Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Un dia, quan aquest any que hem viscut perillosament passi, organitzarem una trobada per parlar sobre lideratge i humanitats. Tenim la sensació que en els escrits actuals sobre la pràctica del lideratge abunda un model d'informe elaborat per consultores internacionals i fòrums mundials que, després d'anunciar els "canvis disruptius" i les "tendències profundes" que tots viurem properament en aquest món 2.0, pretenen prescriure el nou paquet de competències (multilingües, emocionals, post-heroiques, col·laboratives, post-autoritàries, tecnològiques...) que els líders del futur hauran inevitablement d'assimilar si no volen quedar obsolets en dos dies. Aquest nou paquet de competències, no cal dir-ho, només és conegut i dominat pels responsables de la institució que ha redactat i divulgat aquests informes. La bona notícia, segons els mateixos consultors, és que hi ha una via màgica per accedir a aquest saber hermètic, que consisteix a inscriure's en un curs altament exclusiu i organitzat per la mateixa institució previ pagament, es clar, d'una generosa matrícula.

Dèiem que, quan aquest moment de fúria i soroll passi, organitzarem una trobada per parlar del lideratge i les humanitats. No serà una trobada hermètica ni exclusiva, com la de les consultores internacionals, però potser sí que serà disruptiva. Volem plantejar preguntes senzilles i entenedores que aportin llum a aquest camp encara inexplorat a casa nostra i que afecta els nostres alts directius, els privats i els públics. Posem-hi alguns exemples de preguntes. Sr. President, quina és la novel.la, el poemari, la pel·lícula, el quadre o la peça musical -a banda de la lectura de El Marca- que darrerament l'ha commogut o interessat? Excel·lència, o Sr. Ex-president, al llarg dels seus nombrosos safaris, mentre matava...

Read More »

Quants debats i projectes hem vist últimament que s'eternitzen perquè algú diu que no es pot avançar si no aclarim abans què entenem per responsabilitat social de l'empresa (RSE)? De fet, es tracta d'una "pregunta bumerang", és a dir, d'una qüestió que retorna intacta a qui la planteja. No podem donar-li resposta des de la neutralitat. Cap definició pot substituir a les nostres pròpies opcions i decisions. Per això, ja fa temps que molts compartim la sospita que parlar d'RSE no sempre ajuda. Em pregunto si no hauríem de centrar-nos a  parlar de l'empresa responsable.

Certament, parlar d'RSE és útil, necessari i inevitable. Però també és font de malentesos i de confusions perquè sovint es percep aquest concepte com una cosa important, però conjuntural; com un luxe només a l'abast d'un compte de resultats sanejat; com l'atenció a un tipus de demandes que cal cuidar pel risc reputacional que comporten; o com un assumpte especialitzat i propi d'una àrea funcional que, si és possible, no ha d'interferir ni molestar massa a les ja existents. Encara que s’insisteixi que no es tracta d'un afegit, tampoc ens ha d'estranyar que sempre algú pregunti què aporta o a què es refereix la paraula "social".

 

Cada vegada estic més convençut que hauríem de parlar més substantivament d'empresa responsable. I no perdre'ns en debats sobre els adjectius, o sobre quins són els adjectius pertinents o acceptables. L'única pregunta que té sentit, és la que es formula a propòsit de l'empresa responsable. De fet, a més, ni tan sols és una pregunta. L'empresa només pot ser-ho si és responsable. Ara bé, la qüestió és: responsable davant de qui?, responsable de què? I també: com es concreta aquesta responsabilitat?, qui té dret a exigir-la? i com se’n rendeixen comptes? En el fons, el debat entre partidaris i adversaris de l'RSE no se centra a dilucidar si una empresa és responsable o no ho és, sinó a aclarir com entén aquesta responsabilitat i quin abast té. I el debat sorgeix,...

Read More »

L'important són els punts suspensius: què hagués afegit el lector? ¿Personal? ¿Familiar? ¿Privada? Res? Donem per fet que l'enunciat -el que sigui- és obvi, quan és en l'enunciat on ens juguem la resposta.

Encara que és veritat: de vegades la vida privada del directiu sembla estar falta de la més mínima intel·ligència. Repeteixo: intel·ligència, encara que sigui un paó que confongui les plomes amb el compte de resultats. El tauró empresarial acaba convertint-se en arribar a casa en un elefant que no sap per on l’enfila. "La seva brillantor en les relacions laborals es transforma en barroeria en les personals, la seguretat en preocupació, els èxits en frustració i els seus increïbles dots per comunicar els objectius empresarials es converteixen en una aclaparadora incapacitat per confrontar els seus problemes personals", relata un expert. Ho expressava perfectament un acudit d'El Roto: dibuixa un directiu que té a la seva taula de treball un rètol que diu "traspasso ànima per no poder atendre-la".

Estem davant d'un moment especialment indicat per fer una anàlisi assossegada sobre el freqüent distanciament entre èxit i felicitat. El desbordament i les tensions emocionals que genera el treball es projecten també fora d'aquest, en l'àmbit de la vida privada. I això no és un problema exclusiu dels directius, sinó que impregna tota una cultura del treball... cosa que negligim sota la pressió actual de convertir els desajustos socials en problemes personals. I, a sobre, sempre ens aguaita l'oportunitat de convertir-nos en carn d'autoajuda, paraula horrible que retrata que ja hem acceptat viure en un entorn del qual no podem esperar una altra ajuda que la de nosaltres mateixos.

Alguns bestsellers sintetitzen aquest repte amb preguntes contundents: considera vostè que rep una...

Read More »

Ha esdevingut un tòpic de moltes análisis i debats una afirmació que, més o menys, fa així: “dreta i esquerra ja no es distingeixen per les seves propostes econòmiques, sinó només per les seves propostes morals”. Cosa que els fets semblen confirmar: polítiques econòmiques semblants, propostes diferents en el que pertoca a l’origen i el final de la vida, a la seva reproducció i la seva institucionalització.

Aturem-nos-hi un moment, que no em negareu que la cosa té gràcia. Amb la vareta mágica del llenguatge hem alliberat l’economia de les enutjoses preguntes ètiques i les hem desplaçat a la biologia. No ens ha d’estranyar, doncs, que el “dret a la vida” tingui només continguts i debats biològics, i no econòmics i socials. Contra el que semblava evident, la biologia ha deixat de ser “natural”, i ha passat a ser-ho l’economia. Per això fa temps que sostinc que les notícies d’economia, atès el llenguatge que utilitzen, haurien d’anar a la secció de metereologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara venen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya… Un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables, on l’única qüestió és si hom n’està suficientment adaptat o a cobert, perquè com a realitat és inexorable. En resum, vet aquí on hem arribat: la pregunta sobre com volem viure i sobre quina és el millor manera de viure només és pertinent en la biografia personal, no en l’història col·lectiva. Quan jo era jove, als moralistes que reduïen la seva disciplina a la sexualitat en déiem “carques”. Ara hem avançat fins a esdevenir carques postmoderns. Postmoderns, sí, però encara carques. El que resulta fascinant es la contribució de certes esquerres a aquest procés, que ens permet avançar retrocedint.

 

El...

Read More »

En els últims anys han proliferat els materials, estudis i convocatòries sobre un tema, alhora, apassionant i ambivalent: el lideratge. Probablement, parlar de lideratge sigui una manera indirecta de parlar del gran tema de fons: el canvi. Tot canvi requereix no tan sols orientació, sinó també creació de sentit. La pregunta pel lideratge, doncs, sovint és també el reflex de l'ansietat en temps d'incertesa: algú sap cap a on anem, cap a on podríem anar, cap a on hauríem d'anar? (Tres preguntes, per cert molt diferents, però que sovint es confonen).

le-discours-de-la-servitude-volontaire.jpegMoltes vegades, la pregunta pel lideratge es redueix a una anàlisi de les múltiples maneres de plantejar la relació líder-seguidor (sense oblidar que de vegades en la reflexió sobre el lideratge el que pesa en el fons és l'interès per dilucidar com es construeix una manera d'entendre seguiment molt propera a la submissió: hauríem de tornar a llegir a Etienne de la Boétie i el seu Discurs de la servitud voluntària). L'altra cara de la moneda (un tema subjacent que sembla que avergonyeix explicitar) és la qüestió del poder: no és possible parlar de lideratge sense parlar de com es resolen les relacions de poder, en qualsevol de les seves múltiples facetes. Crec que moltes vegades les suposades reserves "ètiques" davant la qüestió del lideratge remeten a un mal resolt conflicte entre cert discurs ètic i la realitat del poder, com si aquest no fos més que un mal necessari que es dissoldria si tots fóssim més "humans "(???). En certs àmbits suposadament radicals predomina una abominació del lideratge (sovint en boca dels seus mateixos líders) més necessitada d'anàlisi psiquiàtric que d'anàlisi política

 

Però en el fons crec que hi ha un corrent de fons que s'expressa en múltiples iniciatives que vinculen la qüestió del lideratge a la pregunta de com construir el nostre futur. Aquest és un bon moment, per tant, per reflexionar també sobre els components del nou tipus de lideratge que necessitem. S'ha subratllat que el líder és aquella persona que interpreta millor el moment històric que li ha tocat viure i que és capaç d'assenyalar el futur amb seguretat inusual, aconseguint que els altres el segueixin. Aquest tipus de descripció, segurament correcta, oblida sovint aquells valors assumits per la persona que estructuren el seu compromís i que van acabar per determinar la seva força interior i per forjar el seu caràcter. Dit d'una altra manera, el lideratge entès com la capacitat de construir sentit avui i sobretot demà dependrà no només de la perícia d'alguns per atalaiar l'horitzó (visionaris) o per influir en els altres (influents) sinó de l'autoritat moral, d'una formació amb visió àmplia, de la qualitat humana i de la constel·lació d'actituds dels nostres dirigents, en qualsevol dels seus àmbits d'actuació. Per això, en els contextos organitzatius i socials, parlar de "relleu generacional" no és només parlar d'edats, no significa una cosa tan simple com substituir veterans per joves ambiciosos o ben posicionats. El veritable relleu suposa, en realitat, un canvi cultural. A vegades parlem del canvi de lideratge amb una mentalitat de reposador de supermercat: substituir algú per algú semblant sense tocar el sistema en què s'insereixen (i amb l'exigència implícita que no el toquin). Una cosa semblant al que passa quan s'exigeix ​​diversitat: sol donar com a resultat un paisatge humà variat en el qual la diversitat brilla per la seva absència pel que fa a idees i mentalitats.

...

Read More »

Fa uns anys, a Barcelona es va produir un crim en un pàrquing. Quan s'estava investigant aquest crim, l'alcalde va declarar a un diari que "hi ha un cert nivell de professionalitat –de l’autor- que fa que la cosa sigui més complexa del que seria desitjable". També, en algunes informacions sobre robatoris de pisos a Barcelona, els autors havien estat qualificats pels mitjans de comunicació com a professionals per la seva perícia en la realització del delicte.

Crec que aquests comentaris no són més que el reflex d'una convicció cada cop més arrelada en la nostra cultura i que obliga a replantejar la pregunta sobre què entenem avui per professionalitat. Poden caure sota la mateixa denominació els assassins, els advocats, els lladres, els metges, i així successivament? Per què la nostra societat i, no ho neguem, els mateixos professionals sembla que es troben còmodes i no reaccionen davant afirmacions d'aquest tipus?

 

Al meu entendre, el que hi ha subjacent a aquest plantejament és la idea que un professional és algú tècnicament competent que posa aquesta competència al servei de fins -fins que no té cap sentit discutir ni qüestionar- a canvi de la corresponent remuneració. Així doncs, la competència tècnica es justifica per si mateixa, amb independència dels fins als quals serveixi. Fer "bé" alguna cosa és independent del bé o del mal que es causa amb aquesta actuació. S'avalua la correcció del procediment i no el bé inherent a aquella pràctica. Així doncs, un assassí (i més encara, suposem, en el cas d'un assassí a sou) que elimina algú i aconsegueix escapar a la justícia seria un excel·lent professional.

 

El professor Goodpaster ha proposat que es consideri l'existència d'una malaltia que pot ser típica de professionals i organitzacions. L'anomena teleopatia, i podríem definir-la com una obsessió acrítica per l'orientació a objectius o l'obtenció de resultats. La teleopatía suposa suspendre qualsevol tipus de judici o de criteri...

Read More »

El 18 de febrer del 2006 va tenir lloc a Barcelona la primera de les grans manifestacions multitudinàries a favor del dret a decidir. D’aleshores ençà, és a dir, vuit anys després, res fa pensar que les mobilitzacions sobiranistes impulsades per diverses organitzacions cíviques catalanes responguin a un soufflé ni hagin arribat al punt de la seva desactivació o desinflament. L’apel·lació, doncs, al símil futbolístic de la “fi de cicle” a què fan referència i amb la que somnien els seus adversaris sembla correspondre més a un desig que a la realitat. 

Hem volgut recordar aquests esdeveniments no tant per l’exitós fenomen de les mobilitzacions massives de catalans sinó pel fet que l’argumentari favorable a la legitimació del dret a decidir hagi quallat entre la majoria de la població fins al punt d’identificar-lo amb un pronunciament democràtic i just, que un col·lectiu que es considera subjecte polític reclama inserint-lo en un context d’absència de violència i amb un clar suport del seu propi Parlament.

 

Diguem-ho encara d’una altra manera. En la reclamació a favor del dret a decidir, la clau no rau pròpiament en la decisió sinó en les creences compartides que motiven la decisió. Catalunya –des de l’elaboració del nou Estatut fins avui- ha estat un espai activíssim de deliberació entre milers de ciutadans. Fòrums i àgores de tota mena han permès anar configurant un relat sobre el seu present i futur. Per aquest motiu, el dret a decidir no és un rampell fruit de la rauxa sinó la via consensuada i destil·lada per líders polítics i socials, i per la ciutadania, després de llargs debats i discussions.

 

L’error que ha comès el govern espanyol i amb ell diverses institucions de l’Estat és creure que dificultant els tràmits de la decisió, il·legalitzant o prohibint...

Read More »

Quins valors predominen en la nostra societat? Sobre quins valors orientar les nostres pràctiques? En quins valors educar? Quins valors compartir? Com canvien els valors? Aquestes, com altres de semblants, són preguntes que considerem rellevants i que es plantegen en la majoria dels països occidentals. La raó és clara, els valors són com les empremtes dactilars, no es veuen a simple vista, ningú té les mateixes, però la seva petjada resta present en tot el que fem. El darrer llibre de Martha Nussbaum, per exemple, parteix de la premissa que, en èpoques de tensió i acceleració, tota societat necessita reflexionar sobre la solidesa dels seus valors més preuats. Però apel·lar als valors no significa necessàriament conservar-los o immobilitzar la societat, sinó que també implica voler-la criticar i transformar. És a dir, també hi ha una dimensió deliberativa o disputativa dels valors que serveix per dirimir opcions de vida bona diferents o fins i tot oposades que acaben per traslladar-se al marc polític i legal i als principis normatius que regulen les nostres vides.

El problema és que per a discutir sobre valors cal saber primer quins són els nostres, per què els defensem i com s’adeqüen a una realitat dinàmica i canviant. I el problema també és que en els espais de disputa pública (sigui per la nova llei de l’avortament o pels aldarulls de Can Vies, per posar dos exemples) també entren en joc interessos i concepcions ideològiques oposades. Encara que sembli una obvietat, el problema és que per a discutir sobre temàtiques que posen (també) en joc els valors cal començar per saber discutir.

 

L’Anuari de Valors 2013 que acaba de sortir ens ajuda a avançar en aquesta línia, ja que ens presenta de manera detallada quins han estat els gran debats axiològics de l’any a partir del seguiment de la premsa de més difusió a Catalunya....

Read More »

Que un diari, com va fer l’Ara el 20 d’abril, faci un portada en defensa de les humanitats ja és en sí mateix una noticia. Si a sobre aquesta pregunta estigués present en l’agenda del debat públic ja seria extraordinari.

Però potser convindria fer una precisió: la pregunta per les humanitats hauria d’estar en l’agenda no perquè tingui sentit per si mateixa, sinó com expressió d’una preocupació compartida pel creixement en humanitat (la pròpia i la compartida). O, si voleu, com a expressió del compromís per l’humanisme.

 

Qui vulgui viure seriosament en la societat del coneixement ha d'estar entrenat en la interculturalitat, en el coneixement de tradicions diferents, en el diàleg amb valors i creences aliens a la pròpia cultura. Una societat en la que esdevenen un perill públic (sobretot si manen) aquells a qui va descriure tan bé Weber: "especialistes sense esperit, hedonistes sense cor, aquestes nul·litats s'imaginen haver arribat a un estadi de la humanitat superior a tots els anteriors".

 

Els temps actuals són un camp d'oportunitats per a les humanitats, però cal encertar en el camí de la seva reformulació. Perquè, encara que tot canviï, ni el món ni la condició humana comencen avui.  Nogensmenys, la pregunta és si el futur de les humanitats passa, exclusivament, per les facultats d’humanitats. La vida no s’organitza en departamentes. Avui són metges, tecnòlegs, enginyers, empresaris, directius, funcionaris els que estan reclamant, en un món altament especialitzat, una aproximació a la dimensió més profunda de la humanitat, la que hauria d'estar present a la base de la seva disciplina i de la seva professió. El repte, doncs, no són les humanitats sinó l’educació. I l’educació més enllà dels cicles institucionalitzats.

 

La crisi de l'educació no és una crisi de currículum i plans d'estudi. Anem a pams: clar que ho és, per descomptat. Però és un greu error reduir-la a veure qui elabora el millor puzle curricular. Entre...

Read More »

Aquest blog tanca per vacances. Atès que enguany celebrem el centenari de Joan Vinyoli, us desitjo un bon estiu amb un dels seus poemes.

La poesia allunya de les aparences
i fa propera la realitat.
Memòria: perdre's com en un dellà
que és sols l'aquí, darrera
cortines transparents.
                                  I què veus?
No res, un fum.
                        En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora de silenci.

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment