Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
des 19

Written by: Josep M. Lozano
19/12/2011 11:03 

Amb la mort de V. Havel tots ens hem quedat més sols, i el món ha esdevingut un lloc una mica més inhòspid. Fa més fred, i hem de tornar a buscar escalf en l’únic recer que ens humanitza: la paraula.

Havel fou un home de paraula, en tots els sentits de l’expressió. En una època i uns temps ens els quals la paraula no era retòrica buida, xerrameca per anar passant l’estona. Una època i uns temps on es podia raonar i enraonar perquè encara no haviem estat empresonats per cotilles com els 140 caracters o els talls de 20 segons.

Ens ha tocat de viure temps accelerats. I l’acceleració vital és la comadrona de l’oblit. Tot va massa depressa, i hem après a viure en una atenció distreta, arrossegada pel neguit d’haver d’estar al cas de mil coses alhora, i de cap en concret. El futur sembla que es jugui sempre en les pròximes 24 hores, més enllà de les quals tot és un forat negre, ignot. I, lentament, ens anem conformant amb el que ens ha tocat de viure, resignats sota l’estúpida creença que val més no parlar-ne massa, perquè tot podria ser pitjor. Vivim entretinguts, i per això mateix desarrelats, tot fullejant tal vegada algun llibre d’autoajuda, paraula glacial que no reflecteix altra cosa que la constatació que ens endinsem en uns temps on ningú no pot esperar més ajuda que la que es pot proporcionar a si mateix. L’autoajuda, al capdevall, no és més que el certificat de defunció de la paraula.

Havel fou un home de paraula. Pura redundància, per cert, perquè els humans només ho som en la mesura que esdevenim éssers de paraula. Per això, com a inútil recerca de consol davant la seva mort i com a homenatge a la seva vida podem recuperar, per exemple, el seu discurs d’Any Nou del 1990, poc després de ser escollit president del seu país. Allà ens digué a tots –i no tan sols als seus conciutadans: "Ensenyem-nos a nosaltres mateixos i als altres que la política ha ser l’expressió d’un desig de contribuir a la felicitat de la comunitat més que no pas una necessitat d’enganyar-la o violar-la. Ensenyem-nos a nosaltres mateixos i als altres que la política pot no ser simplement l’art del possible, especialment si això significa l’art de l’especulació, el càlcul, la intriga, els acords secrets i les maniobres pragmàtiques, sinó que pot ser també l’art de l’impossible, és a dir, l’art de millorar-nos a nosaltres mateixos i al món".

L’art de l’impossible, vet-ho aquí. I, si us plau, no fem el que tan bé sabem fer: pensar que això només va per als polítics, perquè Havel no ens ho perdonaria mai. Això s’adreça, en darrer terme, a tots nosaltres, perquè tots nosaltres contribuim, a escala de les nostres possibilitats, amb les nostres activitats i amb les nostres responsabilitats, a la construcció de l’espai públic que compartim. L’art de l’impossible és… possible. L’art de millorar-nos a nosaltres mateixos i al món: no podem aspirar a millorar el món si renunciem a millorar-nos nosaltres mateixos; no podem esperar millorar-nos a nosaltres mateixos si renunciem a millorar el món. És l’art –l’art!- de l’impossible perquè, efectivament, hem arribat a creure que és impossible, i la submissió a aquesta creença és la nostra veritable i primigènia derrota com a humans.

Havel és un d’aquests estranys miracles de la història. Algú que ha esdevingut alhora líder i referent. Els líders ens plantegen reptes, ens mobilitzen, catalitzen canvis, ens proposen horitzons i dibuixen camins per adreçar-nos-hi. Els líders ens diuen que podem aspirar a més, que no estem condemnats a seguir respirant l’aire resclosit que ens envolta. Els referents esdevenen testimonis per a qui els coneixen. Testimonis que els humans podem viure humanament. Els referents ho són per la seva manera manera de viure, per la seva trajectòria, per la seva biografia. Ho són perquè donen rostre a valors. Per això un diccionari de valors no pot ser un recull de definicions, sinó un recull de biografies. Els referents ens insipiren, ens ajuden a respirar, ens diuen que podem ser millors. Per això l’art de l’impossible és un repte per a tots, perquè potser no tots podrem o haurem de ser líders, però tots podem esdevenir referents, si maldem per excel·lir mínimament en l’art de l’impossible. I si ens ajudem mútuament en l’aprenentatge d’aquest art, amb la paraula i el gest. Perquè avui els que ens fa falta de debó no és l’auto-ajuda, sinó l’autèntica alter-ajuda.

Per això ens pot confortar acabar amb un altre fragment del mateix discurs: "El pitjor és que vivim en un ambient moral contaminat. Vàrem emmalaltir moralment perquè ens vàrem acostumar a dir alguna cosa diferent de la que pensàvem. Hem après a no creure en res, a ignorar-nos els uns als altres, a estat atents només a nosaltres mateixos. Conceptes com l’amor, l’amistat, la compassió, la humilitat o el perdó van perdre la seva profunditat i la seva dimensió, i per a molts de nosaltres representaven només peculiaritats psicològiques, o semblaven perduts records de temps antics, quelcom una mica ridícul en l’era dels ordinadors i les naus espacials".

Potser, en certa manera, l’art de l’impossible comporta també perdre aquesta por a semblar ridícul en els temps que corren.

Tags:

Your name:
Your email:
(Optional) Email used only to show Gravatar.
Your website:
Title:
Comment:
Add Comment   Cancel 
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment