Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
maig 3

Written by: Josep M. Lozano
03/05/2012 14:26 

L’RSE i la sostenibilitat avui corren el risc de quedar atrapades en la seva agenda, en la munió de temes que cobreixen. Això no és dolent ni menystenible, ans al contrari. Bona part del seu impacte en la gestió empresarial passa per desenvolupar i seguir desenvolupant eines pràctiques per afinar el tractament de tots aquests temes. Des de la rendició de comptes fins a la filantropia; des del voluntariat corporatiu fins a la conciliació; des de la gestió ambiental fins els requeriments a la cadena de proveïdors; des de les polítiques de drets humans fins les polítiques d’incentius i els criteris de les carreres professionals; des de… deixem-ho aquí. Perquè al final el que va resultant cada cop més evident és que es poden fer canvis –i canvis significatius- en molts d’aquests àmbits sense modificar ni un milímetre la mentalitat empresarial, la visió de l’empresa i el marc de referència des del que s’estableixen les seves prioritats. Dit altrament, és possible una política empresarial que parla d’RSE i sostenibilitat que no sigui en el fons més que una agenda adaptada a les noves demandes socials, però gestionada des d’una mentalitat empresarial absolutament convencional. Per això el debat de fons pendent, de vegades bloquejat per la mateixa retòrica de l’RSE i la sostenibilitat, és el debat sobre el propòsit de l’empresa, al servei de qui està, quina és la seva contribució, com es governa, com assumeix els reptes que té plantejats la societat i com hi respon. Ja no es tracta només de quins són els impactes i les pràctiques empresarials. Es tracta de quin és el lloc i la contribució de l’empresa en la nova societat emergent. Que no podrà emergir sense les empreses. Però que tampoc no podrà emergir segons quin sigui el model d’empresa dominant i triomfador.

Per això una empresa orientada a la RSE i a la sostenibilitat que només estigui centrada en l’agenda acabarà perdent pistonada. Perquè perdrà la referència de quina és la seva contribució i acabarà oblidant una vegada més que les persones vivim en societats, i no en mercats. I que, per tant, quan treballem per promoure un determinat model d’empresa ho fem, sí, pensant en l’empresa, en la seva especificitat i en la seva funció, perquè volem més i millors empreses; però ho fem també pensant en la societat que estem construïnt i en la manera que les empreses hi contribueixen. El tant lloat i citat –amb raó- Adam Smith va posar com a referència en el títol del seu llibre la riquesa de les nacions, no la riquesa de les empreses. Perquè l’afirmació i la defensa de les empreses i del mercat no es quelcom que se sosté per si mateix, sinó en funció del tipus de societat que contribueix a construir. I avui ja no podem parlar de les nacions (i també de la seva riquesa) sense parlar de la societat global (i també de la seva riquesa i de la seva distribució).

Al capdavall, si ens cal un debat a fons sobre el propòsit de l’empresa no és perquè no tinguem idees sobre l’empresa i ens en faltin, o perquè ens agradi passar l’estona fent seminaris, sinó perquè avui en el nostre planeta estem davant d’una cruïlla plena d’interrogants. Es pot produir una gran transformació, sens dubte, i l’acceleració dels canvis que estem vivint ens mostra les potencialitats que tenim al nostre abast. Però això no és inexorable, ans al contrari. Molts escenaris que es plantegen avui ens diuen que no podem descartar una nova barbàrie (o, si ho preferim, noves barbàries). O podem continuar amb l’actual incrementalisme intestable, barreja de por al canvi, fascinació per la tecnologia, i defensa dels interessos establerts. Per això el debat sobre el propòsit de l’empresa i, per tant, sobre el seu model de gestió no és un debat simplement econòmic, sinó un debat públic perquè afecta a l’espai públic que compartim entre tots.

Així doncs, el debat i els plantejaments a què em refereixo no es limiten a pràctiques empresarials, sinó a models i projectes empresarials. La qüestió central, doncs, és el projecte d'empresa en i per al qual treballem, la seva contribució a les persones i a la societat. No estic millor en RSE i en sostenibilitat pel sol fet que faci o no faci això o allò (el que sigui: memòries, productes o serveis verdes o socials, filantropia, conciliació ...) sinó en funció del tipus d'empresa en què m'estic convertint a través de tot -tot- el que faig. Convé no oblidar mai que el principal instrument per transmetre valors és el pressupost, perquè al final és quan s'estableix i clarifica el que realment importa. Per això és fonamental assumir que es pot -i s'ha de- parlar de RSE i de sostenibilitat també quan es produeixen situacions complicades (ajustaments, reorganitzacions, etc.), Perquè la RSE i la sostenibilitat no són un luxe per a quan les coses van bé, sinó una manera de fer empresa que es modula -com tot a l'empresa- en el difícil equilibri entre direccionalitat i adequació a les circumstàncies. Al cap ia la fi, sempre he considerat i insistit que el veritable sinònim de RSE és bona gestió... però, és clar, això requereix que ens aclarim a quina de les diverses bones gestions possibles ens referim.

I això ens porta més enllà d’alguns debats estèrils sobre terminologia. No perquè les maneres de parlar no siguin importants, perquè ho són: la manera com parlem és un bon predictor del que fem. El que són estèrils són els debats terminològics tancats sobre si mateixos. Perquè en el context empresarial els termes són adequats no per la seva precisió acadèmica sinó per la seva capacitat de reflectir una cultura d’empresa. Sovint sostenibilitat funciona com a sinònim d’RSE o de ciutadania. I això passa també en les empreses que ho assumeixen com un enfocament global, perquè sempre s’aborda des d’accents diferents: més a partir de les dimensions socials o més a partir de les ambientals. Però, sigui quin sigui el nom que es faci servir, el que marca la diferència és que del que parlen no és de gestionar impactes (siguin socials, siguin ambientals) sinó de convertir la sostenibilitat i la responsabilitat en una dimensió transversal a l'empresa.

Tags:

Your name:
Your email:
(Optional) Email used only to show Gravatar.
Your website:
Title:
Comment:
Add Comment   Cancel 
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment