Español (España)ca-ESEnglish (United States)
  Cerca
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novetats
Minimitza
Novetat editorial: El poliedre del lideratge
 
Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

  Més informació...

Cercar
Minimitza

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creat: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Pel meu ofici he d’acompanyar moltes persones en el seu procés de reflexió sobre quins són els seus valors i els seus compromisos. Un dels exercicis que fem sovint és dialogar sobre situacions concretes de la seva vida professional en les que hagin viscut una tensió o conflicte entre els valors en joc, tan si creuen que l’han resolt de manera satisfactòria, com si creuen que no.

Quan he fet aquest exercici amb alumnes de grau hi ha una cosa que sempre m’ha sorprès. Especialment si tenim en compte que es tracta d’alumnes que tornen d’uns mesos de pràctiques i que en molts casos és la seva primera experiència laboral. El que m’ha sorprès és la freqüència amb que expliquen que a la feina els han dit que havien de mentir. No que han mentit, sinó que els seus caps els han dit que mentissin. Mentides del dia a dia: digues que no puc venir a la reunió perquè estic malalt; aquest proveïdor s’ha equivocat a favor nostre, digues-li que la factura està bé; aquestes dades no ens fan quedar bé, treu-les de l’informe. No estic dient que situacions d’aquestes siguin majoritàries, però tampoc no són excepcionals. En vam estar parlant fins que algú ho va dir: home, és que mentir és normal.

Sempre m’ha sorprès la grandiloqüència que es gasta per parlar de coses com les cultures d’empresa i l’alineació amb els valors corporatius. I la facilitat amb la que es considera irrellevant abordar les pràctiques quotidianes. El tòpic (o els mecanismes de defensa?) diu que la formació en valors és una partida que ja ve jugada des de l’infantesa, i que les empreses ja no hi tenen res a fer. Quan resulta que les seves maneres de procedir i el discurs que les acompanya són una contínua transmissió de valors. Quan algú li diu a un jove per la via dels fets que mentir és normal és perquè això ja està de tal manera interioritzat que ni tan sols és qüestiona.

L. Gerstner, antic CEO d’IBM, deia que la cultura corporativa és allò que la gent fa quan ningú no la veu. Si així és com alguns...
Llegir més »

Ja fa uns quants anys que la incorporació de pràctiques de meditació i maneres de procedir de tradicions que nosaltres cataloguem barroerament com a "orientals" és una tendència en augment. Moltes persones troben en elles un camí cap a un major equilibri, una major concentració, una major atenció davant de la seva realitat. Fins i tot un major benestar. Van degotant contínuament les informacions on se’ns diu que persones amb responsabilitats d'alt nivell i molt poder a les seves mans confessen haver assolit, gràcies a aquestes "tècniques" (sic) un major equilibri, concentració i capacitat de decisió... encara que, quan llegim aquestes confessions en boca de segons qui o referides a determinats personatges, mai no acabem d’aclarir si es tracta d'una constatació o d'una amenaça.

 

Però hi ha una qüestió que apareix poc, quan es fa l'apologia de les "pràctiques orientals" (i no diguem ja "espirituals") en el treball. Com deia un d’aquests practicants, “aporta energia, equilibri anímic, lucidesa i assossec". Formidable; res a dir, al contrari: tot el que sigui aportar energia, equilibri anímic, lucidesa i assossec ens sembla desitjable i convenient. Però els  interrogants sorgeixen més endavant. Seguim: "a les empreses hi ha tensions, estrès, una competència salvatge. Molts executius pateixen trastorns de l'aparell locomotor, tenen contractures, dormen malament, estan alterats i no saben parar. [...] En una època d'inestabilitat econòmica com l'actual, on la competitivitat és alta i les exigències dins de l'empresa són més grans, l'estrès passa a ser un mal conseller per al treballador. Per això, la pràctica de xxx es converteix en una alternativa per millorar la productivitat i enfrontar-se amb major ànim als desafiaments". Ja hi som: del que es tracta, al capdavall, és de millorar la productivitat. Quina és la frontera entre l'aprofundiment personal i la instrumentalització empresarial?

 

No ens correspon...
Llegir més »

La Universitat Ramon Llull i Càritas Diocesana de Barcelona han celebrat una jornada d’estudi sobre la fractura social per aprofundir sobre les causes, les conseqüències i l’evolució d’aquest fenomen.

