Diuen que cadascú és més fill de la seva època que dels seus pares. Potser per això em venen de vegades a la memòria veus i imatges que hom diria que emergeixen des de recòndits plecs biogràfics. I em veig al col·legi aprenent de memòria els versos de Campoamor, " en este mundo traidor / nada es verdad ni es mentira. / Todo es según el color / del cristal con que se mira ". Amb el pas dels anys, en algun moment em vaig preguntar si no seria Campoamor un versaire precursor de la postmodernitat. Però, vistos els postmodernismes que gasten alguns, ni a vulgars campoamors de butxaca no arriben. Potser per això un dia vaig adonar-me que amb Campoamor m'havia equivocat d'enfocament. Perquè la seva aparent trivialitat amaga una interpel·lació crucial, irreductible. Home, Campoamor: que en funció del vidre amb què mirem el món aquest se'ns acoloreix d'una manera o una altra, això ja ho sabem. La pregunta que no podem deixar de respondre, perquè ningú la contestarà en el nostre lloc, és la pregunta sobre color del vidre de les ulleres que hem escollit per veure la nostra realitat. La pregunta sobre el color del que veiem és secundària: la primària és la pregunta sobre el color dels vidres que hem decidit posar-nos (o que hem acceptat passivament) per mirar el món. Per això Mario Benedetti, va corregir Campoamor: " todo es según el dolor con que se mira ". Jo tenia un col·lega a ESADE (en Sam Husenman, que dissortadament ja va morir) que era un tipus genial, provocatiu, inclassificable, que sempre -especialment quan em veia caminar atrafegat pel passadís- m'aturava amb alguna pregunta que em descol·locava. Però un dia em va parar per fer-me una confessió: "he de dir-te que no he començat a entendre una mica totes aquestes coses incomprensibles de l'ètica que expliques fins que m'he afeccionat a la pintura, perquè per poder començar a pintar abans he de prendre una decisió fonamental: he d'escollir el punt de vista, he de decidir des d'on miro". Ignoro si mai no va pintar res, i si simplement em va burxar una vegada més, però als meus racons neuronals, ell i Benedetti van quedar agermanats.
Campoamor, Benedetti, Sam... han despertat junts en algun ignot lloc de la meva memòria amb ocasió d'una felicitació de Nadal que he rebut d'un amic que viu lluny de Catalunya, treballant per a una ONG, i que em prenc la llibertat de transcriure parcialment:
Pero será que envejezco, lo cual no esta mal pues no aprecio mucho la alternativa, o será que la distancia a la gente muy querida, o la cercanía a la gente más devastada y maltratada hace que uno mire las cosas de otra manera, hace que uno a veces también use el calendario para algo más que para poner citas y se pare un momento y mire a su alrededor...
...y créeme hay mucho alrededor que es bien doloroso y lacerante, basta con salir de nuestra confortable realidad para verlo, con mirar un poco más allá de las noticias que a base de repeticiones banalizan el dolor, la miseria, la podredumbre, la injusticia y el confort de los que consideran que este es un mal necesario, que estamos en un proceso necesario, que patear unos cuantos derechos no compromete un futuro maravilloso, que, bueno, tampoco es para tanto, de hecho solo son unos pocos pobres, igual incluso ciudadanos, pero de poca importancia...sino explícate Honduras, o el desprecio por tomarse en serio el cambio climático que va a anegar, entre otros cientos de lugares, medio Bangladesh, o porque los inmigrantes no pueden acceder a servicios porque son caros y el estado del bienestar va a colapsar pero los bancos consiguen sumas Billonarias en dias, o Darfur y el silencio cómplice cuando echan a los pocos actores humanitarios que allí quedan…
…o celebrar un nobel de la paz enviando más tropas...
...pero también es cierto que hay esperanza, será que uno es optimista -en mi negocio no tengo muchas opciones, pues el cinismo no es una de ellas- pero la hay, yo, al igual que veo cada día la miseria, veo la esperanza, la veo en miles de personas que creen, que confían, que pelean, que se dejan la piel, que saben que se puede, que se preocupan, que ponen su grano de arena...y no hablo de los grandes héroes, con los que también tengo la fortuna de compartir momentos maravillosos...
...hablo de gente como tú y como yo, hablo de gente que cada día, desde donde estamos parados, intentamos hacer el mundo un poco mejor, en lo cotidiano, en nuestro rol como ciudadanos, en como educamos a nuestros hijos y en como miramos el mundo y como nos comprometemos con los demás..
...así que esta es mi felicitación de navidad, un poco heterodoxa, que le vamos a hacer? Solo quiero compartirte esta esperanza, esta convicción de que estamos en el mismo bando, de que somos muchos, de que de hecho somos más...
Per què aquestes paraules tenen ple sentit, més enllà d'acords i desacords concrets? Perquè el Nadal no és un missatge universal emès des de qualsevol no-lloc, sinó una invitació a transformar el nostre punt de vista, una invitació a fer més clara i transparent la nostra mirada. I, si se'm permet, un punt de vista i una mirada, que siguin també més compassius.
Habermas explica que les darreres paraules que va escoltar en boca d'un Marcuse prostrat en una UVI van ser: " Ho veus?, ara sé en què es fonamenten els nostres judicis valoratius més elementals: en la compassió, en el nostre sentiment pel dolor dels altres." La compassió ha estat una paraula maleïda en els últims anys. Molts dels qui viuen del tòpic l'han ridiculitzada dient que arrossega una ferum de sagristia; encara que, sens dubte, no n'hagin trepitjat una en sa vida. Però en aquests temps de la intel·ligència emocional i del miracle de la multiplicació dels gurus i els coachees, la compassió es ven com si fos melmelada sentimental, una cosa dolçassa, llefiscosa, fàcil de pair, propi de postals per al record de les nostres perennes vacances morals.
Perquè, en nom del realisme, una certa dissociació quan es tracta de l'acció sol estar ben vista, com si fos un toc de distinció. Cal ser racional, organitzat, sistemàtic. Actuar eficientment consisteix a no deixar-se dominar pels sentimentalismes, és clar. Els fets, la crua realitat exigeixen tota la primacia. Bastant complexes són les situacions que vivim com per pertorbar i complicar la nostra percepció amb comentaris com els d'un Marcuse agonitzant. Ja ho va dir una vegada algú, amb una sinistra ingenuïtat: "l'economia va bé, són les persones les que van malament".
Avui ja tenim a l'agenda reclamar valors com la responsabilitat, la tolerància, el diàleg, la innovació. Valors que es reclamen per guiar i orientar la nostra acció. Nous prometeus encadenats a la nostra fal·laç omnipotència, continuem oblidant que l'acció humana no tan sols cal orientar-la, incentivar-la o motivar-la. També cal inspirar-la, nodrir-la i arrelar-la en els racons personals més íntims. Cal acabar amb el prejudici, per posar un exemple, que la responsabilitat pertoca a la nostra vida pública i a la compassió a la nostra vida privada. Cal acabar amb la idea que el més normal és que qui té poder no tingui (no pugui tenir) compassió, i que qui té compassió no tingui poder (o, fins i tot, que és millor que no el tingui).
Es pot objectar que en els últims temps això s'està corregint, entre altres coses mitjançant les populars amanides d'intel·ligència emocional, autoestima i autoajuda. No ho nego, però dubto que es tracti d'una correcció. Perquè molt sovint em fa l’efecte que l'ús d'aquests termes (sempre amb l'auto en primer lloc) al cap i a la fi s'orienten -a la pràctica- a continuar engreixant un ego que, com el bleda de Leonardo DiCaprio, vol encimbellar-se enmig dels mars cridant "sóc el rei del món" (o del meu món), sense saber que navega en el seu propi Titànic de butxaca.
La compassió no és tan sols un valor privat o un exercici sentimental: és també un valor públic. De la mateixa manera que reiterem la necessitat pública i social de la responsabilitat, també podríem referir-nos a la de la compassió. Parlem emfàticament de justícia, de solidaritat: per què no parlar també de la compassió?; per què no parlar també de promoure formes de vida més compassives?
Perquè la compassió no és mai un pur sentiment íntim, melmelada emocional, gelatina espiritual. La compassió és -pot ser- principi inspirador de la nostra acció, principi estructurador de la nostra percepció, principi configurador de les nostres prioritats. Es tracta de la nostra capacitat i de la nostra disponibilitat per sintonitzar amb l’obertura de la Gaudium et Spes: els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i dones del nostre temps, sobre tot dels pobres i dels que pateixen són –poden ser, haurien de ser, ens interpel·len per a que siguin- els nostres propis goigs, esperances, tristeses i angoixes.
Tot és segons ... amb què es mira, doncs. I la nostra opció fonamental, de la que no podem escapar i a la que no podem renunciar, consisteix a omplir els punts suspensius.Que aquest Nadal sigui una invitació a transformar nostra mirada, a adquirir una major consciència del punt de vista que elegim, a acompanyar-nos els uns als altres en el camí de depurar la nostra mirada i fer-la cada vegada més neta, oberta, atenta, receptiva... lliure...