Recuerdo que un buen amigo resolvió una de las papeletas más difíciles de su vida profesional recurriendo a sus valores; le tocó gestionar por encargo de su compañía matriz, el cierre y liquidación de la empresa en la que trabajaba, a la que había llevado casi todo su equipo, y con los que la había levantado de la nada. "Voy a hacer lo que me gustaría que hicieran conmigo", pensó. Y a partir de ahí comenzó a colocar a su equipo, gestionó los pagos, incentivó bajas, prejubiló, ayudó a aquellos que se convirtieron en autónomos y cuando terminó el trabajo, dimitió y abandonó su puesto en la matriz, que le había prometido el oro y el moro por gestionar ese proceso sin ruido social.

El paràgraf anterior no és meu, és d’Alberto Andreu en una entrada del seu bloc que porta per títol ¿Cabeza fría o corazón caliente? És una entrada digna de ser llegida amb atenció, perquè planteja amb lucidesa, claredat i els peus a terra la tensió tantes vegades viscuda i pensada en els termes que reflecteix el seu propi títol. I és una pregunta que no ha de ser passada per alt, encara que imagino a més d'un MBA discutint el cas i sostenint que el que finalment va passar ... no passa mai. Algú va dir una vegada que quan els professors i els consultors tenen una idea (en l'estrany i sorprenent cas que la tinguin), de seguida fan una matriu. El cap i el cor, i les seves corresponents temperatures, són uns símbols molt potents, que donen per a un entretingut quadre de doble entrada amb el qual es pot ocupar una estona de debat en qualsevol programa de formació. Però, com a símbols, cal prendre-se'ls molt seriosament, en la mesura que configuren la nostra manera de pensar (i de pensar-nos) i els nostres estils d'actuació. Més encara: no només són símbols, sinó autèntiques assumpcions sobre com cal situar-se en la vida professional.

I si sortíssim per un moment del nostre quadre de doble entrada? Perquè sortir del quadre de doble entrada és sortir també d'un cercle viciós (i mai millor dit): del cercle de la "o". Damasio, a El error de Descartes, ja va assenyalar que aquesta escissió irreductible entre ment i cos (i tot el que penja d'ella, que és molt) no es correspon en absolut amb la nostra realitat biològica i vital, però que, com a herència cultural a Occident, forma part de la nostra programació; és una mena d'ADN cultural que genera en nosaltres contínuament automatismes en les nostres maneres de pensar i d'actuar. Cal, doncs, esborrar de la pissarra (o de les presentacions en power point) el nostre entretingut quadre de doble entrada.

Però, tenim recursos per fer-ho? Aquesta és la qüestió. Recordo les cares d'incredulitat que va suscitar entre els seus companys un dels participants en el meu curs a l’MBA d'ESADE quan, a propòsit d'un exercici que els convido a fer a partir de la identificació i la descripció del millor i el pitjor directiu que han conegut en la seva vida professional, va dir que el pitjor directiu que havia conegut era un que, per cert, obtenia excel.lents resultats. O la pregunta que ens va fer una vegada un participant en el Programa Vicens Vives, i que des de llavors no ha deixat de donar tombs al meu cap: es pot ser millor professional que persona? O la reacció, que tantes vegades he escoltat al deliberar sobre aquests temes, de qui es tranquil.litza insistint en que una empresa no és una germaneta de la caritat (als que, per cert, sempre tinc la temptació de contestar dues coses: i ha vostè qui li ha dit que ha de ser-ho? i, sobretot, vostè ha tractat a fons alguna germaneta de la caritat?). O, estrafent el títol de la pel lícula, el comentari del qui ve a dir que l'empresa no és país per a herois o per a sants. O la creença, tantes vegades repetida, de que algú que, seguint la terminologia de l'Alberto, actuï seguint els dictats del seu cor és algú de cotofluix, ineficient i sense futur en aquesta selva en la qual vivim. L'error de Descartes emergint una i altra vegada, impedint-nos sortir del cercle viciós de la "o".

Estem condemnats a viure en aquest error? No necessàriament. En la traducció del poema zen Shin Jin Mei els traductors van bojos per traduir una paraula (o el seu ideograma) i opten per una cosa tan estranya... per a nosaltres, és clar, com és parlar de la ment-cor: una realitat única que inclou el que nosaltres separem, fins al punt que no tenim ni paraules per anomenar aquesta unitat, i per això mateix no la considerem ni real ni possible. I, si ens repugna anar tan lluny, tota la tradició espiritual occidental (i moltes altres, evidentment) se sosté sobre la importància del discerniment. Saber discernir és una cosa molt més ampla que saber prendre decisions, però el seu fruit és justament actuar de manera adequada en una situació determinada... precisament perquè hom ha conegut i comprès el que hi ha present en aquesta situació, i no simplement ha calculat sobre ella; cosa que resulta especialment decisiu en les situacions en què hom es juga la seva autenticitat. I, per tornar a enfocaments que ens cauen més a prop, Javier Gomà insisteix per a tot aquell que vulgui atendre als seus plantejaments, en la importància cabdal per al nostre temps de recuperar l'exemplaritat com una categoria fonamental. El que passa és que sovint no tenim paraules ni experiències per expressar altres aproximacions a l'acció que s'escapin de l'error de Descartes, ni estem entrenats per al discerniment, ni per valorar i reconèixer l'exemplaritat.

Es pot ser millor professional que persona? Tard o d'hora hauré de assajar una resposta a aquesta pregunta. Però, mentrestant, em permeto suggerir que l'amic de l’Alberto potser el que va fer, de fet, va ser canviar la "o" per una "i".