Español (España) Català (Català) English (United States)
  Cerca
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novetats
Minimitza
Novetat editorial: El poliedre del lideratge
 
Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

  Més informació...

Seleccionar bloc
Minimitza
Cercar
Minimitza
Per data
Minimitza
Amics, coneguts i saludats
Minimitza

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creat: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Aquest és un article que hem publicat amb l'Àngel Castiñeira a l'AVUI a propòsit del darrer anunci que ha realitzat la DAMM. Com que l'AVUI no em permet reproduir al bloc els articles que hi publico, si tens interès en llegir-lo, fes clik aquí.

Si per casualitat algú no sap de quin anunci parlo, aquí el teniu.

La nostra aventura moderna ha significat desafiar l'autoritat, una lluita enorme i fabulosa per l'alliberament individual de la qual podem estar realment orgullosos. Però aquesta ampliació de la llibertat en tots els ordres no ha significat, tanmateix, l'emancipació moral dels individus, sinó que en molt casos ha desembocat en versions incíviques. Sens dubte, avui som més lliures, però no hi ha raó per creure que som millors. Javier Gomá es refereix en el seu recent llibre Exemplaritat pública a la barbàrie de ciutadans alliberats però no emancipats, instintivament autoafirmats però desinhibits de tot deure. Ulrich Beck els va denominar anteriorment "desincrustats" dels tradicionals vincles socials i dels seus valors i incapaços de reincrustar-se a altres de nous.

Comencem, doncs, la segona dècada del segle XXI sent conscients d'aquest perill. El jo modern ja no es deixa acomodar socialment i això pot convertir fàcilment la individualització en individualisme, o la subjectivitat en subjectivisme de masses (tots idèntics en la pretensió de ser únics). Una cosa molt exaltada en l'art i també en la pedagogia contracultural de no fa molts anys va ser la defensa de la llibertat sense límits, de l'originalitat, l'espontaneïtat, la rebel·lia, la no repressió dels desigs, l'afloración de l'instintiu. Ara estem recollint les conseqüències i les sentim en forma de descontentament moral i cultural.

Civilitzar i resocialitzar la subjectivitat moderna no és tasca fàcil. Intentar fer-ho sense apel·lar bàsicament a formes repressives o coactives ho és encara més. Que li ho diguin avui a pares i docents... No sembla haver-hi una tercera via possible entre, d'una banda, la idea d'una civilització inevitablement limitadora del jo i, per un altre, una emancipació subjectiva que derivi cap a la vulgaritat i la barbàrie.

Tanmateix, el mèrit de Gomá ha consistit a atrevir-se a proposar una teoria contemporània de l'exemplaritat moral, una exemplaritat pública...
Llegir més »

En la meva anterior entrada, a propòsit de la creixent quota de mercat que "l'orientalisme" està guanyant en els contextos organitzatius, em preguntava fins a quin punt predominava en aquesta disseminació un cert plantejament merament instrumental, a ròssec de gurus de tota mena que exhibeixen com a trofeus els famosos que freqüenten els seus ensenyaments. Però no ens enganyem: això és només l'anècdota. I més enllà de l'anècdota hi ha el símptoma: quins problemes i deficiències – explícits o latents - estan arribant a un punt de no retorn que fa que des del guru més mediàtic fins al darrer coach trobin demanda? I més enllà del símptoma hi ha la qüestió de fons que plantejava: si estem vivint un canvi d'època i si pregonem que estem en la societat del coneixement, les tradicions de saviesa, elaborades i refinades treballosament per la humanitat al llarg de la seva història, poden aportar alguna cosa als processos de canvi i a la creació i difusió de coneixement? Entre altres raons perquè, ja posats a parlar de canvi, convindria diagnosticar amb precisió què és el que està canviant realment. I, ja posats a parlar de coneixement, convindria explorar quina mena de coneixement reconeixem com a tal i quina mena de coneixement excloem de la nostra atenció. Perquè potser aquí ens tornem a topar amb el vell Machado, i hem de reconèixer que comença a ser de bon to exhibir menyspreu envers tot el que s'ignora.

De tota manerea, quan una cosa així s’esdevé no és ni per casualitat ni per mala fe. La inèrcia fa que fàcilment identifiquem, confonguem i reduïm les tradicions de saviesa espiritual a les formes i institucions religioses que els han donat cos. I la memòria històrica – més enllà dels cercles de convençuts i fins i tot dins ells - no les deixa darrerament precisament en un bon lloc. Una bona mostra d'això és que, en el debat públic i en les anàlisis geopolítiques, de les religions l'única cosa que preocupa i interessa és que no siguin un factor de risc, via fonamentalismes....
Llegir més »

En els contexts actuals, en els que l'acceleració, el soroll i la pressió ja formen part dels ecosistemes organitzatius resulta no tan sols sorprenent, sinó directament pertorbador preguntar si les tradicions de saviesa, elaborades i afinades continuadament per la humanitat al llarg de la seva història, poden aportar-hi alguna cosa. Avui ja no és suficient pregonar que estem (estem?) en la societat del coneixement. El que convé és explorar quin tipus de coneixement reconeixem com a tal i quin tipus de coneixement excloem de la nostra consideració i deixem fora del nostre camp d'atenció. I, posats a parlar de coneixement, hom es pot preguntar pel que ens aporten les diverses tradicions de saviesa. Des de la meva limitada experiència, a aquesta pregunta, des dels àmbits empresarials, se li donen fonamentalment dos tipus de resposta: la instrumentalització i el menyspreu.

Ja fa uns quants anys que la incorporació de pràctiques i maneres de procedir de tradicions que nosaltres cataloguem barrorerament com a "orientals" és una tendència en augment. Moltes persones troben en elles un camí cap a un major equilibri, una major concentració, una major atenció davant de la seva realitat. Fins i tot un major benestar. Una entrevista recent, una més entre les que es van prodigant, ho repetia i ho confirmava. Van degotant contínuament les informacions on se’ns diu que persones amb responsabilitats d'alt nivell i molt poder a les seves mans confessen haver assolit, gràcies a aquestes "tècniques" (sic) un major equilibri, concentració i capacitat de decisió... encara que, quan llegeixo aquestes confessions en boca de segons qui o referides a determinats personatges, mai no acabo d’aclarir si es tracta d'una constatació o d'una amenaça.

Però hi ha una qüestió que apareix poc, quan es fa l'apologia de les "pràctiques orientals" (i no diguem ja "espirituals") en el treball. I aquesta qüestió queda perfectament reflectida en l'entrevista a què em referia. En ella s'afirmava...
Llegir més »

El dia que ens mirem amb una certa perspectiva el camí recorregut sota el paraigües de l’RSE veurem amb admiració els canvis que ha produït en l'àmbit de la gestió. Canvis de tota mena i que, pocs anys enrere, ens haguessin semblat impensables. Canvis que ningú dóna per conclosos, ans al contrari: són canvis que fonamentalment mostren el camí que encara queda per recòrrer.

El camí ha estat tan intens, i les seves exigències sovint tan urgents que em temo que, lentament, hem anat oblidant una cosa molt important. L’RSE ha estat des dels orígens una indagació, una recerca d'un model de gestió diferent, sens dubte. Però ha estat també alguna cosa més. I això m'atreveixo a formular-ho parafrasejant el títol del llibre de Viktor Frankl: l'empresa en cerca de sentit. Els que hagin llegit a fons el llibre lamentaran el que sembla una banalització per part meva. En demano excuses, encara que podria argüir que últimament, per desgràcia, a Frankl ja se l'està utilitzant tant per anar amb un esclop sermonejador com per anar amb una espardenya de coaching. Però banal o no, el meu comentari pretén subratllar provocativament una cosa que a poc a poc s'està esvaint. En el fons de l’RSE bategava la pregunta i el compromís per un model d'empresa que tingués sentit. Un model d'empresa que, després de una època on es va viure l'apoteosi del tot val, apostava per determinades prioritats i preferències i, per consegüent, n’excloïa d’altres. Un model d'empresa conscient de que les persones no vivim en un mercat, sinó en una societat. I que la vida social no requereix només crear institucions i organitzacions, sinó construir sentit per als qui hi vivim i actuem. L’RSE va aparèixer com una possibilitat de canalitzar una certa qualitat humana en les organitzacions enfront de determinades pràctiques...
Llegir més »

El debat sobre la formació de directius i, especialment, sobre la formació dels MBAs ja fa mesos que s’arrossega. Va passar a primer terme, com era raonable, quan la gent es va preguntar sobre la formació que havien rebut els genis que havien aconseguit bonus cada cop més grans a base d’ensorrar empreses i de posar el sistema financer a un pas del penya-segat. Ara, un cop passat l’ensurt, molts tornen corre-cuita a les mateixes pràctiques i maneres de fer, potser perquè creuen que no h’hi havia per tant; potser perquè han après que, si la fan ben grossa, ningú no estarà disposat a deixar que tot s’enfonsi; potser perquè creuen que no hi ha ni alternativa creïble, ni des del punt de vista dels valors, ni des del punt de vista institucional i organitzatiu, ni des del punt de vista de les maneres de fer i, per tant, es tracta de tornar a ocupar el territori perdut. És el que proposo anomenar la síndrome de Samsó: a semblança de l’història bíblica, hi ha gent que està tan arrapada a les columnes que sostenen l’edifici econòmic i social que, si les sacsegen, s’enfonsa tot (i per això hem acabat creient que no ens queda més remei que suportar-los com un mal menor). Fins i tot poden no tenir escrúpols en fer caure l’efidifici sobre ells mateixos –i sobre tothom- abans que canviar de posició i de maneres de fer. Per tant, potser convindria canviar el registre, i el debat hauria de començar a ser sobre l’estructura de l’edifici, i no sobre qui ha d’ocupar el lloc de Samsó.

La crisi dels darrers anys ha provocat un cert debat sobre la formació que reben els directius. No cal dir que el remei proposat ha estat l’habitual: falten vitamines ètiques i de responsabilitat social. I la pregunta consegüent, ha estat què fan les escoles de negocis al respecte: en subministren o no, d’aquestes...
Llegir més »

…quina és la pregunta? (Alguns reptes actuals de l’Estat del Benestar)

La situació actual de l’Estat del Benestar (EB) és objecte de les més diverses aproximacions. Però gairebé totes elles porten adherida la paraula "crisi". En una mena de reflex pavlovià, qualsevol esment de l’expressió Estat del Benestar dispara reaccions d’aquest caire, en qualsevol de les seves variables: viabilitat, supervivència, amenaces, limitacions… Voldria posar de relleu alguns trets que acompanyen aquesta situació i que em semblen prou rellevants. Trets que parteixen d’una hipótesi que és alhora un diagnòstic: si ens preguntem només per la viabilitat econòmico-financera de l’EB no resoldrem bé ni la seva viabilitat econòmico-financera. Això no vol dir menystenir els reptes de carácter econòmic que aboquen greus interrogants sobre el futur de l’EB, en absolut. Però sí que vol dir que cal parar esment en d’altres elements, i que cal abordar-los si volem tenir recursos (i no només econòmics) per afrontar la nova situació. L’EB no és un problema, però tenim problemes amb l’EB. Però, si no els resolem, sí que acabarà essent un problema. Els trets que ara vull destacar afecten al que anomenaria les condicions de possibilitat de l’EB. Condicions de possibilitat presents en el seu naixement i en la seva època daurada. Condicions de possibilitat que no cal donar per suposades i que, cas que avui no hi fossin, caldria afrontar explícitament.

Dues condicions de possibilitat polítiques

L’EB es desenvolupa i es consolida sostingut i impulsat per un discurs polític amb un fort contingut ideològic i dens en valors. No cal remuntar-se a la clàssica parella Bismarck – Beveridge, i n’hi ha prou amb pensar en allò que, fins una mica més enllà de la primera meitat del segle XX es va anomenar el pacte social-cristià. És a dir, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. Aquest pacte, en el terreny ideològic i dels valors pressuposava posar el que s’ha anomenat "la preocupació social"...
Llegir més »

Amb l’Àngel Castiñeira hem tingut la nostra sessió sobre Direcció i valors en el Programa per a empreses cooperatives d’ESADE. Treballar amb directius d’empreses cooperatives sempre és una experiencia molt interessant i enriquidora, tan per la passió i el compromís amb què viuen la seva feina com per l’estímul que representa veure que hi ha gent per a qui l’èxit empresarial és indisociable de la recerca de formes organitzatives i de gestió que no es mouen dins dels paràmetres convencionals. En els diàlegs van emergir qüestions de molt interès. Qüestions relatives a la situació, les dificultats i les problemàtiques d’aquestes empreses. Però també va ser molt significatiu constatar que el que les caracteritza sovint no és tant la mena de reptes que afronten, sinó la voluntat d’afrontar-los des de l’especificitat dels seus valors i la seva identitat. I això de vegades sembla que compliqui més les coses, però de vegades permet constatar amb satisfacció que aquest model d’empresa permet afrontar les crisis de manera diferent, i que això fa que puguin sobreviure millor precisament gràcies al fet que les enfoquen de manera solidària, i no malgrat la solidaritat, com pensen els qui creuen que la solidaritat és incompatible amb la lògica del mercat.

Vàrem dialogar sobre moltes coses. Entre elles, sobre el fet que en el món empresarial es pot parlar de valors de manera reactiva (davant de pressions o conflictes que posen de relleu la seva necessitat); per conveniència (perquè incorporar-los permet funcionar millor i lubrifica les relacions empresarials); o per convicció… o per una barreja dels tres components. No cal dir que per als participants les conviccions eren molt importants, on es jugava la raó de ser de les seves empreses i la seva identitat personal, professional i organitzativa. I, a cavall d’aquesta mena de qüestions, van sorgir comentaris crítics i escèptics envers el moviment de l’RSE. Dissortadament no hi vàrem poder entrar a fons, perquè no era l’objecte...
Llegir més »

 

És un comentari clàssic quan es produeix algun escàndol en la gestió d'una organització el de reaccionar dient que a tot arreu hi ha pocavergonyes, que es prendran mesures però que resulta molt difícil poder evitar que hi hagi algú que abusi, que vivim immersos en una crisi de valors, que sembla mentida que la gent faci aquestes coses i bla, bla, bla...

No nego que això sigui sovint veritat. Però fins i tot en els casos en els quals és veritat, no és tota la veritat. Entre altres raons perquè molt habitualment, en els processos de (auto)justificació en les organitzacions, s'utilitzen les explicacions i les constatacions com a coartades. I aquí és on pastura a pler el que jo denomino la fal·làcia de la poma podrida. Ja se sap, a tot arreu hi ha pomes podrides, i això és una cosa gairebé impossible d'evitar.

Francisco Longo, en un dels seus excel·lents articles (No tocar lo que es de todos), planteja en un altre registre la mateixa qüestió. Diu Longo: "Personalment, estic convençut que la gran majoria dels casos de corrupció no són imputables a individus que hagin arribat a la política o al servei públic amb un propòsit previ o deliberat d'enriquir-se. Es tracta més aviat de persones els processos de socialització de les quals, després d'accedir a l'interior de l'ecosistema institucional político-administratiu i familiaritzar-se amb les seves rutines i pautes de funcionament, els van induir a creure que podien disposar com a propis dels recursos que són de tots, i així van anar recorrent, pas a pas, tot aquest continu de pràctiques de gravetat creixent". El que planteja Longo val, em sembla a mi, per a tota mena d'organitzacions. Perquè la fal·làcia de la poma podrida redueix a un registre merament individual dinamismes i patrons culturals que no són només personals, i ens evita la reflexió sobre els marcs organitzatius que els fan possibles. És clar que hi ha pocavergonyes, però la seva existència no eximeix les organitzacions de preguntar-se...
Llegir més »

…que em dedico a la publicitat, ella pensa que sóc pianista en un bordell". Vaig recordar aquest provocatiu titol d’un llibre de Jacques Séguéla fa uns dies, després d’una reunió, amb la petita variació que, després de la reunió vaig pensar que calia substituir "publicitat" per "política".

La reunió va aplegar una vintena de persones d’entre 30 i 40 anys, que es dediquen convençudament i compromesament a la política (algunes, a jornada completa) i que tenen diverses responsabilitats polítiques de segon nivell i, per tant, no freqüenten els mitjans de comunicació. La seva militància cobria pràcticament tot l’arc parlamentari. Les haviem convocat a ESADE compartir una reflexió a cor obert sobre com veuen i viuen el clima social que s’està consolidant amb relació a la política i que hem qualificat –no sé si encertadament- com a "desafecció".

Es va parlar amb sinceritat i valentia, i es van constatar sintonies més enllà de la diversitat d’opcions. De fet, vaig sortir amb la sensació que, si no hagués sabut quina era la militància política de cada participant, no l’hagués pogut pas endevinar del contingut de les seves intervencions. De la reunió em van impressionar diverses coses, i ara en voldria destacar dues.

En primer lloc, vaig sortir-ne amb la impressió que estem entrant en una nova forma de clandestinitat política, estem consolidant un nou tabú. Els qui es dediquen a la política s’estan convertint en una mena d’empestats o proscrits. I el compromís polític està seguint culturalment els passos de la religió i s’està –paradoxalment- privatitzant. Va ser molt compartida la constatació per part de tots ells que cada cop parlen menys de política en els seus entorns personals i professionals. Perquè a ningú li agrada ser sempre l’ase de tots els cops. Perquè quan diuen que es dediquen a la política la reacció general conmiserativa oscil·la entre tres opcions: aquest(a) deu ser un babau (com pot ser que amb la teva formació perdis el temps en això?); una persona una mica rara (amb la de coses interessants i divertides que hi ha per fer…); o un sospitós en el present o en el futur (alguna cosa sucosa en deus treure, oi?). Fins al punt que constataven que en alguns entorns parlaven de tot menys de política, ni que sigui per no acabar empipats amb gent que aprecien. Amb la qual cosa, afegeixo jo, es deu multiplicar el cercle viciós de parlar només de política amb gent que ja s’hi dedica –siguin companys de partit o no-, cosa que multiplica la magnitud del tabú. Les anècdotes que reflecteixen aquesta nova clandestinitat cultural es podrien multiplicar. Dos exemples recents, dels quals he pogut ser-ne testimoni: una persona que exerceix una representació parlamentària reaccionà davant la interpel·lació d’un interlocutor, dient que si us plau, que ell no és un polític i que no se sent còmode parlant de política; i unes persones que, quan presentaven les seves coordenades personals a un grup, informaven de la seva militància política… com una activitat associativa!: res de política a les seves activitats, sinó que associativament estaven vinculats, ves per on, a un partit polític, com d’altres ho podien estar a una ong o a un esbart. No li diguis a ma mare que em dedico a la política…

...
Llegir més »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment