Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
des 9

Written by: Josep M. Lozano
09/12/2011 08:50 

La saviesa popular ja diu que no es pot estirar més el braç que la màniga. Però això, que sembla fàcil d’entendre, no sempre s’entén prou bé. Si un mot s’ha instal·lat en el nostre imaginari col·lectiu és el de les retallades. És un mot expressiu, gràfic, que permet fer samarretes, pancartes i perfils al facebook. I té força perquè posa l’accent, simplificant, en els béns o serveis que en la realitat -o en la percepció- es deixen de rebre. No hi ha res a dir que la gent que ho pateix ho anomeni així, perquè només faltaria que, a sobre de la situació en què es troben, els diguéssim com n’han de parlar. Ara, que ho facin els professionals de la matèria ja és diferent. Perquè sovint s’oblida que el fet que s’esdevinguin les anomenades retallades és el segon pas d’un pas previ: la manca de recursos disponibles. I, si aquest és el punt de partida, no podem parlar de retallades, perquè només es pot retallar el que existeix, i partim del fet que els recursos no hi són Ara no entrem en el per què no hi són. Algun dia convindrà aclarir-ho, siguin els historiadors, els periodistes, els economistes o la Sindicatura de Comptes. Però entretenir-nos en això ens desvia del problema: quins recursos tenim i on els posem; i que hem d’ajustar el braç a la màniga.

Això vol dir que convé distingir dos debats que sovint se superposen: si cal fer ajustaments –o no-; i com i on s’han de fer. No n’hi ha prou amb dir sí o no als ajustaments. Ser merament reactiu envers els ajustaments és natural i comprensible per part dels qui en pateixen les conseqüències. Però ser només reactiu és una demagògia irresponsable en boca de segons qui. Tots (els que diuen sí als ajustaments i els que diuen no) haurien d’enunciar i explicar quina és la xifra a la que ens cal ajustar-nos. I, a partir d’aquí, presentar com i per què els concreta o els concretaria cadascú. Ja donem per suposat que no hi ha una única manera d’ajustar-nos a la realitat, és clar. Ara, dir només que s’ha de fer d’una altra manera però no dir concretament el com desacredita directament a qui viu confortablement en la reacció. Concretament, insistim, i no com a mera expressió del desig o l’exigència que les coses haurien de ser diferents.

Nogensmenys, tot l’anterior no ha de fer oblidar una altra qüestió: és irremeiable que la màniga sigui tan curta? Podem produir més i millor i treballar més, és clar. Però si no volem patir més estrés econòmic del que ja patim també ens hem de preguntar què se’n fa de la riquesa que creem. I aquí és on resulta il·lustratiu usar l’espolímetre. Ni el nom ni la idea són nostres. Són de Salvador García-Ruiz (http://salvallibertat.blogspot.com/). Consisteix a dividir la xifra total del dèficit fiscal català pel nombre de dies de l’any i visualitzar, davant de cada ajustament, a quants dies de dèficit fiscal equival; és a dir, que no faria falta fer-lo en el supòsit que només durant aquest temps no es produís dèficit fiscal. A partir d’aquí els exemples són múltiples. L’ajustament anunciat a TV3 equival a 20 hores sense dèficit fiscal. El darrer ajustament anunciat pel president Mas, a 21 dies. Les xifres que es van donar per a la RMI, a 2 dies i 17 hores. Els ajuts a la setmana blanca, a 17 minuts. Els ajustaments que es van anunciar a l’hospital d’Olot, a 54 minuts. El famós fons de competitivitat, a un mes… En qualsevol cas, la discussió aquí no està en la xifra del dèficit. Si algú creu que la xifra ha de ser una altra, més que discutir-la que faci l’operació amb la seva pròpia xifra, perquè es pot estar equivocat i tenir raó: la qüestió, doncs, és quant de temps d’estar sense dèficit fiscal es correspon amb cada ajustament… i ens l’estalviaria.

Però només amb la consciència de l’espolímetre no n’hi ha prou. És imprescindible, però si l’únic argument són les xifres correm el risc d’actuar només des del ressentiment o la resignació. Només podrem abordar el reajustament quantitatiu que ens cal si caiem en el compte que no tot es redueix a quantitats, sinó que també ens cal treballar les mentalitats. És veritat que hi ha un 40% d’atur juvenil. Però de la mateixa manera que aquestes generacions només han vist guanyar al Barça i poden creure que aquest és un estat natural des de la creació del món, en els darrers anys molta gent ha arribat a considerar naturals i irreversibles unes actituds, unes mentalitats, unes sensibilitats i unes estils de vida als quals no tan sols no podrem tornar, sinó que en alguns casos ens convé no tornar-hi. Ho reflectíem en el títol de l’estudi sobre la societat catalana: valors tous en temps durs. No només hem de debatre sobre quants recursos generem i de quants recursos podem o ens deixen disposar. També hem de debatre sobre com volem viure i quin model de qualitat de vida ens convé. Sobre si l’espai públic és el lloc on s’expressa un cert sentit de comunitat o només és el lloc on es negocien interessos. Sobre si la justícia, la decència i l’autenticitat formen part de les nostres referències compartides o no. I aquest no és un debat acadèmic: és el debat sobre quins són els trets que volem que configurin la societat catalana, i quins rebutgem. Un debat que s’esdevé en la manera com els emprenedors impulsen les seves iniciatives, en la manera com les associacions reafirmen els seus compromisos, en la manera com gastem i consumim, en la manera com es reconeixen les bones pràctiques… i fins i tot en la manera com els qui estan en desacord amb els ajustaments s’hi oposen.

[Article publicat amb Àngel Castiñeira a La Vanguardia el 09.12]

Tags:

2 comment(s) so far...

Ràdio Estel

Soc exalumna seva d'ESADE.
Soc oient de Ràdio Estel, el programa que fan tots els matins.
Sr Lozano, m'entantaria escoltar-lo algun dia en aquest programa!
Una abraçada,
Montse

By Montse Roset on   09/12/2011 09:27

Re: L’espolímetre

Gràcies per l'interès, però no sé si la vida -i l'agenda- donen per a tant... ;-))

By Josep M. Lozano on   09/12/2011 11:43

Your name:
Your email:
(Optional) Email used only to show Gravatar.
Your website:
Title:
Comment:
Add Comment   Cancel 
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment