Sota l’impuls de diverses caixes d’estalvis, s’ha publicat el que han anomenat Libro verde sobre la Responsabilidad Social Corporativa en el sector financiero. La necessitat de la reflexió que s’expressa en el títol és evident, i especialment, si se’m permet dir-ho així, per part de les caixes. Perquè no hi ha dubte que atendre a la dimensió social forma part intrínsecament de la raó de ser i de l’actuació de les caixes. I d’aquí que facin –legítimament- referència constant a l’impacte de la seva obra social, com un tret que les caracteritza des de la seva fundació. Però aquest és també l’origen del gran risc –i, fins i tot, de la possible coartada- de les caixes en el debat contemporani de l’RSE. Risc que consistiria a dir, més o menys, "a nosaltres que no ens mirin quan es demana RSE, perquè la portem de série: mirin, si no, l’obra social des dels nostres orígens". Aquesta seria avui una actitud una mica miop, la reedició postmoderna d’aquella narració bíblica que ens parla de la dona de Lot, que es va convertir en estàtua de sal per mirar enrera, i no endavant.

Si ho volem plantejar en termes filosòfics i no en termes bíblics, podriem revisar, com un exemple paradigmàtic del que estic plantejant, el conegut missatge publicitari que ens parla de l’ànima de la caixa. Missatge que ens retorna al clàssic debat que, des de Plató fins a Descartes, discutia no tant sobre l’existència de l’ànima, sinó, sobretot, sobre quina connexió tenia amb el cos. O si tan sols eren dues realitats enganxades de fet, però sense que hi hagués manera d’entendre quina connexió tenien entre si. Doncs bé, el repte de l’RSE per a les caixes (avui i, sobretot, de cara al futur inmediat) no és tant la pregunta per la seva ànima, sinó la pregunta pel seu cos, i per la connexió entre ambdós. És a dir, la pregunta inicial no és sobre com gasten els diners, sinó sobre com els guanyen i a quina mena d’activitats financeres donen prioritat.

D’aquí que sigui tant interessant l'estudi al qual m’estic referint, atès que adopta un enfocament que no és l’habitual quan es plantegen les qüestions socials referides a les caixes. Perquè l’estudi gairebé no parla de l’obra social i, en canvi, parla molt de l’activitat estrictament financera: del què i del com de l’activitat financera. I, així, planteja com a reptes per a les entitats financeres en termes d’RSE (també per a les caixes) qüestions com ara la lluita contra el blanqueig de capitals; el govern corporatiu i la seva transparència; la inclusió financera; facilitar el finançament de les pimes; la consideració de l’impacte social i ambiental que es deriva del finançament de determintats projectes; o la potenciació de la inversió socialment responsable.

Potser se’n podrien afegir més, però aquests reptes, si més no com a primera referència, són més que suficients. Sobretot, suficients per a explicitar què pot representar en el futur una agenda d’RSE, també per a les caixes. El debat de l’RSE en el sector financer se situa en la mateixa gestió del negoci, (com en tots els altres sectors, d’altra banda). Per tant, les caixes s’equivocarien si, en parlar d’RSE, es limitessin a remetre a la seva obra social, amb l’afegit que ningú no iguala la quantitat de diners que hi dediquen. Perquè parlar d’RSE és parlar de model de gestió i de model de negoci: per això les caixes avui potser no haurien d’arrencar el seu discurs sobre l’RSE per l’obra social. I, en canvi, aquí podem situar l’interès del fet que un conjunt de caixes, amb la coordinació de la CECA, hagin impulsat un estudi que parla estrictament de com les entitats financeres –en tant que entitats financeres- poden contribuir a donar resposta al repte de la sostenibilitat.

I és a partir d’aquest enfocament que l’obra social es pot consolidar com una veritable oportunitat de diferenciació per a les caixes. Perquè esdevé una eina certament molt potent quan respon a una visió de conjunt mínimament integrada, en la que la gestió financera i la de l’obra social tenen una coherència en el seu plantejament i en el seu discurs, i eviten la temptació de consolidar itineraris paral·lels que no arriben a trobar-se mai. En canvi, quan això darrer s’esdevé, l’obra social, enlloc de potenciar l’RSE, es converteix en una coartada per a no abordar-la.