El pròxim any es complirà el centenari del naixement de Jaume Vicens Vives. En la seva curta vida, Vicens va destacar com a acadèmic i historiador, però molts encara el recorden per alguna cosa més. Per contribuir a definir una tasca cívica i política per a la seva generació i diagnosticar correctament el difícil moment que els va tocar de viure. Però també per atrevir-se a anar més enllà, assumint un compromís formatiu amb la següent generació, traspassant la torxa de la tasca incompleta i l'esperança no il·lusa en un futur possible i promovent un esperit constructiu no basat en la rancúnia ni en la revenja.
Vicens Vives va comprendre amb plena clarividència que, després del franquisme, el futur del catalanisme dependria de la forja d'uns nous líders caracteritzats per la seva alta preparació, la seva qualitat humana i la seva voluntat de compromís cívic i de servei a la comunitat. En Notícia de Catalunya (1954) ho expressa clarament: "No hi ha possibilitat de cultura o de vida política i econòmica sense l'existència d'un grup humà que comprengui els objectius a assolir per la societat que governa o dirigeix."
Vicens va morir a Lió el 1960. Dos anys abans, i sota la seva clara inspiració, es fundava el Cercle d'Economia. Per un atzar de la història, el mateix any 1960, Jordi Pujol era jutjat en consell de Guerra pel Govern Militar de Barcelona. En la seva declaració, Pujol afirmava: "Pertanyo a una generació que puja i que va a més, per a honor i orgull del nostre país. No és una joventut que pròpiament sigui política. Però la seva mateixa evolució espiritual i mental va portant-la lògicament i progressivament al terreny polític, social i econòmic, és a dir, a tot el que és i s'anomena vida pública". Emergien nous lideratges en els àmbits més diversos.
El llegat de Vicens Vives continua avui vigent en molts aspectes. Un d'ells és sens dubte la seva visió del compromís. El compromís implica l'existència d'un projecte, ja que només aquest ens evita quedar sotmesos a la tirania del present i ens ajuda a pensar en clau de futur. I el futur ens ajuda a superar la lògica de la supervivència per assumir la lògica de l'esperança. El desig de realització de projectes i el compromís que assumim en això tensen el nostre temps social i ens ajuden a articular intergeneracionalment la societat. El compromís implica no complaure'ns en el consum irresponsable del nostre temps i, com diu Daniel Innerarity, ens evita convertir el futur en un pur abocador d'escombraries del present.
Vicens ens va transmetre la consciència que ens havia estat confiat una cosa important i fràgil. Un missatge semblant al que podríem trobar en el poema de Salvador Espriu: " Si et criden a guiar/un breu moment/del mil.lenari pas/de les generacions... " (La pell de brau, XXIV, també de 1960). En ambdós trobem una invitació al compromís i a la nostra superació a través de l'assoliment d'objectius difícils però assequibles. Però un compromís que requereix tambien viure des de determinades actituds.
En un article escrit per Vicens poc abans de morir, gairebé com un testament, ens diu: "Trobarem el pas i la clariana i ens desfarem de la nit i de la boira si ens proposem realitzacions senzilles i concretis. Hem teixit massa astres i els hem posat massa amunt del cel per a les nostres forces i ara no ens podem palpar ni els ossos. Per a sirgar amb nosaltres -no te'n desentenguessis pas- el primer que cal és fer-te home i conèixer la teva mà i la teva testa. Ferma't el cor, abomina l'irrealisme i pensa amb lògica nua. Et proposo que dediquis a la comunitat el teu treball de cada dia; que no defugis des d'ara la responsabilitat que tindràs demà quan seràs el capdavanter; que no rebutgis l'esperit de progrés ni menystinguis l'herència dels teus pares. I, sobretot, que pensis més en tot allò que hem construït i ens ha fet grans, que no pas en els coses que ens han estat imposades a desgrat, per l'atzar dels temps. Amb l'esperit de rancúnia i de revenja, propi dels esclaus, mai no seràs ningú ni tampoc no ho seran els teus. I així tu seràs la terra i la terra serà teva. " ("El nostre treball de cada dia", Serra d'Or, 1960).
El nostre país, com és sabut, continua oscil·lant avui entre la nit i la boira i entre el pas trobat i la clariana. Tenim una llista immensa de temes oberts tant de caire intern com extern. Però al nostre país hi continua havent gent que no ha desvinculat el seu èxit professional del seu compromís social, nacional o global. Gent que continua impulsant projectes propis o aliens, gent que actua en positiu, que ha entès que la millor manera de treballar el seu creixement personal és treballar també pel creixement dels altres. Per aquest motiu, es tracta de gent que no tenen por d'embrutar-se les mans davant de reptes que afecten la seva comunitat o els seus ideals. Més enllà dels focs d'artifici i dels brindis al sol i també més enllà del clam apocalíptic i pessimista d'alguns, el llegat de Vicens Vives, com un riu subterrani, continua viu entre nosaltres. Però no oblidem que la llera del riu som nosaltres. Cadascú de nosaltres.
[Article publicat a La Vanguardia conjuntament amb Àngel Castiñeira l'11.01.10]