Español (España) Català (Català) English (United States)
  Cerca
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novetats
Minimitza
Novetat editorial: El poliedre del lideratge
 
Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

  Més informació...

Seleccionar bloc
Minimitza
Cercar
Minimitza
Per data
Minimitza
Amics, coneguts i saludats
Minimitza

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creat: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

En les últimes setmanes m'han convidat a participar en dues taules rodones i a escriure un article amb el mateix tema: situació actual de l’RSE, i perspectives en un futur immediat. Potser sigui perquè un servidor, a hores d'ara, ja està gairebé arrossegant-se i les seves fantasies només apunten a les vacances, però en enfrontar-me a aquesta qüestió tan repetida em va sorgir la imatge que encapçala aquestes línies. Imatge activada per una experiència reiterada en els últims anys: quan hom s'apropa a qualsevol racó de la Costa Brava, pot estar ben segur que en el seu camp visual apareixerà un horitzó lamentablement ocupat per iots, que emmarquen la presència d'uns quants voluntariosos esforçats intentant mantenir l'equilibri sobre una taula de surf, i la d’uns grupets d'enèrgics remers vorejant la costa. Doncs bé, el meu balanç actual de l’RSE és que hem passat del surf al caiac (dels iots, millor que ens n’oblidem). És a dir, hem passat d'una situació en la qual els avenços eren el resultat d'avançar més i més sobre l'impuls d'una ona pro-RSE que semblava imparable, i que gairebé acomboiava a qui decidia cavalcar sobre ella; a una situació en la qual l’RSE perfilarà més els seus contorns i aprofundirà més en els detalls, però en la qual la voluntat i l'esforç de voler fer-ho serà l'element capital. Per raons de claredat comunicativa, he concentrat el meu balanç de l'estat actual de l’RSE en 10 punts (que són el que he aportat en aquestes intervencions a les que em referia) i que compartiré en successives entrades en el bloc.

...
Llegir més »

Tota temàtica té els seus tòpics, i l’RSE no pot ser menys. Durant uns anys el tòpic estrella fou el de si era una moda o no. Ara n’hi un altre, també de molt èxit, que es refereix a les pimes. Diu el tòpic que la majoria del teixit empresarial és de pimes (gran descobriment!), i que la consolidació de l’RSE s’esdevindrà el dia que resulti significativa i viable per a les pimes.

Però si volem que les pimes facin seva una aproximació a la gestió en clau d’RSE el que no necessiten són més discursos (i, per descomptat, més tòpics). O, més ben dit, el que no necessiten són només discursos. Més enllà dels discursos, el que els cal és suport, referents pràctics, eines de gestió i un enfocament adaptat a cada sector. I, sobretot, la convicció que quan es parla d’RSE i pimes es parla… de pimes, i no de l’extrapolació a les pimes de models que han nascut en d’altres tipologies d’empresa, ni –pitjor encara!- de l’externalització a les pimes dels problemes reputacionals de les grans empreses, algunes de les quals es volen protegir a base de passar la pilota de l’RSE a la seva cadena de valor.

Per això crec que serà molt interessant seguir de prop el projecte RSE Pime una iniciativa impulsada conjuntament pel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i el Consell General de Cambres de Catalunya. Aquesta és una iniciativa que vol ajudar a integrar l’RSE en el model de gestió de 30 pimes catalanes, un grup d’empreses que representa una significativa diversitat de sectors i de context territorial. Es tracta d’un procés personalitzat en el que, al llarg d’uns quinze mesos, s’acompanya a cada empresa en una série d’etapes que li permeten diagnosticar la seva realitat, elaborar una planificació estratègica en clau d’RSE, desenvolupar un pla de millora, identificar indicadors...
Llegir més »

Vagi per endavant el meu convenciment que sense una aproximació multistakeholder no es pot parlar d’RSE. Sense construir relacions amb els grups d’interès no hi ha pròpiament RSE, entre d’altres motius perquè, per molt que anem repetint la lletania social, l’empresa no es relaciona amb la societat en abstracte, sinó amb grups de persones concrets. Ara bé: no pel fet que hi hagi relacions multistakeholder hi ha RSE. La constatació de l’existència dels stakeholders (els famosos mapes) no porta automàticament a l’RSE, i aquest és un dels malentesos més uniformement escampats. Del fet de constatar que hi ha stakeholders i de tenir-los en compte a l’hora de prendre decisions no es desprèn ni es dedueix la qualitat de la relació que es vol establir amb ells. Això darrer requereix assumir valors i criteris, que són els que modulen les relacions, no el fet de la relació pròpiament dita. Dit altrament, és possible molta anàlisi i gestió multistakeholder, i romandre en el grau zero de l’RSE.

Dit això, si ens fixem ara només en la retòrica de l’RSE, haurem de concloure que aquesta, en relació a l’enfocament multistakeholder, ha generat la seva pròpia mitologia. Aquesta mitologia consisteix a donar per suposat, en abstracte i a priori, sense possibilitat de debat crític i amb un fort ferum normatiu, que tota relació multistakeholder ha de tenir la forma de diàleg (les paraules diàleg i multistakeholder avui semblen unides per un vincle matrimonial indissoluble). I, a més, que aquest diàleg no està ben fet i no ha arribat a la plenitud fins que no assoleix el consens o l’acord de tots els participants. Doncs bé: crec arribat el moment de plantejar-nos fins a quin punt l’aproximació multistakeholder no ha elevat a la categoría de mites de referència el diàleg i el consens, com a valors absoluts més enllà –o més ençà- dels quals ja tot queda devaluat i deslegitimitzat.

No tinc res contra el diàleg i el consens, ans al contrari. Però no considero que envers ells haguem...
Llegir més »

He rebut diversos comentaris i correus electrònics a propòsit de la meva entrada sobre el minut sabàtic. Alguns m’interpel·laven sobre fins a quin punt era una proposta que podia arribar a tenir sentit en el context de l’activitat professional en el si d’una organització, o fins a quin punt era pur voluntarisme. I també sobre si el que hi plantejava només podia ser el resultat de molta vida sabàtica fora de la feina. No cal dir que són preguntes que també em faig, i per a les quals no estic segur de tenir respostes plausibles. No pas perquè cregui que sí que en tinc per a d’altres preguntes, sinó perquè em semblen molt difícils de poder respondre en abstracte, fora de context.

Però hi ha un punt sobre el que em sembla especialment important seguir-ne parlant. Em refereixo a la radical ambigüitat que sembla que ho embolcalli tot quan es plantegen aquests temes. Jordi Morrós, per exemple, ens donava la referència de la consultora Zen at work on, entre altres coses, disposen d’una oferta de serveis integrats orientats a augmentar la capacitat d’afrontar les tensions que genera la vida professional. Iniciatives d’aquesta mena proliferen arreu: vegeu per exemple ZEN Peacemakers, on es planteja una espiritualitat indisociable del compromís social, i que genera, entre altres coses, iniciatives que ara qualificariem d’empreneduria social; o el ZBA (Zen Business Administration), on fan propostes de formació i acompanyament en les que planteja com integrar la pràctica professional el camí espiritual; o Lassalle-Haus, on s’ofereixen espais d’aprofundiment per a directius i professionals. Són exemples espigolats arreu del món i que, si més no en la seva denominació, es refereixen a la mateixa tradició de saviesa. I coses semblants podriem trobar atenent a d’altres tradicions.

Què vol dir tot plegat? Doncs com a mínim que s’està escampant capil·larment arreu un interès i un anhel que, si ho volem formular per la via negativa, no es conforma amb...
Llegir més »

Gràcies a l'amable i eficaç hospitalitat de l'IESE va tenir lloc a Barcelona una de les sessions de mesa cuadrada que organitza la Red Española del Pacto Mundial. Com les presentacions estaran disponibles a la seva pàgina web, m'estalvio l'exercici, sempre limitat, de glossar-les aquí. El tema que ens convocava era realment interessant, i crucial en els temps que correm: La implantació dels Codis de Conducta com a eina de gestió empresarial. A part de la meva pròpia presentació, tant Gas Natural com el BBVA van presentar una síntesi dels seus plantejaments i de les seves experiències al respecte. Crec sincerament que la sessió, tant en el que pertoca a les presentacions de les empreses com al diàleg posterior va ser interessant i suggeridora. Nogensmenys, quan ja ens acomiadàvem, un dels assistents em va fer un comentari que considero molt pertinent, i que va directe al nucli del problema que tard d’hora ens hauríem de plantejar: "com sempre, tot és massa idíl·lic".

Tant per part seva (com per part meva, atès que em faig ressó de les seves paraules) no crec que la seva reacció contingués una crítica a les presentacions que havien fet les dues empreses esmentades. Personalment, considero que la tasca que duen a terme els departaments d’RSE d’aquestes dues empreses és altament interessant i innovadora i, en alguns aspectes, són autèntics pioners. On és, doncs, el problema? Des del meu punt de vista el problema rau en el format, un format que no és exclusiu del Pacte Mundial i que no li és imputable, però que està molt generalitzat, i que l’ha consolidat el mateix club de l’RSE al llarg dels últims anys. Un format que jo proposo denominar el format tot va bé.

Aquest és un format que pràcticament obliga a les empreses que fan la presentació de la seva experiència a presentar el millor...
Llegir més »

Per raons conjunturals, darrerament es parla molt –i ens en temem que es continuarà parlant-- de la "Generació Bolonya". Tanmateix, fora dels focus de l'espectacle de carrer, una generació està emergint silenciosament. Tenen entre 30 i 35 anys. Alguns d'ells són professionals que ocupen nivells intermedis de responsabilitat i aviat, amb una mica de sort i el permís de la crisi, assumiran càrrecs directius. Són els fills de la transició democràtica i els primers que no van conèixer el franquisme. Per això mateix, s'autodefineixen com no traumatitzats (pels dèficit, urgències i complexos dels seus pares). Formen part de la seva normalitat la llengua catalana, TV3, el rock català, la referència europea, el laïcisme, les noves estructures familiars o els viatges. No han patit ni la mili ni la pitjor versió preconciliar del catolicisme. Han viscut un benestar sense precedents, estan ben formats, valoren el confort i tenen capacitat d'elegir. Viuen el ritme de la immediatesa i l'acceleració, raó per la qual la gestió del temps i les presses formen part de la seva realitat quotidiana. També forma part del seu univers una certa retòrica en clau global, la interconnexió en xarxes i l'accés a, i el consum constant de, informació. Comparteixen de manera difusa els nous valors del respecte a la diversitat, el pluralisme i la sostenibilitat però, malgrat això, pateixen de la falta d'una causa comuna generacional. Abusant de Buero Vallejo, podríem dir que, malgrat les seves limitacions, els seus pares van encarnar l'èpica d'un soñador para un pueblo. Ells, en canvi, es diria que viuen generacionalment en la ardiente oscuridad. En el pitjor dels casos, ni ardent.

Necessita somiar una generació que ha vist materialitzar moltes de les aspiracions dels seus progenitors? La novel·la que va inspirar Blade Runner, portava per títol Somien els androides amb ovelles elèctriques? Quin és el somni actual dels fills de la transició? Ara com ara no hi ha resposta a aquesta pregunta,...
Llegir més »

Començo a escriure aquestes ratlles visualitzant dos rostres. Un d'ells és el d'una persona que vaig conèixer fa uns anys i que, mentre m'explicava una difícil situació professional que estava vivint, em confessava que al llarg de tota la seva vida sempre s'havia sentit incapaç d'estar sol ("i sense fer res", afegia). L'altre és el d'un participant en el Programa Vicens Vives que en una de les sessions, després de fer un petit exercici de silenci i silenciamient personal, em comentava que, als seus 34 anys, era la primera vegada que estava tanta estona en silenci (en situació de vigília, és clar): van ser 15 minuts.

Sovint, quan reflexionem a fons i seriosament amb professionals i directius sobre la seva vida personal i professional, em ve a la memòria el tantes vegades citat pensament de Pascal que diu: "tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos dans une chambre". No sé què diria avui Pascal, amb els mòbils i els portàtils envaint fins l'últim racó del nostre espai vital i requerint de nosaltres una disponibilitat cada vegada més incondicional. Pascal no es referia a deixar de fer unes activitats i passar a fer-ne unes altres per tal de descansar de les anteriors (aquesta absurda expressió tan repetida de "carregar les piles"!): això només és compensar l'activisme laboral amb l'activisme del lleure, i així anem. Pascal parlava, simplement, d'estar sols en una habitació: i sols, no ens enganyem, significa nus davant de les nostres connexions i nus davant de nosaltres mateixos.

Vivim envoltats de soroll, en el soroll, i per al soroll. I com ens movem molt i cada vegada més depressa, hem convingut, per tranquil·litzar-nos, a denominar-lo activitat, acció. De vegades em pregunto quina diferència substantiva hi ha entre determinades maneres d'entendre el treball (el propi i el dels altres) i el frenètic moviment d'un hàmster corrent incansable sobre la seva roda engabiada, per arribar a enlloc i no...
Llegir més »

Aquest és el títol del document que acabem de publicar amb Itziar Castelló. Hi proposem un marc de reflexió sobre l'evolució de l’RSE. A partir de l'anàlisi de la bibliografia i de l'estudi de sis casos, desenvolupem un model d'evolució de l’RSE en el qual distingim tres etapes: gestió de riscs, integració de l’RSE en l'estratègia i empresa ciutadana. El model estudia els canvis que experimenten les empreses, en relació amb diversos factors estratègics, en passar d'una etapa a l'altra.

Fa tan sols deu anys, Nike era acusada d'afavorir el treball infantil; General Electric (GE), de contaminar massivament; i CEMEX, de destruir la biodiversitat. Avui, no n'hi ha més que mirar les pàgines web d'aquestes empreses per veure que alguna cosa ha canviat en el seu enfocament dels problemes socials i mediambientals en què estan involucrades. Nike és una referència en la gestió de proveïdors; GE lidera una de les majors iniciatives de gestió mediambiental empresarial, a les quals denomina "ecoimaginació", i CEMEX, en col·laboració amb diverses associacions de la societat civil, com The Wild Foundation, estigui contribuint a crear les majors reserves de biodiversitat d'Amèrica Llatina (cosa que no evita les polèmiques, és clar).

Resulta difícil determinar què és el que ha fet que aquestes empreses canviïn, però el cert és que han canviat i, per tant, és possible investigar com han canviat i quins elements de canvi han estat fonamentals. El que cada vegada sembla més evident és que les empreses de referència en RSE, que van començar gestionant proactivament els seus riscs i creant canals de diàleg amb alguns dels grups d'interès amb què mai no havien parlat, com les comunitats locals o les ONG mediambientalistes, avui es plantegen el nou rol sociopolític de l'empresa en un món globalitzat, una comprensió...
Llegir més »

Estic convençut que en els pròxims anys la qüestió de la presència de l’RSE a les escoles de negocis serà un tema recurrent. Del que no estic tan segur és que es plantegi de manera adequada als temps que estem vivint. El més probable és que l'enfocament dominant posi l'accent en el currículum: si s'introdueix l’RSE en els programes (o no), com i amb quines metodologies. La paradoxa és que la qüestió de l'ensenyament de l’RSE a les escoles de negocis, ara com ara, és, des del meu punt de vista, un tema alhora pendent i superat. Pendent, perquè en molts casos no s'han resolt encara ni els seus continguts, ni el seu lloc en els programes, ni les seves metodologies. Superat, perquè el que se'ls planteja a les escoles de negocis amb la pregunta per l’RSE no és un tema de currículum, sinó una qüestió d'identitat. I la meva sospita és que el tema del currículum no es resoldrà satisfactòriament fins que es doni resposta a la qüestió de la identitat. En quins termes? Encara que no hi ha cap dubte que la resposta és complexa, crec que no és tan difícil esbossar en quins paràmetres s'hauria de moure. I m'arrisco a assajar-ne una, de resposta, encara que només sigui per a poder compartir la reflexió i dialogar sobre ella.

Crec que els dos grans paràmetres en els quals s'ha de situar la presència de l’RSE a les escoles de negocis són la gestió i la transmissió.

Gestió. Fins on m’arriba la mirada, aquest és un punt que pràcticament no s'ha plantejat, i que no pot ajornar-se més. Per dir-ho de manera simple: ja que (se suposa que) les escoles de negocis parlen de l’RSE, s'apliquen elles mateixes els criteris i la pràctiques de gestió socialment responsable? És a dir, el que recomanen fer a les empreses té sentit també per a elles, o la seva missió és només exhortar els altres sobre el que han de fer? Posem de manera desordenada alguns exemples possibles: han explicitat la seva missió i els seus valors?; quina relació tenen amb els seus stakeholders (amb diàleg o sense)?;...
Llegir més »

Aquest és el títol del llibre que hem presentat recentment, i que hem editat gràcies a l'impuls, la constància i la convicció de Maria Prandi. La pregunta no és fútil: poden, realment, les empreses contribuir als ODM? El que posem de relleu al llibre és que, efectivament, poder, poden. Ara bé, volen? I, cas que vulguin, com poden fer-ho? Al llibre, amb una profusió d'exemples, hem volgut subratllar que els ODM són, alhora, una oportunitat i una possibilitat per a les empreses, especialment en el context de la crisi actual. I la diversitat d'exemples i aproximacions recollits mostren que la resposta de les empreses als ODM és plural -tant referent a pràctiques com a discursos- i que, per tant, la qüestió no és si poden contribuir (hi ha una gran diversitat de maneres de fer-ho, algunes molt innovadores) sinó fins a quin punt assumeixen la voluntat i el compromís de fer-ho.

Perquè el debat entorn de la participació del sector privat com a resposta a la realitat de la gana o la pobresa al món sembla que comença a superar l'omnipresent i tediosa discussió de si aquesta qüestió li és pròpia o no. S'ha argumentat, amb raó, que el sector privat no hauria d'envair, en principi, competències i responsabilitats que corresponen als Estats quan es tracta de competències i responsabilitats vinculades a drets humans de caràcter universal, com l'educació o la salut. Altres veus, més crítiques, procedeixen de les pròpies empreses que opinen que aquestes no haurien de tenir cap tipus de responsabilitat respecte a qüestions totalment desvinculades del que consideren la seva principal raó de ser, que és el benefici econòmic.

Tanmateix, sembla cada vegada més clar, en el context de la globalització, que tots els actors (i, per tant, també les empreses) són interpel·lats pels reptes globals a què s'enfronta la humanitat. I això fa que el paper de les empreses sigui considerat cada cop més preponderant en la solució de qüestions que afecten les condicions de vida i,...
Llegir més »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment