Español (España) Català (Català) English (United States)
  Search
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
News
Minimize
New: Handbook of Business Ethics
 Chapter  6: Organizational Ethics
  More info...

Select blog
Minimize
Cercar
Minimize
Per data
Minimize
Friends
Minimize

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Author: Josep M. Lozano Created: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Arran d'una entrada recent he rebut alguns comentaris en referència al paper de les metàfores en les organitzacions. Efectivament: que siguin rellevants no significa que habitualment se'ls pari molta atenció. Morgan ho va fer a Imatges de l'organització. Però el més habitual és que -aparentment- es prefereixi treballar sobre idees i conceptes, i poc sobre metàfores. Metàfores mitjançant les quals descrivim, valorem, justifiquem, prenem decisions. Qualsevol de nosaltres, pel seu compte, pot fer el seu propi llistat: la mà invisible, l'ADN de les empreses, les xarxes socials, les taifes i/o les tribus de l’organització, els trens que s'escapen, el vaixell en el qual hi estem tots, etc.; i, si es tracta de persones: taurons, escaladors, cacics, pilots, etc. En determinats moments, em sembla que en algunes organitzacions seria molt millor que s'exploressin les metàfores i imatges dominants en les quals estan instal·lades abans de discutir sobre conceptes, idees o planificacions. Entre altres coses perquè les metàfores i les imatges expressen molt sovint creences fonamentals. Creences que són les que configuren, orienten i justifiquen pràctiques quotidianes.

Per això sempre he cregut que l'autèntic repte en l'ètica empresarial no és la gestió per (amb, des de, i totes les preposicions que es vulguin) valors, sinó l'elaboració compartida de creences. Entre altres coses perquè molt sovint la fecunditat d'una creença assumida és infinitament superior a la frigidesa dels valors formulats i repetits (i repartits). I, probablement, si no arribem a elaborar les creences tindrà un impacte molt relatiu treballar amb valors, polítiques o pràctiques, per important que això sigui (que ho és)... per bé que és veritat que treballar sobre metàfores, explorar-les i elaborar-les requereix més temps que redactar una declaració de valors corporatius.

La gestió per valors també pot ser (encara que no sempre ho és) la manipulació per valors, sobretot quan de vegades es pretén...

Read More »

 



Una periodista em planteja una qüestió molt interessant: les frases fetes -literalment: els tòpics- en RSE. Qui no ha sentit una i mil vegades expressions com les que em proposa com a exemples: "l’RSE està a l'ADN de la companyia", "l’RSE no és una moda: ha vingut per quedar-se", "l'empresa ha de tornar a la societat part del que obté d'ella ". Són tres exemples excel·lents, paradigmàtics. Perquè reflecteixen perfectament tres gammes del llenguatge de l’RSE. Les tres frases fetes són una mostra preeminent del llenguatge convencional de l’RSE. I són excel·lents perquè reflecteixen tres registres diferents d'aquest llenguatge, que convé distingir, i comentar per separat: metàfores (ADN); suposades descripcions (si l’RSE es queda o no); proposicions normatives (l'empresa ha ...). Som-hi, doncs.

En primer lloc, metàfores. Confesso que la de l'ADN és una de les meves preferides. M'encanta l'èmfasi engolat amb el que sol pronunciar-se. De la mateixa manera que les estacions d'esquí disposen de canons de neu, les declaracions corporatives disposen de canons de fum, que fan servir amb profusió. A vegades fins i tot superen en Ferran Adrià, i aconsegueixen que el fum cualli i quedi imprès sobre paper. No obstant això, anem amb compte. La metàfores són inevitables. Els humans pensem i ens movem gràcies a les metàfores i a través de les metàfores. En economia hom va començar amb la mà invisible i ja no hi ha hagut aturador. Molt sovint les metàfores són més potents que les idees. La pregunta és què expressen les metàfores, i amb quina pràctica es corresponen. La de l'ADN, per exemple, és una manera emfàtica de voler dir que alguna cosa està molt arrelada a l'empresa (és un cas més de la tendència en el llenguatge empresarial a enlairar-se fora mida, com passa, per exemple, quan no sembla suficient dir que alguna cosa és molt important, i hom diu que és estratègica). Però hauríem de començar a ser més exigents, i insistir en que el significat de la metàfora...

Read More »

Quanta gent passada la cinquantena desitjaria avui, si fos possible, la jubilació anticipada? Quanta gent viu amb el neguit de pensar "així no vull continuar treballant, però ara no puc canviar"? Quanta gent es pregunta si valen la pena tots els esforços que està fent i que ningú no li valora ni agraeix, sou a part? Cada cop més, quan la gent reflexiona sobre la seva situació i els seus reptes professionals, emergeixen qüestions de caràcter eminentment personal. Hom pot pensar que aquesta mena de qüestions són privades, i que no han d’afectar la vida pública i professional, que no tenen res a veure amb el desenvolupament de les organitzacions. Si no confonem "privades" amb "personals", nosaltres pensem exactament el contrari. Són qüestions personals, però en absolut irrellevants per a les organitzacions, la societat i el món.

La nostra intuïció és que en les profunditats de la nostra vida organitzativa i social s’està congriant l’ebullició d’una energia que encara no sabem com emergirà ni com es canalitzarà, i a la que encara no parem esment perquè no ha sortit clarament a la superfície. Però ho farà. En les entranyes de les empreses i les organitzacions hi ha una remor sorda: cada vegada hi ha més persones que no estan disposades a acceptar que el seu desenvolupament professional comporti renunciar a viure amb una mínima sintonia amb allò que considera realment important i valuós. El fet que sovint hom s’hagi d’adaptar per a sobreviure, sumat al fet que d’aquestes coses encara no sabem massa bé com parlar-ne, fa que li donem menys importància de la que té. Però ho albirem, per exemple, en tants professionals que en un moment determinat de la seva vida donen un tomb inesperat a la seva carrera. De manera potser lenta, però certament indeturable, augmenta el nombre de persones que consideren que la seva vida no ha d’estar condemnada a l’esquizofrènia de creure que viure amb una mínima autenticitat sigui incompatible amb la seva vida professional, o s’hagi de dur a terme com si fos una activitat clandestina o del seu temps lliure. La vida professional sovint és viscuda com donar voltes a la sínia sense trobar-hi sentit o com una carrera frenètica –i sovint despietada- per assolir el cim… però no hi ha res pitjor que escalar fins a un punt ben elevat i descobrir que hom s’ha equivocat de muntanya, o que no ha perdut el camí però s’ha perdut a si mateix tot fent el camí.

...

Read More »

Una vegada vaig organitzar un seminari que només tenia una norma: estava prohibit usar la paraula globalització. Per què? Doncs perquè val la pena preguntar-se, sempre que algú la fa sevir, si està dient alguna cosa intel·ligible. La paraula globalització, quan escric aquestes ratlles, reporta al Google 1.380.000 resultats en català, 18.200.000 en castellà, i 41.100.000 en anglès. 17.318 resultats a Amazon. 26.842 a la Web of Knowledge. I així podriem seguir. Estem segurs que sabem de què parlem, quan parlem de globalització? I, sobretot, estem segurs que tots parlem del mateix? Tots –qui parla i la seva audiència- es queden molt tranquils quan algú atribueix qualsevol cosa a la globalització, si bé ningú es pregunta si, en usar el mot i en escoltar-lo, tothom està pensant en el mateix. Globalització pot ser un bon exemple del que Weick va presentar com un significat pur, sense subjecte. Diuen i aclaren alguna cosa totes les frases que ens insisteixen que la globalització fa o deixa de fer? I quan es tracta d’explicacions? Guanyem en coneixement quan diem que aquest esdeveniment o aquell procés venen causats per la globalització? I no diguem quan es parla de culpes i responsabilitats. Tothom es queda ben descansat quan diu que tal cosa és culpa de la globalització. Feina feta no fa destorb, i ja podem anar a fer el vermut, a confegir la pancarta o a redactar el pamflet, segons gustos i preferències. Ara, ni Maigret, ni Hercules Poirot, ni tota la novel·la negra en pes podrien resoldre aquest enigma d’una culpabilitat sense culpable.

No estic defensant la supressió del mot, és clar. Simplement –com en aquell seminari- poso en consideració la necessitat de verificar d’alguna manera si, a més de proferir sons, hom està dient alguna cosa. Sartre ens va avisar que l’infern era l’altre. I sartrians de tota mena han xalat de valent repetint la frase fins que, lentament, l’onada sartriana es va anar esmorteïnt. Probablement Sartre mai no va tenir ocasió de conèixer l’afirmació que tant han repetit Humberto Maturana i els seus seguidors: no veiem les coses com són; veiem les coses com som. Potser els hauria ajudat a aclarir-se un pèl, a tots plegats. Sigui com vulgui, si alguna cosa sovinteja, és la tendència a dir que la globalització són els altres. Em sembla que encara no he sentit ningú parlar de qualsevulla cosa "causada" per la globalització en primera persona (del singular o del plural).

...

Read More »

Com cada mes d’agost, aquest bloc tanca la paradeta. No són temps fàcils: el present és curull d’inquietuds i, en alguns casos, de patiment. I el futur immediat s’albira ple d’interrogants. Ja ens va avisar Shakespeare: "és el flagell dels temps, que els folls guiïn els cecs". Probablement, a tots se’ns exigirà –siguem on siguem- estar a l’alçada dels temps a venir i dels seus reptes, i servar amb dignitat una mínima qualitat humana. Aquest àmbit de relativa aturada que és, en les meves latituds, l’agost pot ser una bona oportunitat per connectar a fons amb tot el que pot sostenir la nostra endurança i el nostre compromís. Aquí ens retrobarem. Gràcies a totes les persones que s’han apropat a aquest racó virtual en algun moment, i especialment a les 684 que hi estan subscrites per diversos canals; y también als diversos webs que, per la seva banda, el reprodueixen.

Per acomiadar-me, atès que l’estiu ens ofereix múltiples oportunitats d’assaborir la nit, us deixo amb les paraules que Màrius Torres ens adreçà en el seu nom, infinitament per sobre de qualsevol cosa que pogués dir jo... Bon estiu, i fins setembre.

PARAULES DE LA NIT

Home, sigues prudent. Amb la teva mesura, ni et pots mesurar tu, ni estrènyer l'Univers. Fusta en la meva mar, ombra en el meu esmerç, limita't a la llei de la teva natura.

Alça, si et plau, els ulls en la tenebra, vers els estels que clivellen la meva carn obscura. Compara't al seu brill, i pensa, criatura, què val una ideal, una llàgrima, un vers.

Mes no et torbi l'esclat de la meva grandesa. Cada flor té un perfum, i cada ànima pesa en el fons del meu cor on l'etern és present.

Que la meva amplitud et doni confiança en el braç que ens sosté, en la roda que avança i en el Sol que veuries si jo fos transparent.

...

Read More »

 



Voldríem suggerir tres aproximacions diferents i complementàries a la manera d’entendre el lideratge i el seu aprenentatge. La primera i més acadèmica és la que es fa des de la teoria; la segona es fa des de l’acció, i la tercera es fa des de la persona. Podem parlar d’un procés descriptiu-cognitiu, que explica en què consisteix el lideratge, quines teories hi ha i què aporten al tema les diverses disciplines que l’estudien. Hi ha també un procés generatiu, on planifiquem i executem exercicis i situacions desafiants de lideratge i mirem què fem i com ho fem quan liderem. I, per últim, hi ha un procés reflexiu adreçat a la persona, que ens interpel·la sobre per què ho fem i quin sentit donem a les nostres actuacions. Des del primer s’observa i estudia la realitat del lideratge. Des del segon s’actua sobre la realitat i s’aprèn des de la pràctica. Des del tercer es contempla l’acció, el jo i la realitat, s’elaboren els propòsits que ens guien, els valors que ens orienten i les nostres fonts d’energia vital.

Amb la primera aproximació (la del coneixement) treballem idees, conceptes, observacions, interpretacions i teories sobre el lideratge. Des de la segona (la de l’acció), aprenem mètodes i tècniques des de l’experimentació i l’actuació en incidents crítics, en desafiaments i reptes organitzatius i en el treball amb equips que posen en joc aspectes del lideratge. Per últim, des de la tercera (la de la persona), intentem aprofundir en el creixement com a persones, en qualitat humana, treballant els nostres propòsits i els sentits últims que guiaran les nostres accions. Amb el benentès que el talent personal també redundarà en la millora del nostre talent professional.

De vegades, s’han fet servir diverses metàfores per referir-se a aquestes tres vies d’aprenentatge i desenvolupament. Al conèixer se l’ha anomenat "mirar des del balcó", "observar des de les grades", fins i tot "anar a l’escola". A la via de l’acció s’hi refereixen expressions...

Read More »

…cantava La Trinca fa uns quants anys. Tot torna, i cap a pitjor. Ara s’ha posat de moda comparar contínuament –ni que sigui com a possibilitat o com a risc- la situació de Grècia i la de Catalunya. Greu, gravíssim error, perquè no hi tenim res a veure, perquè només falta que nosaltres reforcem la campanya antiautonòmica que recolza sobre aquest fil argumental… i perquè nosaltres ja som perfectament capaços d’estimbar-nos solets pel nostre compte sense necessitat de copiar ningú. Però, sobretot, perquè dilueix l’anàlisi –i les solucions- de la situació que patim apel·lant a generalitats sobre "el sistema", "la crisi" i "els mercats". I així fem passar bou per bèstia grossa, i oblidem que la nostra situació no s’explica només per la crisi sistèmica (que també, com és obvi), sinó per decisions polítiques i econòmiques que són específiques de Catalunya. La crisi pot ser sistèmica, però no hi han entrat ni l’estant manegant de la mateixa manera Alemanya, Dinamarca, Grècia, Brasil… o Catalunya.

Fa exactament dos anys vàrem escriure un article que portava per títol "El coratge de dir la veritat". El seu fil argumental era explicar que ens sorprenia la quantitat de gent de tots els àmbits que en privat ens deia alguna cosa sobre la situació econòmica i política del país i després afegia: "però comprendreu que això no ho puc dir en públic, perquè em deixarien verd". No ens vàrem atrevir a dir –a dir-nos- col·lectivament la veritat, i ara la veritat ens ha petat als nassos. Molta gent es va dir els uns als altres: "jo no sóc tonto", i hom va viure com a nous rics, però algun dia havia d’acabar l’encanteri i havíem de descobrir que no ho érem i que res no és gratis

En el nostre país estem vivint dinàmiques on se superposen estrats molt diferents. Hi ha gent, surti al carrer o no, que pateix, i molt; que es troba en situació d’exclusió; que veu el seu futur amenaçat o, directament, fos, inexistent. Una societat que no atèn ni escolta aquest dolor, ni li dóna resposta...

Read More »

De vegades em pregunto si el que explica la inquietud i el neguit en què vivim, sobretot pel que fa a projectar el futur, no és altra cosa que la mostra de la nostra enorme, infinita, inesgotable capacitat d'oblit. Ho pensava quan reprenia el que la UNESCO anomenava els quatre pilars de l'educació en el seu informe Learning: The Treasure Within, i que no són altres que aprendre a conèixer, a fer, a conviure i a ser. Qui se'n recorda avui d'aquest marc de referència?

Com a proposta i projecte educatius no estan malament, certament. I avui que tots parlem i repetim que l'aprenentatge no es redueix a l'escolarització, que és tan important desenvolupar la capacitat de convertir qualsevol situació en una oportunitat d'aprenentatge i, sobretot, que aprendre és el gran repte de les nostres societats i organitzacions, ens queda sempre la pregunta pendent: aprendre què? No estaria malament que sempre que escoltéssim la gran apologia de l'aprendre (o del learning, que queda més fi) preguntéssim a aquests apologetes: aprendre, sí, però què?

A conèixer, fer, conviure, ser. Potser no soni a molt original. Però, com en tantes coses de la vida, aquí el que està en joc no és l'originalitat, sinó la veritat. I si tots anem repetint, amb més o menys convicció, que un dels nostres reptes principals és aprendre a aprendre (i desaprendre), també és bo que alguna vegada ens preguntem què.

Fins i tot podria ser que estiguéssim d'acord amb la importància que cal atorgar als quatre pilars. Però em temo que serà un acord fictici, perquè solem llegir aquest tipus de propostes sota la lògica de l'especialista. Els quatre pilars són molt importants, ho són tant... que el millor és que les institucions i els diversos àmbits d'aprenentatge s'especialitzin en cada un d'ells. I així tenim intensificacions en el conèixer, en el fer, potser en el conviure ... i començo a dubtar que en l'ésser.

Tal vegada hauríem partir de l'assumpció que aprendre i viure són sinònims....

Read More »

El debat sobre la situació que vivim ens demanarà abordar públicament diversos debats, sense pors. Entre ells seran especialment rellevants els que donin resposta a la necessitat de revisar algunes de les nostres assumpcions, especialment aquelles que no considerem com a tals assumpcions, sinó veritats o realitats evidents per si mateixes.

Marjorie Kelly ha mostrat com es pot avançar en aquest procés en el seu llibre The Divine Right of Capital. Kelly va ser una de les impulsores, des dels seus orígens, del moviment de l’RSE. Ara, com tants d’altres que van emprendre aquest camí, ha arribat a la consciència dels seus límits, límits si més no en els termes dominants en els que està plantejat. Ho diu ben clarament: Fourteen years ago, I cofounded the publication Business Ethics to support this rise in corporate social responsibility, believing that voluntary change by progressive businesspeople would transform capitalism. I no longer believe that. Cada vegada em trobo amb més gent que subscriuria aquesta afirmació, simplement substituïnt la fundació d’aquesta publicació per part de Kelly per la seva pròpia iniciativa corresponent.

No fa gaire vaig plantejar aquí mateix que convidria tenir clara la diferència (tant conceptual com pràctica) entre les empreses que, deia jo, es defineixen pel principi de què en puc treure, i les que es defineixen pel principi quina contribució faig. Amb RSE o sense, aquestes dues menes d’empresa responen a lògiques ben diferents, i comença a ser hora de no parlar de metodologies i polítiques d’RSE en general, com si aquesta diferència no existís i fos indiferent aplicar-ho a unes o altres. Però en el llenguatge de Kelly això mateix és més cru. Parla de les empreses que són extractives i les que no. Però no es refereix a les mineres o les petroleres. Parla de les empreses extractives de capital. De les que, amb el discurs que sigui i les maneres de fer que siguin, tenen com a primer i real objectiu de la seva activitat...

Read More »

Per una série de circumstàncies que no venen al cas, he tingut ocasió les darreres setmanes de parlar molt a fons amb professors i responsables de perfils molt diferents de diverses escoles de negocis nordamericanes. Em ballen pel cap molt diverses sensacions i idees, algunes d’elles, com no podia ser d’altra manera, contradictòries entre si. Com resumir-ho, tot plegat? O molt m’equivoco, o venen canvis, i a més hi ha ganes de canvis. Ara, com seran aquests canvis? Ningú no es veu en cor d’anticipar-ho. I no n’he vist cap que s’estigui congriant, més aviat he constatat algunes qüestions que segur que formaran part dels canvis, quan es produeixin. I compte, sempre tenim l’inèrcia de llegir la paraula "canvi" en positiu, a favor del que nosaltres ens agradaria, segons les pròpies opcions o gustos. Que venen canvis no exclou que vagin en direccions més que sospitoses o discutibles. Però, en qualsevol cas, aquests canvis, que posaran en joc moltes variables, crec que hauran d’afrontar alguns dels temes que vull apuntar. I tots ells giren al voltant de la pregunta que em faig en l’encapçalament d’aquesta entrada: la business education els darrers anys no ha caigut en el parany de ser més business que no pas education?

Ho plantejo amb una dicotomia, i ja se sap que les dicotomies tenen l’avantatge de ser clares i l’inconvenient de ser simplificadores. Per una banda, hi ha l’agenda dels que manen i tenen responsabilitats a les escoles de negocis, que estan molt collats (molt!) per les pressions del mercat, les regles del joc de la indústria i l’encalç de la competència. Poca broma amb tot això: hi ha un entorn extremadament competitiu que, com a mínim, demana que no es facin plantejaments amb suposades pretensions alternatives que caiguin en la ingenuïtat d’afirmar-se com si aquest entorn no existís. Ara, hi ha responsables de les escoles de negocis –i no són pocs- que ja els està bé que les coses siguin així, i utilitzen la realitat d’aquest entorn no tan sols per justificar-se,...

Read More »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment