Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
gen 8

Written by: Josep M. Lozano
08/01/2009 14:38 

Si hi ha un costum clàssic quan els diaris fan constar que han nomenat alguna persona per a un càrrec directiu en una empresa, és el de fer constar en quina universitat o escola de negocis han estudiat. Alguns departaments de premsa estan encantats amb aquest costum, perquè així poden sumar "impactes" comunicatius. Ara bé: aquestes darreres setmanes també hem vist molts directius ser notícia en els mitjans de comunicació, en molts casos degut al dubtós honor d’haver contribuït activament a l’enfonsament de l’empresa en la qual treballaven (i per haver cobrat substancioses quantitats per aconseguir-ho, tot sigui dit). Curiosament, però, en aquests casos mai no hem sabut on s’havien format, com si fossin veritables apàtrides intel·lectuals.

Però no pensem només en els alts directius: quan hi ha crisis com aquesta, també és un clàssic la foto dels professionals acomiadats que deixen la seva feina carretejant una caixa de cartró. I què hi porten, en aquesta caixa? No ho sabem, però podem especular que potser una de les coses que probablement hi porten és el seu títol d’MBA. Aquesta especulació no és una bajanada: un destí prioritari dels MBA ha estat la banca d’inversió. Per a més d’una escola de negocis de primer nivell, empreses com les que han fet fallida han estat un destí preferent en els darrers anys. No ens ha d’estranyar, atès que oferien sucosos ingressos als qui passaven formar-ne part, i de passada, això feia que les escoles de negocis pugessin en els rànkings corresponents, atès que una de les coses que més es valora per millorar en la classificació en aquests rànkings és l’increment salarial que obtenen els MBA després d’haver-lo cursat, comparat amb el que guanyaven abans de fer-lo. Arriba un moment que potser no ens hauria de sorprendre tant que, quan esdevenen màsters de l’univers, s’embutxaquin unes remuneracions astronòmiques si un dels missatges principals que reben des de la seva formació és que un indicador preferent per valorar el lloc on estudien és la xifra que passen a guanyar quan en surten. Més que només fer escarafalls davant del que ha passat, potser les escoles de negocis també haurien de preguntar-se fins a quin punt hi han contribuït. Tal vegada no hagi estat una contribució sota una estricta relació causa-efecte, però alguna sincronicitat hi deu haver, si més no similar a la que exhibeixen quan algun directiu prospera en el món empresarial.

Algun dia les escoles de negocis hauran de preguntar-se fins a quin punt en els darrers anys la pressió dels rànkings (i la seva lògica) ha condicionat, si més no, el seu discurs, els seus missatges i la seva comunicació. Però mentre arriba aquest dia, hi ha força coses a fer, coses que potser mai no s’haurien de deixar de fer. És veritat que cal revisar els currículums i alguns aspectes dels programes de formació. Val a dir que estic segur que, en aquests moments, ja s’ha disparat el tret de sortida per veure quina és la primera escola de negocis que pot aparèixer en els mitjans de comunicació dient que els seus alumnes analitzen, per exemple, el "cas Lehman Brothers" per entendre què ha passat i ajudar a evitar que es pugui repetir. No cal dir que això està molt bé. Però darrerament em ve sovint a la memòria un llibre de John Elkington, que va ser un dels primers on es parlava del que ara s’anomena el triple compte de resultats. El llibre es deia Cannibals with forks, i plantejava provocativament la pregunta de si el progrés consisteix en aconseguir que els caníbals mengin amb forquilla.

Doncs bé: crec que la crisi actual també planteja a les escoles de negocis si la seva funció només és ensenyar a menjar amb forquilla. Si la seva feina només és millorar els instruments que s’usen, les capacitats i habilitats que s’adquireixen, les tecnologies que es maneguen i els conceptes que s’aprenen. Però que la qüestió de qui les usa i per a què no els correspon en tant que escoles de negocis. És evident que instruments, capacitats, habilitats, tecnologies i conceptes són fonamentals. I com més desenvolupats i afinats siguin, millor. Però en tot això hi ha també un debat ideològic i valoratiu que els demana –i els demanarà- cada cop més que es defineixin: quin model d’empresa i, sobretot, quin model d’èxit empresarial transmeten en tots i cadascun dels seus missatges i de les seves activitats, tant docents com no docents. Cap escola de negocis no podrà escapolir-se en els propers anys de tenir alguna paraula a dir sobre els valors i els models d’empresa que proposa i defensa, i quins qüestiona i rebutja. Bo i sabent que, en fer això, a diferència de quan es limitava a parlar de tècniques de gestió (de forquilles, vaja) no podrà satisfer tothom.

És evident que, com tantes coses, moltes d’aquestes qüestions no neixen amb la crisi. Perquè ja fa temps que estan sistemàticament presents en l’agenda d’algunes escoles negocis. Un lloc on això es reflecteix és, per exemple, en el projecte Beyond Grey Pinstrapes on, amb algunes limitacions evidents que ara no venen al cas, es posa de manifest que aquestes preocupacions no són ni han estat alienes a moltes escoles de negocis.

Nogensmenys, sí que em sembla que el repte que planteja la crisi actual a les escoles de negocis no és, comptat i debatut, només un repte de currículum: és també –i sobretot- un repte ideològic i d’identitat.

Tags:
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment