Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

El 18 de febrer del 2006 va tenir lloc a Barcelona la primera de les grans manifestacions multitudinàries a favor del dret a decidir. D’aleshores ençà, és a dir, vuit anys després, res fa pensar que les mobilitzacions sobiranistes impulsades per diverses organitzacions cíviques catalanes responguin a un soufflé ni hagin arribat al punt de la seva desactivació o desinflament. L’apel·lació, doncs, al símil futbolístic de la “fi de cicle” a què fan referència i amb la que somnien els seus adversaris sembla correspondre més a un desig que a la realitat. 

Hem volgut recordar aquests esdeveniments no tant per l’exitós fenomen de les mobilitzacions massives de catalans sinó pel fet que l’argumentari favorable a la legitimació del dret a decidir hagi quallat entre la majoria de la població fins al punt d’identificar-lo amb un pronunciament democràtic i just, que un col·lectiu que es considera subjecte polític reclama inserint-lo en un context d’absència de violència i amb un clar suport del seu propi Parlament.

 

Diguem-ho encara d’una altra manera. En la reclamació a favor del dret a decidir, la clau no rau pròpiament en la decisió sinó en les creences compartides que motiven la decisió. Catalunya –des de l’elaboració del nou Estatut fins avui- ha estat un espai activíssim de deliberació entre milers de ciutadans. Fòrums i àgores de tota mena han permès anar configurant un relat sobre el seu present i futur. Per aquest motiu, el dret a decidir no és un rampell fruit de la rauxa sinó la via consensuada i destil·lada per líders polítics i socials, i per la ciutadania, després de llargs debats i discussions.

 

L’error que ha comès el govern espanyol i amb ell diverses institucions de l’Estat és creure que dificultant els tràmits de la decisió, il·legalitzant o prohibint...

Read More »

Quins valors predominen en la nostra societat? Sobre quins valors orientar les nostres pràctiques? En quins valors educar? Quins valors compartir? Com canvien els valors? Aquestes, com altres de semblants, són preguntes que considerem rellevants i que es plantegen en la majoria dels països occidentals. La raó és clara, els valors són com les empremtes dactilars, no es veuen a simple vista, ningú té les mateixes, però la seva petjada resta present en tot el que fem. El darrer llibre de Martha Nussbaum, per exemple, parteix de la premissa que, en èpoques de tensió i acceleració, tota societat necessita reflexionar sobre la solidesa dels seus valors més preuats. Però apel·lar als valors no significa necessàriament conservar-los o immobilitzar la societat, sinó que també implica voler-la criticar i transformar. És a dir, també hi ha una dimensió deliberativa o disputativa dels valors que serveix per dirimir opcions de vida bona diferents o fins i tot oposades que acaben per traslladar-se al marc polític i legal i als principis normatius que regulen les nostres vides.

El problema és que per a discutir sobre valors cal saber primer quins són els nostres, per què els defensem i com s’adeqüen a una realitat dinàmica i canviant. I el problema també és que en els espais de disputa pública (sigui per la nova llei de l’avortament o pels aldarulls de Can Vies, per posar dos exemples) també entren en joc interessos i concepcions ideològiques oposades. Encara que sembli una obvietat, el problema és que per a discutir sobre temàtiques que posen (també) en joc els valors cal començar per saber discutir.

 

L’Anuari de Valors 2013 que acaba de sortir ens ajuda a avançar en aquesta línia, ja que ens presenta de manera detallada quins han estat els gran debats axiològics de l’any a partir del seguiment de la premsa de més difusió a Catalunya....

Read More »

Que un diari, com va fer l’Ara el 20 d’abril, faci un portada en defensa de les humanitats ja és en sí mateix una noticia. Si a sobre aquesta pregunta estigués present en l’agenda del debat públic ja seria extraordinari.

Però potser convindria fer una precisió: la pregunta per les humanitats hauria d’estar en l’agenda no perquè tingui sentit per si mateixa, sinó com expressió d’una preocupació compartida pel creixement en humanitat (la pròpia i la compartida). O, si voleu, com a expressió del compromís per l’humanisme.

 

Qui vulgui viure seriosament en la societat del coneixement ha d'estar entrenat en la interculturalitat, en el coneixement de tradicions diferents, en el diàleg amb valors i creences aliens a la pròpia cultura. Una societat en la que esdevenen un perill públic (sobretot si manen) aquells a qui va descriure tan bé Weber: "especialistes sense esperit, hedonistes sense cor, aquestes nul·litats s'imaginen haver arribat a un estadi de la humanitat superior a tots els anteriors".

 

Els temps actuals són un camp d'oportunitats per a les humanitats, però cal encertar en el camí de la seva reformulació. Perquè, encara que tot canviï, ni el món ni la condició humana comencen avui.  Nogensmenys, la pregunta és si el futur de les humanitats passa, exclusivament, per les facultats d’humanitats. La vida no s’organitza en departamentes. Avui són metges, tecnòlegs, enginyers, empresaris, directius, funcionaris els que estan reclamant, en un món altament especialitzat, una aproximació a la dimensió més profunda de la humanitat, la que hauria d'estar present a la base de la seva disciplina i de la seva professió. El repte, doncs, no són les humanitats sinó l’educació. I l’educació més enllà dels cicles institucionalitzats.

 

La crisi de l'educació no és una crisi de currículum i plans d'estudi. Anem a pams: clar que ho és, per descomptat. Però és un greu error reduir-la a veure qui elabora el millor puzle curricular. Entre...

Read More »

Aquest blog tanca per vacances. Atès que enguany celebrem el centenari de Joan Vinyoli, us desitjo un bon estiu amb un dels seus poemes.

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre's com en un dellà
que és sols l'aquí, darrera
cortines transparents.
                                  I què veus?
No res, un fum.
                        En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora de silenci.

Quan parlem de formar per al lideratge hem de procurar no pujar als núvols i omplir-nos la boca de grans paraules. El punt de partida ha de ser la realitat. I la realitat dels nostres joves, que són un dels actors clau de la universitat, és la que és: complexa, difícil i sovint dura. Per posar un exemple: la paraula mileurista va ser encunyada el 2005 en una carta al director en la qual hom es queixava que tot just arribava a guanyar 1000 € al mes. Avui el mileurisme és una aspiració. Per això, tant l’educació com les reflexions sobre el lideratge no es poden desvincular de la realitat social en la qual s’insereixen.

Fa uns anys, l’Observatori dels Valors de la Fundació Carulla i Esade va publicar un informe sobre els valors dels catalans que tenia un títol significatiu: Valors tous en temps durs. Sense entrar ara en continguts, el títol reflectia una qüestió inquietant: tal vegada estàvem vivint les dificultats d’una época dura des d’uns valors i actituds que no s’hi ajustaven, potser perquè provenien d’uns temps en que molta gent s’havia imaginat que tot era xauxa. Pot ser el lideratge un valor tou, una altra manera d’esperar la vareta mágica –o el mag- que ho resolgui tot? Poder ser-ho, ho pot ser. Per això abans de parlar de la formació de líders, com diu el títol de la jornada, ens hem de preguntar des de quina aproximació al lideratge parlem.

 

I aquí convé fer la primer precisió: crec que és millor parlar de lideratge que no pas de líders, especialmente si parlem d’educació. Perquè el líder forma part de qualsevol procés de lideratge -no caldria, sinó!- però el líder no esgota totes les dimensions que configuren el lideratge. Per això la universitat ha d’educar per al lideratge, que és molt més que la simple pretensió de pretendre formar líders.

 

Juntament amb Àngel Castiñeira, en el llibre El poliedre del lideratge hem subratllat que, en parlar de lideratge, hem considerar quatre components i dimensions, on el més rellevant...

Read More »

Ja us podeu inscriure al Taller d'Humanitat(s) d'Esade 2014-15. Amb XavierAntich i LauraBorras.

Ho podeu fer aquí: http://itemsweb.esade.edu/webbs/imagenes/mail_EXED/taller-humanitats-tots.html

El tallers tenen com a divisa: conviure amb els clàssics per viure el present. Avui tenim assumit que quan parlem de directius i lideratge no hem d’oblidar mai que en darrer terme parlem de persones. La qualitat humana és rellevant per poder orientar-nos vers una bona direcció i un bon lideratge. Una de les maneres de treballar-la pot ser la indagació i la reflexió personals que es poden dur a terme a través de grans obres que ens posen en contacte amb emocions, passions, valors i ideals que conformen la condició humana. Aquestes grans obres ens poden ajudar a aproximar-nos millor a la complexa realitat de les nostres organitzacions (amb la presència del poder, l’ambició, l’honestedat, la integritat, els diners, l’excel·lència, el compromís i tants d’altres components de la condició humana…). Mitjançant un Taller d’humanitat(s) volem facilitar aquesta indagació i reflexió personals, i ajudar a compartir-les.

 

Objectius

 

·         crear un espai de llibertat intel·lectual i vital

·         per a directius i professionals

·         on sigui possible reflexionar, dialogar i compartir

·         en un clima de receptivitat, indagació i aprenentatge

·         a partir d’un treball personal de lectura directa de textos o quadres rellevants i significatius

·         amb el suport de persones disposades i...

Read More »

 

Venim d’un temps convuls que ha regirat l’economia, la societat, la política, les institucions, el medi ambient i el món. Ara es tracta de saber què és el que ens pertoca fer, quines són les noves prioritats. Els temps de crisi són temps d’aprenentatge i de propòsits i, si volem, són temps transformacionals.

Creiem que el denominador comú de molts dels problemes que estem afrontant és una vinculació amb el món dels valors. Constatem un afebliment de la connexió entre les persones, les organitzacions i la societat en general amb els fonaments valoratius. Potser el nivell d’imbricació pràctica dels valors no difereix massa del d’altres moments, però ara fins i tot hem afeblit els discursos públics sobre els valors. O potser també ha disminuït la nostra destresa per a integrar-los de manera exigent i no relaxada a les nostres pràctiques quotidianes. Dit d’una altra manera, la nostra vida, la nostra activitat, els nostres criteris d’actuació sovint han quedat massa lluny d’allò que en podríem dir uns valors bàsics compartits.

Aquesta apel·lació a uns grans valors compartits sovint rep tres menes de crítiques: una, que són massa abstractes, massa allunyats de la realitat quotidiana; una altra, que són massa ambiciosos, massa idealistes; i finalment que són carrinclons, que fan olor d’antic. És com si els valors deambulessin entre la filosofia i la sagristia, però mai pel bell mig de les nostres vides de cada dia. No compartim aquesta visió. Els valors sòlids continuen essent el fonament de tota perspectiva de vida de qualitat i un generador de sentit inesgotable de propòsit, d’orientació, de vertebració i de cohesió de molta gent en una proposta atractiva de voler millorar la realitat.

Anuari dels valors, presentat per la Fundació Lluís Carulla i ESADESón...

Read More »

L'entrevista que sobre aquest tema ens va fer a l`Àngel Castiñeira i a mi Mònica Terribas amb Aleix Cuberes al Matí de Catalunya Ràdio.

 www.catradio.cat/audio/827758/Lideratges-amb-lupa-com-son-i-com-haurien-de-ser-els-lideratges 



...

Read More »

Acostumo a insistir que la RSE no es redueix a idees i estratègies. Ni a metodologies i models de gestió. Què és la RSE requereix que la plantegem tenint en compte la mida, el sector i el context de l'empresa. Fins aquí cap novetat. Però, després de tornar d'una trobada internacional, segueixo pensant que persistim en l'error de creure que l'RSE és una idea -suposem- brillant que només espera ser aplicada de manera adequada. I que, per tant, els contextos nacionals i socials no són més que la pista d'aterratge d'una cosa que ja està predefinida. No és la primera vegada que insisteixo que un dels errors més monumentals en el desenvolupament de la RSE és creure que aquesta es confina a Europa i Estats Units, que é son hi ha les idees, i la resta del món, apa, a aplicar-les. Per això voldria insistir en un aspecte específic, que sovint s'oblida. Escoltar les diferents veus de la RSE és una oportunitat d'aprenentatge, especialment per a les empreses globals i les escoles de negocis. Perquè no es tracta només d'aclarir què pensa i com es pensa, sinó també des d'on es pensa. Entre altres coses perquè hi ha gent que confon ser universal amb tenir un discurs tan generalista amb el qual és impossible no estar-hi d'acord... per bé que de vegades, alhora, també és impossible saber de què està parlant.

 



Si no es considera el que vaig a dir una provocació, crec que en aquesta qüestió es dóna una certa analogia amb l'aparició, en el seu momento, de la teologia política (a Europa) i la teologia de l'alliberament (a Amèrica Llatina). Ambdues donaven resposta al repte d'elaborar un discurs teològic que fos rellevant socialment i que parlés de Déu des del sofriment de les víctimes. Però aquesta resposta tenia modulacions diferents des d'Europa i des d'Amèrica Llatina. El repte era (és?) apassionant, perquè un repte compartit és un diàleg de mirades sobre la realitat i des de la realitat, no una confrontació de doctrines. Doncs l'analogia teològica crec que pot valer per a la RSE. Per exemple: que el repte de l'RSE pugui tenir trets fonamentals comuns no vol dir que el discurs i els plantejaments originats a Europa hagin de ser traspassats a Amèrica Llatina, com si allà no hi hagués veus, iniciatives i experiències diferenciades, que sostenen per elles mateixes.

...

Read More »

[Aquest és el meu comentari, publicat a l’Ara el 14 de juny, del llibre de Rafael Argullol Pasión del dios que quiso ser hombre]

Amb aquest llibre, Rafael Argullol ha fet un gest insòlit en la nostra cultura: expressar en primera persona la seva aproximació a la figura de Jesús, al marge d’apologetes, teòlegs i menjacapellans. Un gest exemplar de normalitat cultural en una cultura com la nostra, en què les elits culturals de vegades parlen de Jesús, el cristianisme i la religió amb una lleugeresa que no es permetrien en altres qüestions. Argullol ens apropa a una pregunta inquietant: quina historia de Jesús explicariem si només disposéssim de l’història de la pintura, i no en sabéssim res més? I ell s’hi apropa, però no gosa arriscar-s’hi del tot, perquè no renuncia al text evangèlic, potser perquè la nostra cultura ja mai no hi podrá renunciar; en qualsevol cas queda com un repte pendent, si és un repte que està al nostre abast. Més enllà d’algunes llambregades lluminoses sobre diverses persones i fets evangèlics, Argullol no defuig el que probablement és la pregunta més honesta sobre Jesús: “¿Qué quería? Ésta es la pregunta que sigue vigente pese a las toneladas de religión que han caído sobre ella”.

LIBRO - Pasión del dios que quiso ser hombre  Rafael Argullol (Acantilado, 14 mayo 2014)  Ensayo, Religión, Cristianismo, Jesús de Nazaret | Edición papelSant Pau, a qui hom ha considerat el veritable fundador del cristianisme, digué en una de...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment