Español (España) Català (Català) English (United States)
  Buscar
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novedades
Minimizar
Novedad editorial: El poliedro del liderazgo
 
 



Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

 

Seleccionar blog
Minimizar
Cercar
Minimizar
Per data
Minimizar
Amigos, conocidos y saludados
Minimizar

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creado: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Per una série de circumstàncies que no venen al cas, he tingut ocasió les darreres setmanes de parlar molt a fons amb professors i responsables de perfils molt diferents de diverses escoles de negocis nordamericanes. Em ballen pel cap molt diverses sensacions i idees, algunes d’elles, com no podia ser d’altra manera, contradictòries entre si. Com resumir-ho, tot plegat? O molt m’equivoco, o venen canvis, i a més hi ha ganes de canvis. Ara, com seran aquests canvis? Ningú no es veu en cor d’anticipar-ho. I no n’he vist cap que s’estigui congriant, més aviat he constatat algunes qüestions que segur que formaran part dels canvis, quan es produeixin. I compte, sempre tenim l’inèrcia de llegir la paraula "canvi" en positiu, a favor del que nosaltres ens agradaria, segons les pròpies opcions o gustos. Que venen canvis no exclou que vagin en direccions més que sospitoses o discutibles. Però, en qualsevol cas, aquests canvis, que posaran en joc moltes variables, crec que hauran d’afrontar alguns dels temes que vull apuntar. I tots ells giren al voltant de la pregunta que em faig en l’encapçalament d’aquesta entrada: la business education els darrers anys no ha caigut en el parany de ser més business que no pas education?

Ho plantejo amb una dicotomia, i ja se sap que les dicotomies tenen l’avantatge de ser clares i l’inconvenient de ser simplificadores. Per una banda, hi ha l’agenda dels que manen i tenen responsabilitats a les escoles de negocis, que estan molt collats (molt!) per les pressions del mercat, les regles del joc de la indústria i l’encalç de la competència. Poca broma amb tot això: hi ha un entorn extremadament competitiu que, com a mínim, demana que no es facin plantejaments amb suposades pretensions alternatives que caiguin en la ingenuïtat d’afirmar-se com si aquest entorn no existís. Ara, hi ha responsables de les escoles de negocis –i no són pocs- que ja els està bé que les coses siguin així, i utilitzen la realitat d’aquest entorn no tan sols per justificar-se,...
Leer más »

Sabem prou bé que la inversió socialment responsable (ISR) no acaba de tirar endavant a Espanya, a diferència d’altres països. A l’Institut d’Innovació Social ho hem documentat any rere any. En d’altres països les coses han anat millor i, si més no, han configurat un cert espai. També en l’opinió pública: hem vist reiteradament com a les juntes d’accionistes s’han plantejat qüestions de gestió social i ambiental, i que hi ha hagut fons (especialment institucionals) que han desinvertit en empreses, i fins i tot en països, a causa de pràctiques que des d’aquests fons es consideraven inacceptables.

El que sí que s’ha consolidat és la percepció que la ISR ofereix una rendabilitat que resisteix perfectament –i amb bona nota- la comparació amb la inversió que no té en compte criteris socials i de sostenibilitat. Sobre això ha calgut insistir especialment a Espanya perquè el lamentable (i comparativament excepcional) invent dels fons solidaris va contribuir des de l’origen a la percepció que la ISR oferia menys rendabilidad, precisament, a causa de les contribucions socials que feia. Encara que s’expliqués per davant i per darrera que els fons solidaris no ho eren a causa d’aquesta contribució, perquè no es feia en detriment de la rendabilitat sinó que solia sortir de les comissions de gestió, això no resultava obvi i demanava massa explicacions. Des del primer moment he considerat que l’existència de fons solidaris no aportava res a la ISR (i no sé si aporta tant a les ONG beneficiàries), a part de confusió en el missatge. Però en fi, sobre això hi ha molt a dir, les opinions són diverses, i no trobo arguments concloents per a cap d’elles, incloses les meves.

Però sí que, en canvi, em sembla que tot plegat ha portat la ISR en una direcció que, en la meva opinió convindria revisar. La ISR ha buscat legitimar-se insistint en la seva rendabilitat entre altres raons, com ja he dit, perquè havia de fer-se un lloc en el món dels fons d’inversió, i perque estava...
Leer más »

 



Preocupats per la tan esbombada manca d'ètica en el món de l'empresa, fa uns quants anys un grup d'investigadors canadencs va dur a terme una investigació entre directius del seu país per verificar si era cert que no els preocupava en absolut. Però van adoptar una perspectiva peculiar: en lloc de fer una enquesta o de proposar la seva adhesió o rebuig a una determinada llista de valors, es van limitar a analitzar com i quan aquests directius utilitzaven el llenguatge moral en la seva pràctica quotidiana. Sorpresa: en contra del tòpic, es referien sovint a l'ètica i els valors. Atenent a les seves converses, semblava una preocupació força rellevant. Els investigadors van analitzar també què feien aquests directius quan parlaven d'ètica i de valors. Amb diversos percentatges, van catalogar uns quants usos: expressar frustració a causa de com anaven les coses a l'empresa, acusar els altres de manca d'ètica, remetre's a principis generals com a resposta davant d'un problema concret, lloar determinades accions conegudes, justificar actuacions una vegada ja realitzades, apel·lar retòricament a valors com a introducció o cloenda de determinats discursos, etc. Però només en un 9 per cent dels casos, parlar d'ètica i de valors afectava les situacions i decisions de qui parlava. Només en aquests casos parlar d'ètica i de valors era un factor rellevant i diferenciador per a identificar problemes, considerar alternatives, calibrar conseqüències i definir compromisos i responsabilitats. En definitiva, un discurs directament vinculat a la manera d'actuar i de decidir de qui l’utilitzava. No sé si Canadà ens queda molt lluny. En qualsevol cas, potser el que ens resulti més familiar d'aquest estudi, més enllà de les distàncies geogràfiques, és aquesta constatació que només en un cas de cada deu el discurs moral està directament vinculat amb la presa de decisions de qui l'usa. Perquè, ara per ara, reconeguem-ho, el més insòlit no és parlar de moral i de valors,...
Leer más »

El passat 2 de desembre, La Vanguardia informava d'un conflicte a la Facultat d'Economia de la UB per una capella dedicada al culte catòlic. Ignorem com ha seguit el conflicte, però creiem que va més enllà de l'anècdota. Cal dir, per començar, que si l'Església catòlica disposa, com diu la notícia, d'"un espai exclusiu i privat" a la Universitat, resulta inconcebible que, en els temps que corren, no hagi renunciat per iniciativa pròpia a aquesta exclusivitat. És una paradoxa que en molts col·legis religiosos les capelles s'hagin reconvertit en sales d'actes, sales polivalents o, simplement, desaparegut i, en canvi, a la universitat gaudeixi d'un espai exclusiu i privat. Però això vol dir que ha de desaparèixer la capella? No necessàriament. És possible concebre-la com un espai obert, de caràcter ecumènic, per bé que això aquí encara ens soni a xinès o a subtileses excessives. Passejant pels campus de les universitats nord-americanes (tant d'adscripció catòlica com sense adscripció religiosa) es poden trobar en un passadís, successivament, els diferents despatxos d'atenció als estudiants segons creences religioses, i els anuncis dels diversos cultes. Però, tot i ser important, el problema no es redueix a aquesta qüestió. La pregunta és si és possible una defensa laica de la capella, és a dir, justificar la seva existència -més enllà de qualsevol tipus de exclusivitats- en nom de valors laics.

Per dir-ho a la manera d'Ortega, aquest conflicte connecta directament amb la pregunta per la missió de la universitat. En la mesura que se la consideri -encara!- una institució educativa, sembla que la universitat hauria d'ajudar a construir experiències integradores (que incloguin el què, -els coneixements- el com, -les habilitats- i els per què -valors i sentit). I a articular la capacitació professional i la difusió del coneixement amb el desenvolupament d'una certa qualitat humana i de la capacitat per a la indagació i l'exploració intel·lectual i vital. Se suposa...
Leer más »

Sembla que ens cau a sobre una nova onada d'enquestes sobre l’RSE. Consultores, universitats, ONG, premsa, sindicats, empreses públiques ... tothom n’exhibeix alguna. Però no es creguin que els seus responsables són grups antiglobalització o activistes, en molts casos els realitzen organitzacions importants dins del món dels negocis com McKinsey, IBM o PricewaterhouseCoopers. Les enquestes concorden en dues coses: (1) l’RSE és un tema central en l'agenda corporativa, i (2) l’RSE segueix creixent en importància. Per exemple, l'associació nord-americana de directius considera que el 2015 l’RSE serà un dels tres temes prioritaris per a la gestió de qualsevol empresa.

La guerra ha acabat, i l’RSE ha guanyat. O no? Des que el 1970 Milton Friedman va afirmar que la responsabilitat social de l'empresa és augmentar els seus beneficis, s'ha generat un debat als mitjans, a les empreses, a les universitats i a la societat civil sobre l'abast conceptual i pràctic de l’RSE. Alguns es preguntaven si era una moda, d’altres si era una solució cosmètica, d’altres si consistia en una nova forma de denominar a la filantropia de tota la vida. Hi havia qui defensava que l’RSE era la forma que tenien les empreses d'evitar canvis legislatius, i en canvi altres argumentaven que en realitat era un tema estratègic. No queda clar qui ha guanyat cada una de les batalles i, per tant, si l’RSE és un tema estratègic o cosmètic. Tot i això queda clar que l’RSE s'ha convertit en un dels temes centrals per a la gestió d'algunes empreses.

L’RSE va emergir amb força a Espanya a partir de l'any 2000, per abordar tots aquells temes d'impacte social dels que no ocupaven les polítiques de sostenibilitat, més centrades en temes ambientals. Van començar a sorgir productes i serveis per ajudar les empreses a desenvolupar polítiques d’RSE. Així doncs l’RSE a vegades era un complement a la sostenibilitat. En moltes empreses ambdues funcions es dirigien des de departaments diferents. L’RSE tractava...
Leer más »

Si una cosa feia bé JF Kennedy eren els discursos. No vull dir amb això que altres coses no les fes bé, però els discursos, especialment, els feia molt bé. És clar que això vol dir sobretot que escollia bé qui els escrivia, però està a bastament documentada la seva implicació personal en l’enfocament dels missatges que volia transmetre i en la versió final del que deia.

Uns dels seus discursos memorables van ser els que es referien a la voluntat d’enviar un home a la lluna. Convé no oblidar el context en què es produeixen: l’estrepitós fracàs, poc abans, del desembarcament a Bahía Cochinos, i el repte que va representar que els soviètics poguessin posar un home en òrbita. En plena guerra freda, doncs, amb el risc d’esdevenir calenta. Cosa que ens recorda altre cop que entendre els lideratges sense entendre el context i com si se’n pogués parlar amb independència del context és no entendre res. Però si això pot ajudar a fer entendre aquests discursos, no n’esgota ni l’explicació ni la comprensió, ni de bon tros. Perquè tenen un component de mobilització, de repte, de focalització, de convocatòria que encara avui resulten fascinants: We choose to go to the Moon in this decade and do the other things, not because they are easy, but because they are hard, because that goal will serve to organize and measure the best of our energies and skills, because that challenge is one that we are willing to accept, one we are unwilling to postpone, and one which we intend to win, and the others, too... Many years ago the great British explorer George Mallory, who was to die on Mount Everest, was asked why did he want to climb it. He said, "Because it is there." Well, space is there, and we're going to climb it, and the Moon and the planets are there, and new hopes for knowledge and peace are there. And, therefore, as we set sail we ask God's blessing on the most hazardous and dangerous and greatest adventure on which man has ever embarked.

Enviar algú a la lluna, aviat és dit. Encara recordo la primera vegada que vaig visitar el Museu de l’Espai, a Washington. Em va resultar tan admirable com esgarrifós que algú s’atrevís a anar a l’espai en aquelles baluernes que em recordaven un meccano sofisticat, i amb aquells vestits que no semblaven tenir més tanca protectora que unes vulgars cremalleres reforçades. I, per cert, encara em pregunto perquè hi havia, entre els estris mínims de seguretat per sobreviure, un ganivet; tant per tant que els donessin una navalla suïssa, que segur que si s’estimbaven a la lluna faria bon servei.

...
Leer más »

Avui en dia el món va ple de referències als líders i al lideratge. Si més no en el que pertoca a parlar-ne i a proposar-ne la necessitat. Aquest mateix bloc no n’és un excepció, com s’ha pogut comprovar. I és que parlar de lideratge ha esdevingut la manera de tornar (tornar?) a parlar dels valors, el propòsit i la raó de ser de les organitzacions, especialment en els programes de formació, així com de tot el que fa referència al desenvolupament personal. Encara recordo que, quan fa uns 12 anys vàrem dissenyar el Programa Vicens Vives (que porta per subtítol valors, compromís i lideratge), tant els participants com els patrocinadors com els prescriptors ens digueren que el programa era excel·lent i que calia impulsar-lo, però que la paraula lideratge no li feia cap falta i més aviat el desmereixia. Avui en dia, qui gosaria treure-la? Més aviat el que es pot constatar és una fal·lera generalitzada per introduir-la arreu. No disposo del temps necessari per fer-ho, però seria interessant documentar en quin moment les diverses escoles de negocis han anat introduint la referència al lideratge en la formulació de la seva missió, ara a bastament reiterada. En qualsevol cas, avui sembla ben estesa la idea que amb el terme lideratge, les propostes educatives es venen millor: si es miren els títols i/o les presentacions dels més diversos programes i/o assignatures de les escoles de negocis hi trobarem present el lideratge a tort i a dret… vingui a tomb o no, per què ha esdevingut un esquer imprescindible. És curiós que, essent com són les escoles de negocis institucions fragmentades en departaments i disciplines, el lideratge hagi esdevingut, alhora, una cosa tan important, necessària, imprecisa i proteica, que no hi ha cap problema en que cadascú l’agafi per on l’enfila. Per això hem arribat a l’extrem de poder escoltar i llegir tonteries com és ara la necessitat d’auto-liderar-se… i el que ens espera, encara.

Posats a afegir més llenya al foc, voldria incorporar...
Leer más »

Acabem de publicar el volum Valors tous en temps Durs. La Societat Catalana al'Enquesta Europea de Valors 2009, resultat de l'estudi impulsat per la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra de Lideratges d'ESADE. Aquesta enquesta es realitza en 45 països europeus des de l'any 1981, i es repeteix cada dècada. A Catalunya disposem dels resultats corresponents als anys 1990, 2000 i 2009, temps suficient per poder comparar respostes, detectar canvis i estudiar l'evolució de determinades valoracions. Aquests instruments sempre són com un joc de miralls, en què de vegades es confonen diverses mirades, no fàcils de discernir (com ens veiem, com ens pensem, com som, com creiem que som...). Però la perspectiva comparada ens permet detectar tendències que, sense caure en la temptació de la generalització, ens poden ajudar a identificar alguns trets que ens configuren i poden enriquir el nostre debat públic.

En primer lloc, s'albiren tres evolucions de llarg recorregut presents ja en els estudis anteriors. Hi ha un accentuat procés d'individualització que mostra un distanciament progressiu de les institucions socials tradicionals i dels vincles col.lectius. Segueix augmentant la preferència per la realització personal. I es dóna prioritat al benestar emocional (per sobre de la raó) deslegitimant tot deure moral imposat externament per les institucions.

Podem destacar nous trets en les tendències. 1. La família continua sent un valor central però pateix profunds canvis: es desinstitucionalitza, pluralitza les seves formes, democratitza les seves relacions i els seus rols, perd el seu caràcter indissoluble i debilita les seves relacions de solidaritat intergeneracional. Tenim una "família plàstica". 2. Hem internalitzat de manera unànime la igualtat de gènere i de rols i la dona se segueix apropiant terrenys socials abans negats. Aquesta igualtat "de iure" no significa però encara una igualtat "de facto". 3. Hi ha una progressiva pèrdua de centralitat del valor del...
Leer más »

La primera dècada del segle XXI ens ha portat a una bona part dels occidentals a una trista constatació: a la tendència més que probable que la present i futura mobilitat social ja no serà ascendent, sinó també descendent. En altres paraules: estem assumint que els nostres fills potser viuran pitjor que nosaltres; que el descens social està amenaçant a unes classes mitjanes desorientades que no saben com afrontar el seu futur. Hem entrat en una època en què no és segur ni probable que els fills tinguin més oportunitats vitals, econòmiques i socials que els seus pares. Aquesta sensació d'inseguretat i de deteriorament del nivell de vida està provocant sentiments contradictoris en els grups socials. Ras i curt, el no funcionament de l’ascensor social està generant un greu malestar generacional, perquè les promeses i creences en les quals es van criar els seus pares ja no estan operatives. Sempre hem fet servir la metàfora de l’ascensor social des del supòsit que només pujava. Però avancem cap a un món ple d'incerteses laborals, econòmiques i vitals. Entrem en una nova era. S'ha acabat el mirar el futur des del supòsit de la confiança i l’esperança. Si volen tenir-hi un lloc se l’hauràn de guanyar a pols en un dur combat amb l’amenaça i la por al desconegut.

Però, a més, ara quatre nous llibres ens posen en avís d’un nou canvi, d’una nova fallada. La fallada de que podríem anomenar l’ascensor cultural. Parlem de Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats, (Martha C. Nussbaum,), Adéu a la Universitat (Jordi Llovet), La sociedad de la ignorancia (Gonçal Mayos i Antoni Brey), Per què llegir els clàssics, avui (Laura Borràs). La tesi, per dir-ho de manera rotunda i provocativa seria aquesta: potser també hem entrat en una època en què els fills tindran menys oportunitats culturals que els seus pares. Sembla absurd, oi? Abans, però, de rebutjar la tesi, deixi’ns presentar un parell de consideracions.

Hem apostat pel paradigma...
Leer más »

Aquest és el títol d’un excel·lent estudi que acaben de publicar Marc Vilanova i Pax Dettoni en el marc de l’Institut d’Innovació Social. Com que el text està disponible, no té sentit que jo ara pretengui fer-ne cap mena de resum. Però sí que vull emfasitzar alguns dels aspectes que posen de relleu perquè considero que són representatius una orientació que cal conèixer i reconèixer i, sobretot, perquè és una orientació que contribueix a diferenciar i delimitar plantejaments empresarials i models d’empresa.

El que em resulta més interessant és que es posa de manifest que per a algunes empreses el lligam sostenibilitat-innovació és un lligam substantiu, nuclear, estructurador. No es tracta ja d’aplicar-lo al desenvolupament de determinats productes i serveis, sinó que es tracta de la manera de gestionar la companyia com a tal, del model de negoci. Hom pot objectar (els mateixos autors fan aquesta consideració) que el fet d’haver estudiat a fons només dues empreses (Danone i Interface) fa que els trets que han identificat requereixin encara més recerca per tal de poder ser confirmats. D’acord. Però a mi m’interessa exactament el contrari: posar de manifest que aquests trets són possibles, que hi ha empreses que són exitoses –en el sentit convencional del terme- precisament sobre perquè s’estructuren sobre la base del vincle entre sostenibilitat i innovació. I els autors identifiquen en aquestes empreses 10 característiques comunes que ho fan possible.

No les esmentaré, perquè podries tenir la temptació de donar el llibre per llegit. Però em sembla que algunes de les coses que plantegen avui haurien de ser especialment objecte de debat i/o reflexió. Resulta significatiu, per exemple, que hagin escollit el terme sostenibilitat, encara que de fet funcioni com a sinònim d’RSE o ciutadania. I resulta significatiu perquè, malgrat que comparteixen un enfocament global, les dues empreses triades mostren accents diferents: Danone accentua més...
Leer más »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment