He rebut un correu d'un antic participant en un programa en què, entre d’altres coses, em diu: "De vegades em descobreixo mirant al passat, aquelles tardes d'institut en què somiava què faria de gran. Sempre vaig pensar que en algun moment faria coses importants, accions amb les quals bolcar el coneixement que anava acumulant a ajudar a la gent que ho necessités. Quan ens vas presentar [...] vaig recordar aquells temps, i també tots els dies que em llevo pensant: un altre dia a treballar al mateix lloc, sense rumb i sense pensar en els altres, només per un sou. El dia a dia et va absorbint, l'energia es difumina, i el focus deixa d'il·luminar. Cal un projecte il·lusionant que et permeti anar cada dia a la feina amb més ganes que l'anterior" (per cert: es tracta d'un professional que està aconseguint millorar substantivament els resultats de l'empresa).
Més d'un pensarà: això és el que hi ha, res de nou sota el sol, benvingut al club. Això és el que hi ha, certament, però ni és l'única cosa que hi ha, ni enlloc està escrit que estiguem condemnats a que hi hagi (només) això. Aquestes poques línies que he recollit mereixerien sens dubte una lectura matisada. Però ara vull prendre-les com a base per plantejar una qüestió que em sembla més rellevant del que habitualment estem disposats a reconèixer. El que podríem anomenar l'esquizofrènia entre talent professional i talent personal.
Tots, professionals i empreses, tenim una percepció intuïtiva del que sigui el talent professional: disposar d'una sèrie de capacitats, habilitats i coneixements de tota mena que poden posar-se al servei de qui estigui disposat a pagar per això. En més d'una ocasió he insistit que aquest és un concepte limitat, parcial i reduccionista de la professionalitat, però ara podem considerar-lo com un punt de partida. El talent personal es refereix a les actituds, valors, ideals, motivacions i anhels que ens constitueixen com a persones. Fins ara, ha predominat l’idea que a les organitzacions només els interessa el talent professional, i que el talent personal només és rellevant instrumentalment, en la mesura que reforça o intensifica el talent professional. Però més enllà d'aquesta submissió servil, el talent personal se sol considerar irrellevant professionalment, una cosa que només afecta la vida privada la gent (d'acord amb una divisió pròpia de segles passats).
Doncs resulta que, tot i que el que reflecteix el correu de les línies inicials pugui ser considerat "normal", és cada vegada més inviable i disfuncional des del punt de vista organitzatiu, cada vegada més frustrant i desmotivador des del punt de vista professional, i cada vegada més insuportable i inacceptable des del punt de vista personal. Organitzacions complexes, intensives en coneixement, cada cop menys podran permetre’s aquest tipus de dicotomies. La qualitat i la innovació requereixen talents, però també tarannàs involucrats i compromesos, i no només incentivats.
Avui es parla molt de gestió del talent, expressió que sempre m'ha fet molta gràcia (com si el talent fos una cosa que camina solt, surant en l'èter) i que em fa sospitar que seguim considerant les persones més com a recursos que com a humans . Però el talent està en les persones, i no existeix fora d'elles, de manera que, fins i tot aquells que només volen gestionar talent, seria bo que no s'oblidessin d'això... ni de les persones.
La suposada dissociació entre talent personal i talent professional és un error colossal, tant en termes de gestió com en termes de desenvolupament de la carrera professional, i no diguem en termes biogràfics. De vegades tant les organitzacions com les persones triguen massa a adonar-se’n; tant, que sovint quan s’esdevé ja és irreversible en termes de fracàs organitzatiu i/o en termes de fracàs vital. I no cal oblidar, per cert, que si alguna cosa hem après és que un tipus de professionals i de mentalitats que es poden qualificar clínicament com psicòpates són els protagonistes destacats i condició necessària per a això que asèpticament anomenem riscos sistèmics.
Per això, cada vegada més, les organitzacions que només poden sobreviure en base al compromís i la contribució actius dels que les configuren hauran d'aprendre a potenciar la integració de talent personal i talent professional. Sense oblidar que, aquí, "potenciar" significa al mateix temps "educar" i "desenvolupar". Això no és un luxe per a quan les coses tornin a anar bé (si és que ens hem aclarit sobre què significa "anar bé", cosa que dubto); això forma part de la manera de dirigir i de liderar que hem de desenvolupar i potenciar si de veritat volem sortir de la crisi.