És un tòpic adquirit i consolidat dir que l’RSE consisteix a llegir bé l'entorn en què s'opera i en comprendre de manera adequada les expectatives de la societat envers l'empresa. Quan la distància entre expectatives socials i pràctiques empresarials és excessiva podem tenir problemes. Si no volem formular-los en clau de RSE, fem-ho en clau de riscos. Però una empresa no pot viure de manera sostinguda en el temps d’esquena a la societat. La bona gestió també inclou el que s'ha anomenat intel·ligència contextual, una cosa que sovint s'oblida.
Doncs bé, a tota la retòrica dels últims anys sobre l’RSE com a integrada en el negoci, ser al core business, ser sinònim de bona gestió, tenir-la integrada en l'estratègia i la resta progressos conceptuals i operatius li ha arribat l'hora de la veritat, la prova del cotó: cinc milions d'aturats. Altrament dit: avui, el primer tema de l'agenda de l’RSE (si és responsabilitat, si és social i si és empresarial) és i ha de ser l'ocupació.
I, en canvi, el major risc que avui té l’RSE és quedar relegada amb bones paraules a la perifèria dels enfocaments empresarials que es necessiten o es plantegen. Com és ara dir una cosa així: bé, ara les coses van de debò i no tenim temps per tonteries o per alegries, ja tornarem a parlar de l’RSE quan vinguin temps millors. El pitjor que li pot passar a l’RSE, tant en el debat públic general com -especialment- en les empreses que es consideren compromeses amb ella, és que tot el que pertoca al binomi atur-ocupació es consideri un problema de primer ordre ... que no té res a veure amb l'RSE. Aquesta és la cruïlla del moment.
L’RSE no és un embellidor per a quan les coses van bé. És un enfocament de la gestió. Per això, en temps de crisi econòmica, l’RSE és negoci, perquè es manifesta en la manera de donar resposta a la situació que viuen les empreses i el país. Paradoxalment, com se sol dir de vegades amb gran èmfasi, es tracta de prendre’s seriosament que l'RSE és negoci i gestió, pur negoci i gestió. És clar que sí. Però fins al final i en tot. Per això, per posar un exemple sectorial, avui, en el context espanyol actual, el nom de l'RSE en el sector financer es diu fluïdesa del crèdit, desnonaments o participacions preferents. Sense parlar d'aquesta mena de coses, i sense afrontar-les, l’RSE és música celestial.
L’RSE en els temps de la recessió tracta de com es gestiona en un context de crisi. Això és el que volem saber. D'això és del que cal rendir comptes. Dit amb altres paraules: el compromís amb l’RSE avui comportarà conflictes i tensions. Interns i externs a l'empresa. I, per tant, el què serà tan important com el com. Quan tot són flors i violes queda molt bé això de satisfer tots els stakeholders, i això de crear valor compartit. Perquè sovint l’RSE ha operat des del supòsit implícit que tothom és bo i que, si tot va bé, tothom ha de quedar content. És curiós com la qüestió dels conflictes (i la gestió de conflictes) mai ha estat un tema de l'agenda de l'RSE. Com si l’RSE fos un bàlsam (o un analgèsic) per als conflictes. O com si la conflictivitat fos un tema aliè a la bona RSE (al contrari: com a màxim se solen atribuir determinats conflictes a la manca d'RSE).
No estic a favor del bonisme, espero que quedi clar. Un dels premis d'investigació que he rebut (i perdonin que personalitzi) va ser per un treball sobre el procés de tancament d'una fàbrica. Repeteixo: el tancament d'una fàbrica com a pràctica innovadora en clau d’RSE. Tornem altre cop al què i al com. El que sostinc, doncs, és que avui, en el context actual (perquè la prioritat la tenen els contextos, i no els discursos) el tema prioritari per a qualsevol que parli d’RSE ha de ser l'ocupació. Aquesta clau hauria d'estar present en tots els temes convencionals de l’RSE que ja coneixem: rendició de comptes, gestió de proveïdors, inversió... És a dir, si en el context actual tot el que fa referència a la gestió de la crisi i de les condicions laborals es presenta i es planteja com una cosa aliena als enfocaments propis de l’RSE, aquesta trigarà anys a recuperar la seva credibilitat i a poder reivindicar la seva rellevància.
I tot això desemboca en la reforma laboral. Una altra vegada els quès i els com estan en joc. Ens cal, però és l'única què que es necessita? Les dades sobre el frau fiscal segueixen sent esgarrifoses. I atenció als coms perquè si el que es pretén és disciplinar els treballadors després no ens estranyem de determinats esclats socials. Perquè de vegades sembla que del que es tracta és de seguir guanyant temps, a veure si podem sortir vius aquesta mena de ruleta russa col·lectiva en la qual estem immersos ... Si davant de l'opinió pública l'incentiu que es proposa només són els mini-jobs -simplifico, ja ho sé-, després que ningú no es queixi dels minicompormisos, la minicontribució, la miniinnovació i la mini-el-que-sigui ...
La nova legislació laboral serà un repte crucial per a les empreses que s'han presentat com a compromeses amb l'RSE. Perquè la credibilitat del seu discurs "social" (de la seva RSE) es veurà totalment condicionat per l'ús que facin d'aquesta legislació. L'ús que les empreses compromeses amb l'RSE facin de les possibilitats que -en tots els sentits- obre la reforma laboral marcarà molt més del que a vegades s'imaginen la presentació en el futur immediat de la seva RSE com a suposat factor de diferenciació.
El que deia: si el binomi atur-ocupació no és el primer punt de l'agenda, el debat i les alternatives de l’RSE, aquesta ni és responsabilitat, ni és social, ni és empresarial.