Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
juny 18

Written by: Josep M. Lozano
18/06/2011 00:46 

Sabem prou bé que la inversió socialment responsable (ISR) no acaba de tirar endavant a Espanya, a diferència d’altres països. A l’Institut d’Innovació Social ho hem documentat any rere any. En d’altres països les coses han anat millor i, si més no, han configurat un cert espai. També en l’opinió pública: hem vist reiteradament com a les juntes d’accionistes s’han plantejat qüestions de gestió social i ambiental, i que hi ha hagut fons (especialment institucionals) que han desinvertit en empreses, i fins i tot en països, a causa de pràctiques que des d’aquests fons es consideraven inacceptables.

El que sí que s’ha consolidat és la percepció que la ISR ofereix una rendabilitat que resisteix perfectament –i amb bona nota- la comparació amb la inversió que no té en compte criteris socials i de sostenibilitat. Sobre això ha calgut insistir especialment a Espanya perquè el lamentable (i comparativament excepcional) invent dels fons solidaris va contribuir des de l’origen a la percepció que la ISR oferia menys rendabilidad, precisament, a causa de les contribucions socials que feia. Encara que s’expliqués per davant i per darrera que els fons solidaris no ho eren a causa d’aquesta contribució, perquè no es feia en detriment de la rendabilitat sinó que solia sortir de les comissions de gestió, això no resultava obvi i demanava massa explicacions. Des del primer moment he considerat que l’existència de fons solidaris no aportava res a la ISR (i no sé si aporta tant a les ONG beneficiàries), a part de confusió en el missatge. Però en fi, sobre això hi ha molt a dir, les opinions són diverses, i no trobo arguments concloents per a cap d’elles, incloses les meves.

Però sí que, en canvi, em sembla que tot plegat ha portat la ISR en una direcció que, en la meva opinió convindria revisar. La ISR ha buscat legitimar-se insistint en la seva rendabilitat entre altres raons, com ja he dit, perquè havia de fer-se un lloc en el món dels fons d’inversió, i perque estava encerclada pel prejudici que els seus criteris d’inversió comportaven una minva de rendabilitat. Calia insistir que eren fons homologables des del punt de vista dels resultats que oferien. Però això ha estat un triomf comercial i una derrota conceptual, per dir-ho ràpid i pel broc gros. Perquè ha comportat jugar el partit de la legitimitat en camp contrari. Ha continuat centrant el debat en la pregunta sobre qui és més rendible, com si l’únic criteri que s’hagués de tenir en compte per valorar una empresa (i invertir-hi) fos la rendabilitat. Quants debats sobre la plausibilitat de la ISR han acabat alleugerits quan algú ha pogut mostrar que, comparativament, eren igual o més rendibles que els altres? Buufff, si és així, cap problema, haver començat per aquí, semblava ser la reacció de la gent… i la reacció que es buscava.

Em direu que què s’ha de dir, si no. Per ventura no són precisament això, fons d’inversió? Doncs mira, de vegades he trobat a faltar que des de la ISR es digués una cosa així com: i si no som dels més rendibles, què passa? Hi ha més raons que justifiquen la nostra existència que només la rendabilitat. Hom dirà que això genera problemes comercials, però és que la ISR té una funció pedagògica, educativa, també en el discurs comercial, i no només en la gestió (gestió que ha de ser igualment excel·lent en l’aplicació de criteris diferents, i a vegades només s’ha fet èmfasi en el primer punt). Funció pedagògica, per cert, que haurien d’haver assumit amb molt més èmfasi les persones, organitzacions i institucions per a les quals semblaria que la ISR hauria de ser la seva opció preferent.

I encara més que una funció pedagògica o educativa. La ISR, si és alguna cosa més que una simple estratègia comercial per a un determinat segment de mercat, ha de promoure –a partir de la seva mateixa existència- el debat, precisament, sobre els dos grans tabús de la nostra vida financera: el mite de la preeminència absoluta de l’inversor i el mite de la maximització de la rendabilitat. La ISR té sentit, precisament, perquè en darrer terme es fonamenta en l’opció que l’inversor no és l’últim ni l’únic actor a tenir en compte quan es tracta gestionar una empresa i valorar-ne els resultats; i en que la maximització no és un criteri autosuficient ni jeràrquicament superior, i menys encara ho és la maximització a qualsevol preu.

Afrontar la crisi que estem vivint i el camí que ens hi ha portat ens demana moltes coses. Una d’elles, em sembla, serà l’honestedat i el coratge de qüestionar el mite de la preeminència absoluta de l’accionista i el mite de la maximització de la rendabilitat. La ISR, en si mateixa, ja pressuposa aquest qüestionament en un grau o altre. Però si comet l’error d’entrar en el joc convencional i en darrer terme accepta que només es justifica a partir del mateix marc de referència argumental de la no ISR haurà malbaratat bona part del seu potencial.

Tags:

Your name:
Your email:
(Optional) Email used only to show Gravatar.
Your website:
Title:
Comment:
Add Comment   Cancel 
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment