Acabo de tenir la sessió sobre RSE que porto al Senior Executive Program d'ESADE, tant a Madrid com a Barcelona. Ambdues han estat molt interessants -almenys per a mi- perquè sempre és un privilegi poder dialogar durant algunes hores amb persones disposades a reflexionar seriosament sobre els reptes de les empreses al món d'avui.

Si hi ha una cosa que m'ha cridat a l'atenció al llarg de les hores que hem compartit és la constatació reiterada i repetida que sobre l’RSE el que abunda és la confusió, multiplicada pel fet -deien- que hi ha gent que parla d'ella amb gran seguretat, però sense saber què parla; i què dir dels que, simplement, la tergiversen. Crida molt l’atenció que un dels principals diagnòstics sobre la percepció de l'estat actual de l’RSE a Espanya dut a terme per dos grups diferents de persones amb responsabilitats directives es condensi en una paraula: confusió.

En la mesura que aquest estat d'ànim sigui un símptoma rellevant, crec que planteja un interrogant de gran calibre al que podríem denominar el club de l’RSE. És a dir, aquelles persones que han fet de l’RSE el nucli de la seva dedicació quotidiana (directius, professionals -en empreses, fundacions, i organitzacions diverses-, activistes, sindicalistes, periodistes, professors, investigadors, etc.). Quin és aquest interrogant? Cada vegada estic més convençut que la qüestió no es refereix al risc de confondre discurs amb realitat. Aquesta és, certament, una qüestió de gran magnitud, que ocupa amb raó gran part dels debats, perquè se situa en el terreny de la credibilitat: fins a quin punt el que diuen les empreses sobre RSE es correspon amb la realitat? En termes tradicionals, es tractaria de la correspondència entre paraules i fets. I en aquest cas, els debats se centren en com desenvolupar i verificar aquesta correspondència. Prou sabe, que, si a alguna cosa ens hem dedicat en els últims anys, és a parlar de la definició i de la realització de l’RSE.

Però hi ha una altra qüestió, implícita en l'anterior. Aquesta no es refereix a la confusió entre discurs i realitat, sinó a la confusió entre discurs i assimilació. És a dir: com que les empreses han generat i formalitzat un cert discurs sobre l’RSE, reaccionem davant d'ell com si fos un discurs assimilat, que ja forma part de la cultura empresarial i que l'expressa. I plantegem exigències, demandes i expectatives com si això ja fos així, com si el discurs sobre l’RSE tingués una correspondència amb la seva assimilació organitzativa. I el mateix es pot dir dels sindicats, les ONGs, les administracions públiques, les fundacions especialitzades, les escoles de negocis, etc.: no estic parlant d'un problema que sigui només de les empreses, encara que tots actuem com si només els afectés a elles. No ho dic a la babalà. Per sort, he hagut de fer seminaris amb directius de ONGs, del tercer sector, de les administracions públiques i amb sindicalistes. I en tots ells es reprodueix el mateix clima de confusió que han detectat els directius del SEP. I moltes d'aquestes organitzacions, per la seva banda, tenen el seu propi discurs oficial sobre l’RSE.

El club de l’RSE és un grup de persones, provinent de diverses organitzacions, que es passa el dia treballant i parlant sobre els mateixos temes, internament o públicament. Normalment amb un grau de sinceritat i compromís bastant elevat. Però amb un component afegit: no parlen únicament a títol personal, sinó que el seu discurs és també vicari, ja que parlen en nom de les seves organitzacions. Però el que diuen sobre l’RSE -tingui el contingut que tingui- és discurs organitzatiu, però encara no cultura organitzativa. I això val per a empreses... i per a ONGs, sindicats, mitjans de comunicació, fundacions i escoles de negocis. Pràctica organitzativa i cultura organitzativa estan entrelligades, però els debats sobre l’RSE han atès molt més la primera que la segona. Des del meu punt de vista, si més no, per dues raons: en primer lloc, la pràctica és més objectiva, comunicable i, si fa falta, vendible, que la cultura; i en segon lloc parlar de cultura (de disseminació, assimilació i interiorització de l’RSE per part de tota l'organització) obliga a córrer el risc de mostrar les entranyes de l'organització i, ara com ara, ningú està disposat a fer-ho en públic (i en part amb raó, perquè ningú, en el nostre context, no està disposat a córrer determinats riscs sense xarxa, perquè és més probable que a curt termini rebi més penalitzacions que reconeixements). I, siguem sincers, el repte de l'assimilació no és un problema específic de l’RSE: quantes empreses, per exemple, tenen l'orientació al client entre els seus valors proclamats com a referència, i després passa el que passa? Perquè convertir els valors en cultura (amb RSE o sense ella) és ara com ara un dels grans reptes -simultàniament- de lideratge i de gestió. En les empreses, i en totes les organitzacions, especialment les que parlen de si mateixes en termes de valors. Tornem a l’RSE, doncs: si sumem la pregunta per la relació entre discurs i realització, per una banda, i entre discurs i assimilació, per l’altra, la sensació subjectiva no pot ser cap altra que la que expressaven els participants del SEP: confusió, atès que, en general, hi ha massa dissonàncies entre discurs, realització i assimilació.

I això em porta a una consideració final. On es concentren totes aquestes tensions, de vegades amb un alt grau d'intensitat? Doncs en els departaments de RSE (i en els seus responsables). De vegades penso que per un període de temps, els hauríem de declarar espècie protegida. Perquè han de manegar simultàniament el repte de de l'assimilació (de portes a dins) i el repte de la realització (de portes a fora). Dos reptes pels quals són exigits al màxim nivell i de manera simultània (internament i externament), però la resolució dels quals no està totalment a les seves mans. Cada un d'ells té el seu propi ritme i els seus propis processos. Fins ara, com que partíem gairebé de zero, i es tractava de fer, fer i fer, el repte de la realització ha generat resultats significatius. Però estem entrant en una etapa en la que ja no serà possible avançar tan ràpid en la realització, llevat que també es produeixin avenços en resposta al repte de l'assimilació. L'error que pot cometre el club de l’RSE és el de concentrar totes les demandes i exigències en els departaments de RSE (per bé que formalment els dirigeixin a l’empresa en general), i el que aconseguirem és convertir-los en la baula feble de la cadena, per saturació o per excés de pressió.

I la fortalesa de l’RSE depèn, ara com ara, encara molt directament de la fortalesa d'aquests departaments.