Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
feb 1

Written by: Josep M. Lozano
01/02/2012 08:29 

Aquest era el títol d'una cançó de cap als anys 70. M'ha tornat a la memòria -deixo el per què en mans del meu psicoanalista- a propòsit del lúcid article d'Alberto Andreu i José L. Fernández, que ha servit de base per llançar un debat des del bloc de l'Alberto i des de Diario Responsable, al qual ha contribuït Antonio Argandoña amb un comentari al seu bloc. Com titulen amb una claredat admirable, crec que els encapçalaments dels seus textos resumeixen perfectament el nucli de la qüestió: y al final, la acción social desplazó a la RSC (Alberto), hemos descubierto al enemigo… y somos nosotros (Antonio). I, d'altra banda, Antonio Vives porta temps fent-nos somriure amb els termes en qüestió.

Vagi per davant que subscric tot el que diuen. Com se sol dir, esto es lo que hay. I com això és el que hi ha, no és estrany que generi tota mena de consideracions en el que he anomenat el club de la RSE. De fet, tots els membres del club (començant per un servidor) anem repetint amb sincera convicció que els problemes semàntics ens preocupen o interessen poc, i que no s'ha de perdre molt de temps amb el nom de la cosa... cosa que sol ser el pròleg per introduir una nova precisió en la denominació. Perquè, no ens enganyem, les paraules importen. El que fem alguna relació té amb la manera com parlem. Més encara: és veritat que un canvi de pràctiques genera canvis en el llenguatge, però els canvis en el llenguatge també generen canvis en les pràctiques. Al cap ia la fi, els humans som un ésser de paraules. I, per tant, potser també hauríem d'acceptar amb alguna cosa més que amb resignació que, si no hi ha acord lingüístic, alguna relació ha de tenir això amb la falta de consensos o de claredat sobre les pràctiques. Entre altres raons perquè el que està en joc no és la redacció d'un diccionari o d'un glossari de termes, sinó un conflicte d'interessos i una batalla per la legitimitat. Interessos de les diverses empreses i d'altres actors socials, i legitimitat de l'empresa com a institució i d'empreses concretes en les seves actuacions. Poca broma.

Hi ha una dita d'origen oriental que diu: allà a que et resisteixes, persisteix; el que acceptes, es transforma. Crec que hauríem d'acceptar aquesta realitat ambivalent i ambigua de llenguatge i de pràctiques. I construir a partir d'elles. De fet, fins i tot entre els membres del club de la RSE que creiem que estem d'acord en gairebé tot no deixem de conrear els nostres gustos i preferències. Alberto i José L. parlen de RSC, i Antonio, de RSE. En això sempre he coincidit amb Antonio, i sempre he rebutjat la C (excepte per fer jocs de paraules). És més, com tendeixo a complicar les coses (amb un èxit perfectament descriptible, per cert), conceptualment sempre he preferit RSO (d'organitzacions), però amb bon criteri l'editor del meu primer llibre em va dir que això no colaria i només m’ho va deixar posar com a nota a peu de pàgina. De fet, fa uns anys ja vaig escriure un article en què feia un d'aquests bonics i intranscendents gràfics amb els que els professors justifiquem el nostre sou en el qual, sota la forma d'un esquema com si d'unes eliminatòries de copa es tractés, apostava perquè entre els diversos termes en competició, la final la jugarien la RSE contra la sostenibilitat. El que quedava obert és si guanyaria una d'elles o la cosa es resoldria amb un nou terme. Ho demostren per exemple els intents amb el terme ciutadania, que al pecat de la seva abstracció li afegeix que en el context continental europeu té una sòlida fonamentació i en el context anglosaxó remet al que anomenem acció social. O els intents fallits de parlar de competitivitat responsable i sostenible. Estem ficats en un bon bucle, doncs.

Però m'agradaria afegir a tot el que subscric dels meus col·legues la sospita que, potser, el que està passant és -paradoxalment- el resultat també d'una certa acceptació i assumpció de la RSE en el món de la gestió. Altrament dit: aquesta confusió i imprecisió en l'ús del llenguatge li passa només a la pobra RSE? Vegem altres exemples del món de la gestió. Estratègia, per començar per algun. ¿No està sobredimensionat, l'ús de la paraula? Quanta gent diu que alguna cosa és estratègic per evitar dir una cosa tan prosaica i senzilla com que, simplement, és molt –però molt- important? Em temo que un expert en política d'empresa no acceptaria com a pertinent l'ús de la paraula més enllà d'una quarta part de les vegades que la sent, per dir alguna cosa. I què dir del màrqueting. Si gairebé s'usa com un insult o un menyspreu, i als qui mai obliden un bon títol sempre els ha agradat parlar de la insuportable lleugeresa del... màrqueting. Una cosa al que hem contribuït des del club de l'RSE, per cert: dir de qualsevol plantejament que es fa per màrqueting és sinònim de que no és de fiar. És clar, la gent seriosa que es dedica seriosament al màrqueting (no em queda més remei que usar la redundància), s’estira el cabells amb aquest ús col·loquial tan estès de la paraula. O recordem simplement la pregunta de moda fa uns anys: tu dissenyes o treballes? I això malgrat que el bon disseny ens ha fet la vida més còmoda i fàcil a tots. Per no allargar: si preguntéssim als que repeteixen emfàticament la importància de la qualitat, la cultura d'empresa o la gestió del talent (a qui mai he tingut el gust de saludar) què és exactament el que opinen i a què es refereixen, m'agradaria veure el resultat de l'enquesta. I tot i això no renunciem a parlar d'estratègia, màrqueting, disseny, qualitat, cultura o talent. Així doncs, com que la RSE és gestió, no li demanem ni més ni menys del que li demanem a la resta del llenguatge de la gestió.

Però, insisteixo: els meus col·legues tenen raó. El significat del llenguatge és el seu ús, i el de la RSE és el que és. Les persones i les empreses no van amb melindros, i si ha passat el que ha passat, no és per casualitat. Ahir mateix jo donava una conferència sobre RSE a una associació empresarial, i l'organitzador em va comentar que diversos socis li havien dit que no vindrien perquè ja tenien força problemes amb el seu dia a dia per perdre el temps amb els problemes d'imatge d'algunes grans empreses . Això és el que hi ha. Però si això és el que hi ha, no estic tan segur que el pas a sostenibilitat no caigui en les xarxes de la síndrome de repetició respecte l’RSE. Tres exemples: si la RSE pateix un efecte halo, em temo que d'entrada la sostenibilitat té el seu amb la reducció heretada a l'àmbit ambiental; Elkington insisteix que sostenibilitat no inclou només l'impacte social, sinó justícia social, i la idea de justícia -lamentablement- no acostumo a veure-la ni en l'agenda de la RSE ni en la de l'empresa sostenible; i no és descartable que la idea de sostenibilitat també estigui en part segrestada per grups defensors d'un cert fonamentalisme sostenibilista/ambientalista que veuen sempre a l'empresa com a problema i mai com a solució. I en darrer terme és veritat que allò del que parlem ha de vincular-se al core business, però si de veritat la sostenibilitat aporta alguna cosa nova, també hauria de transformar en algun grau el propi core business com a tal en la seva comprensió i en les seves polítiques. Perquè si el tan celebrat core business segueix substancialment igual abans i després d'integrar l'enfocament sostenibilitat, ja em diran què ha aportat aquest. És clar que al final business is business. Ho subscric. Però de la mateixa manera que subscric la tautologia lògica A és A. El problema és que en el concret hi ha moltes maneres d'entendre el business, algunes d'elles incompatibles entre si, i aquesta és la qüestió. No oblidem el vell Mandeville quan, en el comentari a la seva faula, ens recordava que quan demanaven el pa de cada dia al resar el Pare Nostre, el bisbe pensava en coses que al sagristà ni li passaven pel cap.

Això vol dir que quan repeteixo que estic d'acord amb els meus col·legues faig un exercici públic de cinisme? De cap manera, perquè comparteixo totalment l'agenda que proposen. No només la comparteixo, sinó que considero que és i ha de ser el punt de partida i el marc de referència. Perquè el tema no és el nom de la cosa, sinó donar nom a determinades pràctiques. Per això jo, personalment, he decidit no resistir-me a l'ambigüitat semàntica, i acceptar-la. No per conformisme, sinó perquè crec que del que es tracta és de treballar sobre processos. Processos en què es produeix una interrelació entre pràctiques i llenguatge, i en els que potser haurem assumir una certa tolerància en com les persones i les empreses construeixen aquesta interrelació. Sempre des del supòsit que del que es tracta és de l'agenda pràctica que volem impulsar. I en la mesura que la consolidem de veritat, el mateix procés potser ens donarà resposta a la nostra inquietud lingüística. Per això, és veritat, forma part del procés refinar les nostres proposicions.

En cas contrari, parole, parole parole... Per cert, un vers de la cançó em sembla que diu alguna cosa així com "si tu no existissis necessitaria inventar-te".

Tags:

2 comment(s) so far...

Re: Parole, parole, parole...

Demano excuses per no entrar a fons en el tema però la frase "si tu no existissis necessitaria inventar-te" sí que hi és a la lletra de la canço tant a la versió original italiana com a la versió francesa que van fer famosa la parella Dalida i Alain Delon.

La inevitable Wikipedia ajuda també a fer memòria d'aquests èxits musicals dels anys 70 de l'anterior segle.

en.wikipedia.org/wiki/Parole_parole

By Jordi Morrós Ribera on   02/02/2012 16:37

Re: Parole, parole, parole...

También podrías haber titulado el artículo como: procesos, procesos, procesos,...
Y más allá de la acción social, tenemos también empresas que están transformando sus actividades y sus "maneras de hacer" para ser más competitivos en un mercado que recompensa y premia a las empresas que contribuyen a un desarrollo más sostenible.
Gracias por tus escritos Josep Mª.

By José Antonio Lavado on   03/02/2012 09:41

Your name:
Your email:
(Optional) Email used only to show Gravatar.
Your website:
Title:
Comment:
Add Comment   Cancel 
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment