Fa unes quantes setmanes, Pablo Rodrigo (de la Universidad Adolfo Ibáñez) va defensar la seva tesi doctoral a ESADE, sota la direcció de Daniel Arenas. Portava per títol La gestión comprometida con el desarrollo sostenible: un modelo basado en empresas chilenas. La seva aportació és molt interessant, entre altres raons, perquè contribueix de manera significativa a donar resposta a unes quantes preguntes -totes elles molt importants- que tenim entre mans: com poden desenvolupar les empreses un model de gestió que sigui compromès amb el desenvolupament sostenible?; quins paràmetres cal tenir en compte per aconseguir-ho?; es pot afirmar que existeix una seqüència raonable d'etapes per avançar en aquesta direcció?; què aprenen i què desaprenen les empreses al llarg d'aquest procés?

Malgrat ser totes elles molt importants, no és l'evocació d'aquestes preguntes el que m'ha portat a fer-me eco del seu treball. El que avui m'interessa subratllar és la seva referència: és un treball que pensa sobre i a partir de l'experiència d'empreses xilenes. Quan vaig llegir la seva tesi (a part d'aprendre moltes coses) vaig tornar a pensar en la necessitat de continuar treballant perquè Amèrica Llatina tingui una veu pròpia en el desenvolupament de l’RSE. Veu pròpia que ho hauria de ser a partir, almenys, de dos paràmetres: que respongui a la seva realitat política i social (i no es redueixi a haver de definir-se des de la controvèrsia entre els models socials europeu i usamericà); i que respongui a la seva realitat econòmica i empresarial (i no es redueixi a haver de definir-se a partir del que fan en matèria d’RSE les empreses provinents d'altres països).

A Amèrica Llatina ja hi ha una realitat molt rica referent a l’RSE. I una gran diversitat d'iniciatives. Algú pot objectar que desiguals i en procés; però qui digui això, que assenyali també algun lloc al món en el qual l’RSE no estigui en procés i no es concreti en iniciatives desiguals. Potser es podria dir que a Amèrica Llatina ja hi ha moltes veus que responen als dos paràmetres a què m'he referit, però que falta encara un altaveu... i, sens dubte, falten també ganes, disposició o capacitat d'escoltar.

Per mostra, un botó. Una persona tan seriosa i rigorosa com Sandra Waddock, que ha fet contribucions molt significatives i apreciables al desenvolupament de l’RSE, ha publicat recentment un article que porta per títol Building a New Institutional Infrastructure for Corporate Responsibility. Des del meu punt de vista, el títol resulta una mica excessiu, perquè al màxim que arriba, segons la meva opinió, és a fer una taxonomia d'iniciatives existents. Però la recopilació és molt interessant, ofereix una visió de conjunt molt estimulant, i podria haver estat el punt de partida per a una certa reflexió sistemàtica, més enllà de la descripció. Doncs bé, llevat d'error o omissió per part meva, l'única referència llatinoamericana és l’Instituto Ethos.

La meva insistència en aquesta qüestió no respon únicament a l'interès que em desperten i la valoració que em mereixen moltes iniciatives llatinoamericanes, algunes d'elles resultat d'un gran esforç i compromís. La meva insistència respon també a una qüestió de criteri. Fa temps que vaig reiterant que el debat sobre l’RSE ha de deixar de ser un debat generalista, i que ha de passar a ser un debat orientat a la gestió i, consegüentment, que ha de plantejar-se en clau sectorial.

Però no s'han d'atendre únicament els sectors. També cal atendre els contexts. Els contexts econòmics, socials i polítics no són una mera pista d'aterratge de discursos i pràctiques d’RSE, com si ambdós (discursos i pràctiques d’RSE) fossin alguna cosa amb entitat i valor preexistents: de vegades en l’RSE es produeix un platonisme vulgar, especialment per part de persones i empreses que probablement no han llegit Platón en sa vida. Si, com vinc sostenint, el problema de l’RSE no és un problema de definicions, sinó d'interpretacions, llavors la comprensió del context i l'acomodació en ell passa a ser un component intrínsecament constitutiu de la pròpia RSE.

Per això és tan necessari, per al desenvolupament de l’RSE al món, que se senti la veu (les veus) d'Amèrica Llatina.