Español (España) Català (Català) English (United States)
  Cerca
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novetats
Minimitza
Novetat editorial: El poliedre del lideratge
 
Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

  Més informació...

Seleccionar bloc
Minimitza
Cercar
Minimitza
Per data
Minimitza
Amics, coneguts i saludats
Minimitza

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creat: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Encara que no n’estic molt segur, fa temps que li dono voltes a un interrogant que pren la forma d’una paradoxa, un xic provocativa. L’RSE només avançarà de debó si no té massa èxit. O, si es vol dir d’una altra manera, si no es generalitza. He arribat a aquesta aparent contradicció després d’haver escoltat molta gent parlant amb confiança i amb franquesa de com s’ho planteja en el seu context empresarial.

Ja he dit altres vegades que l’RSE es mou en tres registres: l’agenda, el propòsit (i l’estratègia) i el projecte compartit. L’agenda inclou tota la diversitat de temàtiques que s’inclouen sota l’etiqueta RSE, el llistat de les quals és impossible de cobrir exhaustivament: memòries, cadena de proveïdos, codis, voluntariat corporatiu, conciliació, acció social, i tots els etc. que calguin. El propòsit (i l’estratègia) es refereixen al procés pel qual l’RSE s’integra en l’estratègia corporativa i contribueix a reformular la raó de ser de l’empresa, la seva contribució i la manera com es replanteja la seva la seva manera de pensar i de fer. El projecte compartit tracta de com l’empresa se situa en un context més ample i concep la seva activitat també com la seva manera de contribuir, des de les seves iniciatives empresarials, a donar resposta als reptes de la societat on actúa.

En la meva opinió no hi hauria d’haver dificultats en que els diversos (o alguns) temes de l’agenda es desenvolupessin cada cop més en totes les seves dimensions (des del mateix plantejament fins la rendició de comptes de cadascun d’ells). Però això té sempre una dimensió parcial: es tracta d’activitats que comencen i acaben en elles mateixes. Ep! i que són molt importants: compte amb menystenir-les. En aquest punt no dubto que hi haurà avenços, ni que sigui pel simple fet que molts dels seus responsables en les empreses són gent competent i compromesa. I, per això mateix, és de suposar que les bones pràctiques aniran en augment. Aquí no es dona la paradoxa a la que em refereixo

...
Llegir més »

Si hi ha un tema recurrent en els debats sobre l’RSE és el de preguntar per la seva rendibilidad. És clar que sense saber en què s’està pensant i en quina idea d’RSE es té al cap, aquesta pregunta és impossible de contestar. No té res a veure, per exemple, si el que pregunta considera que l’RSE parla de com gastes el diners que guanyes o si considera que parla de com guanyes els diners.

Nogensmenys, aquesta pregunta en requereix una de prèvia, perquè si no és totalment tramposa: això li ho demanem només a l’RSE o a tothom? Per què si estem parlant de gestió, se suposa que el preguntador, per una mínima coherència, pregunta sobre la rendabilitat de l’RSE perquè està preguntant sobre la rendibilitat de tot a l’empresa. O sigui que abans –o després- també preguntarà, posem per cas, per la rendabilidad del departament de relacions públiques, els serveis jurídics, l’auditoria, el mateix consell de direcció i/o el conseller delegat (sobre els que ningú acostuma a preguntar si són rendibles, potser perquè són els únics que tenen dret a fer la pregunta o perquè potser millor no saber la resposta). Si ho féssim així tindriem més clar, quan se li demana a l’RSE si és rendible, si de fet se li pregunta si és directament rendible o si contribuieix a la rendibilitat (i com); i sabriem quina idea de rendabilitat té el preguntador i quins criteris de mesura. En qualsevol cas: o juguem tots o estripem la baralla. O preguntem per la rendabilitat de tothom, o per la de ningú.

I encara requereix una altra qüestió prèvia: preguntar-se també pel cost de la irresponsabilitat. És curiós com sempre magnifiquem els costos d’actuar d’acord amb els nostres valors i minimitzem els costos d’actuar en desacord o en contra dels nostres valors. Potser que ens ho fem mirar, oi? Perquè hores d’ara potser podem dir que no sabem bé quina rendibilitat i quins costos genera l’RSE. Ara, sobre els costos empresarials i socials de la irresponsabilitat corporativa, em sembla que no és precisament...
Llegir més »

El 25 de gener de 2005, un despreniment a les obres del túnel de la línia 5 del metro del Carmel va provocar el seu enfonsament i el desallotjament forçós dels habitatges de 1.276 veïns del barri que, després de perdre-ho tot, van haver de suportar una situació d'absoluta provisionalitat vivint en hotels, cases de familiars i pisos pont durant gairebé dos anys.

L'11 de març de 2011, un terratrèmol de 9,0 graus de magnitud va sacsejar el nord-est del Japó i va causar un tsunami que va colpejar la costa del país en menys de mitja hora. Les onades de gairebé 40 metres (uns 16 pisos) van inundar una àrea de més de 500 quilòmetres quadrats, provocant la mort a 20.000 persones, arruïnant la vida i el suport a moltes altres milers i destruint més de 100.000 edificis.

El passat 13 de gener de 2012 el creuer Costa Concordia va encallar davant l'illa italiana de Giglio, i va obrir en el seu casc nombroses vies d'aigua de grans dimensions, el que el va portar a quedar fortament escorat en aigües costeres amb les greus conseqüències fins avui de 15 morts, 29 desapareguts i 4.200 evacuats.

Són tres casos coneguts que poden ser catalogats de catàstrofes. Els tres coincideixen en la dificultat de gestionar una crisi imprevista. En els tres, el bon exercici del lideratge per part dels responsables pot ser considerat com un factor clau per a la millora de la situació i de les vides humanes.

Esmentem aquests exemples després d'haver llegit l'últim informe del Fòrum Econòmic Mundial, Global Risks 2012, que descriu de manera gràfica el conjunt de riscos mundials als quals haurem de fer front i de com els països i les organitzacions poden donar-los resposta d'una manera més eficaç. En el tipus de solucions suggerides és on intervé el lideratge. No qualsevol tipus, sinó un d’especialment vàlid per a situacions de crisi, riscos i amenaces. Els sona la situació?

El desastre del Japó va afectar un gran nombre d'empreses de la zona i molt poques van aconseguir...
Llegir més »

Aquest era el títol d'una cançó de cap als anys 70. M'ha tornat a la memòria -deixo el per què en mans del meu psicoanalista- a propòsit del lúcid article d'Alberto Andreu i José L. Fernández, que ha servit de base per llançar un debat des del bloc de l'Alberto i des de Diario Responsable, al qual ha contribuït Antonio Argandoña amb un comentari al seu bloc. Com titulen amb una claredat admirable, crec que els encapçalaments dels seus textos resumeixen perfectament el nucli de la qüestió: y al final, la acción social desplazó a la RSC (Alberto), hemos descubierto al enemigo… y somos nosotros (Antonio). I, d'altra banda, Antonio Vives porta temps fent-nos somriure amb els termes en qüestió.

Vagi per davant que subscric tot el que diuen. Com se sol dir, esto es lo que hay. I com això és el que hi ha, no és estrany que generi tota mena de consideracions en el que he anomenat el club de la RSE. De fet, tots els membres del club (començant per un servidor) anem repetint amb sincera convicció que els problemes semàntics ens preocupen o interessen poc, i que no s'ha de perdre molt de temps amb el nom de la cosa... cosa que sol ser el pròleg per introduir una nova precisió en la denominació. Perquè, no ens enganyem, les paraules importen. El que fem alguna relació té amb la manera com parlem. Més encara: és veritat que un canvi de pràctiques genera canvis en el llenguatge, però els canvis en el llenguatge també generen canvis en les pràctiques. Al cap ia la fi, els humans som un ésser de paraules. I, per tant, potser també hauríem d'acceptar amb alguna cosa més que amb resignació que, si no hi ha acord lingüístic, alguna relació ha de tenir això amb la falta de consensos o de claredat sobre les pràctiques. Entre altres raons perquè el que està en joc no és la redacció d'un diccionari o d'un glossari de termes, sinó un conflicte d'interessos i una batalla per la legitimitat. Interessos de les diverses empreses i d'altres actors socials, i legitimitat...
Llegir més »

En les seves memòries polítiques, Tony Blair relata el moment en què va ser nomenat primer ministre i com ho va viure. En pujar els graons fins l'estrada, intentant obligar-me a centrar la meva ment i les meves reserves d'energia en les paraules que havia de dir, finalment vaig aconseguir definir l'arrel de la por que havia anat creixent durant tot el dia: jo estava sol. Ja no hi hauria més equip, ni més camarilla amistosa, ni emocions compartides entre un grapat d'íntims. Estarien ells, i estaria jo. En un determinat punt profund, no serien capaços d'entrar en contacte amb la meva vida, ni jo amb la seva. Hi ha una infinitat de declaracions, memòries i biografies de líders que expressen alguna cosa semblant, la sensació de soledat que acompanya la seva trajectòria en l'exercici del poder. Al nostre parer, aquesta solitud només pot ser ben governada i reelaborada si la persona que assumeix un lideratge disposa i conrea bé la seva vida interior.

La vida interior no té res a veure, per cert, amb aquella caracterització que al seu dia es va fer de Leopoldo Calvo Sotelo anomenant-lo "l'esfinx" (personalitat freda i impertèrrita, parca en paraules i somriures), ni tampoc amb aquesta altra amb la qual ja anomenen Mariano Rajoy, "l'enigma" (perfil humà desconegut, basat en l'ambigüitat i l'encobriment, segons The Guardian). I, per descomptat, tampoc té res a veure amb el programa d'Albert Om "El convidat" on el periodista simula que mira pel forat del pany a la casa dels famosos.

Cultivar la vida interior és una altra cosa. Significa treballar bé la connexió i la qualitat en el pensar i en el sentir, en el desitjar, el decidir i l'actuar, en la connexió entre motivacions i propòsit. Recorden el final del poema "Invictus" de W. E. Henley? No importa com d’estret sigui el camí, com de curulla de càstig la sentència. Sóc l'amo del meu destí, sóc el capità de la meva ànima! Una part del propòsit de Nelson Mandela es va anar forjant durant aquella vida interior treballada...
Llegir més »

D’un temps ençà s'està insistint cada vegada més, per activa i per passiva, en què els alumnes han de ser considerats clients. Especialment a la universitat. I més especialment a les escoles de negocis. Té sentit aquesta insistència? Hauríem redefinir les institucions educatives com a empreses proveïdores de serveis educatius?

L'èmfasi en l'enfocament client té la seva raó de ser, indubtablement. No sempre ha quedat clar que els docents tinguin com a prioritat que els alumnes aprenguin. De vegades l'ensenyament ha estat tan centrat en el professor que ha fet oblidar una cosa tan fonamental com que el que importa no és que algú ensenyi, sinó que algú aprengui: de la primera afirmació no sempre se segueix la segona. De vegades s'ha reduït l'estudiant a ser un receptacle de continguts fins al punt que hom ha oblidat que aprendre és quelcom que involucra la persona en la seva totalitat, i no només alguns aspectes cognitius. De la mateixa manera que hom diu -i critica- que hi ha metges que tracten amb malalties i no amb malalts, es podria dir que hi ha docents que tracten amb continguts i no amb persones. Si a això li afegim que no totes les persones tenen el mateix estil d'aprenentatge, sembla obvi que l'exigència d'atendre a la realitat de qui aprèn (o diu que vol aprendre) és irrefutable. I, a més, estem parlant d'adults i, molt sovint, de professionals amb una elevada i sofisticada experiència professional, cosa que fa ja no tan sols inexcusable sinó imprescindible un enfocament que els faci veritablement co-responsables del seu procés d'aprenentatge. Precisament per això és tan important el canvi de registre que suposa concebre que és la institució com a tal la que educa i que, per tant, els pretesos serveis perifèrics a l'activitat explícitament educativa també eduquen i transmeten valors. Una cosa molt diferent, per cert, a creure que és comprensible i acceptable exigir (en nom de l'enfocament clientelar) una relació gairebé servil per part dels serveis de...
Llegir més »

Alguna cosa més que operar en diversos països, és clar. Però fins i tot alguna cosa més que tenir el món en el cap i com a horitzó quan hom parla d’estratègia. Significa també, si se’m permet l’expressió, exercir una funció educativa en els diversos contexts on actua. I no precisament pel simple fet que desenvolupi programes interns de formació. Sinó pel fet que transmet, reforça i difon una determinada cultura d’empresa arreu.

Em ballaven pel cap coses com aquesta mentre participava en el dia del voluntariat d’Abertis. Perquè la gràcia del que allà s’esdevenia era que no es tractava d’un simple acte local en la seva seu central corporativa. Era un acte (una diversitat d’actes) que es desenvolupava simultàniament en els diversos països en els quals Abertis hi té presència.

Aquestes notes no són sobre voluntariat corporatiu, doncs; ni sobre l’ambigua diversitat d’iniciatives que les empreses duen a terme sota aquesta etiqueta. Sinó sobre una cosa que em sembla més important, i que aquesta experiència concreta em suscita i crec que posa de relleu. En els debats sobre l’RSE hom escolta sovint –per tal de liquidar-la, per cert- comentaris del tipus "en temps de crisi el que hem de fer és anar a l’essencial del negoci". Res a dir, si m’aclaren què és l’essencial del negoci. Perquè possiblement l’essencial del negoci és el model d’empresa i, per tant, els valors al voltant dels quals l’empresa vol estructurar les seves pràctiques i estratègies. Per això deia que una empresa té -en un sentit ample, però radical- una funció educativa. Perquè mitjançant les seves maneres de fer i les seves pràctiques organitzatives esdevé una transmissora de valors (i molt sovint també de contravalors, és clar). Una empresa no es defineix només per la seva estructura organitzativa, sinó per les energies que movilitza i pel discurs i el sentit que genera a propòsit del que fa.

Una...
Llegir més »

S. Hessel és un personatge amb una biografia admirable. Però –perdoneu-me l’irreverència- els seus darrers pamflets són perfectament prescindibles. De fet, l’única cosa que té un cert interès són les portades, segons com, per un motiu estrictament sociològic. …i fonamentalment mediàtic. Amb matisos, però. L’indigneu-vos ha tingut molt més impacte que no pas el comprometeu-vos. I, per dir-ho pel broc gros, aniria bé que algun dia ens preguntéssim per què els indignats surten a la tele i els compromesos no.

Quedi clar: en el que diré no hi ha cap judici de valor ni d’intencions envers persones concretes, ans al contrari. Vol ser un debat d’idees i d’anàlisi cultural. Si algú se sent personalment ferit, vol dir que no m’explico bé… i alguna cosa (em) deu passar, quan calen tants prolegòmens. I és que considero que la indignació és fonamentalment un fenòmen reactiu. Fonamentat, però reactiu. Que connecta directament amb el que M. Lacroix va anomenar el culte a l’emoció. A falta de relacions constitutives i constituents, a falta de marcs institucionals i de projectes compartits, el dèficit de vincles socials es canalitza en sobredosis de vincles emocionals. No ens defineix el que pensem, sinó el que sentim, i la fusió emocional sovint substitueix el diàleg. Sabem el que rebutgem, però quan es tracta de fer propostes l’aiguabarreig indiscriminat de desigs, ideals, objectius i exigències es converteix en una macedònia colossal. La indignació mostra sensibilitat envers els que pateixen, atenció als dèficits socials, disponibilitat a mobilitzar-se, rebuig al que es presenta interessadament com a inevitable, és el crit dels qui ja no resignen a viure més en silenci… però també reforça i consolida alguns dels patrons culturals als que es vol oposar.

Els títols dels llibres de Hessel són els fidels retrats d’una època. Amb un petit problema: cadascun retrata una època diferent. No hi ha res més propi del segle XXI que l’indigneu-vos. No hi ha res més propi del segle...
Llegir més »

Si una cosa caracteritza el camí seguit els darrers anys és que com més s'ha anat parlant d’RSE menys s'ha parlat d’ètica empresarial. Des de finals del segle passat al creixement de l’RSE li ha correspost un declivi de l’ètica empresarial.

Cal reconèixer que l'enfocament RSE és molt més proper a la lògica managerial, i probablement això és a l'origen del seu èxit. El seu punt de partida sembla a primera vista molt més concret i objectivable, tant de cara a la gestió empresarial com de cara a debatre casos a l'aula. Es tracta, en definitiva, d'atendre a l'impacte i/o les conseqüències socials i ambientals de les actuacions empresarials. Una pregunta de la qual cap empresa no pot escapolir-se, atès que si alguna cosa fan les empreses és actuar, i si alguna cosa tenen les accions és conseqüències. El punt de partida és tan incontrovertible, que les discussions s'han situat en l'abast i la legitimitat de les exigències de responsabilitat, però no el fet de la responsabilitat com a tal. Davant d'això, l’ètica empresarial sembla respondre inevitablement un enfocament normatiu-deductiu. De fet, es parla simptomàticament d'ètiques "aplicades", el supòsit de les quals sembla ser la preexistència d'un discurs axiològic normatiu previ a la realitat a la que es vol aplicar, i que s'hauria de sotmetre a ell. Una cosa que, al capdavall, fa aparèixer a l'ètica com una cosa aliena i afegida a la dinàmica empresarial. No obstant això, potser ja ha arribat l'hora de preguntar-se què hem perdut amb la pràctica desaparició de qualsevol referència a l'ètica empresarial, i la seva pretesa substitució per termes com RSE, empresa i societat, valors o lideratge. Perque em temo que en aquest fet s'hi juguen qüestions molt més substantives del que estem disposats a reconéixer.

D'altra banda cal acceptar també que l'RSE ha lidiat malament amb la qüestió dels valors, i sempre ha semblat partir del supòsit que la responsabilitat (mitjançant els stakeholders) era una cosa evident per si mateixa, sense atendre excessivament als marcs axiològics, als condicionants sociològics i als propòsits i motivacions que són els que permeten, al cap i a la fi, qualificar una actuació com a exercici de (i)responsabilitat. I, a més, l’RSE ha estat sotmesa a un conflicte inacabable d'interpretacions. Entre altres raons perquè arrossega una imprecisió terminològica, deguda a la diversitat d'usos que la paraula "social" permet cobrir. Cosa que ha comportat que sota l'etiqueta RSE s'hagin proposat sense cap rubor discursos i pràctiques contradictoris entre si. I tard o d'hora es posarà de manifest que la diversitat d'aproximacions requereix la construcció d'un marc de referència que permeti, si no dirimir, si més no raonar sobre elles. Entre altres raons perquè l’RSE no és un discurs autosuficient, que es pugui sostenir sobre si mateix. L’RSE porta com a marca de fàbrica un dèficit de clarificació axiològica, i la seva gran aportació (posar el focus en la realitat organitzativa considerada en si mateixa, i no de manera subordinada a un discurs ideològic o la moral personal) algun dia haurà de connectar amb la seva major limitació (l'absència d'un model antropològic i d'un model de societat sobre els quals recolzar-se i articular-se).

...
Llegir més »

Amb la mort de V. Havel tots ens hem quedat més sols, i el món ha esdevingut un lloc una mica més inhòspid. Fa més fred, i hem de tornar a buscar escalf en l’únic recer que ens humanitza: la paraula.

Havel fou un home de paraula, en tots els sentits de l’expressió. En una època i uns temps ens els quals la paraula no era retòrica buida, xerrameca per anar passant l’estona. Una època i uns temps on es podia raonar i enraonar perquè encara no haviem estat empresonats per cotilles com els 140 caracters o els talls de 20 segons.

Ens ha tocat de viure temps accelerats. I l’acceleració vital és la comadrona de l’oblit. Tot va massa depressa, i hem après a viure en una atenció distreta, arrossegada pel neguit d’haver d’estar al cas de mil coses alhora, i de cap en concret. El futur sembla que es jugui sempre en les pròximes 24 hores, més enllà de les quals tot és un forat negre, ignot. I, lentament, ens anem conformant amb el que ens ha tocat de viure, resignats sota l’estúpida creença que val més no parlar-ne massa, perquè tot podria ser pitjor. Vivim entretinguts, i per això mateix desarrelats, tot fullejant tal vegada algun llibre d’autoajuda, paraula glacial que no reflecteix altra cosa que la constatació que ens endinsem en uns temps on ningú no pot esperar més ajuda que la que es pot proporcionar a si mateix. L’autoajuda, al capdevall, no és més que el certificat de defunció de la paraula.

Havel fou un home de paraula. Pura redundància, per cert, perquè els humans només ho som en la mesura que esdevenim éssers de paraula. Per això, com a inútil recerca de consol davant la seva mort i com a homenatge a la seva vida podem recuperar, per exemple, el seu discurs d’Any Nou del 1990, poc després de ser escollit president del seu país. Allà ens digué a tots –i no tan sols als seus conciutadans: "Ensenyem-nos a nosaltres mateixos i als altres que la política ha ser l’expressió d’un desig de contribuir a la felicitat de la comunitat més que no pas una necessitat...
Llegir més »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment