Ja vaig plantejar en una altra ocasió que hi ha una temptació que, quan es parla del desenvolupament de l’RSE en el sector financer, sovint apareix quan es tracta de les caixes d’estalvi: identificar (i confondre) l’RSE amb la seva obra social. Aquesta coartada només seria l’excusa per no plantejar-se en clau d’RSE tot el que fa referència al seu model de gestió i el seu model negoci. Les caixes tenen l’oportunitat de liderar un model de competitivitat responsable i sostenible únicament si superen l’autocomplaença d’identificar "social" exclusivament amb el pressupost de la seva obra social.

Però hi hauria una altra temptació, que queda perfectament reflectida en el comentari que una vegada em va fer un alt directiu d’una caixa d’estalvis: "dirigir una caixa s’ha de fer amb els mateixos criteris amb què es dirigiria qualsevol entitat financera, amb l’afegit que, en aquest cas, hi ha una obra social". Val a dir que l’afirmació podria ser plausible si el que volia posar de relleu és que gestionar una caixa no s’havia d’identificar amb una mena de paternalisme poc eficient i poc rigorós. Però si dic que és també una temptació és perquè té el risc de dissoldre una de les grans raons de ser de les caixes, que és alhora un dels seus trets diferenciadors: el compromís amb el territori on operen. Si, com diu el tòpic, no hi ha text sense context, podriem dir que no hi ha caixa sense territori.

Aquesta darrera frase pot semblar una bajanada i una obvietat… o no. Ens estem començant a avesar al fet que hi pot haver activitat econòmica sense territori, i no diguem activitat financera, que ja hem vist com es pot desenvolupar sense cap preocupació, atenció ni sensibilitat per l’impacte de les seves decisions en els territoris i les persones que els habiten. Una caixa això no ho pot fer sense trair-se a si mateixa. Pot seguir-se anomenant caixa, però deixa de ser-ho. I això vol dir que no es pot pensar el present i el futur de les caixes –de qualsevol caixa- sense pensar el present i el futur del seu context territorial, i sense explicitar com s’hi vincula.

Aqustes consideracions se m’han reactivat no tan sols a causa del debat que avui hi ha a Espanya sobre els canvis que han d’afrontar les caixes. Sinó també, i sobretot, veient esdeveniments concrets. Per exemple, la celebració dels 150 anys de Caixa Sabadell. 150 anys! Aviat és dit. Però si hom dóna un cop d’ull a la seva història veurà que és una història absolutament indissociable del seu context: en ella hi podem veure condensada trets molt fonamentals de l’història del seu entorn, entre altres coses perquè en forma part d’una manera indissociable. Ara que vivim una època en què confonem conèixer la realitat amb donar xifres que s’hi refereixin; i en què confonem tenir visió, ser ambiciosos i cercar l’excel·lència amb, simplement, ser grans i voluminosos, parlar de compromís amb el territori és parlar de moltes iniciatives i projectes que no pel fet de ser petits són insignificants, ans al contrari: estan plens de significat i de realitat, entre altres coses perquè són els que donen consistència a la vida quotidiana de la gent. I no cal parlar només de les economies domèstiques i de les pimes, sinó d’una sensibilitat que queda reflectida perfectament en l’observació que un dia em feia un responsable d’una associació: "les grans empreses només volen vincular-se a les grans ONGs, perquè són les que donen prestigi i visibilitat: qui para esment en els que fem una contribució, potser poc lluïda, però que és imprescindible per a la vida local?".

Ara bé, desenvolupar el compromís amb el territori demana de les caixes que siguin capaces de pensar-lo. De tenir la seva pròpia visió. Una visió que ha d’estar curulla com la que més de rigor, eficàcia i eficiència. Però una visió que, digueu-me carrincló, ha d’estar amarada d’estimació, afecte i voluntat de servei al territori. Per posar un altre exemple que ho relliga tot plegat, també provinent d’una caixa: les iniciatives Món San Benet i Projectes Territorials del Bages impulsades des de Caixa Manresa. Dues inciatives molt diferents, en les que el paper i el protagonisme de l’esmentada caixa ha estat –òbviament- també molt diferents, en funció del perfil de cada iniciativa, però que mostren justament, tot això de què estem parlant: estimació i compromís envers el territori; ambició i visió; voluntat d’excel·lència en el projecte i rigor i eficàcia en la gestió; arrelament en la realtizació i perspectiva de gran abast en la concepció (com mostra especialment la Fundació Alicia).

I això em porta a la darrera consideració. En el debat que darrerament s’està produint sobre el futur de les caixes tinc la sensació que que s’està parlant molt dels paràmetres econòmico-financers i de les obres socials, però molt poc del compromís amb el territori, com si fos només un contenidor per a dur terme el que seria realment important. I crec que una caixa ha de ser capaç d’elaborar una visió i un discurs propis sobre el territori on opera i els reptes (econòmics, socials, culturals...) que té i, per tant, sobre quina pot ser la seva contribució. Una caixa ha de tenir (a banda d’una consciència clara sobre els seus interessos i la seva estratègia, com és obvi) una lectura pròpia sobre quin és l’interès general del territori, i a partir d’aquí ha de poder identificar quina és la seva contribució i quin servei hi realitza. La gran temptació que poden tenir les caixes avui és creure que definir l’interès general és patrimoni exclusiu dels polítics i que, per tant, el servei al territori es redueix a estar al servei dels polítics que exerceixen el poder en el territori. (Per cert: si aquesta pot ser una temptació dels directius de les caixes, no cal dir amb quina magnitud ho pot ser dels polítics). Si això s’esdevé, les caixes hauran perdut una de les grans oportunitats que se’ls obre en els propers anys: exercir un cert lideratge en el desenvolupament d’una governança relacional, on del que es tracta no és de que un actor sotmeti o abdueixi els altres, sinó de que tots ells comparteixin un cert diagnòstic dels reptes que té el territori on actuen, i siguin capaços de generar iniciatives compartides en les que l’important no sigui qui ho fa sinó què i com es fa, i on cada actor pugui aportar la seva contribució específica en la construcció d’un espai públic que és de tots.

És clar que tot això pressuposa no oblidar que el referent diferenciador d’una caixa és l’obra social… i el territori.