Són temps difícils, sens dubte. Però no són temps per quedar bloquejats en la queixa, la frustració i la depressió. Són temps difícils, repeteixo. Però per això mateix són temps per tenir coratge i empenta, i impulsar iniciatives que ajudin a tirar endavant i a transformar la realitat que ens ha tocat de viure.

Per això és important que s’hagi produit una iniciativa com #arajovesempresaris. Una lectura superficial podria ser reduccionista: la generació d’empresaris entre 30 i 45 anys constata la manca de presència de membres de la seva generació en les associacions, institucions i fórums empresarials. I demanen poder fer-s’hi presents.

Només aquest fet ja és prou rellevant. Sembla forassenyat perdre l’energia i les capacitats d’una generació. Però el que considero més rellevant no és la mera reivindicació generacional. És més: sóc escèptic davant d’aquesta mena de reivindicacions. El que em sembla rellevant és l’expressió d’una voluntat de compromís i una orientació a actuar des del món empresarial més enllà de la mera defensa dels interessos professionals corporatius. La referència, en bona part, és la constatació de la transformació social que necessitem i la contribució que s’hi pot fer des de l’empresa. No n’hi ha prou, des del meu punt de vista, amb la renovació (ni amb la renovació per la renovació) tot i ser important. El que realment val la pena és la voluntat de compromís cívic més enllà dels interessos professionals corporatius, orientat a fer aportacions sustantives al país, a partir de la propia realitat, en aquest cas empresarial. Perquè hi ha dues coses que no cal confondre: una cosa és que estigui bloquejada la renovació, i una altra és que els joves siguin renovació pel fet de ser de ser joves. La cronología és important, ni que sigui perquè genera biografíes i contextos diferents, però el que és decisiu són els valors i els projectes que vertebren la voluntat de canvi i transformació. Altrament, l’història confirma a bastament que tot plantejament convencional i/o conservador troba gent jove disposada a donar-hi una patina tan intergeneracional com insubstancial.

Poso un exemple, que pot semblar allunyat del que estem tractant. En una de les meves reencarnacions anteriors vaig voler impulsar una iniciativa que pretenia plantejar que, de manera simultània, les joventuts dels diversos partits polítics s’autodissolguessin. Va tenir el descriptible èxit que han tingut totes les meves idees vagament polítiques. Recordo que tenia diverses raons per defensar això. Considerava –i considero- les joventuts politiques una cleda que el que pretén és tenir els joves entretinguts de manera que puguin fer xivarri sense molestar la política seriosa. Ell lloc on s’aprenen tots els vicis de la professionalització de la política i que facilita l’inici de carreres que fan que hom no hagi estat (ni sàpiga ser) altra cosa que polític al llarg de la seva vida. La coartada que permet que els partits expressin missatges pretesament radicals que se suposa que "els grans" –gent seriosa- no plantejaran mai però que els permet fer la comèdia que també forma part de la seva òrbita, perquè, ja se sap, coses dels joves… La trampa de fer creure que el que defineix els accents d’un plantejament és la biología però que no busca altra cosa que –simultàniament- integrar, controlar, encapsular i desactivar plantejaments polítics que no és que siguin "dels joves", sinó que són inassumibles pels "grans"… Si no és que, simplement, aquests joves són uns clons dels qui controlen els aparells dels partits, que així poden exhibir la fal·làcia que "els joves" están amb ells. En definitiva, considerava que era en defensa dels joves i de la seriositat de la política que calia impulsar aquesta autodissolució (que no quedaba compensada per alguna possible virtut de l’existència d’aquestes organitzacions).

En resum: sempre que sento que algú diu amb l’habitual grandiloqüencia que els joves són el futur, penso que el que està dient realment és que ni tenen ni es vol que tinguin veu, presencia i influencia en el present. Dir que els joves són el futur no és fer una lloança: és, senzillament, dir-los que s’esperin tranquils, i que no molestin gaire.

Torno, doncs, a l’#arajovesempresaris. La clau és que siguin capaços d’impulsar canvis i transformacions no per raons biològiques, sinó a partir de la solidesa de les seves propostes i de l’autenticitat del seu compromís. En peu d’igualtat amb els qui les comparteixin, sigui quina sigui la seva data de naixement. Endogàmia cap: ni la juvenil ni la de la vellesa.

Una institució que bloquegi generacions senceres –com passa en diversos àmbits empresarials- queda retratada per ella mateixa, i aquest simple fet ja mostra la seva substància, la mentalitat i les prioritats dels qui la dirigeixen. Per això #arajovesempresaris té o pot tenir tot el sentit del món. Perquè a partir de la constatació d’una realitat que a primer cop d’ull és de base biológica pot impulsar unes actituds personals de compromís i co-responsabilitat, pot enfortir i disseminar valors d’implicació transformadora al servei del país, i pot posar en el centre del debat públic la pregunta de quines empreses, quins projectes d’empresa i quines institucions empresarials necessitem avui per enfortir-nos i dinamitzar-nos tant des del punt de vista econòmic com des del punt de vista nacional.