Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
des 23

Written by: Josep M. Lozano
23/12/2014 08:42 

…en l’escultura. Això és el que va dir André Gide davant la Mediterrània de Maillol: “Maillol acaba d’introduir el silenci en l’escultura”. Gosaria dir que una mirada apaivagada, curosa, progressivament asserenada de la seva obra desvetlla, efectivament, la veritat de l’afirmació de Gide: Maillol introdueix el silenci en l’escultura fins al punt que la contemplació de les seves obres fa emergir lentament, progressivament, un silenci interior que és l’eco del que l’escultor ens ha mostrat.

 Maillol: Mediterránea .Mompou ja ens va regalar la possibilitat de copsar, concebre i pensar una Música Callada. Misteri de l’esperit i esperit del misteri. Allò subtil que, simplement, s’esdevé, és aquí. Maillol, en canvi, mostra el silenci present en la pesantor i la densitat de la matèria. Maillol transforma la matèria sense que deixi de ser matèria; el tacte ens evoca la consistència indefugible de la seva realitat i, alhora, la pàtina tornasolada i càlida ens recorda que el temps és, com va dir Yourcernar, el gran escultor. El nostre escultor; el que va donant forma a les nostres vides.
 
Algú ha dit que una escultura és allò amb què topem en un museu quan retrocedim per veure millor un quadre. Potser preferim la pintura a l’escultura perquè amb la pintura podem tenir la fantasia que l’abastem i dominem amb la mirada. L’escultura sempre se’ns escapa, i ens retorna a la humilitat de saber que no som senyors de la realitat i de la vida, que sempre se’ns escapa a la nostra voluntat de domini i control. I, nogensmenys, el que captiva de les escultures de Maillol és la lleugeresa que les habita. Hom diria que el fet que estiguin dipositades sobre una superfície és una confusió visual. Només ho sembla, perquè se sostenen sobre si mateixes. No són figures alades, però sembla que les podries prendre sense esforç, fins i tot les de més volum.
 
Potser ens resulta tan proper perquè ens tramet un missatge xifrat sobre les nostres vides. Quan Gide diu que ha introduit el silenci en l’escultura ho assenyala amb exactitud. No es tracta de retirar-se al silenci per poder esculpir-la millor. Es tracta introduir el silenci en la densitat, la materialitat, sovint la pesantor de la nostra vida. No ens convida, simplement a buscar llocs apartats on ens acostem al silenci exterior (silenci, per cert, que no trigarem a considerar un producte de luxe). No es tracta d’anar a carregar les piles, perquè no hi ha piles que s’hagin de carregar. Es tracta d’introduir el silenci en allò que la vida va esculpint en nosaltres, va fent de nosaltres, va fent amb nosaltres. No tan sols el temps és un gran escultor. Gosaria dir que també ho és el silenci. Fins i tot que sobretot ho és el silenci.
 
Les escultures de Maillol susciten un recolliment meditatiu. Però no susciten passivitat. Ser receptiu no és ser passiu. Ser receptiu no és donar les coses per fetes, acabades, inamovibles, com si només es tractés de fer-les nostres. De fet, el gruix de la seva obra s’allunya de tota pretensió de copiar o repetir. Sempre acompanyat dels seus quaderns, roman atent a tot el que l’envolta. Perquè la seva obra no respon a la mera voluntad de copiar o reproduir la realitat; no hi ha sotmetiment a o dependència del que ja existeix. És la recerca de la bellesa, l’harmonia, la puresa de la forma. La puresa, però, no entesa com a perfecció sinó com a depuració, com a simplificació que copsa l’essencial. La total presència d’allò essencial en el moment present, en qualsevol instant, presència copsada per la mirada atenta. Ho digué el mateix Maillol: “Em serveixo de la forma per arribar a allò que no té forma. Tendeixo a expressar allò que no és palpable, allò que no es pot tocar”. I aquest “allò” només és accessible en el que és més tangible, tocable i palpable: una escultura. Perquè no es fa present fora del que és tangible, tocable i palpable.
 
maillol_nit.jpgContempleu La bugadera, Noia agenollada, Dona amb colom, Noia asseguda pentinant-se o La Nit. Gosaria dir que sobretot La Nit. Una escultura on es condensa, amb un respecte i delicadesa infinits, tot el sofriment que ha tenallat la humanitat des de les pròpies entranyes. En això, si se’m permet l’heterodòxia en fer aquesta comparació, Maillol recorda Vermeer (que també pintà fonamentalment figures femenines): ambdós reflecteixen, recullen i acullen un instant fugisser, quotidià, agafat l’atzar; que sembla que podria ser aquest o qualsevol altre, però que passat per les seves mans transparenta la plenitud essencial. Perquè tots els instants la poden transparentar, si els sabem veure i viure. Jean Clair digué de les seves estàtues que són una unitat pròpia d’un organisme que s’enfila cap a la llum. La veritat és que hores d’ara no sé si això és la descripció d’una estàtua o de l’ésser humà.
 
Si el temps és el gran escultor de les nostres vides, ens cal introduir el silenci en l’escultura, és a dir, en el temps. És possible trans-formar la nostra realitat, sense renunciar a la seva materialitat, però sense creure que la consistència, la densitat i la pesantor presents en ella són incompatibles amb el silenci, la pau, la serenitat i el recolliment. I amb un profund, exquisit, radical respecte per la humanitat. En aquest punt, Maillol ens esdevé especialment proper en la seva opció de centrar moltes de les seves obres en el tors. Sense braços, sense cap ni braços… la plenitud en el fragment, no en la totalitat. L’obra pot estar plenament, totalment acabada, i la figura final ser incompleta, si més no als ulls de l’observador distanciat, descriptiu i analític. Perquè és important, crucial, saber veure que la plenitud viscuda i transparentada no requereix ni exigeix una figura humana sense mancances. Mai no serem prou conscients de com n’és de tòxica l’idea de perfecció. Es pot materialitzar i crear la bellesa de la vida no pas malgrat les mancances, sinó en elles i amb elles. Josep Pla digué de Maillol el que hauria de poder-se dir de cadascú de nosaltres: “en un moment determinat arribà a convertir la realitat en bellesa”. Enfront dels qui segueixen pensant i vivint des del dualisme esperit-matèria, Maillol mostra l’esperit en la matèria, mostra que l’esperit és matèria i la matèria esperit. Que la seva darrera obra –inacabada- portés justamente per nom Harmonia ens retorna, en aquest punt, a la nostra mesura: l’harmonia és un desig íntim perpetuament dinàmic i sense conclusió possible.
 
Tres apunts finals de la seva biografia, que em semblen imprescindibles quan hom potineja en excés mots com silenci, harmonia o plenitud. Va començar a dedicar-se totalment a l’escultura tard, cap als 40 anys, quan una malaltia de la vista li va impedir poder continuar en oficis en els quals havia reeixit prou, especialment en la tapisseria. Va trigar a trobar què havia de fer a la vida. Fins als 40-45 anys va viure en l’adversitat i l’anonimat. No trobava tan sols el seu lloc en el món, sinó el seu fer en el món (si és que hi ha diferència entre ambdós). Amb crisis personals tan massisses com la matèria amb què treballava. Contra certa xerrameca sobre l’educació, tan abundosa entre nosaltres, Maillol experimentà com n’és de difícil aprendre quan la vida no et regala la relació amb un mestre digne de tal nom. Ja ho digué un dels seus condeixebles: “cada vegada que faig una cosa malamente, ho atribueixo al que he après”. Una frase que no haurien d’oblidar molts responsables de suposades reformes educatives.
 
A més, amb diversos companys va crear el Saló dels Artistes Rossellonesos, defugint el centralisme parisenc, per apropar les seves obres al públic de la Catalunya Nord. I ajudà a fugir de França a persones perseguides pels diversos feixismes, fins al punt que la primera organització de guies i passadors de la frontera franco-espanyola rebé el nom de “xarxa Maillol” (com va intentar reflectir pàl·lidament F. Trueba a El artista y la modelo). I és que les vicissituds i les incerteses vitals, el compromís amb el rodal que t’ha vist néixer i el suport a les víctimes que fugen de qualsevol mena de barbàrie no s’oposen a paraules com silenci, harmonia i plenitud, sinó que en formen part.
 
Joan Vinyoli deixà dit el que no hauriem d’oblidar mai:
 
En veritat us dic
que no es fa res en veritat sinó
per la paraula creadora de silenci.
 
L’escultura de Maillol ens ho complementa: no es diu res en veritat sinó per l’acció creadora de silenci. Rodin ho va copsar perfectament: “Ce qu’il y a d’admirable en Maillol, ce qu’il y a, pourrais-je dire, d’éternel, c’est la pureté, la clarté, la limpidité de son métier et de sa pensée”. Ambdós –métier i pensée- inseparables, i no dissociats i escindits; tot el que hi ha en l’un hi és en l’altre. En Maillol i en tots nosaltres, si més no com a possibilitat i com a crida.
 
Maillol va introduir el silenci en l’escultura. I en fer-ho ens va acompanyar en el camí d’introduir-lo en el temps de les nostres vides. Perquè el temps és el nostre gran escultor.

Tags:
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment