Alguna cosa més que operar en diversos països, és clar. Però fins i tot alguna cosa més que tenir el món en el cap i com a horitzó quan hom parla d’estratègia. Significa també, si se’m permet l’expressió, exercir una funció educativa en els diversos contexts on actua. I no precisament pel simple fet que desenvolupi programes interns de formació. Sinó pel fet que transmet, reforça i difon una determinada cultura d’empresa arreu.

Em ballaven pel cap coses com aquesta mentre participava en el dia del voluntariat d’Abertis. Perquè la gràcia del que allà s’esdevenia era que no es tractava d’un simple acte local en la seva seu central corporativa. Era un acte (una diversitat d’actes) que es desenvolupava simultàniament en els diversos països en els quals Abertis hi té presència.

Aquestes notes no són sobre voluntariat corporatiu, doncs; ni sobre l’ambigua diversitat d’iniciatives que les empreses duen a terme sota aquesta etiqueta. Sinó sobre una cosa que em sembla més important, i que aquesta experiència concreta em suscita i crec que posa de relleu. En els debats sobre l’RSE hom escolta sovint –per tal de liquidar-la, per cert- comentaris del tipus "en temps de crisi el que hem de fer és anar a l’essencial del negoci". Res a dir, si m’aclaren què és l’essencial del negoci. Perquè possiblement l’essencial del negoci és el model d’empresa i, per tant, els valors al voltant dels quals l’empresa vol estructurar les seves pràctiques i estratègies. Per això deia que una empresa té -en un sentit ample, però radical- una funció educativa. Perquè mitjançant les seves maneres de fer i les seves pràctiques organitzatives esdevé una transmissora de valors (i molt sovint també de contravalors, és clar). Una empresa no es defineix només per la seva estructura organitzativa, sinó per les energies que movilitza i pel discurs i el sentit que genera a propòsit del que fa.

Una experiència com aquesta de voluntariat corporatiu mostra precisament un dels reptes que la globalització planteja a tota cultura empresarial: saber operar simultàniament a una diversitat d’escales; aprendre a ser global i local alhora. Perquè les iniciatives que es reforcen i a les que es donen suport han de ser necessàriament locals, si de debó parlem de voluntariat. Però això respon a una mentalitat i una actitud que han de ser estructurals, i que és clau per a tota empresa més enllà del voluntariat corporatiu: saber mirar l’entorn on opera. Això tota empresa ho ha de saber fer: no hi ha empresa viable si no sap mirar bé la realitat on opera. No és casual que dels bons entrenadors es digui que saben llegir bé els partits. El repte de les empreses no és per tant, només mirar bé la realitat, sinó saber llegir-la. És a dir: educar i autoeducar-se la mirada. I això és al que ajuda el voluntariat corporatiu quan fa, per exemple, que la preocupació per la cohesió social dels diversos contextos on opera s’incopori també al discurs corporatiu.

D’altra banda, el voluntariat corporatiu pot ajudar a que les empreses aprofundeixin en la seva comprensió del que és la relació amb els stakeholders. Perquè en el voluntariat les iniciatives donen protagonisme als afectats, i el punt de partença són les necessitats dels altres, cosa que desborda la tòpica i típica gestió de relacions amb els stakeholders. La pregunta, doncs, va més enllà de què fan les empreses quan fan voluntariat corporatiu i passa a ser què aprenen i quin impacte té aquest aprenentatge.

Comptat i debatut, del que es tracta és d’anar descobrint que l’exercici de la responsabilitat no és monocorde i unidireccional. Cada cop és i ha de ser més polièdrica i menys presonera de la lògica causa-efecte. Cada cop és i ha de ser més una actitud i un procés d’aprenentatge que no pas una simple suma d’activitats.

I, per cert, l’RSE també hauria d’incloure una certa capacitat d’autocrítica, que curiosament és un terme que mai no s’associa a l’RSE. Pero endinsar-nos en aquest punt ens apartaria del que estem tractant. Deixem-ho per a una altra entrada.