Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
oct 29

Written by: Josep M. Lozano
29/10/2014 18:18 

L'important són els punts suspensius: què hagués afegit el lector? ¿Personal? ¿Familiar? ¿Privada? Res? Donem per fet que l'enunciat -el que sigui- és obvi, quan és en l'enunciat on ens juguem la resposta.

Encara que és veritat: de vegades la vida privada del directiu sembla estar falta de la més mínima intel·ligència. Repeteixo: intel·ligència, encara que sigui un paó que confongui les plomes amb el compte de resultats. El tauró empresarial acaba convertint-se en arribar a casa en un elefant que no sap per on l’enfila. "La seva brillantor en les relacions laborals es transforma en barroeria en les personals, la seguretat en preocupació, els èxits en frustració i els seus increïbles dots per comunicar els objectius empresarials es converteixen en una aclaparadora incapacitat per confrontar els seus problemes personals", relata un expert. Ho expressava perfectament un acudit d'El Roto: dibuixa un directiu que té a la seva taula de treball un rètol que diu "traspasso ànima per no poder atendre-la".

Estem davant d'un moment especialment indicat per fer una anàlisi assossegada sobre el freqüent distanciament entre èxit i felicitat. El desbordament i les tensions emocionals que genera el treball es projecten també fora d'aquest, en l'àmbit de la vida privada. I això no és un problema exclusiu dels directius, sinó que impregna tota una cultura del treball... cosa que negligim sota la pressió actual de convertir els desajustos socials en problemes personals. I, a sobre, sempre ens aguaita l'oportunitat de convertir-nos en carn d'autoajuda, paraula horrible que retrata que ja hem acceptat viure en un entorn del qual no podem esperar una altra ajuda que la de nosaltres mateixos.

Alguns bestsellers sintetitzen aquest repte amb preguntes contundents: considera vostè que rep una satisfacció o recompensa proporcional a l'energia vital gastada?; concorda aquesta despesa d'energia vital amb els valors i el propòsit de la seva vida, la de la seva parella i la de la seva família? És freqüent sentir confessions sobre l'absència de temps lliure i d'energia per manegar-se en la vida privada, o sobre el sentiment de culpabilitat davant d'una situació de desordre vital. Un bon nombre d'aquestes queixes, però, passen a emmagatzemar-se en el calaix de l'oblit. O es deixen per a més endavant. En aquest punt vivim, sense saber-ho, amarrats al vers de Lope de Vega: "siempre mañana, y nuca mañanamos". Perquè una errònia interpretació situa aquests problemes al marge del nucli laboral. Però la fi de la innocència va arribar fa temps, i sabem que el món laboral i el món privat estan mútuament interconnectats. Els efectes d'un excés de treball reverteixen negativament en la nostra vida privada. La inestabilitat de la vida privada té efectes negatius sobre el rendiment i les relacions laborals.

Avui estem obligats a repensar quina ha de ser la distribució de temps entre la nostra vida personal (siguem solters, casats o separats; amb fills o sense) i la nostra vida laboral. Els mateixos canvis en l'estructura familiar, la redefinició de rols socials i domèstics, l'aparició de la dona com a individu de ple dret, l'accentuació d'una moral individual de l'autorealització són factors que obliguen, tant als directius i les seves organitzacions com a les escoles de negocis, a redissenyar estratègies de millora de cadascuna de les facetes fonamentals de la nostra vida. Contra un desbordament emocional crònic, sovint concentrat en un excés de dedicació unidimensional, hem de saber assumir hàbits de vida que ens procurin satisfacció en cadascuna de les nostres facetes socials i personals. Per això... compte!: no només cal aprendre al llarg de la vida -com diu el tòpic- sinó també a l'ample de la vida. En qualsevol cas, la creació d'aquests hàbits no és només un problema personal, afecta també a les condicions de treball.

Molts professionals, portats per un excés de responsabilitat amb la seva empresa o per una superespecialització, han deixat de considerar la seva vida privada, simplement, com un espai vital. Han deixat de gaudir de la família, de l'oci, de l'esforç creatiu, del tracte afectiu amb els fills. A la meitat de la seva vida descobreixen que han perdut alguna cosa essencial, cosa que hauria donat a les seves vides un significat profund. La trajectòria professional, el treball, els companys, resulten de sobte insignificants en comparació amb el que han perdut. Intenten desesperadament fer marxa enrere, però molt sovint es troben amb adults o amb nens gairebé adults per als que s'han convertit en estranys. Com es diu en la tradició zen, el temps i la marea no esperen ningú. Una cosa semblant podríem dir de la dona. Alguns autors relaten com el "triomf" en el treball d'algunes dones té com a preu la infidelitat, la manca d'afectes, i un cert correlat d'amargor i solitud forçada. Trets del triomf, per cert, que també s'apliquen totalment a alguns homes.

Potser hem d'assumir entre les nostres tasques la de reflexionar sobre com reeduquem la conciliació entre el temps professional i el temps que es dedica a la vida personal i familiar. I cometem un greu error si considerem aquesta qüestió com una cosa que només afecta les dones o que només tracta de l'educació dels fills. Si plantegem la qüestió com un problema de dones, no ho resoldrem ni tan sols per a les dones. També cal racionalitzar la jornada laboral per compatibilitzar-la amb altres prioritats: per a relacionar-nos amb altres prioritats: per a relacionar-amb si mateix o amb els altres, per expressar en altres àmbits la creativitat, per poder col·laborar cívicament amb la comunitat, per poder perdre el temps, per a disposar d'espais per a la pau interior, etc.

Estem en condicions de reformular la nostra vella idea de benestar. Avui són diversos els col·lectius que comencen a manifestar la seva resistència a sacrificar la seva vida personal i familiar per la dedicació a una feina que està ocupant un lloc desmesurat. I no ens enganyem dient que aquest és un problema dels que tenen treball: les condicions del no-treball són l'altra cara de la mateixa moneda, no una altra moneda. Els ciutadans aspirem a convertir el nostre benestar en alguna cosa qualitativa, i hem de mentalitzar-nos per a la implantació de canvis també en les nostres empreses i en les nostres vides. Estem obligats a reformular la participació de l'home i la dona en les tasques domèstiques i en les empresarials. I estem obligats a crear espai per a altres tasques: forma part de l'autoengany creure que la partida només es juga en el binomi treball-família. En qualsevol cas, avui una dona ja no vol ser un electrodomèstic i un home, una màquina de guanyar diners. Tots dos aspiren a més. A molt més. Aspiren, senzillament, a la felicitat. Tot i que, com va dir Marguerite Yourcernar, de vegades la felicitat no pugui construir-se sinó sobre uns fonaments de desesperació. Però aquest no és un fonament imprescindible. Altres fonaments són -han de ser- possibles.

Tags:
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment