Español (España) Català (Català) English (United States)
  Buscar
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novedades
Minimizar
Novedad editorial: El poliedro del liderazgo
 
 



Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

 

Seleccionar blog
Minimizar
Cercar
Minimizar
Per data
Minimizar
Amigos, conocidos y saludados
Minimizar

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creado: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Si hi ha una cosa que ens resulta sorprenent és sentir afirmar tantes vegades, tant en públic com en privat, a persones amb grans coneixements i altes responsabilitats que la situació és molt i molt difícil, complexa i dolenta; que en els darrers dos o tres anys hem vorejat l’abisme diverses vegades; que el seguim vorejant; que s’han de prendre decisions molt difícils i que no està clar que s’estiguin fent els deures que calen per prendre-les de manera convenient. Però… però que ens sortirem… entre altres raons de pes perquè sempre ens n’hem sortit.

Aquesta pirueta final, després d’haver descrit una seqüència passada i/o previsible com més va, més amenaçadora resulta sorprenent, especialment als qui no tenim ni una perspectiva prou elevada ni pertanyem a xarxes selectes, i ens limitem a llegir i escoltar amb un mínim d’atenció. Potser ens falten dades, perspectives i capacitat. Però hem anat prou al circ com per no entendre massa com, un cop ens han dit que estem gairebé sense xarxa, hem d’assistir ara a la pirueta i que no cal patir que segur que no prendrem mal.

Tant sentir parlar que vivim a la vora de l’abisme ens ha fet recordar aquella clàssica seqüència de Rebel sense causa on els cotxes corren a tota velocitat cap a l’abisme, sabent que ho fan, però amb la confiança que ningú no és tant tonto com per matar-se d’aquesta manera i, consegüentment, saltarà del cotxe a temps. És clar que aquesta confiança recolza sobre dos supòsits que s’han de demostrar: que la capacitat dels humans de fer el ximple té límits auto-regulables, i que arribats a una situació extrema de debó no hi haurà imponderables que ens impedeixin saltar del cotxe. No cal recordar com acaba la seqüència de la pel·lícula esmentada.

Aquesta situació té dos aspectes de gran importància, que no són els que ara volem plantejar, tot i que no volem negligir-los. En primer lloc, la irresponsabilitat que pot suposar –especialment quan hom ocupa un lloc rellevant en l’espai públic polític,...
Leer más »

He tingut una conversa molt interessant, que va començar amb un correu electrònic, del qual reprodueixo un dels paràgrafs: "Quan vaig decidir iniciar el camí cap al doctorat, vaig creure oportú fer-ho des de la Facultat de Filosofia de [...] per tal de rebre suport en la vessant més filosòfica del meu àmbit d'investigació. Tanmateix, ara, després de [...], m'he trobat amb una manca de comprensió important per part del professorat. En altres paraules, l'ètica de l'empresa i la RSE els sembla pura estratègia de relacions públiques i no tenen cap tipus de respecte per a aquest àmbit".

No cal dir que aquesta és una experiència que fa pensar. I que, per descomptat, no es pot generalitzar: conec facultats de filosofia que fa temps que reaccionen de manera oposada a la descrita. I no tan sols de manera oposada, sinó que impulsen decididament treballs en aquesta direcció. Però aquesta reacció fa pensar, perquè reflecteix una perspectiva molt més arrelada i present del que se sol voler acceptar, tant dins com fora de les facultats de filosofia.

És clar que podriem començar apel·lant a l’avís de Machado envers tots aquells que menyspreen tot allò que ignoren. Hi ressona l’eco de l’esmentat avís, en aquesta reacció. Però acontentar-se o consolar-se amb aquesta constatació no seria ni raonable ni intel·ligent. Alguna cosa hi ha d’haver també en el discurs i la pràctica de l’RSE que faci que aquesta mena de percepcions estiguin tan arrelades. El club de l’RSE pot estar tan encantat d’haver-se conegut que pot confondre els seus power-points amb la realitat. Fins i tot els que vulguin fer escarafalls dient que les coses han canviat molt, i que aquestes reaccions no mostren altra cosa que els qui les tenen romanen encorats en el passat, han d’aprofitar l’ocasió per caure en el compte, altre cop, que costa molt canviar percepcions, mentalitats i pressupòsits, i que els errors que es cometen en el passat, per molt que s’hagin corregit, romanen en les ments dels qui en van...
Leer más »

 



El llibre de David Remnick, El puente. Vida y ascenso de Barack Obama (2010) descriu la biografia del president nord-americà i aporta pistes de la seva personalitat, de les fonts que el van inspirar i de les claus del seu lideratge fins a l’arribada a la Casa Blanca. Remnick narra com és percebut Obama per amics i adversaris i com va definint la seva pròpia identitat problematitzada pel fet de ser fill d’un matrimoni mixt. Voldríem presentar a partir d’aquest estudi algunes claus del seu lideratge.

En la seva etapa adulta tindrà tres grans escoles de lideratge: Chicago, Harvard i les comunitats de base. Chicago li donarà una comunitat, una església, una esposa, una feina, un propòsit vital i una vocació política orientada finalment a la consecució del poder. A Harvard obtindrà importants mèrits en el món del dret, un compromís intel·lectual liberal i una base cultural que marcarà inicialment en ell un estil elitista en la manera de parlar i actuar. Per últim, Obama madura en el compromís cívic com a organitzador comunitari a través del treball diari en els soterranis de les esglésies, els gimnasos dels instituts i les sales d’espera de les burocràcies. Serà en l’acció comunitària on rebrà una educació política i sentimental basada en preguntar i escoltar. Era un orador fatal: estentori, massa seriós i acadèmic, tibat, grandiloqüent, amb aires de suficiència i superioritat, i a voltes sec i arrogant. El canvi vindrà després de centenars de discursos en els púlpits de les esglésies. Serà aquí on trobarà el sentit de la cadència, la diferència d’entonacions, el llenguatge corporal, la desimboltura, l‘oportunitat de la cita bíblica i l’ús del vincle emocional, de la narrativa i de la biografia. Tot i això, fins i tot en l’etapa política, mai no improvisarà. En la cèlebre convenció demòcrata del 2004 assaja el seu discurs més de quinze vegades amb el teleprompter, poleix els errors, prova noves tècniques, treballa els èmfasis, les pauses davant les...
Leer más »

En el debat actual sobre com enfocar la formació de les persones que exerceixen responsabilitats en les organitzaciones (tan se val ara si preferim parlar de directius, managers, gestors o líders) proliferen tota mena de plantejaments, propostes i metodologies. Pretendre seguir-ho comporta estar disposat a entrar en un laberint sense disposar de cap fil d’Ariadna. De tota manera, tant des del punt de vista evolutiu com des del punt de vista sistemàtic pot resultar útil una senzilla clau de lectura: si són enfocaments que posen l’accent en parlar en tercera, segona o primera persona. La meva hipótesi personal és que, ara per ara, la innovació es juga no només en els continguts, sinó sobretot en quin d’aquests enfocaments es tria o es privilegia. I, més en concret, en la –relativament- recent irrupció dels enfocaments en primera persona. No amb pretensió exclusiva, sinó inclusiva.

Els enfocaments en tercera persona no és casual que estiguin vinculats a tota mena de teories amb pretensió "científica" en el que pertoca a la formació per a la gestió i/o el lideratge. Com quan parlem de qualsevol ciència, es tracta d’explicar, amb pretensions "objectives", com "funcionen" les organitzacions (i, fins i tot, les persones). Teories i descripcions al servei de prescripcions o –sovint- simplement receptes. Si sabem com funcionen les organitzacions i les persones, podrem operar sobre elles. L’instrumental pot ser més o menys sofisticat, les metodologies poden ser més o menys elaborades, les teories poden ser més o menys refinades però, comptat i debatut, tot s’acaba resumint en la pretensió de donar-li a un subjecte la (in)formació necessària per a que pugui operar sobre i amb una realitat (l’organització i/o les persones) que li resulta exterior, i amb la que no té més relació que la que respon a la voluntat de fer-la funcionar, amb els objectius que siguin. Es tracta de conèixer (i, a ser posible, entendre) per a ser més operatiu, controlar millor i assolir millors resultats,...
Leer más »

Arran d'una entrada recent he rebut alguns comentaris en referència al paper de les metàfores en les organitzacions. Efectivament: que siguin rellevants no significa que habitualment se'ls pari molta atenció. Morgan ho va fer a Imatges de l'organització. Però el més habitual és que -aparentment- es prefereixi treballar sobre idees i conceptes, i poc sobre metàfores. Metàfores mitjançant les quals descrivim, valorem, justifiquem, prenem decisions. Qualsevol de nosaltres, pel seu compte, pot fer el seu propi llistat: la mà invisible, l'ADN de les empreses, les xarxes socials, les taifes i/o les tribus de l’organització, els trens que s'escapen, el vaixell en el qual hi estem tots, etc.; i, si es tracta de persones: taurons, escaladors, cacics, pilots, etc. En determinats moments, em sembla que en algunes organitzacions seria molt millor que s'exploressin les metàfores i imatges dominants en les quals estan instal·lades abans de discutir sobre conceptes, idees o planificacions. Entre altres coses perquè les metàfores i les imatges expressen molt sovint creences fonamentals. Creences que són les que configuren, orienten i justifiquen pràctiques quotidianes.

Per això sempre he cregut que l'autèntic repte en l'ètica empresarial no és la gestió per (amb, des de, i totes les preposicions que es vulguin) valors, sinó l'elaboració compartida de creences. Entre altres coses perquè molt sovint la fecunditat d'una creença assumida és infinitament superior a la frigidesa dels valors formulats i repetits (i repartits). I, probablement, si no arribem a elaborar les creences tindrà un impacte molt relatiu treballar amb valors, polítiques o pràctiques, per important que això sigui (que ho és)... per bé que és veritat que treballar sobre metàfores, explorar-les i elaborar-les requereix més temps que redactar una declaració de valors corporatius.

La gestió per valors també pot ser (encara que no sempre ho és) la manipulació per valors, sobretot quan de vegades es pretén...
Leer más »

 



Una periodista em planteja una qüestió molt interessant: les frases fetes -literalment: els tòpics- en RSE. Qui no ha sentit una i mil vegades expressions com les que em proposa com a exemples: "l’RSE està a l'ADN de la companyia", "l’RSE no és una moda: ha vingut per quedar-se", "l'empresa ha de tornar a la societat part del que obté d'ella ". Són tres exemples excel·lents, paradigmàtics. Perquè reflecteixen perfectament tres gammes del llenguatge de l’RSE. Les tres frases fetes són una mostra preeminent del llenguatge convencional de l’RSE. I són excel·lents perquè reflecteixen tres registres diferents d'aquest llenguatge, que convé distingir, i comentar per separat: metàfores (ADN); suposades descripcions (si l’RSE es queda o no); proposicions normatives (l'empresa ha ...). Som-hi, doncs.

En primer lloc, metàfores. Confesso que la de l'ADN és una de les meves preferides. M'encanta l'èmfasi engolat amb el que sol pronunciar-se. De la mateixa manera que les estacions d'esquí disposen de canons de neu, les declaracions corporatives disposen de canons de fum, que fan servir amb profusió. A vegades fins i tot superen en Ferran Adrià, i aconsegueixen que el fum cualli i quedi imprès sobre paper. No obstant això, anem amb compte. La metàfores són inevitables. Els humans pensem i ens movem gràcies a les metàfores i a través de les metàfores. En economia hom va començar amb la mà invisible i ja no hi ha hagut aturador. Molt sovint les metàfores són més potents que les idees. La pregunta és què expressen les metàfores, i amb quina pràctica es corresponen. La de l'ADN, per exemple, és una manera emfàtica de voler dir que alguna cosa està molt arrelada a l'empresa (és un cas més de la tendència en el llenguatge empresarial a enlairar-se fora mida, com passa, per exemple, quan no sembla suficient dir que alguna cosa és molt important, i hom diu que és estratègica). Però hauríem de començar a ser més exigents, i insistir en que el significat de la metàfora...
Leer más »

Quanta gent passada la cinquantena desitjaria avui, si fos possible, la jubilació anticipada? Quanta gent viu amb el neguit de pensar "així no vull continuar treballant, però ara no puc canviar"? Quanta gent es pregunta si valen la pena tots els esforços que està fent i que ningú no li valora ni agraeix, sou a part? Cada cop més, quan la gent reflexiona sobre la seva situació i els seus reptes professionals, emergeixen qüestions de caràcter eminentment personal. Hom pot pensar que aquesta mena de qüestions són privades, i que no han d’afectar la vida pública i professional, que no tenen res a veure amb el desenvolupament de les organitzacions. Si no confonem "privades" amb "personals", nosaltres pensem exactament el contrari. Són qüestions personals, però en absolut irrellevants per a les organitzacions, la societat i el món.

La nostra intuïció és que en les profunditats de la nostra vida organitzativa i social s’està congriant l’ebullició d’una energia que encara no sabem com emergirà ni com es canalitzarà, i a la que encara no parem esment perquè no ha sortit clarament a la superfície. Però ho farà. En les entranyes de les empreses i les organitzacions hi ha una remor sorda: cada vegada hi ha més persones que no estan disposades a acceptar que el seu desenvolupament professional comporti renunciar a viure amb una mínima sintonia amb allò que considera realment important i valuós. El fet que sovint hom s’hagi d’adaptar per a sobreviure, sumat al fet que d’aquestes coses encara no sabem massa bé com parlar-ne, fa que li donem menys importància de la que té. Però ho albirem, per exemple, en tants professionals que en un moment determinat de la seva vida donen un tomb inesperat a la seva carrera. De manera potser lenta, però certament indeturable, augmenta el nombre de persones que consideren que la seva vida no ha d’estar condemnada a l’esquizofrènia de creure que viure amb una mínima autenticitat sigui incompatible amb la seva vida professional, o s’hagi de dur a terme com si fos una activitat clandestina o del seu temps lliure. La vida professional sovint és viscuda com donar voltes a la sínia sense trobar-hi sentit o com una carrera frenètica –i sovint despietada- per assolir el cim… però no hi ha res pitjor que escalar fins a un punt ben elevat i descobrir que hom s’ha equivocat de muntanya, o que no ha perdut el camí però s’ha perdut a si mateix tot fent el camí.

...
Leer más »

Una vegada vaig organitzar un seminari que només tenia una norma: estava prohibit usar la paraula globalització. Per què? Doncs perquè val la pena preguntar-se, sempre que algú la fa sevir, si està dient alguna cosa intel·ligible. La paraula globalització, quan escric aquestes ratlles, reporta al Google 1.380.000 resultats en català, 18.200.000 en castellà, i 41.100.000 en anglès. 17.318 resultats a Amazon. 26.842 a la Web of Knowledge. I així podriem seguir. Estem segurs que sabem de què parlem, quan parlem de globalització? I, sobretot, estem segurs que tots parlem del mateix? Tots –qui parla i la seva audiència- es queden molt tranquils quan algú atribueix qualsevol cosa a la globalització, si bé ningú es pregunta si, en usar el mot i en escoltar-lo, tothom està pensant en el mateix. Globalització pot ser un bon exemple del que Weick va presentar com un significat pur, sense subjecte. Diuen i aclaren alguna cosa totes les frases que ens insisteixen que la globalització fa o deixa de fer? I quan es tracta d’explicacions? Guanyem en coneixement quan diem que aquest esdeveniment o aquell procés venen causats per la globalització? I no diguem quan es parla de culpes i responsabilitats. Tothom es queda ben descansat quan diu que tal cosa és culpa de la globalització. Feina feta no fa destorb, i ja podem anar a fer el vermut, a confegir la pancarta o a redactar el pamflet, segons gustos i preferències. Ara, ni Maigret, ni Hercules Poirot, ni tota la novel·la negra en pes podrien resoldre aquest enigma d’una culpabilitat sense culpable.

No estic defensant la supressió del mot, és clar. Simplement –com en aquell seminari- poso en consideració la necessitat de verificar d’alguna manera si, a més de proferir sons, hom està dient alguna cosa. Sartre ens va avisar que l’infern era l’altre. I sartrians de tota mena han xalat de valent repetint la frase fins que, lentament, l’onada sartriana es va anar esmorteïnt. Probablement Sartre mai no va tenir ocasió de conèixer l’afirmació que tant han repetit Humberto Maturana i els seus seguidors: no veiem les coses com són; veiem les coses com som. Potser els hauria ajudat a aclarir-se un pèl, a tots plegats. Sigui com vulgui, si alguna cosa sovinteja, és la tendència a dir que la globalització són els altres. Em sembla que encara no he sentit ningú parlar de qualsevulla cosa "causada" per la globalització en primera persona (del singular o del plural).

...
Leer más »

Com cada mes d’agost, aquest bloc tanca la paradeta. No són temps fàcils: el present és curull d’inquietuds i, en alguns casos, de patiment. I el futur immediat s’albira ple d’interrogants. Ja ens va avisar Shakespeare: "és el flagell dels temps, que els folls guiïn els cecs". Probablement, a tots se’ns exigirà –siguem on siguem- estar a l’alçada dels temps a venir i dels seus reptes, i servar amb dignitat una mínima qualitat humana. Aquest àmbit de relativa aturada que és, en les meves latituds, l’agost pot ser una bona oportunitat per connectar a fons amb tot el que pot sostenir la nostra endurança i el nostre compromís. Aquí ens retrobarem. Gràcies a totes les persones que s’han apropat a aquest racó virtual en algun moment, i especialment a les 684 que hi estan subscrites per diversos canals; y también als diversos webs que, per la seva banda, el reprodueixen.

Per acomiadar-me, atès que l’estiu ens ofereix múltiples oportunitats d’assaborir la nit, us deixo amb les paraules que Màrius Torres ens adreçà en el seu nom, infinitament per sobre de qualsevol cosa que pogués dir jo... Bon estiu, i fins setembre.

PARAULES DE LA NIT

Home, sigues prudent. Amb la teva mesura, ni et pots mesurar tu, ni estrènyer l'Univers. Fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç, limita't a la llei de la teva natura.

Alça, si et plau, els ulls en la tenebra, vers els estels que clivellen la meva carn obscura. Compara't al seu brill, i pensa, criatura, què val una ideal, una llàgrima, un vers.

Mes no et torbi l'esclat de la meva grandesa. Cada flor té un perfum, i cada ànima pesa en el fons del meu cor on l'etern és present.

Que la meva amplitud et doni confiança en el braç que ens sosté, en la roda que avança i en el Sol que veuries si jo fos transparent.

...
Leer más »

 



Voldríem suggerir tres aproximacions diferents i complementàries a la manera d’entendre el lideratge i el seu aprenentatge. La primera i més acadèmica és la que es fa des de la teoria; la segona es fa des de l’acció, i la tercera es fa des de la persona. Podem parlar d’un procés descriptiu-cognitiu, que explica en què consisteix el lideratge, quines teories hi ha i què aporten al tema les diverses disciplines que l’estudien. Hi ha també un procés generatiu, on planifiquem i executem exercicis i situacions desafiants de lideratge i mirem què fem i com ho fem quan liderem. I, per últim, hi ha un procés reflexiu adreçat a la persona, que ens interpel·la sobre per què ho fem i quin sentit donem a les nostres actuacions. Des del primer s’observa i estudia la realitat del lideratge. Des del segon s’actua sobre la realitat i s’aprèn des de la pràctica. Des del tercer es contempla l’acció, el jo i la realitat, s’elaboren els propòsits que ens guien, els valors que ens orienten i les nostres fonts d’energia vital.

Amb la primera aproximació (la del coneixement) treballem idees, conceptes, observacions, interpretacions i teories sobre el lideratge. Des de la segona (la de l’acció), aprenem mètodes i tècniques des de l’experimentació i l’actuació en incidents crítics, en desafiaments i reptes organitzatius i en el treball amb equips que posen en joc aspectes del lideratge. Per últim, des de la tercera (la de la persona), intentem aprofundir en el creixement com a persones, en qualitat humana, treballant els nostres propòsits i els sentits últims que guiaran les nostres accions. Amb el benentès que el talent personal també redundarà en la millora del nostre talent professional.

De vegades, s’han fet servir diverses metàfores per referir-se a aquestes tres vies d’aprenentatge i desenvolupament. Al conèixer se l’ha anomenat "mirar des del balcó", "observar des de les grades", fins i tot "anar a l’escola". A la via de l’acció s’hi refereixen expressions...
Leer más »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment