Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
nov 21

Written by: Josep M. Lozano
21/11/2011 08:28 

Arrosseguem hores i hores discutint per activa i per passiva sobre la importància i la necessitat de la responsabilitat. Amb resultats sovint perfectament descriptibles, per cert. I potser ha arribat el moment d’insistir que per a ser responsable no n’hi ha prou amb la responsabilitat.

Entenguem-nos bé. Parlar de responsabilitats –i fins i tot començar parlant de responsabilitats- és sà, i sovint té un efecte depuratiu. Portem tant de temps parlant de valors, de la seva crisi, de les seves pujades i baixades, que posar la responsabilitat en el centre dels debats i les preocupacions ens ajuda a focalitzar-nos. Ens fa parlar de l’acció, del que hom fa, de la seva activitat. I, sobretot, de les conseqüències –presents o absents- d’aquesta acció. L’accent en la responsabilitat és el triomf pòstum de Goethe: en el principi era l’acció. Parlem de l’acció, i no dels principis generals amb els que és gairebé impossible no estar-hi d’acord perquè, al capdavall, fins i tot quan es tracta de principis el que realment importa són els finals: on es va a parar en nom dels principis més excelsos.

La responsabilitat, d’altra banda, és més fàcil: parla de fets, perquè les conseqüències són el paradís dels fets. Fàcil, dic? Anem a pams. Tots estem entrenats des de petits a manegar-nos amb un conseqüencialisme de pati de col·legi; el que funciona segons l’esquema causa-efecte: senyoreta, aquest nen m’ha pegat...; o... no marxarà ningú de classe fins que se sàpiga qui ha estat. I com que ens hem acostumat a la dissortada vinculació entre responsabilitat i culpabilitat (com si fóssim sinònims!), hem assumit que l’aclariment de responsabilitats correlaciona directament amb el binomi premi-càstig. Una gran part del debat de l’RSE, per exemple, no deixa de ser un debat de pati de col·legi: hi pot haver milions i/o vides en joc, però el tipus de debat és de pati de col·legi, és a dir, què li passarà a l’empresa que no faci el deures

I això fa que oblidem el que mai no hauríem d’haver oblidat: que el debat sobre les accions és sempre un debat sobre interpretacions. Perquè de vegades –no sempre!- la senyoreta preguntava: i per què ho has fet, això? Si fem el sa exercici de mirar diverses cadenes de televisió narrant els mateixos fets, constatarem que ens ofereixen les mateixes imatges, però que unes parlen de terrorisme i unes altres de martiri o d’heroïcitat, per exemple. O, si volem atendre a altres formes més sublimades de violència, només hem de tafanejar, després d’un partit de màxima rivalitat, les informacions i els comentaris dels mitjans de comunicació vinculats a cada equip. No hi ha responsabilitat sense fets, però no hi ha responsabilitat sense narració dels fets. I això vol dir que la cosa ja se’ns complica una mica: som tan responsables del que passa com de la narració que en fem.

Però aquesta no és la única complicació. Perquè a les nostres societats complexes passen coses, i de vegades coses molt greus. Hi ha conseqüències deplorables... sense que poguem atribuir la responsabilitat a un causant clar i definit. És com quan ens trobem enmig d’un embús a l’autopista: remuguem perquè tothom torna a la mateixa hora... però no ens incloem nosaltres en el tothom. Hem contribuït a causar l’efecte que deplorem, però no ens en sentim responsables, entre altres raons, perquè sabem perfectament que si nosaltres no hi fóssim un altre ocuparia el nostre lloc: jo no soc responsable de l’embús (perquè n’hi hauria amb mi o sense mi), per tant, però en pateixo les conseqüències, i d’això em queixo, és clar. En tot cas, la responsabilitat (la culpa?) serà probablement de les autoritats del trànsit, que no el regulen; o dels polítics, que no inverteixen en infraestructures. De la mateixa manera que, quan veiem carrers bruts, ens queixem que l’ajuntament no neteja, però mai de que la gent embruti: qui és la gent? Presoners de la lògica causa-efecte no sabem abordar aquelles situacions en les que les conseqüències no són atribuïbles directament en exclusiva a un causador definit. De què serveix que jo deixi de contaminar si ningú més no ho fa, i a sobre en surto perjudicat? Perquè alguna autoritat no ens obliga a tots a fer el mateix? El debat de l’RSE no ha resolt –ni resoldrà- mai de manera convincent la polèmica regulació-voluntarietat perquè està presoner d’una comprensió de la responsabilitat producte d’afrontar amb mentalitat de pati de col·legi la responsabilitat complexa, pròpia de les nostres societats complexes. Que s’eleva a l’enèssima potència quan les conseqüències de les accions estan lluny, sigui en l’espai o en el temps: aleshores no tan sols no hi ha –aparentment- causant, sinó que no veiem els efectes. Resultat: ja no hi ha responsabilitats; simplement, coses "que passen".

El debat sobre la responsabilitat no es pot reduir al debat sobre les conseqüències. Hem de debatre sobre els efectes de l’acció, certament; però també sobre el propòsit de l’acció. Som responsables del que fem perquè també –i alhora- som responsables del que ens mou i del que ens proposem. Avui el debat sobre la responsabilitat és indissociable del debat sobre el futur que contribuïm a crear, però també sobre el futur que volem construir. I, per tant, del debat sobre el propòsit. Tanmateix, molts dels debats sobre responsabilitats (exercides o atribuïdes) són debats sobre fets. Només sobre fets. I sovint volem canviar els fets, deixant els propòsits intactes. Volem canviar les actuacions empresarials sense qüestionar els propòsits empresarials. Més encara: volem canviar les actuacions empresarials sense canviar els propòsits que expliquen en darrer terme que aquestes actuacions s’hagin produït. I de debò creiem que podem debatre sobre fets –o canviar-los- sense debatre sobre propòsits –o canviar-los?

No tan sols som responsables del que fem. També ho som del que ens proposem. I de vegades em temo que els debats sobre el que fem o deixem de fer, sobre si gestionar d’aquesta manera o d’una altra, no són més que debats que ens permeten defugir l’abordatge de l’espai que sempre volem preservar: el debat sobre el propòsit. Estem disposats tal vegada a fer correccions sobre el que fem, però de cap manera sobre el que volem. A la vida, a la feina, a l’empresa, a la societat... quin és el nostre propòsit? I si de tant en tant portéssim al debat allò que ens proposem? Només així podrem saber de què parlem quan parlem de responsabilitat.

Tags:

Your name:
Your email:
(Optional) Email used only to show Gravatar.
Your website:
Title:
Comment:
Add Comment   Cancel 
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment