Quanta gent passada la cinquantena desitjaria avui, si fos possible, la jubilació anticipada? Quanta gent viu amb el neguit de pensar "així no vull continuar treballant, però ara no puc canviar"? Quanta gent es pregunta si valen la pena tots els esforços que està fent i que ningú no li valora ni agraeix, sou a part? Cada cop més, quan la gent reflexiona sobre la seva situació i els seus reptes professionals, emergeixen qüestions de caràcter eminentment personal. Hom pot pensar que aquesta mena de qüestions són privades, i que no han d’afectar la vida pública i professional, que no tenen res a veure amb el desenvolupament de les organitzacions. Si no confonem "privades" amb "personals", nosaltres pensem exactament el contrari. Són qüestions personals, però en absolut irrellevants per a les organitzacions, la societat i el món.
La nostra intuïció és que en les profunditats de la nostra vida organitzativa i social s’està congriant l’ebullició d’una energia que encara no sabem com emergirà ni com es canalitzarà, i a la que encara no parem esment perquè no ha sortit clarament a la superfície. Però ho farà. En les entranyes de les empreses i les organitzacions hi ha una remor sorda: cada vegada hi ha més persones que no estan disposades a acceptar que el seu desenvolupament professional comporti renunciar a viure amb una mínima sintonia amb allò que considera realment important i valuós. El fet que sovint hom s’hagi d’adaptar per a sobreviure, sumat al fet que d’aquestes coses encara no sabem massa bé com parlar-ne, fa que li donem menys importància de la que té. Però ho albirem, per exemple, en tants professionals que en un moment determinat de la seva vida donen un tomb inesperat a la seva carrera. De manera potser lenta, però certament indeturable, augmenta el nombre de persones que consideren que la seva vida no ha d’estar condemnada a l’esquizofrènia de creure que viure amb una mínima autenticitat sigui incompatible amb la seva vida professional, o s’hagi de dur a terme com si fos una activitat clandestina o del seu temps lliure. La vida professional sovint és viscuda com donar voltes a la sínia sense trobar-hi sentit o com una carrera frenètica –i sovint despietada- per assolir el cim… però no hi ha res pitjor que escalar fins a un punt ben elevat i descobrir que hom s’ha equivocat de muntanya, o que no ha perdut el camí però s’ha perdut a si mateix tot fent el camí.
Les organitzacions no poden continuar instal·lades en la ceguesa de creure que poden aspirar a aconseguir el compromís dels seus professionals oblidant-se de la persona que aquest professional és. Els professionals no poden continuar instal·lats en la ceguesa de creure que no els queda més remei que oferir tota mena de sacrificis personals en l’altar de la seva carrera professional, posposant per a no se sap quan el retrobament amb si mateixos. Potser quan ho intentin, si abans no s’han vist obligats a renunciar-hi, es trobaran que la seva vida no és més que una carcassa on només hi ressona –amb molta força, això sí- l’eco buit de la seva pròpia veu.
Això plantejarà molts reptes a les organitzacions, n’estem convençuts. Però també a les escoles de negocis, que hauran de començar a qüestionar-se fins a quin punt, a més de formar directius, formen simultàniament també grans egos -i fins i tot grans egòlatres- que de vegades porten els seus treballadors o els seus entorns socials a un viatge –per dir-ho amb el títol d’un llibre memorable- al cor de les tenebres.
Aquesta demanda de les persones d’una major integració i d’una major integritat, també a través de la seva vida professional, serà cada cop més gran: cada vegada hi haurà més gent que no voldrà viure per sempre reclosa en el viciós i addictiu cercle daurat del binomi treball-consum. El desig de viure la vida professional de manera personalment més integrada, i de viure professionalment amb més integritat, ha estat sempre present en molta gent, també en molts directius. Gent que ho ha assolit sense fer-ne exhibició ni pretendre treure’n profit. Però molt sovint s’ha considerat que l’existència de professionals que eren alhora persones íntegres i integrades era el resultat de circumstàncies personals o atzaroses de les quals ningú no n’havia de dir res. I el mateix criteri s’aplicava als bandarres, és clar. Ara cada cop tenim més clar que aquest és un mal criteri; que determinades maneres de ser i de fer no són només un empobriment humà, sinó un risc per a la viabilitat de la societat i la supervivència de les organitzacions.
Necessitem professionals i organitzacions excel·lents, sens dubte. Però hem de facilitar el debat públic sobre com entenem l’excel·lència i l’èxit, i sobre quins són els fonaments humans que els fan acceptables i plausibles.
[Article publicat conjuntament amb Àngel Castiñeira a l’AVUI el 09.09]