Español (España) Català (Català) English (United States)
  Cerca
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novetats
Minimitza
Novetat editorial: El poliedre del lideratge
 
Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

  Més informació...

Seleccionar bloc
Minimitza
Cercar
Minimitza
Per data
Minimitza
Amics, coneguts i saludats
Minimitza

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creat: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Començo a escriure aquestes ratlles visualitzant dos rostres. Un d'ells és el d'una persona que vaig conèixer fa uns anys i que, mentre m'explicava una difícil situació professional que estava vivint, em confessava que al llarg de tota la seva vida sempre s'havia sentit incapaç d'estar sol ("i sense fer res", afegia). L'altre és el d'un participant en el Programa Vicens Vives que en una de les sessions, després de fer un petit exercici de silenci i silenciamient personal, em comentava que, als seus 34 anys, era la primera vegada que estava tanta estona en silenci (en situació de vigília, és clar): van ser 15 minuts.

Sovint, quan reflexionem a fons i seriosament amb professionals i directius sobre la seva vida personal i professional, em ve a la memòria el tantes vegades citat pensament de Pascal que diu: "tout le malheur des hommes vient d’une seule chose, qui est de ne savoir pas demeurer en repos dans une chambre". No sé què diria avui Pascal, amb els mòbils i els portàtils envaint fins l'últim racó del nostre espai vital i requerint de nosaltres una disponibilitat cada vegada més incondicional. Pascal no es referia a deixar de fer unes activitats i passar a fer-ne unes altres per tal de descansar de les anteriors (aquesta absurda expressió tan repetida de "carregar les piles"!): això només és compensar l'activisme laboral amb l'activisme del lleure, i així anem. Pascal parlava, simplement, d'estar sols en una habitació: i sols, no ens enganyem, significa nus davant de les nostres connexions i nus davant de nosaltres mateixos.

Vivim envoltats de soroll, en el soroll, i per al soroll. I com ens movem molt i cada vegada més depressa, hem convingut, per tranquil·litzar-nos, a denominar-lo activitat, acció. De vegades em pregunto quina diferència substantiva hi ha entre determinades maneres d'entendre el treball (el propi i el dels altres) i el frenètic moviment d'un hàmster corrent incansable sobre la seva roda engabiada, per arribar a enlloc i no...
Llegir més »

Aquest és el títol del document que acabem de publicar amb Itziar Castelló. Hi proposem un marc de reflexió sobre l'evolució de l’RSE. A partir de l'anàlisi de la bibliografia i de l'estudi de sis casos, desenvolupem un model d'evolució de l’RSE en el qual distingim tres etapes: gestió de riscs, integració de l’RSE en l'estratègia i empresa ciutadana. El model estudia els canvis que experimenten les empreses, en relació amb diversos factors estratègics, en passar d'una etapa a l'altra.

Fa tan sols deu anys, Nike era acusada d'afavorir el treball infantil; General Electric (GE), de contaminar massivament; i CEMEX, de destruir la biodiversitat. Avui, no n'hi ha més que mirar les pàgines web d'aquestes empreses per veure que alguna cosa ha canviat en el seu enfocament dels problemes socials i mediambientals en què estan involucrades. Nike és una referència en la gestió de proveïdors; GE lidera una de les majors iniciatives de gestió mediambiental empresarial, a les quals denomina "ecoimaginació", i CEMEX, en col·laboració amb diverses associacions de la societat civil, com The Wild Foundation, estigui contribuint a crear les majors reserves de biodiversitat d'Amèrica Llatina (cosa que no evita les polèmiques, és clar).

Resulta difícil determinar què és el que ha fet que aquestes empreses canviïn, però el cert és que han canviat i, per tant, és possible investigar com han canviat i quins elements de canvi han estat fonamentals. El que cada vegada sembla més evident és que les empreses de referència en RSE, que van començar gestionant proactivament els seus riscs i creant canals de diàleg amb alguns dels grups d'interès amb què mai no havien parlat, com les comunitats locals o les ONG mediambientalistes, avui es plantegen el nou rol sociopolític de l'empresa en un món globalitzat, una comprensió...
Llegir més »

Estic convençut que en els pròxims anys la qüestió de la presència de l’RSE a les escoles de negocis serà un tema recurrent. Del que no estic tan segur és que es plantegi de manera adequada als temps que estem vivint. El més probable és que l'enfocament dominant posi l'accent en el currículum: si s'introdueix l’RSE en els programes (o no), com i amb quines metodologies. La paradoxa és que la qüestió de l'ensenyament de l’RSE a les escoles de negocis, ara com ara, és, des del meu punt de vista, un tema alhora pendent i superat. Pendent, perquè en molts casos no s'han resolt encara ni els seus continguts, ni el seu lloc en els programes, ni les seves metodologies. Superat, perquè el que se'ls planteja a les escoles de negocis amb la pregunta per l’RSE no és un tema de currículum, sinó una qüestió d'identitat. I la meva sospita és que el tema del currículum no es resoldrà satisfactòriament fins que es doni resposta a la qüestió de la identitat. En quins termes? Encara que no hi ha cap dubte que la resposta és complexa, crec que no és tan difícil esbossar en quins paràmetres s'hauria de moure. I m'arrisco a assajar-ne una, de resposta, encara que només sigui per a poder compartir la reflexió i dialogar sobre ella.

Crec que els dos grans paràmetres en els quals s'ha de situar la presència de l’RSE a les escoles de negocis són la gestió i la transmissió.

Gestió. Fins on m’arriba la mirada, aquest és un punt que pràcticament no s'ha plantejat, i que no pot ajornar-se més. Per dir-ho de manera simple: ja que (se suposa que) les escoles de negocis parlen de l’RSE, s'apliquen elles mateixes els criteris i la pràctiques de gestió socialment responsable? És a dir, el que recomanen fer a les empreses té sentit també per a elles, o la seva missió és només exhortar els altres sobre el que han de fer? Posem de manera desordenada alguns exemples possibles: han explicitat la seva missió i els seus valors?; quina relació tenen amb els seus stakeholders (amb diàleg o sense)?;...
Llegir més »

Aquest és el títol del llibre que hem presentat recentment, i que hem editat gràcies a l'impuls, la constància i la convicció de Maria Prandi. La pregunta no és fútil: poden, realment, les empreses contribuir als ODM? El que posem de relleu al llibre és que, efectivament, poder, poden. Ara bé, volen? I, cas que vulguin, com poden fer-ho? Al llibre, amb una profusió d'exemples, hem volgut subratllar que els ODM són, alhora, una oportunitat i una possibilitat per a les empreses, especialment en el context de la crisi actual. I la diversitat d'exemples i aproximacions recollits mostren que la resposta de les empreses als ODM és plural -tant referent a pràctiques com a discursos- i que, per tant, la qüestió no és si poden contribuir (hi ha una gran diversitat de maneres de fer-ho, algunes molt innovadores) sinó fins a quin punt assumeixen la voluntat i el compromís de fer-ho.

Perquè el debat entorn de la participació del sector privat com a resposta a la realitat de la gana o la pobresa al món sembla que comença a superar l'omnipresent i tediosa discussió de si aquesta qüestió li és pròpia o no. S'ha argumentat, amb raó, que el sector privat no hauria d'envair, en principi, competències i responsabilitats que corresponen als Estats quan es tracta de competències i responsabilitats vinculades a drets humans de caràcter universal, com l'educació o la salut. Altres veus, més crítiques, procedeixen de les pròpies empreses que opinen que aquestes no haurien de tenir cap tipus de responsabilitat respecte a qüestions totalment desvinculades del que consideren la seva principal raó de ser, que és el benefici econòmic.

Tanmateix, sembla cada vegada més clar, en el context de la globalització, que tots els actors (i, per tant, també les empreses) són interpel·lats pels reptes globals a què s'enfronta la humanitat. I això fa que el paper de les empreses sigui considerat cada cop més preponderant en la solució de qüestions que afecten les condicions de vida i,...
Llegir més »

Acabo de tenir la sessió sobre RSE que porto al Senior Executive Program d'ESADE, tant a Madrid com a Barcelona. Ambdues han estat molt interessants -almenys per a mi- perquè sempre és un privilegi poder dialogar durant algunes hores amb persones disposades a reflexionar seriosament sobre els reptes de les empreses al món d'avui.

Si hi ha una cosa que m'ha cridat a l'atenció al llarg de les hores que hem compartit és la constatació reiterada i repetida que sobre l’RSE el que abunda és la confusió, multiplicada pel fet -deien- que hi ha gent que parla d'ella amb gran seguretat, però sense saber què parla; i què dir dels que, simplement, la tergiversen. Crida molt l’atenció que un dels principals diagnòstics sobre la percepció de l'estat actual de l’RSE a Espanya dut a terme per dos grups diferents de persones amb responsabilitats directives es condensi en una paraula: confusió.

En la mesura que aquest estat d'ànim sigui un símptoma rellevant, crec que planteja un interrogant de gran calibre al que podríem denominar el club de l’RSE. És a dir, aquelles persones que han fet de l’RSE el nucli de la seva dedicació quotidiana (directius, professionals -en empreses, fundacions, i organitzacions diverses-, activistes, sindicalistes, periodistes, professors, investigadors, etc.). Quin és aquest interrogant? Cada vegada estic més convençut que la qüestió no es refereix al risc de confondre discurs amb realitat. Aquesta és, certament, una qüestió de gran magnitud, que ocupa amb raó gran part dels debats, perquè se situa en el terreny de la credibilitat: fins a quin punt el que diuen les empreses sobre RSE es correspon amb la realitat? En termes tradicionals, es tractaria de la correspondència entre paraules i fets. I en aquest cas, els debats se centren en com desenvolupar i verificar aquesta correspondència. Prou sabe, que, si a alguna cosa ens hem dedicat en els últims anys, és a parlar de la definició i de la realització de l’RSE.

Però hi ha una altra...
Llegir més »

Vénen temps en els quals la qüestió de les iniciatives polítiques sobre l’RSE tornarà a estar damunt de la taula. Últimament hem parlat molt sobre si la crisi econòmica afectarà o no al desenvolupament de l’RSE. O si, simplement, l'alentirà. Però totes aquestes reflexions han posat el focus exclusivament en l'empresa; tanmateix, implícitament, la pregunta no era sobre l’RSE en general, sinó sobre la iniciativa empresarial referida a l’RSE. I cal començar a considerar que altres actors entraran en escena activament, justament prenent la crisi com a argument principal. Tres símptomes d'això: la recent declaració del board del GRI, la petició al president Obama perquè creï una agència dedicada a l’RSE, o la última nota de la Comissió Europea reiterant que l’RSE segueix essent una prioritat enmig de la crisi econòmica actual. I no em sembla malament, al contrari, el retorn de la política, també en el que pertoca a l’RSE. (Un retorn de la política, per cert, que crec incompatible amb el retorn o el manteniment de certs polítics). Ara bé, el possible retorn al discurs polític en RSE ja no podrà ser un mer calc del que teníem fa un parell d'anys. Perquè la credibilitat d'aquest discurs es vincularà cada vegada més a que, qui vulgui protagonitzar-lo, doni compte també de com se l’aplica a si mateix. Especialment en el que pertoca a dos aspectes crucials.

En primer lloc, no hem d'oblidar que, en graus diferents, a tots els governs europeus que duen a terme polítiques d’RSE -també a Catalunya i a Espanya- està més o menys pendent un diàleg interior entre els diversos ministeris afectats, especialment entre Economia i Treball (i/o Afers Socials), als quals, segons els països, es pot afegir Medi Ambient. Aquesta necessitat és tal que en alguns països els experts parlen directament de l'existència d'una política dual d’RSE, en funció dels ministeris que impulsen la seva agenda. Aparentment, es diria que aquí es dóna una certa analogia amb la gestió de l’RSE en les empreses, l'aproximació de les quals a l’RSE ja queda clarament retratada, simplement, constatant la ubicació, la denominació i les competències que s'assignen dins de l'organigrama de l'empresa al departament responsable de la política d’RSE. Però en el cas dels governs crec que aquesta analogia no és totalment adequada. Perquè la pregunta principal no és on han d'estar assignades la responsabilitats polítiques (encara que és obvi que aquesta no és una qüestió negligible) sinó una de prèvia: si el govern té voluntat i determinació de tenir una visió política pròpia amb relació a l’RSE, i si el desenvolupament d'aquesta política és estrictament del govern, o tan sols del ministeri on està allotjada. I, en darrer terme, si denominen "política" a convertir la reverberació d'alguns espasmes mediàtics en agenda pública. Perquè si alguna cosa necessita avui l’RSE és que sigui percebuda per les empreses com a font de solucions, i no com a font de problemes.

...
Llegir més »

Ja vaig plantejar en una altra ocasió que hi ha una temptació que, quan es parla del desenvolupament de l’RSE en el sector financer, sovint apareix quan es tracta de les caixes d’estalvi: identificar (i confondre) l’RSE amb la seva obra social. Aquesta coartada només seria l’excusa per no plantejar-se en clau d’RSE tot el que fa referència al seu model de gestió i el seu model negoci. Les caixes tenen l’oportunitat de liderar un model de competitivitat responsable i sostenible únicament si superen l’autocomplaença d’identificar "social" exclusivament amb el pressupost de la seva obra social.

Però hi hauria una altra temptació, que queda perfectament reflectida en el comentari que una vegada em va fer un alt directiu d’una caixa d’estalvis: "dirigir una caixa s’ha de fer amb els mateixos criteris amb què es dirigiria qualsevol entitat financera, amb l’afegit que, en aquest cas, hi ha una obra social". Val a dir que l’afirmació podria ser plausible si el que volia posar de relleu és que gestionar una caixa no s’havia d’identificar amb una mena de paternalisme poc eficient i poc rigorós. Però si dic que és també una temptació és perquè té el risc de dissoldre una de les grans raons de ser de les caixes, que és alhora un dels seus trets diferenciadors: el compromís amb el territori on operen. Si, com diu el tòpic, no hi ha text sense context, podriem dir que no hi ha caixa sense territori.

Aquesta darrera frase pot semblar una bajanada i una obvietat… o no. Ens estem començant a avesar al fet que hi pot haver activitat econòmica sense territori, i no diguem activitat financera, que ja hem vist com es pot desenvolupar sense cap preocupació, atenció ni sensibilitat per l’impacte de les seves decisions en els territoris i les persones que els habiten. Una caixa això no ho pot fer sense trair-se a si mateixa. Pot seguir-se anomenant caixa, però deixa de ser-ho. I això vol dir que no es pot pensar el present i el futur de les caixes –de qualsevol caixa- sense...
Llegir més »

Fa temps que una idea em volta pel cap: hauríem de ser capaços de contestar, seriosament i a fons, una pregunta que de vegades em faig. Per què M. L. King va dir tinc un somni i no va dir tinc un pla estratègic a cinc anys?

Aquesta pregunta es va reactivar altre cop mentre escoltava l'excel·lent intervenció de Josu Jon Imaz en el marc de la Càtedra LideratgesS i Gobernança Democrática. La conferència tenia per títol Lideratge polític i lideratge empresarial. En un moment determinat, Imaz va insistir amb gran èmfasi que la gent no necessita només gestió. Necessita també un somni.

Com que la conferència és accessible, aprofito el comentari d'Imaz per tornar a la meva pregunta inicial. I m'arrisco a afirmar que l’RSE en els últims anys ha consistit en il·lusió, gestió i somni. Per aquest ordre. Deixo de banda tot el que l’RSE ha tingut de reactiu, conjuntural, acomodatici o oportunisme. Aquestes orientacions tan sols m'interessen analíticament i descriptiva, però en absolut per si mateixes.

Il·lusió. Crec que l’RSE ha tingut i té en els seus inicis un fort component d'il·lusió. Els crítics i escèptics diran que il·lusió, sí, però en el sentit d'engany, de fantasia que distorsiona la realitat. Doncs no. Il·lusió en el sentit de voler fer les coses millor. En el sentit de voler avançar cap a l'excel·lència. En el sentit de dur a terme iniciatives positives, valuoses i viables. En el sentit que és possible innovar, no anar pels camins de sempre i ser eficient i rendible. En el sentit que no hi ha un únic model d'empresa i, més encara, en el sentit que no hi ha una única manera d'entendre l'èxit empresarial.

Però també -i cada vegada més- gestió. L’RSE no consisteix en què l'empresa, a més de la seva activitat empresarial, faci una miqueta d'ONG; ni consisteix en què ocupi part del terreny que és responsabilitat...
Llegir més »

 



Fa unes quantes setmanes, Pablo Rodrigo (de la Universidad Adolfo Ibáñez) va defensar la seva tesi doctoral a ESADE, sota la direcció de Daniel Arenas. Portava per títol La gestión comprometida con el desarrollo sostenible: un modelo basado en empresas chilenas. La seva aportació és molt interessant, entre altres raons, perquè contribueix de manera significativa a donar resposta a unes quantes preguntes -totes elles molt importants- que tenim entre mans: com poden desenvolupar les empreses un model de gestió que sigui compromès amb el desenvolupament sostenible?; quins paràmetres cal tenir en compte per aconseguir-ho?; es pot afirmar que existeix una seqüència raonable d'etapes per avançar en aquesta direcció?; què aprenen i què desaprenen les empreses al llarg d'aquest procés?

Malgrat ser totes elles molt importants, no és l'evocació d'aquestes preguntes el que m'ha portat a fer-me eco del seu treball. El que avui m'interessa subratllar és la seva referència: és un treball que pensa sobre i a partir de l'experiència d'empreses xilenes. Quan vaig llegir la seva tesi (a part d'aprendre moltes coses) vaig tornar a pensar en la necessitat de continuar treballant perquè Amèrica Llatina tingui una veu pròpia en el desenvolupament de l’RSE. Veu pròpia que ho hauria de ser a partir, almenys, de dos paràmetres: que respongui a la seva realitat política i social (i no es redueixi a haver de definir-se des de la controvèrsia entre els models socials europeu i usamericà); i que respongui a la seva realitat econòmica i empresarial (i no es redueixi a haver de definir-se a partir del que fan en matèria d’RSE les empreses provinents d'altres països).

A Amèrica Llatina ja hi ha una realitat molt rica referent a l’RSE. I una gran diversitat d'iniciatives. Algú pot objectar que desiguals i en procés; però qui digui això, que assenyali també algun lloc al món en el qual l’RSE no estigui en procés i no es concreti en iniciatives desiguals....
Llegir més »

Acabo de realitzar el meu mòdul sobre RSE en el PLD que ESADE i Deusto duem a terme conjuntament a Bilbao. Els participants provenien d'empreses molt diverses, tant en el que pertoca a mida com a sectors. Al llarg de la sessió hi ha hagut moments de diàleg ric i intens, amb aproximacions no sempre coincidents, en els que s'han plantejat qüestions de gran interès.

De vegades penso que és una pena que aquest tipus de sessions no puguin ser observades pels diversos actors que configurem el gremi de l’RSE (professionals, directius, sindicalistes, organitzacions socials, periodistes... i professors i investigadors, és clar). Perquè serveixen per prendre el pols sobre quina visió es té des de la pràctica empresarial de tot el que fa referència a l’RSE, especialment per part de persones sincerament interessades en el tema, i en aprofundir-hi, però que el perceben amb una relativa distància, en la mesura que no forma part, ara com ara, de la seva problemàtica quotidiana de gestió. Entre altres coses perquè el gremi de l’RSE, com tot gremi, sempre té el risc de donar per fet que ja s'ha generalitzat el que només és el tema habitual d'uns quants -centenars?- de persones.

Voldia anotar a cop calent uns quants punts d'entre els molts que van emergir en els diàlegs, perquè com a consideració final m'agradaria subratllar una qüestió que es va plantejar, i que em sembla de gran interès.

A cop calent, doncs:

L’RSE continua avançant en el que pertoca a la seva incorporació a l'agenda de temes sobre els que cal tenir una opinió formada en la gestió empresarial. Però... hi ha molts peròs, entre ells que, en la majoria dels casos, encara és un tema d'opinió, però no de gestió.

L’RSE genera més controvèrsia de la que de vegades volem reconèixer, entre altres coses perquè hi ha bones raons i arguments per sostenir diverses posicions davant d'ella, algunes clarament poc compatibles entre si. Convertir l’RSE en una cosa políticament...
Llegir més »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment