Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
març 25

Written by: Josep M. Lozano
25/03/2011 17:03 

En el seu llibre Leadership. A Very Short Introduction, Keith Grint, després de donar voltes a diverses formulacions, proposa una definició de líder que, per la seva simplicitat, algú pot considerar una trivialitat: un líder és algú que té seguidors.

És una trivialitat? No m’ho sembla, en absolut. Enfront de les habituals aproximacions normatives o grandiloqüents, que corren a parlar-nos de visions, projectes, influències, valors, impactes i transformacions, potser va bé començar per una entrada molt més a ran de terra, que ens obliga a mirar a la realitat i maldar per entendre-la: si no hi ha seguidors no hi ha lideratge. O, dit d’una altra manera, no hi ha líder si no el segueix ningú. Això, d’entrada, em sembla que ja ens obliga a assumir dues coses: entendre el lideratge és comprendre una relació; i entendre el lideratge requereix comprendre bé que fan (i com són) tan els líders com els seguidors. I una tercera, no menys important: entendre el lideratge és atendre a una realitat social, no empassar-se una bibliografia. Cosa que vol dir que hem de comprendre també la realitat social en la que s’esdevé el lideratge, i no considerar-la una simple aplicació, concreció o exemplificació de qualsevulga teoria del lideratge que ens tingui encaterinats. A partir d’aquí parlem tant com volguem de visions, projectes, influències, valors, impactes i transformacions; però no perdem de vista la realitat: les relacions que s’estableixen en un determinat context social. Perquè la primacia la té la realitat, no la teoria o la concepció del lideratge que volguem exposar o imposar. I aquí emergeix per primer cop la pregunta: no seran moltes de les demandes de lideratge altra cosa que l’expressió de la mandra de comprometre’s amb la seva pròpia realitat per part del(s) qui en fa(n) la demanda?

Perquè, si retornem al llibre de de Grint, ens fa caure en el compte d’un parell de coses ben curioses i no gens banals: hi ha una estranya coincidència entre les teories o models de lideratge que s’han anat elaborant i la realitat sociopolítica, per una banda, i les teories del management, per una altra. Així, per exemple, a la industrialització pensar el lideratge s’associava a la teoria del Gran Home (no hi havia grans dones, pel que sembla); a la Gran Depressió i en temps dels feixisme el tema era el lideratge carismàtic i els trets dels líders; o en els context actual d’incertesa el tema és el lideratge distribuït o la identitat i els valors. I, per exemple, en l’època de l’apogeu de les cultures corporatives en el management el tema era el lideratge transformacional, o quan es tracta de la gestió d’organitzacions complexes i de les relacions interorganitzatives, el tema són les competències. Se non è vero, è ben trovato. És clar que el mateix Grint no és massa optimista al respecte, i no em resisteixo a reproduir la seva conclusió. Finally, it might well be that there is no pattern at all, just an accumulation of historical detritus strewn around by academics and consultants hoping, at most, to make sense of a senseless shape or, at least, to make a living from constructing patterns to sell. It may be that the history of leadership is just one damned thing after another, but it could be worse: it could be the same damn thing over and over again. Potser no cal compartir aquesta apreciació, però convé no negligir-la. Entre altres raons perquè, si fos veritat que es dona aquesta correspondència entre les teories o els models de lideratge i l’entorn socio-polític i empresarial on es generen, potser podriem considerar que la pregunta pel lideratge és, en rigor, posterior a les preguntes sobre quina organització o quin país volem construir, i sobre quins són els reptes i problemes que tenim plantejats. És a dir, la pregunta primària és què volem i què veiem. I l’exigència és la de contestar dient la veritat (almenys, dient-nos-la a nosaltres mateixos, cas que ens faci vergonya o por dir-la públicament o si, directament, no ens interessa dir-la). I aquí emergeix per segon cop la pregunta: no seran moltes de les demandes de lideratge altra cosa que l’expressió de la mandra de d’analitzar els reptes i problemes de la pròpia realitat; de la mandra d’exposar-se a formular quin horitzó veiem per a la nostra organització i/o el nostre país; o de la mandra de decidir quina contribució concreta pot fer cadascú al respecte segons les seves possibilitats? Perquè analitzar, exposar-se i contribuir demana esforç i temps, i demana fer-se vulnerable i reconéixer els propis límits. I dir que falta lideratge o que algú hauria de liderar només demana parlar.

Arribat a aquest punt, només vull afegir que, personalment, sintonitzo molt amb la comprensió del lideratge que proposa la Society for Organizational Learning. No té res a veure amb la molt descriptiva de Grint (que, repeteixo, convé no menystenir), i no sé si –estrictament parlant- és una definició de lideratge. Però m’és igual. Perquè em sembla que va al cor del problema, o, si més no, al cor del que a mi m’interessa. Diuen a SOL: leadership concerns the capacity of a human community to shape its destiny and to bring forth realities aligned with its deepest aspirations. Al cadavall, no es tractarà, comptat i debatut, precisament d’això? Perquè arribats a aquest punt ja no es tracta prioritàriament de saber què és el lideratge, sinó de saber a què remet. I aquí ens trobem amb la tercera i més fonamental mandra: no seran moltes apelacions a la necessitat de lideratge altra cosa que l’expressió de la nostra mandra per assumir decididament el nostre destí en els nostres mans, i de la nostra mandra de connectar amb les nostres aspiracions amb un mínim d’autenticitat?

Res a dir contra el lideratge, al contrari. El lideratge és molt important; i necessari. Ara, compte que parlar de lideratge (o reclamar-lo) no sigui altra cosa que una elegant explicitació de la nostra mandra vital.

Tags:

Your name:
Your email:
(Optional) Email used only to show Gravatar.
Your website:
Title:
Comment:
Add Comment   Cancel 
  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment