Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
gen 2

Written by: Josep M. Lozano
02/01/2012 17:39 

S. Hessel és un personatge amb una biografia admirable. Però –perdoneu-me l’irreverència- els seus darrers pamflets són perfectament prescindibles. De fet, l’única cosa que té un cert interès són les portades, segons com, per un motiu estrictament sociològic. …i fonamentalment mediàtic. Amb matisos, però. L’indigneu-vos ha tingut molt més impacte que no pas el comprometeu-vos. I, per dir-ho pel broc gros, aniria bé que algun dia ens preguntéssim per què els indignats surten a la tele i els compromesos no.

Quedi clar: en el que diré no hi ha cap judici de valor ni d’intencions envers persones concretes, ans al contrari. Vol ser un debat d’idees i d’anàlisi cultural. Si algú se sent personalment ferit, vol dir que no m’explico bé… i alguna cosa (em) deu passar, quan calen tants prolegòmens. I és que considero que la indignació és fonamentalment un fenòmen reactiu. Fonamentat, però reactiu. Que connecta directament amb el que M. Lacroix va anomenar el culte a l’emoció. A falta de relacions constitutives i constituents, a falta de marcs institucionals i de projectes compartits, el dèficit de vincles socials es canalitza en sobredosis de vincles emocionals. No ens defineix el que pensem, sinó el que sentim, i la fusió emocional sovint substitueix el diàleg. Sabem el que rebutgem, però quan es tracta de fer propostes l’aiguabarreig indiscriminat de desigs, ideals, objectius i exigències es converteix en una macedònia colossal. La indignació mostra sensibilitat envers els que pateixen, atenció als dèficits socials, disponibilitat a mobilitzar-se, rebuig al que es presenta interessadament com a inevitable, és el crit dels qui ja no resignen a viure més en silenci… però també reforça i consolida alguns dels patrons culturals als que es vol oposar.

Els títols dels llibres de Hessel són els fidels retrats d’una època. Amb un petit problema: cadascun retrata una època diferent. No hi ha res més propi del segle XXI que l’indigneu-vos. No hi ha res més propi del segle XX que el comprometeu-vos. Posar-los junts ara com ara és alguna cosa més que una pirueta retòrica (i una operació editorial)? Així com diem que cada terra fa sa guerra, podriem dir que cada època té els seus mots d’ordre. Però això no ens evita fer-nos preguntes, com és ara què hem perdut amb la creixent irrellevància de la idea de compromís.

Fa temps que estic convençut que en bona part la irrellevància de la idea de compromís és el resultat d’una derrota cultural perfectament expressada en l’apoteosi del terme voluntariat. Ho torno a dir: no tinc res contra milers de voluntaris, molts dels quals no fan altra cosa que despertar admiració. Però això no obsta a que consideri el triomf de la idea de voluntariat com una pèrdua significativa. Perquè, a la meva manera d’entendre, la idea de voluntariat canonitza la preeminència del jo, de la pròpia voluntat, com a punt de referència de tota acció i de la presa de decisions. Només faltaria!, em direu. No, no, és clar… déu-nos-en-guard de pretendre qüestionar que el principi i fonament de tot sigui el que jo vull: discutirem què cal o què preferim voler, però no que tot es redueixi a la meva voluntat. És clar que voluntariat comporta fer una cosa lliurement, sense obligacions i exigències… o sense més obligacions i exigències que les jo estic disposat a acceptar. No hi ha, doncs, cap re-coneixement de l’ob-ligació que la realitat em demana; no hi ha una exigència que em reclama prèvia a la meva voluntat. La puixança del voluntariat, culturalment parlant, és el fruit del matrimoni entre l’individualisme i la solidaritat. Però no amaga que sustenta un jo deficitari de nosaltres; un jo que s’involucra amb un nosaltres, però que no hi ha està constituït: primer es decideix ser voluntari, i després es decideix cap a on es canalitza el desig de voluntariat. I tampoc amaga que és un jo deficitari de projecte, en la mesura que s’orienta a i per les relacions, a la qualitat percebuda de les quals se subordina la continuïtat del vincle.

És evident que no contraposo voluntariat i compromís. En la pràctica sovint se solapen. Però convé no confondre’ls ni assimilar-los conceptualment, perquè distingir-los també és rellevant, a no ser que creguem que llenguatge sigui de goma. Per exemple: hi pot haver voluntaris de cap de setmana –i pot estar molt bé que hi siguin-, però em costa d’entendre que es pugui parlar, com pretenia algú, de compromisos de cap de setmana, frase que em recorda aquell que buscava una parella estable per passar la nit de cap d’any. Pot fer riure però potser no és cap broma: simplement redefineix l’horitzó temporal que hom té de l’estabilitat. Per això potser convé recordar que la idea de compromís no nega la pròpia decisió ni la llibertat, però dóna una certa preeminència a la realitat que es converteix en una crida a la que se’m convida a respondre, però que potser també em demana i m’exigeix (amb perdó) una resposta. El compromís implica l’adhesió personal a projectes i a la seva realització, però també una certa subordinació personal al projecte i a la seva realització. Perquè dóna prioritat al futur i a la realitat que cal construir i transformar conjuntament amb d’altres; qui es compromet comparteix una promesa: com-promet. El compromís no nega però tampoc no prioritza el que popularment es coneix com gratificació o auto-realització i, en canvi, configura la pròpia identitat perquè no la desconnecta mai d’allò amb què hom s’identifica. En definitiva, el compromís revela que no sé qui sóc prèviament a ocupar el meu lloc al servei de la comunitat o d’un projecte (ni cal que m’esperi a saber-ho per fer-ho) sinó que descobreixo qui puc arribar a ser quan em poso al servei de la comunitat o d’un projecte.

En el compromís hi ha més persistència i menys foguerada que en la indignació. Per això els indignats surten a la tele i els compromesos no, perquè el seu horitzó temporal i la seva intensitat icònica són diferents. Acabo també pel broc gros: sense televisió i sense xarxes socials no hi hauria indignats, però sí que seguiria havent-hi compromesos. I, per tant, hi ha el risc que els indignats ho siguin en funció de la televisió i les xarxes socials. Però això ara ja és pura ucronia i, probablement, nostàlgia.

En qualsevol cas, no deixo de pensar que ens cal una defensa del compromís que sigui adequada al segle XXI, però no la seva substitució. Perquè a tots ens convé que la defensa de determinades paraules no sigui una renúncia.

Tags:

9 comment(s) so far...

Re: Indignats… però compromesos?

Josep M., el discurs del compromís es fa enyorar, sí... I dic el discurs perquè em fa l'efecte que de compromís autèntic n'hi ha més del que sembla. Com bé dius, com que no surt a la tele no es veu. Però no sé si abans això era d'una altra manera. Diria que la diferència estava en la presència del concepte en el debat i la reflexió més corrents, no sé si m'explico. Estava més de moda parlar-ne, però no sé si es practicava en la mateixa proporció. Una mica com allò dels documentals de la 2...

I alhora tinc la sensació que si enfrontem el compromís a la indignació no apuntem prou bé i creem una dualitat innecessària (i no sé si inexistent, fins i tot). No ens hauria d'amoinar més que a la tele hi surtin (des de) sempre els compromesos amb les seves pròpies butxaques i ho facin en qualitat de referents o triomfadors?

Molta de la gent que s'ha aplegat per mostrar la seva indignació tenia compromisos personals de llarga durada en espais i iniciatives molt diferents. Altres probablement no. Altres potser ho faran a partir d'aquest despertar de la conciència.

Molts dels casos que probablement coincidiríem a posar d'exemples clàssics de compromís també van néixer o van nodrir-se d'indignació, ja fos a l'Araguaia, dalt del Tagamanent, al Trastevere, a Alabama o al Ganges.

En tot cas, subscric totes les qualitats del compromís que has comentat. Sense compromís no anem enlloc.

By Jaume Albaigès on   02/01/2012 21:57

Re: Indignats… però compromesos?

gràcies pel comentari, que em permet aclarir-ho tot tant com puc: de cap manera pretenc enfrontar indignació i compromís, entre altres raons per ambdós poden estar perfectament integrats en una mateixa persona. El meu focus és la desaparició del "compromís" en el discurs, en les propostes i fins i tot com a criteri cultural i valoratiu creïble i desitjable.

By Josep M. lozano on   03/01/2012 07:54

Re: Indignats… però compromesos?

La primera part sobre les limitacions del moviment dels indignats la subscric al cent per cent. La segona part respecte a la relació entre "voluntariat" i "compromís" entenc que és més subtil, tot i que crec que he entès que la crítica va més aviat cap a una mena de voluntariat més "estètic" per tal de quadrar espais buits a l'agenda que no pas de prendre compromisos pregons que poden posar en qüestió moltes més coses que no només el quadrament d'una agenda, i procurar per tant d'anar una mica més enllà d'una certa bona consciència del tipus. "jo, ja he complert".

I per acabar de reblar el cau sobre els "indignats", mireu aquests dos autors anglosaxons (un acadèmic i l'altre més "practitioner") que us enllaço més avall.

Proposen com una de les 10 "top stories" del Corporate Responsibility de l'any 2011: Yes, yes, "Los indignados" from Spain (ten points, ho sento però em vaig criar amb el festival d'Eurovisió). Aquí sí que esmolaria la meva ironia una mica cruel, però em refreno ja que els dos autors matisen i diuen: " (the movement) may not always have been crystal clear".

Aquí ho podeu llegir en la versió original i completa:

craneandmatten.blogspot.com/2011/12/top-10-corporate-responsibility-stories.html?utm_source=BP_recent

By Jordi Morrós Ribera on   03/01/2012 10:20

Re: Indignats… però compromesos?

Sincerament, Josep Maria, em sorpren el teu discurs i el d'altres persones als que tinc respecte intel·lectual. Què us passa amb els indignats? És por, recel, manca de comprensió...? Per què aquesta incapacitat d'entendre els processos històrics i la seva complexitat i aportació a cada etapa? Per què aquest intent en el fons de desprestigiar un fenòmen com aquest?

Albert

By Albert on   03/01/2012 22:11

Re: Indignats… però compromesos?

En el cas que és discuteix els "indignats" també van agafar "compromis" aguantant al peu del canó durant molt temps. Resulta que el "compromis" només s'enten generalment en quant es de per vida no pas en quant es per pocs dies o mesos. Podriem posar l'exemple del Matrimoni que es de per vida i resulta un "compromis" de campionat. Un altre exemple es el sacerdoci católic amb celibat inclós que també es "compromis" molt seriós. També entrar a fer els vots a una ordre religiosa. Però si que la televisió sols ofereix carnassa per vendre publicitat i aquesta "carnassa" es molt apropiada quan surten gent que fan comedia protestant per quelcom.
El problema es dels mateixos mitjans que transmeten alló que volen veure les masses, i també un altre problema es que els vertaders "compromesos" (sacerdots, frares, monges, matrimonis católics), no son gaire carismàtics i comediants per sortir a la televisió. Als vertaders compromesos els manca saber jugar amb els mitjans, els manca teatralitat, cal que s'ho fàcin mirar.

By Silveri Garrell on   04/01/2012 09:28

Pas a pas des de la indignació al compromís

El teu comentari em sembla molt savi, especialment perquè arrela l'acció individual en una comunitat que té necessitats i que "crida" l'individu a respondre-hi, d'una manera que no està finalment guiada per "la voluntat" o "els sentiments" de l'individu, sinó per les circumstàncies de la necessitat, que demanen un lliurament durador (no temporal). La teva caracterització del compromís em recorda dos altres mots: "responsabilitat" (que ve de "respondre") i "vocació" (terme d'origen bíblic que situa darrera de la societat i les seves necessitats el Déu bíblic que crida l'individu a treballar per l'alliberament del poble i dels qui pateixen - Exode 3, 1-10, Mateu 4,18-22).
Del que no parles al teu escrit és de pedagogia. El pedagog era el que a Grècia acompanyava l'infant de casa a escola. Com aconseguim que la gent "es comprometi"? Doncs potser anant-la a buscar a casa seva enlloc de cridar-le des de l'escola. En el cas dels indignats, acostar-s'hi, ajudar-los humilment a clarificar-se i oferir-los passos realistes perquè vagin transitant des de la indignació al compromís.
Molt barat de dir i molt car de fer.

By Pep Mària SJ on   04/01/2012 10:04

Re: Indignats… però compromesos?

Estic molt d’acord amb l’article del Professor Lozano, i entenc que alguna discrepància que he llegit pot venir per lectures a nivells diferents. A mi la “música” d’aquest article m’ha recordat la d’un article del professor Bermudo de la UB titulat “La deriva moral: de la conciencia humanista al sentimiento humanitarista”. Repassant ara aquest últim, crec que apunten coses semblants: que venim substituint una consciència humanista (basat en un relat religiós o ideològic) per quelcom més adaptat al nostre temps, però més fràgil, superficial i variable. Que hem arribat a una moral més light on el “jo” pren espais on abans hi havia el nosaltres o ideals més forts. Que d’una consciència col•lectiva basada en normes provinents de discursos o creences fortament arrelades, n’hem passat a una altra basada en el sentiment o l’emoció.
Jo entenc que el compromís i la indignació van en aquest canvi: el primer té més raons, més arguments de fons, busca les causes; l’altra és una reacció més espontània. Crec que vincular l’individualisme (a través de la solidaritat, de l’emoció i del sentiment) amb el voluntariat, no és cap disbarat, sinó una explicació a nivell cultural o sociològic, i no té tant a veure en com viu l’experiència cada voluntari.
En tot cas, caldrà veure què en queda del discurs dels indignats una vegada hagi passat tot.

By Xavi Suárez on   09/01/2012 17:59

Re: Indignats… però compromesos?

Xavi, em pots passar l'article de Bermudo?
Gràcies!

By Josep M. Lozano on   10/01/2012 07:41

Re: Indignats… però compromesos?

Totalment d’acord amb l’anàlisi.
Vaig viure de manera molt directa l’eclosió del terme (i el concepte) ‘voluntariat’ a Catalunya a finals dels 80 i al llarg dels 90. Sens dubte es produïa una mena de substitució d’allò que ‘funcionalment’ aportava el compromís. Molts varen descubrir que allò que feina o allò que eren s’anomenava voluntariat (sense anar més lluny els monitors d’esplai o els caps escoltes).
Davant les dificultats de continuar projectes des del compromís, en bona part, ens vàrem arrapar al voluntariat per “salvar alguna cosa”. Varem modernitzar el discurs, tot i que de fet el vàrem “postmodernitzar”.
Entenc, però, que això no treu cap valor al voluntariat.

By carles on   13/01/2012 15:58

Your name:
Your email:
(Optional) Email used only to show Gravatar.
Your website:
Title:
Comment:
Add Comment   Cancel 
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment