…quina és la pregunta?
(Alguns reptes actuals de l’Estat del Benestar)

La situació actual de l’Estat del Benestar (EB) és objecte de les més diverses aproximacions. Però gairebé totes elles porten adherida la paraula "crisi". En una mena de reflex pavlovià, qualsevol esment de l’expressió Estat del Benestar dispara reaccions d’aquest caire, en qualsevol de les seves variables: viabilitat, supervivència, amenaces, limitacions… Voldria posar de relleu alguns trets que acompanyen aquesta situació i que em semblen prou rellevants. Trets que parteixen d’una hipótesi que és alhora un diagnòstic: si ens preguntem només per la viabilitat econòmico-financera de l’EB no resoldrem bé ni la seva viabilitat econòmico-financera. Això no vol dir menystenir els reptes de carácter econòmic que aboquen greus interrogants sobre el futur de l’EB, en absolut. Però sí que vol dir que cal parar esment en d’altres elements, i que cal abordar-los si volem tenir recursos (i no només econòmics) per afrontar la nova situació. L’EB no és un problema, però tenim problemes amb l’EB. Però, si no els resolem, sí que acabarà essent un problema. Els trets que ara vull destacar afecten al que anomenaria les condicions de possibilitat de l’EB. Condicions de possibilitat presents en el seu naixement i en la seva època daurada. Condicions de possibilitat que no cal donar per suposades i que, cas que avui no hi fossin, caldria afrontar explícitament.

Dues condicions de possibilitat polítiques

L’EB es desenvolupa i es consolida sostingut i impulsat per un discurs polític amb un fort contingut ideològic i dens en valors. No cal remuntar-se a la clàssica parella Bismarck – Beveridge, i n’hi ha prou amb pensar en allò que, fins una mica més enllà de la primera meitat del segle XX es va anomenar el pacte social-cristià. És a dir, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. Aquest pacte, en el terreny ideològic i dels valors pressuposava posar el que s’ha anomenat "la preocupació social" com un eix de referència de l’organització de la societat i de les polítiques públiques. Aquestes podien ser més o menys importants, però es justificaven en tant que expressió d’aquesta preocupació social, que esdevenia una sensibilitat política compartida, un eix dels projectes polítics, i un valor de referència. Amb principis axiològics potser no coincidents (justícia, igualtat de classe, bé comú, dignitat de la persona…), i amb accents i prioritats polítiques concrets potser diversos, però la preocupació social era un supòsit present, acceptat i assumit, si més no com a marc de referència. Sense la pregunta per una societat justa o pel compromís envers el bé comú, què queda de l’EB? Vivim avui en una societat on la preocupació social sigui un referent viu i una prioritat creïble per part de les institucions, els partits i els diversos actors socials? En la mesura que no hi ha EB sense voluntat i decisió política (l’EB, políticament parlant, mai no pot ser pura gestió administrativa de serveis), cal preguntar-se si es pot justificar, sostenir i defensar un EB sense un discurs polític convençudament i creïblement dens en preocupació social.

El marc polític que defineix l’EB ha estat l’estat-nació. Fins al punt que històricament les tipologies de l’EB s’han establert geogràficament (suec, alemany…; o nòrdic, centre-europeu…). Era dins de l’estat-nació on s’establien els acords polítics, entre altres raons perquè era on es duien a terme majoritàriament els intercanvis econòmics. Podriem dir que l’EB té el seu apogeu en una època en la qual, a grans trets, la geografia econòmica, la geografia política i la geografia social coincidien. I el benestar estava vinculat al repartiment dels beneficis del creixement econòmic entre tots els qui havien contribuït a que aquest s’esdevingués. Avui el procés de globalització, sigui el que sigui el que això signifiqui, si alguna cosa ha fet és que les tres geografies no coincideixin… i sovint seguim pensant, governant i problematitzant l’EB com si això no s’hagués esdevingut.

L’EB requereix, culturalment, un nosaltres. Requereix saber qui som nosaltres (amb aquest saber inmediat, preconscient que tenent les obvietats). I, alhora, l’EB contribueix a crear i construir un nosaltres. El nosaltres que s’identifica amb l’EB i el sosté. La pregunta és si l’EB pot subsistir i es pot sostenir sense consciència de nosaltres. Un nosaltres, sens dubte, que pot ser de moltes menes, i que no cal que estigui petrificat en el passat, sinó que pot ser entès com a projecte. Però un nosaltres, al cap i a la fi. Perquè és des d’un nosaltres que es defineixen quins són els problemes de l’EB.

Dit altrament, crec que pensar els problemes econòmico-financers de l’EB sense o al marge de la referència a un nosaltres que comparteix un present i un horitzó és convertir-los en insol·lubles. I aquest és un debat polític, cultural i social de primera magnitud, que no es resol amb la referència (potser conceptualment ajustada, però vitalment i emocionalment eixarreïda) a la constitució. Avui a la nostra societat se superposen nosaltres molt diversos; és a dir, molta gent diu "nosaltres", però el subjecte empíric al qual es refereix aquest mot pot ser molt divers. Més aviat és un nosaltres cada cop més fragmentat, corporativista, localista, parcel·litzat. Un nosaltres al qual ens hi adherim únicament en la mesura que ens resulta útil poder imposar les pròpies reivindicacions a les dels altres. I si no sabem a qui ens referim quan diem nosaltres, com podem parlar de cohesió social? La meva opinió personal és que sense nosaltres compartit no hi ha solució possible als reptes de l’EB ni, probablement, per a l’EB com a tal. Ara, aquest nosaltres no és ni pot ser el producte d’un cens, sinó que ha de ser el producte d’una visió política.

En resum, com podem saber si l’EB és viable si no sabem per a qui ha de ser viable i per què ho ha de ser? Avui la crisi de l’EB no és només una crisi econòmico-financera, sinó que també reflecteix i alhora reforça una crisi d’identitat i de projecte.

Dues condicions de possibilitat culturals

Ha triomfat l’expressió EB. Res a dir-hi. Però no és superflu recordar que en molt diversos àmbits l’expressió que es feia servir per designar la mateixa realitat era Estat Social de Dret, i no EB. L’opció triomfadora no és innocent, i no ha triomfat per casualitat. I convé no oblidar que el significat de "benestar" es va transformant al ritme dels canvis socials i culturals, com una mena de diana mòbil. I així com Mandeville, en un comentari de la seva Faula de les abelles, observava perspicaçment que, quan resaven el Parenostre, en demanar el pa de cada dia el bisbe pensava en coses que el sagristà ni tan sols imaginava, també podem dir que avui quan pensem en benestar ens venen al cap coses que els qui van viure el moment fundacional de l’EB ni tan sols imaginaven. I és aquí on convé no oblidar un fet molt important: l’EB es vincula a drets. I no és el mateix pensar-los en termes socials (el que reclamo em correspon com li correspon a qualsevol membre de la societat) que pensar-lo en termes benestaristes (que afavoreixen el pensar primàriament només en el benestar… que al capdavall fàcilment es planteja en termes individuals: a mi que m’han de donar per asegurar-me el meu benestar). Si les exigències i demandes a l’EB no són més, en darrer terme, que la suma del que cadascú creu que li correspon d’acord amb els seus criteris o expectativas de benestar, aleshores l’acció política i la percepció de la política es redueixen a ser tan sols l’àmbit mediador de la suma d’exigències, demandes i interessos, sense que cap relat ni projecte compartits que els enmarquen, els atemperin i permetin prioritzar-los.

Ens trobem, doncs, situats al final d’una seqüència cultural que parteix de l’afirmació dels drets socials, continua amb la seva traducció en clau de benestar, que es llegeix i s’interpreta progressivament en termes de el meu benestar, i desemboca en una actitud envers l’EB on l’únic que importa és què em donen i, consegüentment, què en puc treure. Aquest procés s’encavalca sobre un altre procés que hom ha qualificat d’individualització. Això no te res a veure amb els sermons moralitzants sobre l’individualisme, sinó que es refereix a la combinació de la reducció dels vincles socials i de pertinença amb l’augment dels riscos, reals o percebuts. Els individus se senten més fràgils i vulnerables, amb la qual cosa els valors de seguretat i protecció esdevenen cada cop més dominants, alhora que es consideren cada cop més amenaçats. I, sobretot, esdevenen valors buits perquè el contingut el donen les circumstàncies, variables per naturalesa. Vegem, per exemple, com cada cop més els avatars de salut, educatius, emocionals o laborals es viuen amb un fort accent de culpabilitat personal: alguna cosa dec haver fet (malament) per a que em passi això. Potser aquesta és una de les raons de fons que expliquen la proliferació dels llibres d’autoajuda: cada cop estem més convençuts no podem esperar ajuda més que de nosaltres mateixos.

Ara, si tots els problemes socials s’individualitzen, si només els podem viure i plantejar en tant que individus i no pas en tant que ciutadans, la prioritat esdevé que per damunt de tot em protegeixin a mi, i no pas a tots; i només faré servir una retòrica col·lectiva en la mesura que jo em pugui encabir en aquest col·lectiu. En aquest sentit, els processos de modernització i millora en la gestió pública (imprescindibles i encara amb molt de camí per recòrrer) han incorporat progressivament la retòrica managerial, que porta a parlar de clients i usuaris. Res a dir-hi, al contrari… excepte si ho contaminen tot i ens porten a oblidar a tots (proveïdors i receptors de serveis) que el client/usuari ho és en tant que ciutadà. Perquè les administracions públiques no són supermercats de serveis públics. I ens podriem trobar amb la paradoxa que l’expansió de l’EB anés aparellada mab la minva de la consciència de ciutadania i del reconeixement de la condició humana. 

La individualització té una cara, com acabo d’assenyalar, que és una actitud defensiva davant d’un sentiment de fragilitat i vulnerabilitat. Però alhora en té una altra, que consisteix en veure cada cop més l’espai públic com un àmbit de satisfacció dels meus desigs i no pas com el lloc on exercir el meus drets (i deures). Tots i cadascun de nosaltres esdevenim una mena de Janus contemporani: vivim encongits pels neguits i les amenaces amb què encarem un futur incert; i alhora, vivim delerosos de papallonejar a la recerca de sempre més gratificacions. Aquesta polaritat no és una contradicció, sinó la normalitat de l’esperit del nostre temps. Vegeu, si no, com podem rebre simultàniament la crida a incrementar el consum i a cercar la nostra gratificació (el nostre benestar) personal en tant que consumidors i, alhora, la crida a ser més esforçats, innovadors i competitius en tant que treballadors. A tall d’exemple: per sortir (?) de la darrera crisi hom ha apel·lat a que, si us plau, no deixem de consumir (es va arribar a fer còrrer que consumir era un acte patriòtic); i, alhora, a que siguem més productius, treballant millor, tal vegada més, i a ser possible pel mateix sou i fins i tot reduint-lo. Tot alhora i ben empaquetat, quadri o no quadri.

Cal començar a plantejar si un país és alguna cosa més que un contenidor d’individus que demanen cada cop més i més (contenidor, en el sentit d’espai que conté) i si un estat és alguna cosa més que un contenidor de demandes (contenidor, en el sentit de frenar-les, o de frenar el seu increment insadollable). El que és segur és que l’EB no pot ser un contenidor en els dos sentits alhora. I això és precisament el que li estem demanant. Es parla molt darrerament de la necessitat de recordar que no podem parlar de drets sense parlar de deures. Es parla menys de la necessitat de no confondre desigs amb drets. Avui sovinteja el dir que hom té dret a les coses més insospitades. El nostre càncer cultural va quedar perfectament expressat en aquella campanya publicitària d’una caixa d’estalvis que es resumia en la fòrmula "ho veig; ho vull; ho tinc". No ens ha d’estranyar que aquest deliri d’absolutitzar el desig i assimilar la seva satisfacció a un dret hagi portat a un partit -que, si més no en aquest punt, més que un partit d’esquerres semblava un partit d’adolescents-, a parlar del dret a la felicitat. Almenys en d’altres contrades la cosa se sitúa més prudentment com a dret a la recerca de la felicitat. I ja t’ho trobaràs.

En resum, com pot ser viable l’EB en una societat composada de persones que només es perceben a si mateixes com a individus, alhora incontinents en les seves demandes i espantats per la seva íntima incertesa davant el futur? Algú pot esperar que acceptin i facin seves decisions la raó de ser de les quals és una cosa tan engrescadota vitalment com la necessitat de reduir el déficit públic? Algú pot pensar que renunciaran fàcilment a la confusió de confondre l’Estat del Benestar amb l’Estat que m’ha de proveir de benestar si tot es redueix a una confrontació entre la comptabilitat domèstica i la comptabilitat de l’administració pública?

El meu comentari anterior sobre el dèficit públic no volia ser una frivolitat, Poca broma, amb el dèficit públic. Però volia retornar a la meva convicció inicial que si només ens plategem la seva viabilitat econòmico-financera de l’EB, no resoldrem ni tan sols la viabilitat econòmico-financera. L’EB va ser una resposta política nodrida per una visió política. Cal tenir el coratge de retornar-lo a l’arena política. Però no a l’arena de l’esgrima mediàtica, sinó a un debat polític que involucri diversos actors, i no quedi reduït als polítics, que són, però, els que l’han de liderar. Tan si considerem que l’EB és la resposta com si considerem que no, el que hem de tornar a explicitar i a compartir és la pregunta. L’EB és una conquesta de civilització, i una civilització és una reposta explícita a la pregunta sobre com volem viure i com volem conviure, i per què. Per això s’hi han d’involucrar els diversos actors socials, perquè al darrere del debat sobre l’EB hi ha un repte de civilització i de valors públics compartits. I, alhora, hi ha el repte de dir la veritat sobre el que és possible i el que no és possible; i sobre el que podem esperar legítimament.

Cal tenir el coratge polític de dir que la crisi de l’EB no és només un problema de l’administració, un repte de gestió. És clar que també ho és, evidentment. Hi ha involucrades qüestions com els límits a la competitivitat (l’EB ha passat de ser un factor de competitivitat "nacional" a ser un factor que la limita); qüestions com la pregunta sobre a qui correspon la provisió de serveis (garantir un servei públic requereix que l’ofereixi l’administració?); o sobre qui ha de pagar què i com (què vol dir "universalitzar" i què és el que s’ha universalitzar?). Però en el debat sobre l’EB hi ha implícit un debat sobre un cert model de persona i un cert model de societat, i cal el coratge polític de fer-los explícits. En el debat de l’EB hi ha implícita la construcció d’un nosaltres; i el desenvolupament de la capacitat de passar del jo al nosaltres, i viceversa. En l’origen de l’EB hi ha l’elaboració d’aquestes qüestions amb els materials econòmics, polítics, culturals i axiòlògics del segle XX. La viabilitat de l’EB només serà possible si inclou l’elaboració d’aquestes qüestions amb els materials econòmics, polítics, culturals i axiològics del segle XXI, que no coincidiexen amb els que van engendrar l’EB.

De tot això abans se’n deia visió, projecte i lideratge polítics. I em temo que ara també.