fet que l’argumentari favorable a la legitimació del dret a decidir hagi quallat entre la majoria de la població fins al punt d’identificar-lo amb un pronunciament democràtic i just, que un col·lectiu que es considera subjecte polític reclama inserint-lo en un context d’absència de violència i amb un clar suport del seu propi Parlament.

 

Diguem-ho encara d’una altra manera. En la reclamació a favor del dret a decidir, la clau no rau pròpiament en la decisió sinó en les creences compartides que motiven la decisió. Catalunya –des de l’elaboració del nou Estatut fins avui- ha estat un espai activíssim de deliberació entre milers de ciutadans. Fòrums i àgores de tota mena han permès anar configurant un relat sobre el seu present i futur. Per aquest motiu, el dret a decidir no és un rampell fruit de la rauxa sinó la via consensuada i destil·lada per líders polítics i socials, i per la ciutadania, després de llargs debats i discussions.

 

L’error que ha comès el govern espanyol i amb ell diverses institucions de l’Estat és creure que dificultant els tràmits de la decisió, il·legalitzant o prohibint...

Read More »

Quins valors predominen en la nostra societat? Sobre quins valors orientar les nostres pràctiques? En quins valors educar? Quins valors compartir? Com canvien els valors? Aquestes, com altres de semblants, són preguntes que considerem rellevants i que es plantegen en la majoria dels països occidentals. La raó és clara, els valors són com les empremtes dactilars, no es veuen a simple vista, ningú té les mateixes, però la seva petjada resta present en tot el que fem. El darrer llibre de Martha Nussbaum, per exemple, parteix de la premissa que, en èpoques de tensió i acceleració, tota societat necessita reflexionar sobre la solidesa dels seus valors més preuats. Però apel·lar als valors no significa necessàriament conservar-los o immobilitzar la societat, sinó que també implica voler-la criticar i transformar. És a dir, també hi ha una dimensió deliberativa o disputativa dels valors que serveix per dirimir opcions de vida bona diferents o fins i tot oposades que acaben per traslladar-se al marc polític i legal i als principis normatius que regulen les nostres vides.

El problema és que per a discutir sobre valors cal saber primer quins són els nostres, per què els defensem i com s’adeqüen a una realitat dinàmica i canviant. I el problema també és que en els espais de disputa pública (sigui per la nova llei de l’avortament o pels aldarulls de Can Vies, per posar dos exemples) també entren en joc interessos i concepcions ideològiques oposades. Encara que sembli una obvietat, el problema és que per a discutir sobre temàtiques que posen (també) en joc els valors cal començar per saber discutir.

 

L’Anuari de Valors 2013 que acaba de sortir ens ajuda a avançar en aquesta línia, ja que ens presenta de manera detallada quins han estat els gran debats axiològics de l’any a partir del seguiment de la premsa de més difusió a Catalunya....

Read More »

Que un diari, com va fer l’Ara el 20 d’abril, faci un portada en defensa de les humanitats ja és en sí mateix una noticia. Si a sobre aquesta pregunta estigués present en l’agenda del debat públic ja seria extraordinari.

Però potser convindria fer una precisió: la pregunta per les humanitats hauria d’estar en l’agenda no perquè tingui sentit per si mateixa, sinó com expressió d’una preocupació compartida pel creixement en humanitat (la pròpia i la compartida). O, si voleu, com a expressió del compromís per l’humanisme.

 

Qui vulgui viure seriosament en la societat del coneixement ha d'estar entrenat en la interculturalitat, en el coneixement de tradicions diferents, en el diàleg amb valors i creences aliens a la pròpia cultura. Una societat en la que esdevenen un perill públic (sobretot si manen) aquells a qui va descriure tan bé Weber: "especialistes sense esperit, hedonistes sense cor, aquestes nul·litats s'imaginen haver arribat a un estadi de la humanitat superior a tots els anteriors".

 

Els temps actuals són un camp d'oportunitats per a les humanitats, però cal encertar en el camí de la seva reformulació. Perquè, encara que tot canviï, ni el món ni la condició humana comencen avui.  Nogensmenys, la pregunta és si el futur de les humanitats passa, exclusivament, per les facultats d’humanitats. La vida no s’organitza en departamentes. Avui són metges, tecnòlegs, enginyers, empresaris, directius, funcionaris els que estan reclamant, en un món altament especialitzat, una aproximació a la dimensió més profunda de la humanitat, la que hauria d'estar present a la base de la seva disciplina i de la seva professió. El repte, doncs, no són les humanitats sinó l’educació. I l’educació més enllà dels cicles institucionalitzats.

 

La crisi de l'educació no és una crisi de currículum i plans d'estudi. Anem a pams: clar que ho és, per descomptat. Però és un greu error reduir-la a veure qui elabora el millor puzle curricular. Entre...

Read More »

Aquest blog tanca per vacances. Atès que enguany celebrem el centenari de Joan Vinyoli, us desitjo un bon estiu amb un dels seus poemes.

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre's com en un dellà
que és sols l'aquí, darrera
cortines transparents.
                                  I què veus?
No res, un fum.
                        En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora de silenci.

Quan parlem de formar per al lideratge hem de procurar no pujar als núvols i omplir-nos la boca de grans paraules. El punt de partida ha de ser la realitat. I la realitat dels nostres joves, que són un dels actors clau de la universitat, és la que és: complexa, difícil i sovint dura. Per posar un exemple: la paraula mileurista va ser encunyada el 2005 en una carta al director en la qual hom es queixava que tot just arribava a guanyar 1000 € al mes. Avui el mileurisme és una aspiració. Per això, tant l’educació com les reflexions sobre el lideratge no es poden desvincular de la realitat social en la qual s’insereixen.

Fa uns anys, l’Observatori dels Valors de la Fundació Carulla i Esade va publicar un informe sobre els valors dels catalans que tenia un títol significatiu: Valors tous en temps durs. Sense entrar ara en continguts, el títol reflectia una qüestió inquietant: tal vegada estàvem vivint les dificultats d’una época dura des d’uns valors i actituds que no s’hi ajustaven, potser perquè provenien d’uns temps en que molta gent s’havia imaginat que tot era xauxa. Pot ser el lideratge un valor tou, una altra manera d’esperar la vareta mágica –o el mag- que ho resolgui tot? Poder ser-ho, ho pot ser. Per això abans de parlar de la formació de líders, com diu el títol de la jornada, ens hem de preguntar des de quina aproximació al lideratge parlem.

 

I aquí convé fer la primer precisió: crec que és millor parlar de lideratge que no pas de líders, especialmente si parlem d’educació. Perquè el líder forma part de qualsevol procés de lideratge -no caldria, sinó!- però el líder no esgota totes les dimensions que configuren el lideratge. Per això la universitat ha d’educar per al lideratge, que és molt més que la simple pretensió de pretendre formar líders.

 

Juntament amb Àngel Castiñeira, en el llibre El poliedre del lideratge hem subratllat que, en parlar de lideratge, hem considerar quatre components i dimensions, on el més rellevant...

Read More »

Ja us podeu inscriure al Taller d'Humanitat(s) d'Esade 2014-15. Amb XavierAntich i LauraBorras.

Ho podeu fer aquí: http://itemsweb.esade.edu/webbs/imagenes/mail_EXED/taller-humanitats-tots.html

El tallers tenen com a divisa: conviure amb els clàssics per viure el present. Avui tenim assumit que quan parlem de directius i lideratge no hem d’oblidar mai que en darrer terme parlem de persones. La qualitat humana és rellevant per poder orientar-nos vers una bona direcció i un bon lideratge. Una de les maneres de treballar-la pot ser la indagació i la reflexió personals que es poden dur a terme a través de grans obres que ens posen en contacte amb emocions, passions, valors i ideals que conformen la condició humana. Aquestes grans obres ens poden ajudar a aproximar-nos millor a la complexa realitat de les nostres organitzacions (amb la presència del poder, l’ambició, l’honestedat, la integritat, els diners, l’excel·lència, el compromís i tants d’altres components de la condició humana…). Mitjançant un Taller d’humanitat(s) volem facilitar aquesta indagació i reflexió personals, i ajudar a compartir-les.

 

Objectius

 

·         crear un espai de llibertat intel·lectual i vital

·         per a directius i professionals

·         on sigui possible reflexionar, dialogar i compartir

·         en un clima de receptivitat, indagació i aprenentatge

·         a partir d’un treball personal de lectura directa de textos o quadres rellevants i significatius

·         amb el suport de persones disposades i...

Read More »

 

Venim d’un temps convuls que ha regirat l’economia, la societat, la política, les institucions, el medi ambient i el món. Ara es tracta de saber què és el que ens pertoca fer, quines són les noves prioritats. Els temps de crisi són temps d’aprenentatge i de propòsits i, si volem, són temps transformacionals.

Creiem que el denominador comú de molts dels problemes que estem afrontant és una vinculació amb el món dels valors. Constatem un afebliment de la connexió entre les persones, les organitzacions i la societat en general amb els fonaments valoratius. Potser el nivell d’imbricació pràctica dels valors no difereix massa del d’altres moments, però ara fins i tot hem afeblit els discursos públics sobre els valors. O potser també ha disminuït la nostra destresa per a integrar-los de manera exigent i no relaxada a les nostres pràctiques quotidianes. Dit d’una altra manera, la nostra vida, la nostra activitat, els nostres criteris d’actuació sovint han quedat massa lluny d’allò que en podríem dir uns valors bàsics compartits.

Aquesta apel·lació a uns grans valors compartits sovint rep tres menes de crítiques: una, que són massa abstractes, massa allunyats de la realitat quotidiana; una altra, que són massa ambiciosos, massa idealistes; i finalment que són carrinclons, que fan olor d’antic. És com si els valors deambulessin entre la filosofia i la sagristia, però mai pel bell mig de les nostres vides de cada dia. No compartim aquesta visió. Els valors sòlids continuen essent el fonament de tota perspectiva de vida de qualitat i un generador de sentit inesgotable de propòsit, d’orientació, de vertebració i de cohesió de molta gent en una proposta atractiva de voler millorar la realitat.

Anuari dels valors, presentat per la Fundació Lluís Carulla i ESADESón...

Read More »

L'entrevista que sobre aquest tema ens va fer a l`Àngel Castiñeira i a mi Mònica Terribas amb Aleix Cuberes al Matí de Catalunya Ràdio.

 www.catradio.cat/audio/827758/Lideratges-amb-lupa-com-son-i-com-haurien-de-ser-els-lideratges 



...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment