Español (España)Català (Català)English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Cercar
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
gen 2

Written by: Josep M. Lozano
02/01/2012 17:39 

S. Hessel és un personatge amb una biografia admirable. Però –perdoneu-me l’irreverència- els seus darrers pamflets són perfectament prescindibles. De fet, l’única cosa que té un cert interès són les portades, segons com, per un motiu estrictament sociològic. …i fonamentalment mediàtic. Amb matisos, però. L’indigneu-vos ha tingut molt més impacte que no pas el comprometeu-vos. I, per dir-ho pel broc gros, aniria bé que algun dia ens preguntéssim per què els indignats surten a la tele i els compromesos no.

Quedi clar: en el que diré no hi ha cap judici de valor ni d’intencions envers persones concretes, ans al contrari. Vol ser un debat d’idees i d’anàlisi cultural. Si algú se sent personalment ferit, vol dir que no m’explico bé… i alguna cosa (em) deu passar, quan calen tants prolegòmens. I és que considero que la indignació és fonamentalment un fenòmen reactiu. Fonamentat, però reactiu. Que connecta directament amb el que M. Lacroix va anomenar el culte a l’emoció. A falta de relacions constitutives i constituents, a falta de marcs institucionals i de projectes compartits, el dèficit de vincles socials es canalitza en sobredosis de vincles emocionals. No ens defineix el que pensem, sinó el que sentim, i la fusió emocional sovint substitueix el diàleg. Sabem el que rebutgem, però quan es tracta de fer propostes l’aiguabarreig indiscriminat de desigs, ideals, objectius i exigències es converteix en una macedònia colossal. La indignació mostra sensibilitat envers els que pateixen, atenció als dèficits socials, disponibilitat a mobilitzar-se, rebuig al que es presenta interessadament com a inevitable, és el crit dels qui ja no resignen a viure més en silenci… però també reforça i consolida alguns dels patrons culturals als que es vol oposar.

Els títols dels llibres de Hessel són els fidels retrats d’una època. Amb un petit problema: cadascun retrata una època diferent. No hi ha res més propi del segle XXI que l’indigneu-vos. No hi ha res més propi del segle XX que el comprometeu-vos. Posar-los junts ara com ara és alguna cosa més que una pirueta retòrica (i una operació editorial)? Així com diem que cada terra fa sa guerra, podriem dir que cada època té els seus mots d’ordre. Però això no ens evita fer-nos preguntes, com és ara què hem perdut amb la creixent irrellevància de la idea de compromís.

Fa temps que estic convençut que en bona part la irrellevància de la idea de compromís és el resultat d’una derrota cultural perfectament expressada en l’apoteosi del terme voluntariat. Ho torno a dir: no tinc res contra milers de voluntaris, molts dels quals no fan altra cosa que despertar admiració. Però això no obsta a que consideri el triomf de la idea de voluntariat com una pèrdua significativa. Perquè, a la meva manera d’entendre, la idea de voluntariat canonitza la preeminència del jo, de la pròpia voluntat, com a punt de referència de tota acció i de la presa de decisions. Només faltaria!, em direu. No, no, és clar… déu-nos-en-guard de pretendre qüestionar que el principi i fonament de tot sigui el que jo vull: discutirem què cal o què preferim voler, però no que tot es redueixi a la meva voluntat. És clar que voluntariat comporta fer una cosa lliurement, sense obligacions i exigències… o sense més obligacions i exigències que les jo estic disposat a acceptar. No hi ha, doncs, cap re-coneixement de l’ob-ligació que la realitat em demana; no hi ha una exigència que em reclama prèvia a la meva voluntat. La puixança del voluntariat, culturalment parlant, és el fruit del matrimoni entre l’individualisme i la solidaritat. Però no amaga que sustenta un jo deficitari de nosaltres; un jo que s’involucra amb un nosaltres, però que no hi ha està constituït: primer es decideix ser voluntari, i després es decideix cap a on es canalitza el desig de voluntariat. I tampoc amaga que és un jo deficitari de projecte, en la mesura que s’orienta a i per les relacions, a la qualitat percebuda de les quals se subordina la continuïtat del vincle.

És evident que no contraposo voluntariat i compromís. En la pràctica sovint se solapen. Però convé no confondre’ls ni assimilar-los conceptualment, perquè distingir-los també és rellevant, a no ser que creguem que llenguatge sigui de goma. Per exemple: hi pot haver voluntaris de cap de setmana –i pot estar molt bé que hi siguin-, però em costa d’entendre que es pugui parlar, com pretenia algú, de compromisos de cap de setmana, frase que em recorda aquell que buscava una parella estable per passar la nit de cap d’any. Pot fer riure però potser no és cap broma: simplement redefineix l’horitzó temporal que hom té de l’estabilitat. Per això potser convé recordar que la idea de compromís no nega la pròpia decisió ni la llibertat, però dóna una certa preeminència a la realitat que es converteix en una crida a la que se’m convida a respondre, però que potser també em demana i m’exigeix (amb perdó) una resposta. El compromís implica l’adhesió personal a projectes i a la seva realització, però també una certa subordinació personal al projecte i a la seva realització. Perquè dóna prioritat al futur i a la realitat que cal construir i transformar conjuntament amb d’altres; qui es compromet comparteix una promesa: com-promet. El compromís no nega però tampoc no prioritza el que popularment es coneix com gratificació o auto-realització i, en canvi, configura la pròpia identitat perquè no la desconnecta mai d’allò amb què hom s’identifica. En definitiva, el compromís revela que no sé qui sóc prèviament a ocupar el meu lloc al servei de la comunitat o d’un projecte (ni cal que m’esperi a saber-ho per fer-ho) sinó que descobreixo qui puc arribar a ser quan em poso al servei de la comunitat o d’un projecte.

En el compromís hi ha més persistència i menys foguerada que en la indignació. Per això els indignats surten a la tele i els compromesos no, perquè el seu horitzó temporal i la seva intensitat icònica són diferents. Acabo també pel broc gros: sense televisió i sense xarxes socials no hi hauria indignats, però sí que seguiria havent-hi compromesos. I, per tant, hi ha el risc que els indignats ho siguin en funció de la televisió i les xarxes socials. Però això ara ja és pura ucronia i, probablement, nostàlgia.

En qualsevol cas, no deixo de pensar que ens cal una defensa del compromís que sigui adequada al segle XXI, però no la seva substitució. Perquè a tots ens convé que la defensa de determinades paraules no sigui una renúncia.

Tags:
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment