Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
oct 1

Written by: Josep M. Lozano
01/10/2009 13:40 

En una entrada anterior plantejava una qüestió inquietant i, en part, incòmoda: la constatació, en els últims anys, que a l’eclipsi de l’ètica empresarial (BE) li correspon la presència ascendent de l’RSE. Com si en la cultura empresarial i en els discursos axiológicos també funcionés un sistema de vasos comunicants en el qual, a mesura que es parla menys de BE, es parla cada vegada més d’RSE. Apuntem algunes explicacions possibles.

1. L'enfocament RSE resulta molt més proper a la lògica managerial. El seu punt de partida sembla a primera vista molt més concret i objectivable: es tracta, en definitiva, d'atendre a l'impacte i/o les conseqüències socials i ambientals de les actuacions empresarials; pregunta indefugible, ja que si alguna cosa fan les empreses és actuar, i si alguna cosa tenen les accions són conseqüències. El punt de partida és tan incontrovertible, que les discussions s'han situat en l'abast i la legitimitat de les exigències de responsabilitat, però no el fet de la responsabilitat com a tal. I, per cert, crec que aquí se'ns ha escapat una cosa molt important. El debat -i la controvèrsia- sobre l’RSE ha estat fonamentalment un debat sobre la S. I això ens ha impedit centrar-nos sobre el substantiu: la R. Ni els més acèrrims adversaris de l’RSE qüestionen la necessitat que les empreses siguin responsables: el debat, en qualsevol de les seves formes, se centra en quins són els àmbits i els límits de la responsabilitat. Aquest és, sens dubte, un debat obert, que no tancarem a curt termini. Però que no ha d'eclipsar el debat sobre la responsabilitat, que probablement és el debat central. Entre altres raons, perquè de vegades el rebuig de l’RSE no és més que una coartada per evadir responsabilitats.

2. Un altre aspecte constitutiu de l’RSE és que els qui la posen al frontispici del debat empresarial són una diversitat variada de grups, moviments i organitzacions que, sovint, reclamen responsabilitat de les empreses com a conseqüència de la constatació de les seves males pràctiques. Cosa que genera un enfocament més aviat reactiu i orientat a la gestió de riscs per part d’algunes empreses, i que s'ha plantejat sovint més en termes de gestió de la reputació que no de gestió de l’RSE. Però aquests plantejaments reactius han ocultat un aspecte important per entendre l'èxit propositiu del discurs sobre l’RSE i l'atenció que li presten les empreses. Les empreses han estat sensibles a l’RSE perquè la seva exigència respon també a la lògica de l'oferta-demanda (per a la qual les empreses semblen constitutivamente preparades), cosa que no estic segur que s’esdevingui amb l'ètica. Per això, també, el que resulta peculiar de l’RSE és que el debat en el fons no se centra en la pròpia RSE com a tal, sinó en dilucidar qui té dret/poder/influència per exigir què a les empreses. En altres paraules: encara que el debat sovint sembla que sigui sobre l’RSE, en darrer terme el que es discuteix de veritat és qui està legitimat per esdevenir el que podríem denominar el portador de l’RSE.

3. Com a conseqüència de l'anterior, l’RSE ha manegat malament la qüestió dels valors, i sempre ha semblat partir del supòsit que la responsabilitat era evident per si mateixa, sense atendre excessivament els marcs axiológicos i els condicionants sociològics que són els que permeten, al cap i a la fi, qualificar a una actuació com a exercici de (i)responsabilitat. Crec que això explicaria que el debat sobre l’RSE només s’hagi preocupat tangencialment del que proposo denominar la qualitat de la responsabilitat (encara que, en rigor, l’RSE mai no ha utilitzat la referència a la qualitat amb aquesta aplicació la responsabilitat). Això li ha generat sovint a l’RSE problemes de credibilitat i, en alguns àmbits, un escepticisme justificat, en la mesura que s'ha acceptat acríticamente que les pràctiques d’RSE es poden dur a terme per raons i motius molt diversos, que poden anar des de l’oportunisme matusser fins a la convicció; (i per això s'ha fet cada cop més necessari proposar una espècie de graus evolutius de l’RSE). Com a conseqüència, l’RSE ha estat sotmesa a un conflicte inacabable d'interpretacions entre altres raons perquè arrossega una imprecisió terminològica irresoluble a causa de la diversitat d'usos que acull la paraula "social" com a referent axiológic i alhora descriptiu, diversitat que en més d'una ocasió és, dit ras i curt, incompatibilitat entre els diversos plantejaments.

4. Convé doncs no oblidar que la (aparent) transparència managerial de l’RSE, probablement sigui deguda al fet que, en la seva substància, l’RSE no parteix de valors sinó de relacions. O dit en altres paraules: el punt de suport del seu plantejament no és (no pretén ser) valoratiu sinó relacional. Aquest enfocament molt més operatiu (no es pregunta què és una empresa sinó que dóna per fet que les empreses són el que fan) li permet fer un llarg recorregut sense haver d'encallar-se en qüestions axiológiques, atès que l'agenda de les pràctiques d’RSE pot allargar-se -sembla- fins a l'infinit. Vist des d'una altra perspectiva, podríem dir que aquí s'ha perdut una certa oportunitat, perquè l’idea de responsabilitat hagués pogut ser una una excel·lent porta d'entrada per introduir en la cultura empresarial el pas d'una comprensió dels valors com a contingut normatiu a una comprensió dels valors com a matriu per a la indagació axiológica i pràctica (...i, de fet, en alguns casos s'ha produït aquest procés, sense molta consciencia del fet, la veritat sigui dita). I és també una oportunitat perduda perquè, llevat d'excepcions, a través de l’RSE no s'ha dut a terme en general una connexió amb referències a la justícia i a l'equitat, als models de societat o als reptes de la gobernança; sinó que més aviat se sol reintegrar a l’RSE en el paradigma tradicional de la visió dels negocis, encara que aparentment –no caldria sinó!- des d'una perspectiva més ampla, inclusiva i atenent més paràmetres i, sens dubte, a més stakeholders.

5. En el que em pertoca, la meva opinió és que aquesta situació està arribant al seu límit. Per una part, sospito que l'expansió de la gestió de l’RSE seguirà el seu camí, tant des del punt de vista mediàtic com empresarial. Però, d'altra banda, cada vegada serà més evident que, com ja va anticipar The Economist, darrere de l’RSE s'amaga una batalla de les idees. Em sembla -és el meu pronòstic- que ambdós processos seguiran el seu propi ritme separadament, per inconsistent que això pugui semblar. Però tard o d’hora es posarà de manifest que la diversitat d'aproximacions a l’RSE requereix la construcció d'un marc de referència ètic que permeti, si no dirimir, almenys raonar sobre elles. Entre altres raons perquè l’RSE no és un discurs autosuficient, que es pugui sostenir sobre si mateix. Si ho ha semblat és perquè fins ara ha generat molts canvis, però poques transformacions. L’RSE porta com a marca de fàbrica un dèficit de clarificació axiológica (potser es aquesta una de les raons del seu èxit, per cert), i la seva gran aportació (posar el focus en la realitat organitzativa considerada en si mateixa, i no de manera subordinada a un discurs ideològic o a la moral personal) algun dia s'haurà de connectar amb la seva major limitació (l'absència d'un model antropològic i d'un model de societat sobre el qual recolzar-se i articular-se).

El futur de l’RSE, doncs, no és la pròpia RSE; una RSE cada vegada més tancada amb les joguines de la seva agenda inacabable; una RSE cada vegada més propensa a la bulímia i, precisament per això, encantada d'haver-se conegut. El futur de l’RSE no és la pròpia RSE, sinó el retorn de l'ètica. Però, sens dubte, ni el retorn a l'ètica del passat, ni el retorn al passat de l'ètica.

Tags:

Your name:
Your email:
(Optional) Email used only to show Gravatar.
Your website:
Title:
Comment:
Add Comment   Cancel 
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment