Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
abr 30

Written by: Josep M. Lozano
30/04/2015 09:17 

Ja fa uns quants anys que la incorporació de pràctiques de meditació i maneres de procedir de tradicions que nosaltres cataloguem barroerament com a "orientals" és una tendència en augment. Moltes persones troben en elles un camí cap a un major equilibri, una major concentració, una major atenció davant de la seva realitat. Fins i tot un major benestar. Van degotant contínuament les informacions on se’ns diu que persones amb responsabilitats d'alt nivell i molt poder a les seves mans confessen haver assolit, gràcies a aquestes "tècniques" (sic) un major equilibri, concentració i capacitat de decisió... encara que, quan llegim aquestes confessions en boca de segons qui o referides a determinats personatges, mai no acabem d’aclarir si es tracta d'una constatació o d'una amenaça.

 

Però hi ha una qüestió que apareix poc, quan es fa l'apologia de les "pràctiques orientals" (i no diguem ja "espirituals") en el treball. Com deia un d’aquests practicants, “aporta energia, equilibri anímic, lucidesa i assossec". Formidable; res a dir, al contrari: tot el que sigui aportar energia, equilibri anímic, lucidesa i assossec ens sembla desitjable i convenient. Però els  interrogants sorgeixen més endavant. Seguim: "a les empreses hi ha tensions, estrès, una competència salvatge. Molts executius pateixen trastorns de l'aparell locomotor, tenen contractures, dormen malament, estan alterats i no saben parar. [...] En una època d'inestabilitat econòmica com l'actual, on la competitivitat és alta i les exigències dins de l'empresa són més grans, l'estrès passa a ser un mal conseller per al treballador. Per això, la pràctica de xxx es converteix en una alternativa per millorar la productivitat i enfrontar-se amb major ànim als desafiaments". Ja hi som: del que es tracta, al capdavall, és de millorar la productivitat. Quina és la frontera entre l'aprofundiment personal i la instrumentalització empresarial?

 

No ens correspon a nosaltres donar una resposta a aquesta pregunta, entre d’altres raons perquè ens sembla impossible generalitzar. Però creiem que és important insistir en la pregunta. Si el ritme i les condicions de vida són els que hom ha descrit suara, es tracta simplement d'integrar-s'hi millor? Això és tot? Quan el que constatem són "tensions, estrès i competència salvatge", té sentit que reduïm el focus a millorar la capacitat personal per afrontar-los? Es pot objectar, amb raó, que un augment de l'equanimitat personal i de la lucidesa ja comporta una modificació de la relació amb l'entorn. No ho posem en dubte, però si parlem d'instrumentalització és precisament perquè d'això no se’n sol parlar en aquest context. Es busca una solució personal a un problema vital, però les dades i les causes organitzatives del problema es donen per inamovibles. Ni un indici, ni un apunt davant de la possibilitat de qüestionar certes dinàmiques organitzatives i de confrontar-s'hi: simplement, millor integració, major productivitat... amb menys costos personals, això sí.

 

Res a oposar a l'obtenció d'un cert benestar personal, no caldria sinó! Però davant de la persistència recurrent d'organitzacions i sistemes tòxics, ens preguntem si a tot el que podem aspirar és a obtenir recursos i capacitats personals per no veure'ns afectats per la toxicitat.

 

En qualsevol cas, presentar les tradicions de saviesa únicament i exclusivament com un mitjà per no quedar intoxicat en un ecosistema organitzatiu de toxicitat creixent ens sembla una instrumentalització i un menyspreu lamentables.

 

[Article publicat amb Àngel Castiñeira a ElpuntAvui el 16.04].

Tags:
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment