Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
des 21

Written by: Josep M. Lozano
21/12/2015 12:54 

Diuen que quan Benet XVI era el cardenal Ratzinger –prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, recordem-ho- en un viatge a Madrid va demanar de fer una visita a El Prado. Els responsables li van preparar un recorregut convencional i previsible a base de murillos i zurbarans però, davant de la seva sorpresa, en arribar els va dir que el que volia veure eren les Pinturas negras de Goya. Sembla que les va visitar amb atenció, i que en arribar davant de El perro hi va romandre una certa estona, després de la qual es va retirar en silenci.

Què té aquesta pintura enigmàtica, hermètica, seductora i desolada que ha atret i captivat tantes persones al llarg del temps? El mateix Joan Miró, en la seva darrera visita a El Prado mesos abans de la seva mort, es va centrar en les Meninas i El perro. I Antonio Saura ha deixat dit que és “el cuadro más bello del mundo”. Un quadre que, en certa manera, culmina un dels processos més fascinants de la història de la pintura. Un procés que dóna lloc a una veritable doble vida en la producció pictòrica de Goya. No ve al cas ara glossar la seva personalitat complexa i polièdrica, ni la seva biografia. Fou el retratista més important i reconegut de la cort i pintor del rei; va ser testimoni de la invasió francesa i de la reacció rebatejada míticament com a Guerra de la Independència; va haver trampejar l’infame Fernando VII; i la Inquisició (de qui –curiosament- és en bona mesura hereva la congregació que dirigia Ratzinger) es va interessar per la seva pintura i pels seus vincles amb els afrancesats, que és com s’anomenava els il·lustrats (amb aquesta mania espanyola de considerar com a no veritablement espanyols les idees o els adversaris polítics que no encaixen amb la doctrina oficial). I no cal fer esment a l’impacte devastador de la malaltia que li va produir la sordesa o a les seves relacions amb la duquessa d’Alba, que avui farien les delícies de qualsevol programa de sobretaula.

El que ara m’interessa és subratllar aquesta doble vida, que fa que tingui una obra pública, que li permet assegurar-se els ingressos pels quals mai no va deixar de preocupar-se, i una obra privada no destinada necessàriament a ser mostrada, en la qual podia esplaiar-se amb més llibertat atès que, com ell mateix digué, en l’obra per encàrrec “el capricho y la invención no tienen ensanches”. En aquest punt, Todorov ha subratllat amb gran encert que hem de veure Goya com un pensador, un pensador estimulant, provocatiu, desconcertant, colpidor. Un pensador que formula el seu pensament amb el llenguatge de la pintura i, sobretot, del dibuix. Un pensador que ens ajuda a entendre’ns millor a nosaltres i el món que vivim, perquè explora sense prejudicis, convencions ni edulcorants els racons més inhòspits i descarnats de la condició humana. I per això resulta un símbol tan potent visualitzar el màxim responsable de la doctrina de la fe en silenci davant de El perro (en una seqüència que imagino complementària de la Llegenda del Gran Inquisidor de Dostoievski): perquè la doctrina de la fe, sigui el que sigui el que això signifiqui, no és possible si hom no es despulla en un total arrelament en la condició humana i en la més radical indagació de totes les seves dimensions. I aquí val per a tota doctrina el que deia Goya de la pintura: “que no hay reglas en la Pintura, y que la opresión, ú obligación servil de hacer estudiar ò seguir á todos por un mismo camino, es un grande impedimento à los Jóvenes que profesan este arte tan difícil”. Potser la indagació de la fe i la fe confiada en la indagació només s’esdevenen quan no hi ha doctrina reduïda a ser entesa com a “mismo camino” o, pitjor encara, com a “obligación servil”.

Resultado de imagen de goya desastre 18

Per al fil que estic seguint per arribar a El perro, són especialment rellevants Los desastres de la guerra. Una col·lecció de gravats que no va publicar mai en vida i que avui té una actualitat escruixidora. Z. Music, en sortir de Dachau, digué que l’únic que reflectia el que havia viscut era el desastre número 18. I Primo Levi diu que va sentir a dir a un vigilant de les SS a Auschwitz: aquí no hi ha per què. Aquesta és la terrible resposta al clam que travessa els desastres i que Goya explicita en un d’ells: per què? Una pregunta devastadora que no es pot pair davant d’un desastre, i que no es pot sostenir ni tan sols sobre ella mateixa. Contemplar detingudament els desastres de Goya és un dels millors antídots que conec contra el que el papa Francesc ha denominat “la globalització de la indiferència”. Perquè no hi ha res més contemporani en l’obra de Goya que els desastres, que podrien il·lustrar millor els nostres informatius que moltes de les imatges amb què ens inunden. Amb una diferència substancial: les imatges sempre voregen l’obscenitat de convertir el dolor i el sofriment en espectacle, mentre que els desastres ens en mostren la veritat.

Perquè Goya palesa una escissió que segles enrere no hauria estat mai acceptada: la prioritat de la veritat per damunt de la bellesa. Quina veritat? L’eterna veritat que aquest any hem contemplat en aquesta immensa fossa comuna que ha esdevingut la Mediterrània. El que hem vist a Síria. El que any rere any hem vist repetit en diversos racons del planeta. En els gravats de Goya hi són tots aquests racons, tots, sense excepció. Nietzsche s’equivocà: l’etern retorn no és el del superhome sinó el de la deshumanització pròpia de la crueltat i del sofriment sense per què. Ens costa d’acceptar-ho perquè fereix massa el nostre narcissisme: els desastres també revelen la naturalesa humana. Davant dels desastres de tota mena és massa fàcil dir que són inhumans. És massa fàcil treure’ns-els de sobre amb aquesta pirueta retòrica. No: el que hi veiem és humà, massa humà. És també el que els homes som capaços de fer. Tots. I per això en aquests gravats no hi ha res d’èpic, ni de sublim, ni de grandiós, com tants quadres de grans batalles o d’herois militars ens han intentat transmetre. És, simplement, mostrar als homes el mal que són –que som- capaços de fer. És com el quadre que Goya pintà sobre l’aixecament del dos de maig: les cares són totes igualment crispades, les mirades són igualment salvatges, amb independència de l’uniforme que vesteixin; les úniques mirades humanes que interroguen qui contempla el quadre són les dels cavalls. Davant del dolor, la crueltat i el sofriment desapareixen els valors, les conviccions i les ideologies amb que sovint volem justificar-los o explicar-los, o amb els que vestim la bona consciència de la nostra indignació. Perquè la prioritat de la mirada no la tenen ni els valors, ni les conviccions, ni les ideologies, sinó les víctimes. A Goya no l’interessa l’uniforme que vesteixen, sinó el fet que són víctimes. Goya anticipa en la seva mirada el que digué Carles Capdevila en el seu comiat com a director de l’Ara: “vull sentir-me més a prop dels que pateixen que dels que fan patir”. No ens engayem: Goya ens trasbalsa no tan sols perquè ens mostra uns fets davant dels quals ens costa sostenir la mirada, sinó també perquè, davant de l’eterna coartada de consolar-nos jutjant i condemnant els altres, ens confronta amb els versos de Màrius Sampere:

Mirem i què hem vist
sinó l’interior dels ulls?

Resultado de imagen de goya desastre 1

Si hom fa l’exercici de mirar els desastres en l’ordre invers en que els va presentar Goya, en arribar al número 1 pot ser que senti un calfred. Perquè el que hi troba, despullat d’èpica, transcendència i de qualsevol sublimitat religiosa és un gravat que, sens dubte, li resultarà familiar: hom només pot recordar el motiu iconogràfic de Jesús a l’hort de les oliveres. El que hi ha en aquest gravat és una connexió amb les experiències límit de tot ésser humà, plena de veritat i despullada (o mancada) de teologia. Cosa sempre millor que una connexió plena de teologia i despullada (o mancada) de veritat. Per això convé sempre tenir present el que Goya deia de la seva pintura: “Mi ojo no percibe nunca líneas ni detalles, ni se me ocurre contar los pelos de la barba del transeúnte o la botonadura de su abrigo. Esas minucias no distraen mi atención. Y mi pincel no debe ver más ni mejor que yo. En contra de la naturaleza, estos profesores cándidos quieren detalles de conjunto, pero sus detalles son casi siempre ficticios o mentirosos”. Vet aquí la clau de tota indagació en el camí vers la pròpia humanitat: el meu pinzell no hi ha de veure ni més ni millor que jo. I qui diu el meu pinzell diu la meva ideologia, la meva teologia, els meus valors, les meves creences. I no perquè en elles no s’hi pugui expressar la nostra autenticitat, sinó perquè sempre tenim el risc de caure en l’autoengany que fa que el pinzell hi vegi –i ens vegi- millor que nosaltres, amb detalls “casi siempre ficticios o mentirosos”. Perquè no es tracta de pintar més bonic, sinó d’aclarir, afinar i aprofundir la mirada sobre nosaltres i sobre el món.

I això és justament el que ens porta a El perro. Quan Goya compra la Quinta del Sordo, probablement per apartar-se de Madrid i del que s’hi esdevé, entra a l’espai on crearà el que hom ha anomenat la capella sixtina de la pintura moderna: les pinturas negras que van motivar la visita de Ratzinger. Unes pintures que Goya pintà directament sobre les parets de les habitacions principals, amb les que convivia diàriament, algunes de las quals han esdevingut emblemàtiques de Goya. Unes pintures, per tant, per a si mateix i no per als altres, ni segons els requeriments dels altres, ni per a complaure els altres, en les quals podem suposar que pinta amb la màxima llibertat. Unes pintures on s’hi fan presents components bàsics de la condició humana, amb els quals tots ens hi hem de confrontar, hem d’assumir-los i hem de configurar-los al llarg del nostre itinerari vital: el pas del temps, el poder, la sexualitat, la cultura, les pors, l’agressivitat, la melanconia, els instints, la religió, la mort... No m’interessen ara totes les inacabables consideracions sobre el que representen i com ho representen, ni les especulacions sobre el per què de la seva concreta distribució en els dos pisos de la Quinta. M’interessa anar de dret a la pintura que probablement era la darrera que veia algú que hi anés de visita a la Quinta i que, crec que encertadament, culmina la sala de El Prado on estan aplegades.


Resultado de imagen de goya el perro

Què hi veiem? El cap d’un gos emergint en un paisatge, que més aviat és un no-paisatge. S’ha dit de tot, tant per descriure’l com per dir què representa. Un gos enterrat, sortint rere un talús, lluitant contra el corrent, expectant en l’espera, enfonsant-se, surant en una aigua negra, mirant un cavall o uns hipotètics ocells... I, malgrat el reconeixement del seu hermetisme, hom es pot deixar portar per diverses claus interpretatives: la solitud, la melanconia, l’espera anhelant sense res a esperar, la desolació sense consol enmig d’un paratge tan colossal com buit, el drama irracional de la vida, l’espera muda de la mort davant la qual no hi ha ni socors ni pietat, l’abisme buit en el que vivim, la vida que passa enmig de la indiferència còsmica, l’acceptació que no podem deixar fer(-nos) preguntes que no tenen resposta... Una pintura, doncs, que esdevé alhora màximament hermètica i màximament eloqüent. Una pintura on tal vegada hi ressona l’eco dels versos de Màrius Sampere:

Només percebem les formes
que han desaparegut. Som els detectors
del Rastre.
Estem fets per mirar,
per observar la cosa que no hi és.

Un gos. Només un gos. I si, tanmateix, tot el que acabo de dir fos tan punyent, tan radicalment humà, tan vitalment indefugible que ens distreu en la nostra contemplació? Perquè tal vegada el que distingeix el perro de totes les pinturas negras és el seu caràcter meditatiu. En el sentit que, estrictament, no podem dir res, només restar palplantats, sense distanciar-nos amb paraules d’allò que s’esdevé davant nostre. Com el primer koan que se li proposa a un practicant de zen, curiosament també protagonitzat per un gos, la resposta al qual no admet cap escletxa per on es puguin filtrar ni conceptes ni judicis. Davant de el perro, la nostra ment lluita per construir una narració, per assajar una explicació, per atorgar-li un sentit, per fer que el que veiem passi a formar part d’algun ordre ignot. Però, pròpiament, davant de el perro no hi ha relat possible, i per això el que ens revela és, justament, com de perduts ens sentim sense relat, sense narracions que donin ordre i sentit al que vivim. Ja que no aturem mai la nostre inacabable xerrameca interior, feta de pors i de desigs, el perro ens la deixa en suspens. El que ens inquieta d’aquest quadre quan el tenim al davant és no poder dir res, i aquesta inquietud és la que no som capaços de sostenir. I per això anem en socors dels nostres pinzells mentals de tota mena, que ens ajudin a veure-hi millor del que veiem. A veure més del que, simplement, hi ha ara i aquí. Un gos. Només un gos.

Si no hi fos el gos, si Goya hagués donat el pas vers el no figuratiu i l’hagués eliminat, aquesta inquietud s’amorosiria. Però aquest gos, que no ens permet escapar-nos en cap seqüència temporal ni distreure’ns en cap context, no fa altra cosa que confrontar-nos amb el repte de la presència. D’acceptar i viure el que hi ha en el nostre present en la seva totalitat. Quan era petit i passaven llista a classe, quan deien el meu nom havia de contestar “presente”. M’ha costat anys adonar-me que hom pot passar tota una vida sense que aquesta resposta arribi a ser mai veritat del tot.

Davant de el perro, o t’hi estàs simplement en un silenci obert i en una atenció sense jutjar ni valorar, o no hi tens res a fer, i passes a entretenir-te en una altra cosa. No hi ha detalls a mirar, no hi ha res que distregui. Simplement, hi ha el que hi ha. Com cada dia. Arreu. Per això, en la mesura que el quadre és un instant alhora present i etern, sense abans ni després, és una veritable invitació a la meditació. L’única mirada que admet és una mirada plenament, totalment contemplativa, sense la distracció de tenir res a contemplar. Perquè només d’aquesta manera és possible que vagi creixent en nosaltres una mirada atenta, capaç de copsar la veritat de la pròpia i compartida humanitat en tot el seu potencial. Una mirada capaç de comprendre alhora la veritat d’una presència que ho amara tot i la veritat d’una vida al costat dels que pateixen i no dels que fan patir.

Ratzinger i tota la doctrina de la fe retirant-se en silenci de la contemplació de el perro no tan sols ens recorda que, comptat i debatut, aquest gos és el nostre mirall. Ens recorda que, si volem retirar-nos d’aquest silenci sense perdre’l, només hi ha lloc per als versos de Màrius Sampere:

I no pregunteu què he dit. Pregunteu-vos
què heu entès.

Resultado de imagen de cuadros de goya en el museo del prado

Tags:
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment