Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
gen 20

Written by: Josep M. Lozano
20/01/2010 10:13 

…que em dedico a la publicitat, ella pensa que sóc pianista en un bordell". Vaig recordar aquest provocatiu titol d’un llibre de Jacques Séguéla fa uns dies, després d’una reunió, amb la petita variació que, després de la reunió vaig pensar que calia substituir "publicitat" per "política".

La reunió va aplegar una vintena de persones d’entre 30 i 40 anys, que es dediquen convençudament i compromesament a la política (algunes, a jornada completa) i que tenen diverses responsabilitats polítiques de segon nivell i, per tant, no freqüenten els mitjans de comunicació. La seva militància cobria pràcticament tot l’arc parlamentari. Les haviem convocat a ESADE compartir una reflexió a cor obert sobre com veuen i viuen el clima social que s’està consolidant amb relació a la política i que hem qualificat –no sé si encertadament- com a "desafecció".

Es va parlar amb sinceritat i valentia, i es van constatar sintonies més enllà de la diversitat d’opcions. De fet, vaig sortir amb la sensació que, si no hagués sabut quina era la militància política de cada participant, no l’hagués pogut pas endevinar del contingut de les seves intervencions. De la reunió em van impressionar diverses coses, i ara en voldria destacar dues.

En primer lloc, vaig sortir-ne amb la impressió que estem entrant en una nova forma de clandestinitat política, estem consolidant un nou tabú. Els qui es dediquen a la política s’estan convertint en una mena d’empestats o proscrits. I el compromís polític està seguint culturalment els passos de la religió i s’està –paradoxalment- privatitzant. Va ser molt compartida la constatació per part de tots ells que cada cop parlen menys de política en els seus entorns personals i professionals. Perquè a ningú li agrada ser sempre l’ase de tots els cops. Perquè quan diuen que es dediquen a la política la reacció general conmiserativa oscil·la entre tres opcions: aquest(a) deu ser un babau (com pot ser que amb la teva formació perdis el temps en això?); una persona una mica rara (amb la de coses interessants i divertides que hi ha per fer…); o un sospitós en el present o en el futur (alguna cosa sucosa en deus treure, oi?). Fins al punt que constataven que en alguns entorns parlaven de tot menys de política, ni que sigui per no acabar empipats amb gent que aprecien. Amb la qual cosa, afegeixo jo, es deu multiplicar el cercle viciós de parlar només de política amb gent que ja s’hi dedica –siguin companys de partit o no-, cosa que multiplica la magnitud del tabú. Les anècdotes que reflecteixen aquesta nova clandestinitat cultural es podrien multiplicar. Dos exemples recents, dels quals he pogut ser-ne testimoni: una persona que exerceix una representació parlamentària reaccionà davant la interpel·lació d’un interlocutor, dient que si us plau, que ell no és un polític i que no se sent còmode parlant de política; i unes persones que, quan presentaven les seves coordenades personals a un grup, informaven de la seva militància política… com una activitat associativa!: res de política a les seves activitats, sinó que associativament estaven vinculats, ves per on, a un partit polític, com d’altres ho podien estar a una ong o a un esbart. No li diguis a ma mare que em dedico a la política…

Crec que ens estem deixant arrossegar amb una gran frivolitat per l’espiral del descrèdit de la política. I oblidem que la sortida de la mala política no és la no-política, sinó la bona política. Que el que s’oposa a la mala política no són els sermons moralitzants o l’autosuficiència prepotent dels tecnòcrates, sinó la bona política. I no hi ha bona política sense bons polítics. I una societat no es pot permetre dedicar les seves energies o entretenir-se mediàticament només a bescantar els mals polítics: també cal reconèixer, valorar i donar suport als bons polítics, que valoren el seu ofici i el duen a terme amb dedicació, realisme i com a contribució al seu entorn social. Potser és veritat, com diuen les enquestes, que la gent considera els polítics com un problema, el que és segur és que són també la solució. Una anècdota molt repetida en l’esmentada trobada fou la de trobar-se en una reunió on després de malparlar a tort i a dret del polítics hom cau en el compte de que algú dels presents s’hi dedica; aleshores, la reacció més comuna és que els polítics -en general- són uns impresentables, però que els polítics concrets que hom coneix són prou acceptables… però una excepció, és clar. (Això ens hauria de portar al problema de les enquestes d’opinió sobre els polítics, que no sempre aclaren en qui està pensant la gent quan opina. Igual el que passa és que l’opinió sobre els polítics s’elabora pensant en molts pocs d’ells, i només en funció dels pocs que surten en els mitjans d’informació… que passen a convertir-se en els polítics. Potser caldria preguntar-li també a la gent si coneixen personalment algú que es dedica a la política, i contrastar quina opinió en tenen: al capdavall no tinc clar si les enquestes d’opinió reflecteixen, reforcen o creen la valoració que tenim dels polítics…).

El segon punt que va sortir a la reunió fou la constatació que s’està expandint el que jo qualificaria d’un veritable càncer social: el descrèdit, el rebuig i la insensibilitat envers tot el que és públic. Més enllà –i més ençà- de la política el que devalla és la valoració, la consideració i el respecte envers l’espai públic com a tal, i no tans sols envers alguns dels que s’hi dediquen o la sospita envers els qui el defensen. I això s’esdevé, en contra del que diu el populisme, molt fortament entre persones amb nivell professional i suposadament cosmopolites. Els qui estaven a la reunió eren fortament autocrítics amb una certa dinàmica dels partits (una nova transversalitat?), demostraven una gran lucidesa (sense gaire recursos per canalitzar-la, però)… i també assenyalaven que l’espiral del descrèdit no era un problema personal, encara que els afectés personalment: és un problema nacional i de país, i més atesa la feblesa dels nostres marcs institucionals.

Per això crec que són molt importants iniciatives com la que han tingut des de l’Espai Jaume Vicens i Vives, que ha decidit crear uns premis que porten el nom de l’historiador (de qui celebrem enguany el centenari del seu naixement) l’objecte dels quals és reconéixer persones, iniciatives i institucions que mostren exemplarment una dedicació en positiu al servei de l’espai públic i del bé comú. Perquè, si se’m permet dir-ho en un llenguatge propi de les pel·lícules del far-west, ha arribat el moment de no estar només contra els dolents, sinó també a favor dels bons.

Tags:

1 comment(s) so far...

Re: “No li diguis a ma mare…

Si no hi ha politica hi ha dictadura.
Jo em pregunto si el descrèdit dels politics en general no ve provocada per les situacions partidistes que no permeten els acords sino que refermen la seva opinió basant-se sempre en cridar els seus desacords.

By Oriol Tarrats on   21/01/2010 08:39

Your name:
Your email:
(Optional) Email used only to show Gravatar.
Your website:
Title:
Comment:
Add Comment   Cancel 
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment