Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Segons han dit alguns diaris, Sandro Rosell obrirà un centre de meditació a Àger. Serà un resort de luxe amb una oferta gastronòmica d’elit. No hi haurà internet ni televisió. La iniciativa, que pot sorprendre entre nosaltres, no és única, ni de bon tros. Arreu del món hi ha sandros rosell que han vist en aquesta mena d’iniciatives una bona oportunitat de negoci.

I ho han vist bé. En una època com la nostra, que combina acceleració, fragmentació i dispersió, cada cop hi ha més gent que sent la necessitat d’aturar-se i desconnectar. Com se sol dir, en una afirmació que en si mateixa ja és una declaració d’intencions i de confusions: carregar les piles. Hom ha dit que cada vegada més el luxe no consistirà en objectes sinó en experiències i condicions de vida inassequibles a la majoria: el silenci, un ambient no contaminat, relax… No hi tenim res a dir. Cadascú per on l’enfila.

 

Però hi ha un punt que ens crida l’atenció fins a la irritació: què hi fa, aquí, la referència a la meditació? La potineria sotmesa al que està de moda ha de posar les seves llefiscoses mans sobre tot? Si Machado anuncià que “todo necio confunde valor y precio” podríem dir que els sandros rosell d’arreu representen l’apoteosi de la niciesa. En aquesta època en què sembla que la corrupció ha passat a formar part del paisatge, convindria recordar que la corrupció no consisteix només en posar la mà al calaix. Corrupció és també instrumentalitzar una pràctica al servei de finalitats que li són alienes. Corrupció és fer malament o malbaratar de manera deliberada i conscient una activitat. Corrupció és confondre a la gent, fer passar bou per bèstia grossa i tergiversar els seus anhels i desigs. Al pas que anem, encara no hem vist cap selfie d’algú “meditant” però tot arribarà. Benvinguts a la McMeditació de luxe.

 

Una...

Read More »

…en l’escultura. Això és el que va dir André Gide davant la Mediterrània de Maillol: “Maillol acaba d’introduir el silenci en l’escultura”. Gosaria dir que una mirada apaivagada, curosa, progressivament asserenada de la seva obra desvetlla, efectivament, la veritat de l’afirmació de Gide: Maillol introdueix el silenci en l’escultura fins al punt que la contemplació de les seves obres fa emergir lentament, progressivament, un silenci interior que és l’eco del que l’escultor ens ha mostrat.

 Maillol: Mediterránea .Mompou ja ens va regalar la possibilitat de copsar, concebre i pensar una Música Callada. Misteri de l’esperit i esperit del misteri. Allò subtil que, simplement, s’esdevé, és aquí. Maillol, en canvi, mostra el silenci present en la pesantor i la densitat de la matèria. Maillol transforma la matèria sense que deixi de ser matèria; el tacte ens evoca la consistència indefugible de la seva realitat i, alhora, la pàtina tornasolada i càlida ens recorda que el temps és, com va dir Yourcernar, el gran escultor. El nostre escultor; el que va donant forma a les nostres vides.

 

Algú ha dit que una escultura és allò amb què topem en un museu quan retrocedim per veure millor un quadre. Potser preferim la pintura a l’escultura perquè amb la pintura podem tenir la fantasia que l’abastem i dominem amb la mirada. L’escultura sempre se’ns escapa, i ens retorna a la humilitat de saber que no som senyors de la realitat i de la vida, que sempre se’ns escapa a la nostra voluntat de domini i control. I, nogensmenys, el que captiva de les escultures de Maillol és la lleugeresa que les habita. Hom diria que el fet que estiguin dipositades sobre una superfície és una confusió visual. Només ho sembla, perquè se sostenen sobre si mateixes. No són figures alades,...

Read More »

L'any 2014 es compleixen 20 anys de la creació de l'Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE). Durant aquest període aquesta associació s'ha consolidat i crescut fins a reunir un gran nombre de ciutats representatives de tots els continents. A mitjans de novembre, s’ha celebrat a Barcelona el seu nou congrés sota el lema "Una ciutat educadora és una ciutat que inclou".

Actualment, més de la meitat de la població mundial resideix en entorns urbans i la previsió és que aquesta tendència continuï a l'alça. Les ciutats són l'escenari on es manifesten de forma més severa les diverses crisis que afronta el món actual, els efectes de les quals accentuen les situacions de discriminació i exclusió.

 

L'expressió general de l'exclusió adopta avui diverses formes en uns o altres països del món: des urbanismes segregadors, fins mancances i desigualtats en l'oferta educativa o l'abandonament de moltes persones a un atur crònic, un habitatge precari o inexistent, una greu mancança d'assistència sanitària i social o el rebuig i la marginació cultural. L'exclusió, per tant, té múltiples dimensions: social, econòmica, política, cultural, relacional, digital, generacional i de gènere, i s'expressa de formes diverses: pobresa, atur o precarietat laboral, afebliment de les relacions comunitàries i fractura del vincle social, segregació espacial de la població, manca d'habitatge o precarietat del mateix, inadequació dels espais i els serveis públics respecte de les persones amb discapacitat o mobilitat reduïda, manca d'accés al transport públic, deficient dotació de serveis públics de qualitat, absència de polítiques d'igualtat d'oportunitats, etc.

 

A les nostres ciutats, l'exclusió es concreta en alguns grups humans de manera més accentuada que en altres, principalment per raó de gènere, orientació sexual, origen ètnic o religió, o en grups vulnerables com la infància o la gent gran, les persones amb discapacitat o les persones en situació...

Read More »

De vegades quan es parla de RSE o de sostenibilitat se’n parla com si fos el resultat de fer una anàlisi de tendències. Això és cert. Però alhora és miop. Tremendament miop. Perquè ignora que aquestes tendències no són un element més a afegir a l’empresa, sinó l’expressió d’un canvi substancial. Un canvi substancial com tants n’hi ha hagut al llarg de l’història de la cultura empresarial, que en el seu moment semblaven novetats curioses i ara les considerem irrenunciables: màrqueting, qualitat, etc.

 

I aquest canvi substancial és més que una tendència i molt més que una moda perquè és el resultat de canvis irreversibles en la nostra societat. Una societat en la que la seva acceleració, la seva complexitat i el nombre de variables que hi ha en joc fan que tot sigui més incert i impredictible. En un moment de turbulències, el perill més gran no són les turbulències sinó abordar-les amb una mentalitat pròpia d’una época ja superada. I això fa inevitable que les empreses hagin de decidir com volen situar-s’hi. Perquè en un canvi d’època el que s’espera d’elles i de la seva contribució ja no són només els seus productes i serveis, sinó si enmig de tantes incerteses la seva activitat contribueix a resoldre o augmentar els problemes socials.

 

Les dades ho confirmen any rere any: la societat ha perdut la confiança en les empreses. No són una institució de fiar. Que els polítics encara estiguin pitjor no és més que un trist consol. I, simptomàticament, Espanya és dels llocs del món en el qual aquesta desconfiança és més gran. Les empreses són vistes com co-responsables d’alguns dels problemes més grans que té la societat i, alhora, com una de les institucions amb més potencial per resoldre’ls. Però la gent no es fia d’elles, especialmente de les grans empreses, que hom percep que van a la seva peti qui peti. I de vegades peta molta gent. I fins i tot barris, comarques o països sencers. Per això en el nou món emergent el repte de les empreses no seran...

Read More »

Un dia, quan aquest any que hem viscut perillosament passi, organitzarem una trobada per parlar sobre lideratge i humanitats. Tenim la sensació que en els escrits actuals sobre la pràctica del lideratge abunda un model d'informe elaborat per consultores internacionals i fòrums mundials que, després d'anunciar els "canvis disruptius" i les "tendències profundes" que tots viurem properament en aquest món 2.0, pretenen prescriure el nou paquet de competències (multilingües, emocionals, post-heroiques, col·laboratives, post-autoritàries, tecnològiques...) que els líders del futur hauran inevitablement d'assimilar si no volen quedar obsolets en dos dies. Aquest nou paquet de competències, no cal dir-ho, només és conegut i dominat pels responsables de la institució que ha redactat i divulgat aquests informes. La bona notícia, segons els mateixos consultors, és que hi ha una via màgica per accedir a aquest saber hermètic, que consisteix a inscriure's en un curs altament exclusiu i organitzat per la mateixa institució previ pagament, es clar, d'una generosa matrícula.

Dèiem que, quan aquest moment de fúria i soroll passi, organitzarem una trobada per parlar del lideratge i les humanitats. No serà una trobada hermètica ni exclusiva, com la de les consultores internacionals, però potser sí que serà disruptiva. Volem plantejar preguntes senzilles i entenedores que aportin llum a aquest camp encara inexplorat a casa nostra i que afecta els nostres alts directius, els privats i els públics. Posem-hi alguns exemples de preguntes. Sr. President, quina és la novel.la, el poemari, la pel·lícula, el quadre o la peça musical -a banda de la lectura de El Marca- que darrerament l'ha commogut o interessat? Excel·lència, o Sr. Ex-president, al llarg dels seus nombrosos safaris, mentre matava...

Read More »

Quants debats i projectes hem vist últimament que s'eternitzen perquè algú diu que no es pot avançar si no aclarim abans què entenem per responsabilitat social de l'empresa (RSE)? De fet, es tracta d'una "pregunta bumerang", és a dir, d'una qüestió que retorna intacta a qui la planteja. No podem donar-li resposta des de la neutralitat. Cap definició pot substituir a les nostres pròpies opcions i decisions. Per això, ja fa temps que molts compartim la sospita que parlar d'RSE no sempre ajuda. Em pregunto si no hauríem de centrar-nos a  parlar de l'empresa responsable.

Certament, parlar d'RSE és útil, necessari i inevitable. Però també és font de malentesos i de confusions perquè sovint es percep aquest concepte com una cosa important, però conjuntural; com un luxe només a l'abast d'un compte de resultats sanejat; com l'atenció a un tipus de demandes que cal cuidar pel risc reputacional que comporten; o com un assumpte especialitzat i propi d'una àrea funcional que, si és possible, no ha d'interferir ni molestar massa a les ja existents. Encara que s’insisteixi que no es tracta d'un afegit, tampoc ens ha d'estranyar que sempre algú pregunti què aporta o a què es refereix la paraula "social".

 

Cada vegada estic més convençut que hauríem de parlar més substantivament d'empresa responsable. I no perdre'ns en debats sobre els adjectius, o sobre quins són els adjectius pertinents o acceptables. L'única pregunta que té sentit, és la que es formula a propòsit de l'empresa responsable. De fet, a més, ni tan sols és una pregunta. L'empresa només pot ser-ho si és responsable. Ara bé, la qüestió és: responsable davant de qui?, responsable de què? I també: com es concreta aquesta responsabilitat?, qui té dret a exigir-la? i com se’n rendeixen comptes? En el fons, el debat entre partidaris i adversaris de l'RSE no se centra a dilucidar si una empresa és responsable o no ho és, sinó a aclarir com entén aquesta responsabilitat i quin abast té. I el debat sorgeix,...

Read More »

L'important són els punts suspensius: què hagués afegit el lector? ¿Personal? ¿Familiar? ¿Privada? Res? Donem per fet que l'enunciat -el que sigui- és obvi, quan és en l'enunciat on ens juguem la resposta.

Encara que és veritat: de vegades la vida privada del directiu sembla estar falta de la més mínima intel·ligència. Repeteixo: intel·ligència, encara que sigui un paó que confongui les plomes amb el compte de resultats. El tauró empresarial acaba convertint-se en arribar a casa en un elefant que no sap per on l’enfila. "La seva brillantor en les relacions laborals es transforma en barroeria en les personals, la seguretat en preocupació, els èxits en frustració i els seus increïbles dots per comunicar els objectius empresarials es converteixen en una aclaparadora incapacitat per confrontar els seus problemes personals", relata un expert. Ho expressava perfectament un acudit d'El Roto: dibuixa un directiu que té a la seva taula de treball un rètol que diu "traspasso ànima per no poder atendre-la".

Estem davant d'un moment especialment indicat per fer una anàlisi assossegada sobre el freqüent distanciament entre èxit i felicitat. El desbordament i les tensions emocionals que genera el treball es projecten també fora d'aquest, en l'àmbit de la vida privada. I això no és un problema exclusiu dels directius, sinó que impregna tota una cultura del treball... cosa que negligim sota la pressió actual de convertir els desajustos socials en problemes personals. I, a sobre, sempre ens aguaita l'oportunitat de convertir-nos en carn d'autoajuda, paraula horrible que retrata que ja hem acceptat viure en un entorn del qual no podem esperar una altra ajuda que la de nosaltres mateixos.

Alguns bestsellers sintetitzen aquest repte amb preguntes contundents: considera vostè que rep una...

Read More »

Ha esdevingut un tòpic de moltes análisis i debats una afirmació que, més o menys, fa així: “dreta i esquerra ja no es distingeixen per les seves propostes econòmiques, sinó només per les seves propostes morals”. Cosa que els fets semblen confirmar: polítiques econòmiques semblants, propostes diferents en el que pertoca a l’origen i el final de la vida, a la seva reproducció i la seva institucionalització.

Aturem-nos-hi un moment, que no em negareu que la cosa té gràcia. Amb la vareta mágica del llenguatge hem alliberat l’economia de les enutjoses preguntes ètiques i les hem desplaçat a la biologia. No ens ha d’estranyar, doncs, que el “dret a la vida” tingui només continguts i debats biològics, i no econòmics i socials. Contra el que semblava evident, la biologia ha deixat de ser “natural”, i ha passat a ser-ho l’economia. Per això fa temps que sostinc que les notícies d’economia, atès el llenguatge que utilitzen, haurien d’anar a la secció de metereologia: ara ve una depressió, ara hi ha una sequera de crèdit, ara venen bones expectatives, ara ens arriba una congelació alemanya… Un llenguatge destinat a convertir el fets econòmics en esdeveniments cíclics inevitables, on l’única qüestió és si hom n’està suficientment adaptat o a cobert, perquè com a realitat és inexorable. En resum, vet aquí on hem arribat: la pregunta sobre com volem viure i sobre quina és el millor manera de viure només és pertinent en la biografia personal, no en l’història col·lectiva. Quan jo era jove, als moralistes que reduïen la seva disciplina a la sexualitat en déiem “carques”. Ara hem avançat fins a esdevenir carques postmoderns. Postmoderns, sí, però encara carques. El que resulta fascinant es la contribució de certes esquerres a aquest procés, que ens permet avançar retrocedint.

 

El...

Read More »

En els últims anys han proliferat els materials, estudis i convocatòries sobre un tema, alhora, apassionant i ambivalent: el lideratge. Probablement, parlar de lideratge sigui una manera indirecta de parlar del gran tema de fons: el canvi. Tot canvi requereix no tan sols orientació, sinó també creació de sentit. La pregunta pel lideratge, doncs, sovint és també el reflex de l'ansietat en temps d'incertesa: algú sap cap a on anem, cap a on podríem anar, cap a on hauríem d'anar? (Tres preguntes, per cert molt diferents, però que sovint es confonen).

le-discours-de-la-servitude-volontaire.jpegMoltes vegades, la pregunta pel lideratge es redueix a una anàlisi de les múltiples maneres de plantejar la relació líder-seguidor (sense oblidar que de vegades en la reflexió sobre el lideratge el que pesa en el fons és l'interès per dilucidar com es construeix una manera d'entendre seguiment molt propera a la submissió: hauríem de tornar a llegir a Etienne de la Boétie i el seu Discurs de la servitud voluntària). L'altra cara de la moneda (un tema subjacent que sembla que avergonyeix explicitar) és la qüestió del poder: no és possible parlar de lideratge sense parlar de com es resolen les relacions de poder, en qualsevol de les seves múltiples facetes. Crec que moltes vegades les suposades reserves "ètiques" davant la qüestió del lideratge remeten a un mal resolt conflicte entre cert discurs ètic i la realitat del poder, com si aquest no fos més que un mal necessari que es dissoldria si tots fóssim més "humans "(???). En certs àmbits suposadament radicals predomina una abominació del lideratge (sovint en boca dels seus mateixos líders) més necessitada d'anàlisi psiquiàtric que d'anàlisi política

 

Però en el fons crec que hi ha un corrent de fons que s'expressa en múltiples iniciatives que vinculen la qüestió del lideratge a la pregunta de com construir el nostre futur. Aquest és un bon moment, per tant, per reflexionar també sobre els components del nou tipus de lideratge que necessitem. S'ha subratllat que el líder és aquella persona que interpreta millor el moment històric que li ha tocat viure i que és capaç d'assenyalar el futur amb seguretat inusual, aconseguint que els altres el segueixin. Aquest tipus de descripció, segurament correcta, oblida sovint aquells valors assumits per la persona que estructuren el seu compromís i que van acabar per determinar la seva força interior i per forjar el seu caràcter. Dit d'una altra manera, el lideratge entès com la capacitat de construir sentit avui i sobretot demà dependrà no només de la perícia d'alguns per atalaiar l'horitzó (visionaris) o per influir en els altres (influents) sinó de l'autoritat moral, d'una formació amb visió àmplia, de la qualitat humana i de la constel·lació d'actituds dels nostres dirigents, en qualsevol dels seus àmbits d'actuació. Per això, en els contextos organitzatius i socials, parlar de "relleu generacional" no és només parlar d'edats, no significa una cosa tan simple com substituir veterans per joves ambiciosos o ben posicionats. El veritable relleu suposa, en realitat, un canvi cultural. A vegades parlem del canvi de lideratge amb una mentalitat de reposador de supermercat: substituir algú per algú semblant sense tocar el sistema en què s'insereixen (i amb l'exigència implícita que no el toquin). Una cosa semblant al que passa quan s'exigeix ​​diversitat: sol donar com a resultat un paisatge humà variat en el qual la diversitat brilla per la seva absència pel que fa a idees i mentalitats.

...

Read More »

Fa uns anys, a Barcelona es va produir un crim en un pàrquing. Quan s'estava investigant aquest crim, l'alcalde va declarar a un diari que "hi ha un cert nivell de professionalitat –de l’autor- que fa que la cosa sigui més complexa del que seria desitjable". També, en algunes informacions sobre robatoris de pisos a Barcelona, els autors havien estat qualificats pels mitjans de comunicació com a professionals per la seva perícia en la realització del delicte.

Crec que aquests comentaris no són més que el reflex d'una convicció cada cop més arrelada en la nostra cultura i que obliga a replantejar la pregunta sobre què entenem avui per professionalitat. Poden caure sota la mateixa denominació els assassins, els advocats, els lladres, els metges, i així successivament? Per què la nostra societat i, no ho neguem, els mateixos professionals sembla que es troben còmodes i no reaccionen davant afirmacions d'aquest tipus?

 

Al meu entendre, el que hi ha subjacent a aquest plantejament és la idea que un professional és algú tècnicament competent que posa aquesta competència al servei de fins -fins que no té cap sentit discutir ni qüestionar- a canvi de la corresponent remuneració. Així doncs, la competència tècnica es justifica per si mateixa, amb independència dels fins als quals serveixi. Fer "bé" alguna cosa és independent del bé o del mal que es causa amb aquesta actuació. S'avalua la correcció del procediment i no el bé inherent a aquella pràctica. Així doncs, un assassí (i més encara, suposem, en el cas d'un assassí a sou) que elimina algú i aconsegueix escapar a la justícia seria un excel·lent professional.

 

El professor Goodpaster ha proposat que es consideri l'existència d'una malaltia que pot ser típica de professionals i organitzacions. L'anomena teleopatia, i podríem definir-la com una obsessió acrítica per l'orientació a objectius o l'obtenció de resultats. La teleopatía suposa suspendre qualsevol tipus de judici o de criteri...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment
--