L’expressió “fractura social” es refereix a la distància que separa un determinat grup de població socialment integrat d’un altre grup format pels exclosos. Segons les dades del darrer informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social, l’Estat espanyol ha passat de tenir, entre l’any 2007 a l’actualitat, un 50% de la seva població en situació d’integració plena a tenir-ne només un 34%. Les persones plenament integrades compten habitualment amb un ventall ampli i divers de recursos econòmics, socials, laborals, culturals i personals que els aporten una important seguretat existencial. La població que pateix les conseqüències de la fractura social experimenta, per contra, una profunda sensació de fragilitat vital i aïllament. No cal ser un exclòs, un pobre de solemnitat o un marginat; i no cal haver perdut el pis o el treball per compartir aquesta condició. Es tracta, més aviat, d’una consciència cada cop més estesa de viure en precari, de no saber per quant de temps mantindrem la feina, per quant de temps podrem seguir pagant la hipoteca, per si podrem arribar a final de mes o com reaccionarem –sense estalvis—en cas que haguem de fer front a una circumstància adversa o a una malaltia greu. Com deia Mercè Darnell, , les societats fracturades amaguen vides fracturades. I com ens recordava Nana Barceló, una societat fracturada és també aquella que no vol o no sap veure els drames personals dels seus ciutadans.

L’informe FOESSA mostra que dos de cada tres persones que estan en situació de pobresa a Espanya ja ho estaven abans de la crisi...
Llegir més »

Fa uns anys, el ministeri d'educació del Quebec va publicar un document de treball en què es plantejava la creació d'un servei escolar d'animació espiritual i compromís comunitari. Un servei a desenvolupar a l'escola amb els corresponents recursos educatius, i ofert a tots els alumnes.

La pretensió que anima el document està recollida clarament en el títol: "Pour approfondir sa vie intérieure et changer le monde". Insisteixo en què es concep com un servei escolar, tenint en compte el que ha de caracteritzar l'escola i en coherència amb això. Quins serien els seus objectius? Bàsicament afavorir en els alumnes el desenvolupament d'una vida espiritual autònoma i responsable, i afavorir la seva contribució a l'edificació d'una societat solidària. Es tracta, d'una banda, de potenciar la construcció personal d'un sentit de la vida, arrelat en una experiència interior. I, de l'altra, d'iniciar processos que estiguin orientats per una voluntat de contribuir a la vida col·lectiva. El rellevant és, entre altres coses, que aquest plantejament parteix del supòsit que es dóna una profunda interrelació entre aquestes dues dimensions. La visió de l'existència que elabora un individu motiva i orienta la seva contribució a la vida social i, correlativament, el seu compromís en la societat nodreix i transforma la seva vida espiritual.

 

Aquest servei es concep com a no confessional (encara que, evidentment, no al marge o contra les tradicions religioses). En aquest sentit se situa més enllà del nostre conegut, i de vegades avorrit, debat entre confessionalitat i laïcitat. Però aquest situar-se més enllà no afecta només els continguts, sinó també a l'enfocament. Aquest servei no s'orienta al coneixement, a la informació o la transmissió de l'herència cultural,...
Llegir més »

Segons han dit alguns diaris, Sandro Rosell obrirà un centre de meditació a Àger. Serà un resort de luxe amb una oferta gastronòmica d’elit. No hi haurà internet ni televisió. La iniciativa, que pot sorprendre entre nosaltres, no és única, ni de bon tros. Arreu del món hi ha sandros rosell que han vist en aquesta mena d’iniciatives una bona oportunitat de negoci.

I ho han vist bé. En una època com la nostra, que combina acceleració, fragmentació i dispersió, cada cop hi ha més gent que sent la necessitat d’aturar-se i desconnectar. Com se sol dir, en una afirmació que en si mateixa ja és una declaració d’intencions i de confusions: carregar les piles. Hom ha dit que cada vegada més el luxe no consistirà en objectes sinó en experiències i condicions de vida inassequibles a la majoria: el silenci, un ambient no contaminat, relax… No hi tenim res a dir. Cadascú per on l’enfila.

 

Però hi ha un punt que ens crida l’atenció fins a la irritació: què hi fa, aquí, la referència a la meditació? La potineria sotmesa al que està de moda ha de posar les seves llefiscoses mans sobre tot? Si Machado anuncià que “todo necio confunde valor y precio” podríem dir que els sandros rosell d’arreu representen l’apoteosi de la niciesa. En aquesta època en què sembla que la corrupció ha passat a formar part del paisatge, convindria recordar que la corrupció no consisteix només en posar la mà al calaix. Corrupció és també instrumentalitzar una pràctica al servei de finalitats que li són alienes. Corrupció és fer malament o malbaratar de manera deliberada i conscient una activitat. Corrupció és confondre a la gent, fer passar bou per bèstia grossa i tergiversar els seus anhels i desigs. Al pas que anem, encara no hem vist cap selfie d’algú “meditant” però tot arribarà. Benvinguts a la McMeditació de luxe.

 

Una...
Llegir més »

…en l’escultura. Això és el que va dir André Gide davant la Mediterrània de Maillol: “Maillol acaba d’introduir el silenci en l’escultura”. Gosaria dir que una mirada apaivagada, curosa, progressivament asserenada de la seva obra desvetlla, efectivament, la veritat de l’afirmació de Gide: Maillol introdueix el silenci en l’escultura fins al punt que la contemplació de les seves obres fa emergir lentament, progressivament, un silenci interior que és l’eco del que l’escultor ens ha mostrat.

 Maillol: Mediterránea .Mompou ja ens va regalar la possibilitat de copsar, concebre i pensar una Música Callada. Misteri de l’esperit i esperit del misteri. Allò subtil que, simplement, s’esdevé, és aquí. Maillol, en canvi, mostra el silenci present en la pesantor i la densitat de la matèria. Maillol transforma la matèria sense que deixi de ser matèria; el tacte ens evoca la consistència indefugible de la seva realitat i, alhora, la pàtina tornasolada i càlida ens recorda que el temps és, com va dir Yourcernar, el gran escultor. El nostre escultor; el que va donant forma a les nostres vides.

 

Algú ha dit que una escultura és allò amb què topem en un museu quan retrocedim per veure millor un quadre. Potser preferim la pintura a l’escultura perquè amb la pintura podem tenir la fantasia que l’abastem i dominem amb la mirada. L’escultura sempre se’ns escapa, i ens retorna a la humilitat de saber que no som senyors de la realitat i de la vida, que sempre se’ns escapa a la nostra voluntat de domini i control. I, nogensmenys, el que captiva de les escultures de Maillol és la lleugeresa que les habita. Hom diria que el fet que estiguin dipositades sobre una superfície és una confusió visual. Només ho sembla, perquè se sostenen sobre si mateixes. No són figures alades,...
Llegir més »

L'any 2014 es compleixen 20 anys de la creació de l'Associació Internacional de Ciutats Educadores (AICE). Durant aquest període aquesta associació s'ha consolidat i crescut fins a reunir un gran nombre de ciutats representatives de tots els continents. A mitjans de novembre, s’ha celebrat a Barcelona el seu nou congrés sota el lema "Una ciutat educadora és una ciutat que inclou".

Actualment, més de la meitat de la població mundial resideix en entorns urbans i la previsió és que aquesta tendència continuï a l'alça. Les ciutats són l'escenari on es manifesten de forma més severa les diverses crisis que afronta el món actual, els efectes de les quals accentuen les situacions de discriminació i exclusió.

 

L'expressió general de l'exclusió adopta avui diverses formes en uns o altres països del món: des urbanismes segregadors, fins mancances i desigualtats en l'oferta educativa o l'abandonament de moltes persones a un atur crònic, un habitatge precari o inexistent, una greu mancança d'assistència sanitària i social o el rebuig i la marginació cultural. L'exclusió, per tant, té múltiples dimensions: social, econòmica, política, cultural, relacional, digital, generacional i de gènere, i s'expressa de formes diverses: pobresa, atur o precarietat laboral, afebliment de les relacions comunitàries i fractura del vincle social, segregació espacial de la població, manca d'habitatge o precarietat del mateix, inadequació dels espais i els serveis públics respecte de les persones amb discapacitat o mobilitat reduïda, manca d'accés al transport públic, deficient dotació de serveis públics de qualitat, absència de polítiques d'igualtat d'oportunitats, etc.

 

A les nostres ciutats, l'exclusió es concreta en alguns grups humans de manera més accentuada que en altres, principalment per raó de gènere, orientació sexual, origen ètnic o religió, o en grups vulnerables com la infància o la gent gran, les persones amb discapacitat o les persones en situació...
Llegir més »

De vegades quan es parla de RSE o de sostenibilitat se’n parla com si fos el resultat de fer una anàlisi de tendències. Això és cert. Però alhora és miop. Tremendament miop. Perquè ignora que aquestes tendències no són un element més a afegir a l’empresa, sinó l’expressió d’un canvi substancial. Un canvi substancial com tants n’hi ha hagut al llarg de l’història de la cultura empresarial, que en el seu moment semblaven novetats curioses i ara les considerem irrenunciables: màrqueting, qualitat, etc.

 

I aquest canvi substancial és més que una tendència i molt més que una moda perquè és el resultat de canvis irreversibles en la nostra societat. Una societat en la que la seva acceleració, la seva complexitat i el nombre de variables que hi ha en joc fan que tot sigui més incert i impredictible. En un moment de turbulències, el perill més gran no són les turbulències sinó abordar-les amb una mentalitat pròpia d’una época ja superada. I això fa inevitable que les empreses hagin de decidir com volen situar-s’hi. Perquè en un canvi d’època el que s’espera d’elles i de la seva contribució ja no són només els seus productes i serveis, sinó si enmig de tantes incerteses la seva activitat contribueix a resoldre o augmentar els problemes socials.

 

Les dades ho confirmen any rere any: la societat ha perdut la confiança en les empreses. No són una institució de fiar. Que els polítics encara estiguin pitjor no és més que un trist consol. I, simptomàticament, Espanya és dels llocs del món en el qual aquesta desconfiança és més gran. Les empreses són vistes com co-responsables d’alguns dels problemes més grans que té la societat i, alhora, com una de les institucions amb més potencial per resoldre’ls. Però la gent no es fia d’elles, especialmente de les grans empreses, que hom percep que van a la seva peti qui peti. I de vegades peta molta gent. I fins i tot barris, comarques o països sencers. Per això en el nou món emergent el repte de les empreses no seran...
Llegir més »

Un dia, quan aquest any que hem viscut perillosament passi, organitzarem una trobada per parlar sobre lideratge i humanitats. Tenim la sensació que en els escrits actuals sobre la pràctica del lideratge abunda un model d'informe elaborat per consultores internacionals i fòrums mundials que, després d'anunciar els "canvis disruptius" i les "tendències profundes" que tots viurem properament en aquest món 2.0, pretenen prescriure el nou paquet de competències (multilingües, emocionals, post-heroiques, col·laboratives, post-autoritàries, tecnològiques...) que els líders del futur hauran inevitablement d'assimilar si no volen quedar obsolets en dos dies. Aquest nou paquet de competències, no cal dir-ho, només és conegut i dominat pels responsables de la institució que ha redactat i divulgat aquests informes. La bona notícia, segons els mateixos consultors, és que hi ha una via màgica per accedir a aquest saber hermètic, que consisteix a inscriure's en un curs altament exclusiu i organitzat per la mateixa institució previ pagament, es clar, d'una generosa matrícula.

Dèiem que, quan aquest moment de fúria i soroll passi, organitzarem una trobada per parlar del lideratge i les humanitats. No serà una trobada hermètica ni exclusiva, com la de les consultores internacionals, però potser sí que serà disruptiva. Volem plantejar preguntes senzilles i entenedores que aportin llum a aquest camp encara inexplorat a casa nostra i que afecta els nostres alts directius, els privats i els públics. Posem-hi alguns exemples de preguntes. Sr. President, quina és la novel.la, el poemari, la pel·lícula, el quadre o la peça musical -a banda de la lectura de El Marca- que darrerament l'ha commogut o interessat? Excel·lència, o Sr. Ex-president, al llarg dels seus nombrosos safaris, mentre matava...
Llegir més »

Quants debats i projectes hem vist últimament que s'eternitzen perquè algú diu que no es pot avançar si no aclarim abans què entenem per responsabilitat social de l'empresa (RSE)? De fet, es tracta d'una "pregunta bumerang", és a dir, d'una qüestió que retorna intacta a qui la planteja. No podem donar-li resposta des de la neutralitat. Cap definició pot substituir a les nostres pròpies opcions i decisions. Per això, ja fa temps que molts compartim la sospita que parlar d'RSE no sempre ajuda. Em pregunto si no hauríem de centrar-nos a  parlar de l'empresa responsable.

Certament, parlar d'RSE és útil, necessari i inevitable. Però també és font de malentesos i de confusions perquè sovint es percep aquest concepte com una cosa important, però conjuntural; com un luxe només a l'abast d'un compte de resultats sanejat; com l'atenció a un tipus de demandes que cal cuidar pel risc reputacional que comporten; o com un assumpte especialitzat i propi d'una àrea funcional que, si és possible, no ha d'interferir ni molestar massa a les ja existents. Encara que s’insisteixi que no es tracta d'un afegit, tampoc ens ha d'estranyar que sempre algú pregunti què aporta o a què es refereix la paraula "social".

 

Cada vegada estic més convençut que hauríem de parlar més substantivament d'empresa responsable. I no perdre'ns en debats sobre els adjectius, o sobre quins són els adjectius pertinents o acceptables. L'única pregunta que té sentit, és la que es formula a propòsit de l'empresa responsable. De fet, a més, ni tan sols és una pregunta. L'empresa només pot ser-ho si és responsable. Ara bé, la qüestió és: responsable davant de qui?, responsable de què? I també: com es concreta aquesta responsabilitat?, qui té dret a exigir-la? i com se’n rendeixen comptes? En el fons, el debat entre partidaris i adversaris de l'RSE no se centra a dilucidar si una empresa és responsable o no ho és, sinó a aclarir com entén aquesta responsabilitat i quin abast té. I el debat sorgeix,...
Llegir més »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment