Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Acabem de presentar l'últim estudi que hem dut a terme a l'Institut d'Innovació Social: La RSE en el Gobierno Corporativo de las sociedades del Ibex 35, elaborat per César Arjona. Aquesta investigació aborda una qüestió que considero que serà un dels temes claus del desenvolupament immediat de la RSE: el seu lloc en el govern corporatiu. El possible lector farà bé en atendre al detall la rigorosa aproximació que ha fet César Arjona. Però encara és més important que no perdi de vista el marc de referència en el qual se situa. L'esmentat marc no és cap altre que la pregunta sobre fins a quin punt la RSE està integrada en la manera de procedir quotidiana de les empreses i en les estratègies corporatives, i, consegüentment, quines condicions fan creïble i possible aquesta integració.

Si hagués de sintetitzar la meva lectura del treball de César Arjona, utilitzaria un parell d'expressions que ha popularitzat el nostre sistema educatiu (del qual m'estalvio els qualificatius perquè ja n'ha rebut bastants): la situació actual de la RSE en el govern corporatiu és, simultàniament, progressa adequadament i necessita millorar. Per una part, crida molt l'atenció que Espanya sigui el lloc del món en el qual es realitzen més informes GRI. Emet més informes que el Regne Unit i els Estats Units junts; i més del doble que la suma de tots els països escandinaus. Una cosa semblant donaria un recompte de signants del Global Compact (Espanya té el 12% d'empreses que han signat el Pacte, sobre el total mundial). O les empreses espanyoles ho estan fent molt bé, o ho estan fent molt a la lleugera... o les dues coses alhora. La meva opinió personal és que hi ha empreses espanyoles (des de cotitzades a pimes) que en l'àmbit de la RSE han dut a terme iniciatives excel·lents; així com també n'hi ha algunes que són mestres...

Read More »

Pel meu ofici, he hagut de fer tota mena de seminaris parlant d’RSE. Gairebé sempre surt algú que pregunta pel cost de l’RSE. Jo contesto com bonament puc però, acte seguit, afegeixo: encara espero el dia en què algú em pregunti pel cost de la Irresponsabilitat. Quan aquest dia arribi, la resposta la tindré fàcil: n’hi haurà prou amb anar al YouTube, cercar qualsevol telenotícies d’aquests dies, i ja tindrem els números fets. Però, certament, la resposta és fàcil, massa fàcil. La pregunta difícil és una altra: per què al que avui anomenem irresponsabilitat fa tres anys li déiem èxit empresarial? El que hem de recordar, analitzar i revisar són els paràmetres mentals i els criteris analítics que permetien a bona part de l’opinió pública i –no ens enganyem- a molts experts anomenar èxit empresarial a empreses i directius que avui tothom bescanta.

Pensava aquestes coses dijous passat, quan participava en l’acte de traspàs de la presidència del Foro de Reputación Corporativa, que deixava Abertis i assumia Ferrovial. Perquè li donava voltes a l’idea que el que ara toca és passar de la gestió de la reputació al debat públic sobre què entenem per èxit empresarial. Gestionar la reputació és una necessitat indefugible per a qualsevol empresa. Més encara: ho és per a qualsevol organització. Tot i que sempre he cregut –sincerament- que la paraula no ajuda: personalment, encara no he tret l’aigua clara sobre si plantejar la qüestió usant el terme reputació és usar una paraula de vol gallinaci, és el que un freudià en diria un acte fallit, és una declaració de principis (…que porten a un final previsible) o és una mostra de realisme per part de qui sap el pa que s’hi dóna a les empreses i no vol anar per la vida de bufanúvols. Sigui el que sigui, quan els que es plantegen la gestió de la reputació ho fan seriosament, els preocupa alguna cosa més que dedicar-se a la cirurgia estètica corporativa. Els preocupa treballar en les seves empreses sobre el binomi identitat-percepció, d’una manera necessàriament pragmàtica, per bé que no sempre necessàriament instrumental. Al capdavall, en aquest binomi s’hi juga la construcció de la confiança. I que s’esdevinguin situacions tan lamentables i censurables com la que es va posar de manifest en una contribució en aquest mateix bloc, no desmenteix la pertinença del plantejament reputacional sinó que, per desgràcia, el confirma.

...

Read More »

Sota un títol com aquest el lector pot pensar que em referiré a alguna iniciativa del departament d’estudis o de campanyes d’Intermón. He de reconèixer que, fins avui, a mi m’hagués passat el mateix. Però no em refereixo ni a una cosa, ni a l’altra. Del que vull parlar és de la creació, dins de l’estructura organitzativa d’Intermón, d’un departament que té com una de les seves funcions tot el que fa referència a la gestió de la responsabilitat social de la mateixa Intermón en tant que organització.

Aquesta iniciativa, encara que estigui en una fase inicial i tingui molt camí per recòrrer, crec que exemplifica un punt d’inflexió en el que fa referència a la gestió de la responsabilitat social. Un punt d’inflexió que pot quedar ben il·lustrat per una referència personal. Cap al 1995, quan vaig començar a escriure sobre responsabilitat social de l’empresa, només em vaig atrevir a posar en una nota a peu de plana un comentari dient que potser seria més plausible parlar de RSO que no pas d’RSE, amb l’argument que moltes de les coses que es plantegen en clau de responsabilitat social sembla raonable i recomanable que s’apliquin a tota mena d’organitzacions, i no tan sols a les empreses. Si només ho vaig dir en una nota a peu de plana fou perquè a mi mateix em semblava un plantejament tan atípic, especulatiu i somniatruites, que vaig creure que era millor que quedés insinuat amb la màxima discreció. En canvi, deu anys després, en l’estudi que vàrem fer sobre com es percebien els diversos actors de l’RSE a Espanya, una de les conclusions més evidents era que cada cop més es demanaria a les ONGs que s’apliquessin els mateixos criteris que, en nom de la responsabilitat social, exigien a les...

Read More »

Darrerament, són una constant els comentaris que conclouen que falta lideratge (al país, a les empreses, a les escoles, arreu…). Però sempre m’ha sorprès l’acord que l’afirmació genera, quan molts dels que hi coincideixen ignoren totalment si els seus interlocutors comparteixen la mateixa visió sobre el lideratge. Com poden saber, doncs, si troben a faltar el mateix?

Pensava això fa pocs dies, en la darrera sessió acadèmica de la Càtedra de LideratgeS i Governança Democràtica, en la que Ignacio Martín ens va fer una excel·lent presentació d’alguns aspectes nuclears dels plantejaments de Ronald Heifetz sobre el lideratge. El pensament de Heifetz mereix atenció, discussió i debat, perquè té aspectes molt controvertits. Però, en qualsevol cas, el que no hi ha dubte és que les seves aportacions són rellevants per a poder contestar la pregunta que encapçala aquestes ratlles.

Visualitza la imatge a mida completaIgnacio Martín va cloure la seva intervenció regalant-nos una frase de H. L. Menken, imprescindible per als temps que corren: "per a tot problema difícil hi ha sempre una solució senzilla, ràpida i equivocada". Especialment pertinent per a acompanyar la tesi recollida en el títol d’un dels llibres que ha convertit Heifetz en un referent: lideratge sense respostes fàcils. Perquè sovint quan diem que falta lideratge el que estem demanant és que algú doni alguna resposta, que ens doni una explicació amb sentit i que ens tregui de l’atzucac on ens trobem. Com si el que enyoréssim és alguna personalitat...

Read More »

Si hi ha un costum clàssic quan els diaris fan constar que han nomenat alguna persona per a un càrrec directiu en una empresa, és el de fer constar en quina universitat o escola de negocis han estudiat. Alguns departaments de premsa estan encantats amb aquest costum, perquè així poden sumar "impactes" comunicatius. Ara bé: aquestes darreres setmanes també hem vist molts directius ser notícia en els mitjans de comunicació, en molts casos degut al dubtós honor d’haver contribuït activament a l’enfonsament de l’empresa en la qual treballaven (i per haver cobrat substancioses quantitats per aconseguir-ho, tot sigui dit). Curiosament, però, en aquests casos mai no hem sabut on s’havien format, com si fossin veritables apàtrides intel·lectuals.

Però no pensem només en els alts directius: quan hi ha crisis com aquesta, també és un clàssic la foto dels professionals acomiadats que deixen la seva feina carretejant una caixa de cartró. I què hi porten, en aquesta caixa? No ho sabem, però podem especular que potser una de les coses que probablement hi porten és el seu títol d’MBA. Aquesta especulació no és una bajanada: un destí prioritari dels MBA ha estat la banca d’inversió. Per a més d’una escola de negocis de primer nivell, empreses com les que han fet fallida han estat un destí preferent en els darrers anys. No ens ha d’estranyar, atès que oferien sucosos ingressos als qui passaven formar-ne part, i de passada, això feia que les escoles de negocis pugessin en els rànkings corresponents, atès que una de les coses que més es valora per millorar en la classificació en aquests rànkings és l’increment salarial que obtenen els MBA després d’haver-lo cursat, comparat amb el que guanyaven abans de fer-lo. Arriba un moment que potser no ens hauria de sorprendre tant que, quan esdevenen màsters de l’univers, s’embutxaquin unes remuneracions...

Read More »

Amb David Murillo acabem de publicar un article (Pushing forward SME CSR through a network: an account from the Catalan model), en el que presentem i analitzem una experiència de treball cooperatiu en xarxa que, al llarg de més de dos anys, ha culminat en la creació del que hem anomenat RSCat. 

L’origen i el motor de l’experiència ha estat la voluntat de crear un marc de referència orientat a donar suport a les pimes que vulguin incorporar l’RSE en el seu model de gestió. El que es pretén és fer amable, accessible i viable la gestió de l’RSE entre les pimes. Es tracta, per tant, de fer una aproximació a l’RSE que sigui específica per a les pimes, i no la projecció sobre les pimes dels requeriments, les necessitats i les exigències de les grans empreses. L’RSE no avançarà entre les pimes si el que es pren com a referència són determinades pràctiques de les grans empreses (com és ara l’elaboració de memòries o determinats enfocament de l’acció social). Al contrari: sigui quina sigui la forma que finalment prengui l’RSE entre les pimes, només tindrà sentit si es construeix des de les pimes, amb les pimes i per a les pimes. 

Per això, en aquesta experiencia a la que em refereixo, s’ha enfasitzat des dels inicis que l’RSE no és un estat (o una foto fixa), sinó un procés, i que el que cal és una RSE capaç d’acompanyar processos empresarials. S’ha partit del supòsit que, per bé que el discurs sobre l’RSE sembla relativament recent, la realitat de l’RSE entre les pimes avui no comença de zero, ans al contrari: en molts casos té una llarga història i, per tant, el primer que cal fer és recolzar-se sobre la història i la cultura de cada empresa. I, sobretot, s’ha treballat amb un criteri fonamental: cal un discurs sobre l’RSE en posititu, vinculat a la bona gestió i a les bones pràctiques, i no a partir d’amenaces (com...

Read More »

 



La crisi que estem vivint ha posat de manifest que hi ha molts components de la nostra vida econòmica y de la nostra vida pública que cal revisar radicalment. Hi ha temes que han deixat de ser un repte per als seminaris i les conferències internacionals, i han passat a ser un repte de supervivència. Hem vist l’abisme massa a prop com per a permetre’ns la possibilitat que la propera vegada ja el veiem amb la proximitat que dona la caiguda lliure. Parlo de temes com és ara si ens cal més, menys o –simplement- millor regulació; si el que cal revisar no és la regulació sinó els reguladors i el disseny de les institucions on duen a terme la seva tasca; o si parlar de societat del risc i de dèficits de governança no és parlar només d’ecologia sinó també d’economia i finances, per exemple. Són temes la resolució dels quals és, com més va, una qüestió de pura i nua supervivència. 

Al darrere de tot el que ha passat hi ha hagut, certament, molta irresponsabilitat. Tant anys discutint sobre el cost de l’RSE, i ara ens trobem de cop davant de la constatació del cost de la Irresponsabilitat, amb majúscules. Però seria un greu error conformar-nos amb la consoladora idea que aquesta crisi reforça el valor de l’RSE en la gestió empresarial. Perquè oblidariem que al darrere dels esdeveniments que estem vivint hi ha hagut conductes personals. Conductes que no resisteixen una mínima consideració de caràcter ètic. És veritat que no podem pretendre que, quan ens hem trobat davant la possibilitat d’un autèntic "risc sistèmic", els canvis necessaris hagin de ser exclusivament de caràcter personal, i no de caràcter sistèmic. Però també ens quedariem curts si negligiem els components personals. 

Sant...

Read More »

Sota l’impuls de diverses caixes d’estalvis, s’ha publicat el que han anomenat Libro verde sobre la Responsabilidad Social Corporativa en el sector financiero. La necessitat de la reflexió que s’expressa en el títol és evident, i especialment, si se’m permet dir-ho així, per part de les caixes. Perquè no hi ha dubte que atendre a la dimensió social forma part intrínsecament de la raó de ser i de l’actuació de les caixes. I d’aquí que facin –legítimament- referència constant a l’impacte de la seva obra social, com un tret que les caracteritza des de la seva fundació. Però aquest és també l’origen del gran risc –i, fins i tot, de la possible coartada- de les caixes en el debat contemporani de l’RSE. Risc que consistiria a dir, més o menys, "a nosaltres que no ens mirin quan es demana RSE, perquè la portem de série: mirin, si no, l’obra social des dels nostres orígens". Aquesta seria avui una actitud una mica miop, la reedició postmoderna d’aquella narració bíblica que ens parla de la dona de Lot, que es va convertir en estàtua de sal per mirar enrera, i no endavant.

Si ho volem plantejar en termes filosòfics i no en termes bíblics, podriem revisar, com un exemple paradigmàtic del que estic plantejant, el conegut missatge publicitari que ens parla de l’ànima de la caixa. Missatge que ens retorna al clàssic debat que, des de Plató fins a Descartes, discutia no tant sobre l’existència de l’ànima, sinó, sobretot, sobre quina connexió tenia amb el cos. O si tan sols eren dues realitats enganxades de fet, però sense que hi hagués manera d’entendre quina connexió tenien entre si. Doncs bé, el repte de l’RSE per a les caixes (avui i, sobretot, de cara al futur inmediat) no és tant la pregunta per la seva ànima, sinó la pregunta pel seu cos, i per la connexió entre ambdós. És a dir, la pregunta inicial no és sobre com gasten els diners, sinó sobre com els guanyen i a quina mena d’activitats financeres donen prioritat.

D’aquí que sigui tant interessant l'estudi...

Read More »

Aquest és el títol d’un excel·lent llibre d’Ascensión Belart. Un títol que en si mateix és una invitació. El llibre presenta de manera clara i senzilla un itinerari vital d’autoconeixement, que convida a obrir horitzons i a mirar enllà, i alhora a un major arrelament. Potser hom pot concloure que no sadolla la set que desvetlla, però això, al capdavall, no li ho podem demanar a un llibre: només ens ho podem demanar a nosaltres mateixos, en la mesura que fem el procés –per dir-ho en les paraules de l’autora- "del ego al Sí mismo". Procés polièdric, la diversitat de les cares del qual queda reflectida en l’índex del llibre.

Hom pot pensar que aquestes són qüestions privades, que no han d’afectar la vida de les organitzacions. Si no confonem "privades" amb "personals", jo penso exactament el contrari. Són qüestions personals, però en absolut irrellevants per a les organitzacions.

La meva intuïció és que en les profunditats de la nostra vida organitzativa i social s’està congriant l’ebullició d’una energia que encara no sabem com emergirà ni com es canalitzarà, i a la que encara no parem esment perquè no ha sortit clarament a la superficie. Però ho farà. En les entranyes de les organitzacions hi ha una remor sorda: cada vegada hi ha més persones que no estan disposades a acceptar que el seu desenvolupament professional comporti renunciar a trobar-se amb si mateixes. El fet que sovint hom s’hagi d’adaptar per a sobreviure, sumat al fet que d’aquestes coses encara no sabem massa bé com parlar-ne, fa que li donem menys importancia de la que té. Però ho albirem, per exemple, en tants professionals que en un moment determinat donen un tomb inesperat -i aparentment incomprensible- a la seva carrera professional. De manera potser lenta, però certament indeturable, augmenta el nombre de persones que creuen que la seva vida no ha...

Read More »

Sergio Cortés em pregunta en una altra entrada del bloc com valoro la incidència que pot tenir l’actual crisi econòmica en el desenvolupament de l’RSE. Amb l’actual crisi econòmica passa el mateix que en aquell vell acudit de "l’elefant i el problema català". Avui no hi ha conferència ni taula rodona que no porti l’afegit "…en el context de la crisi econòmica". Ara, l’afegit és especialment pertinent en el que pertoca a la RSE. Perquè, atès que l’esclat retòric de l’RSE ha arribat fins a avui fent surf sobre l’onada del creixement dels darrers anys, sembla legítim preguntar-se què passara ara, amb la planxa sobre la sorra i amb la marea baixa.

Però hi hauria una manera diferent d’abordar la qüestió. Ens la mostra el recent informe de la Comissió Europea sobre competitivitat. En aquest informe hi ha tot un capítol dedicat a analitzar els vincles entre RSE i competitivitat. Ho repeteixo, per si no m’he explicat prou bé: no és un informe sobre RSE amb un capítol que justifica com la RSE ajuda a la competitivitat (que era l’habitual fins ara); sinó un informe sobre competitivitat, on s’integra l’RSE com a factor de competitivitat. És el mateix que ja estan fent algunes empreses: parlen d’RSE quan parlen del seu model de gestió empresarial, que no és el mateix que les empreses que parlen només del seu model de gestió de l’RSE.

En ambdós casos, tant en els discurs de la Comissió com en el de les empreses, la diferència entre els dos enfocaments és crucial, decisiva. És tal vegada la cruïlla que diferencia no tan sols la integració pràctica de l’RSE en les empreses, sinó la mateixa manera d’entendre la RSE com a tal. Prenguem nota, doncs, d’aquest plantejament de la Comissió Europea: no presenta un llibre (del color que sigui) sobre l’RSE, sinó que l’RSE passa a ser un capítol d’un llibre sobre competitivitat. Aquest capítol és molt sucós, i impossible de resumir, però per a començar a contestar la pregunta del Sergio es poden fer alguns subratllats.

...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment