Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
des 1

Written by: Josep M. Lozano
01/12/2009 09:52 

Carles Campuzano és conegut en el món de l’RSE per ser, juntament amb Ramón Jáuregui, un dels dos parlamentaris que més s’han compromès per impulsar el debat de l’RSE i la seva assumpció en el món polític. Val a dir que, a dia d’avui, em sembla que ambdós han tingut més éxit –en el que pertoca a aquest punt concret- fora de llurs formacions polítiques que no pas dintre. I això que van impulsar, entre moltes altres coses, la creació d’una Subcomissió al Congrés de Diputats per a debatre políticament sobre l’RSE, una iniciativa parlamentària molt interessant, única a Europa, que ha servit per fer passos endavant, però que tenia un potencial molt superior en comparació amb els resultats assolits i que considero que ha estat en bona part desaprofitada, si més no fins ara.

Acaba d’aparèixer un llibre que, sota la forma d’una llarga entrevista, ens presenta de manera clara i vigorosa el seu perfil polític, personal i –si la paraula no fa mal als ulls en aquest context, que no n’hauria de fer- professional: Carles Campuzano. El patriotisme a peu de carrer. Hi podrem trobar una reconstrucció del fil conductor de la seva trajectòria política i, alhora, el marc de referència on aquesta trajectòria se situa. Amb honestedat, sense amagar dubtes, interrogants, moments difícils, errors, lleialtats, preferències i conviccions. En aquest sentit, com que el llibre només pot ser biogràfic, precisament per això és molt més que biogràfic: reflecteix i expressa una manera de fer política, una manera d’entendre la política, i una manera de viure la política. Per això goso dir que és exemplar.

L’exemplaritat és una paraula que ens hem deixat malmetre, o perquè la trobem carrinclona, o perquè la trobem impossible, o perquè la trobem pretenciosa o, simplement, perquè ens molesta. I cal reivindicar-la perquè en necessitem, d’exemples. L’exemplaritat no té res a veure amb la perfecció, amb la santedat, amb la submissió, amb la complaença del babau. Hom pot reconèixer l’exemplaritat en alguna persona i, alhora, trobar-hi defectes o limitacions concretes, discrepar-hi en alguns punts, qüestionar-li algun plantejament i fins i tot lamentar-ne alguna decisió. Tot això és possible, i en res de tot això s’hi juga el fet que algú esdevingui un referent. Perquè l’exemplaritat s’esdevé quan hom pot mostrar als altres una trajectòria consistent sostinguda en el temps. Per tant, i sobretot, l’exemplaritat no té res a veure amb tenir l’exclusivitat de l’exemple, ni amb ser-ne l’únic representant. Per tornar a l’ofici de Campuzano, parlar d’exemplaritat no ens porta a l’inútil i estèril debat de saber en què consistiria ser el millor polític, sinó al reconeixement que ens trobem davant d’un bon polític. Davant d’una bona manera d’entendre la política i d’exercir-la. Perquè en necessitem, de bons polítics. Quants més, millor. Bo i sabent, per cert, que no tots tindran la mateixa manera de ser uns bons polítics. Al capdavall, l’exemplaritat és plural, i no té res a veure amb clonar persones.

En la trajectòria de Campuzano hi trobem, com diu el títol del llibre, un patriotisme a peu de carrer. Això vol dir, per una banda, la voluntat constant d’interrogar-se sobre els reptes que té plantejats el nostre país, sense repetir tòpics, sense ignorar que les solucions d’ahir són en part els problemes d’avui; però, sobretot, prenent el pols a les noves tendències que emergeixen a redòs de les transformacions econòmiques i socials. I també vol dir tenir molt clares les coordenades de referència i els valors que delimiten l’àmbit d’allò que es vol fer i el sentit que té fer-ho… i les fronteres d’allò que hom no està disposat a acceptar.

Ara, el patriotisme a peu de carrer també vol dir sentit i sensibilitat envers la realitat del país i de la seva gent, i actuar des d’aquesta sintonia. Vol dir no caure en el que el poeta va qualficar com la inflor buida dels mots. Vol dir saber que els grans ideals s’escriuen amb molta lletra petita, la lletra petita de molts canvis concrets, pràctics, que suposen millores tangibles, parcials i delimitades. Vol dir que s’ha de tenir perspectiva, certament, però que s’ha de tenir agenda, una agenda que de vegades ha d’obrir camins per excletxes primíssimes o picar molta pedra per obtenir uns resultats sovint poc perceptibles. Vol dir, en definitiva, no caure mai en la temptació de dir que si els fets no encaixen en els propis plantejaments, doncs pitjor per als fets i, en canvi, vol dir per damunt de tot la tenacitat d’estar tan com sigui possible a prop de la gent… de la gent tal com és, i no com hauria de ser. Potser em direu trivial per acabar parlant de Facebook, però Campuzano és dels polítics que utilitza a gratcient les noves formes de comunicació mitjançant les xarxes socials: i així resulta molt revelador veure com va enviant apunts de xerrades, trobades, contactes i reunions sobre problemàtiques i en contextos d’allò més divers… al capdavall estar a prop de la gent (i escoltar-la) potser té poca èpica, però per a un bon polític té molt de sentit.

Crec que tot plegat explica que en la seva trajectòria la preocupació per l’RSE hi hagi tingut un lloc. Tot el que he dit fins ara és aplicable, em sembla, a la seva aproximació a l’RSE. I la gent que hi està involucrada en pot treure profit i inspiració. Però voldria acabar aquesta nota amb dos apunts més específics per a l’RSE que emergeixen de tot l’anterior. En primer lloc, que no podrem entendre l’RSE ni situar-nos-hi sense una visió política sòlida i robusta. L’RSE no s’ha de confondre amb la política, perquè abans que res és un model d’empresa. Però pressuposa una visió política, un model de societat i un model de país. Sense aquest pressupòsit l’RSE no és més que una suma d’iniciatives l’horitzó de les quals s’esgota en elles mateixes. I, en segon lloc, aprofito un comentari de Francesc-Marc Àlvaro en el pròleg del llibre: "molts debats polítics només són un intercanvi pobre i esquizofrènic entre el pragmatisme buit dels cínics i el messianisme inflat dels fanàtics, retroalimentats enmig d’un gran soroll". Substitueixin polítics per de l’RSE i la frase pot tenir força sentit. Necessitem en tot, també en l’RSE, gent que actuï en l’espai que hi ha entre els cínics i els fanàtics tossudament, compromesament, sense defallir i sense renunciar a cap dels seus ideals.

Gent com, per exemple, Carles Campuzano.

Tags:
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment