Español (España) Català (Català) English (United States)
  Buscar
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novedades
Minimizar
Novedad editorial: El poliedro del liderazgo
 
 



Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

 

Seleccionar blog
Minimizar
Cercar
Minimizar
Per data
Minimizar
Amigos, conocidos y saludados
Minimizar

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creado: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

El dia que ens mirem amb una certa perspectiva el camí recorregut sota el paraigües de l’RSE veurem amb admiració els canvis que ha produït en l'àmbit de la gestió. Canvis de tota mena i que, pocs anys enrere, ens haguessin semblat impensables. Canvis que ningú dóna per conclosos, ans al contrari: són canvis que fonamentalment mostren el camí que encara queda per recòrrer.

El camí ha estat tan intens, i les seves exigències sovint tan urgents que em temo que, lentament, hem anat oblidant una cosa molt important. L’RSE ha estat des dels orígens una indagació, una recerca d'un model de gestió diferent, sens dubte. Però ha estat també alguna cosa més. I això m'atreveixo a formular-ho parafrasejant el títol del llibre de Viktor Frankl: l'empresa en cerca de sentit. Els que hagin llegit a fons el llibre lamentaran el que sembla una banalització per part meva. En demano excuses, encara que podria argüir que últimament, per desgràcia, a Frankl ja se l'està utilitzant tant per anar amb un esclop sermonejador com per anar amb una espardenya de coaching. Però banal o no, el meu comentari pretén subratllar provocativament una cosa que a poc a poc s'està esvaint. En el fons de l’RSE bategava la pregunta i el compromís per un model d'empresa que tingués sentit. Un model d'empresa que, després de una època on es va viure l'apoteosi del tot val, apostava per determinades prioritats i preferències i, per consegüent, n’excloïa d’altres. Un model d'empresa conscient de que les persones no vivim en un mercat, sinó en una societat. I que la vida social no requereix només crear institucions i organitzacions, sinó construir sentit per als qui hi vivim i actuem. L’RSE va aparèixer com una possibilitat de canalitzar una certa qualitat humana en les organitzacions enfront de determinades pràctiques...
Leer más »

El debat sobre la formació de directius i, especialment, sobre la formació dels MBAs ja fa mesos que s’arrossega. Va passar a primer terme, com era raonable, quan la gent es va preguntar sobre la formació que havien rebut els genis que havien aconseguit bonus cada cop més grans a base d’ensorrar empreses i de posar el sistema financer a un pas del penya-segat. Ara, un cop passat l’ensurt, molts tornen corre-cuita a les mateixes pràctiques i maneres de fer, potser perquè creuen que no h’hi havia per tant; potser perquè han après que, si la fan ben grossa, ningú no estarà disposat a deixar que tot s’enfonsi; potser perquè creuen que no hi ha ni alternativa creïble, ni des del punt de vista dels valors, ni des del punt de vista institucional i organitzatiu, ni des del punt de vista de les maneres de fer i, per tant, es tracta de tornar a ocupar el territori perdut. És el que proposo anomenar la síndrome de Samsó: a semblança de l’història bíblica, hi ha gent que està tan arrapada a les columnes que sostenen l’edifici econòmic i social que, si les sacsegen, s’enfonsa tot (i per això hem acabat creient que no ens queda més remei que suportar-los com un mal menor). Fins i tot poden no tenir escrúpols en fer caure l’efidifici sobre ells mateixos –i sobre tothom- abans que canviar de posició i de maneres de fer. Per tant, potser convindria canviar el registre, i el debat hauria de començar a ser sobre l’estructura de l’edifici, i no sobre qui ha d’ocupar el lloc de Samsó.

La crisi dels darrers anys ha provocat un cert debat sobre la formació que reben els directius. No cal dir que el remei proposat ha estat l’habitual: falten vitamines ètiques i de responsabilitat social. I la pregunta consegüent, ha estat què fan les escoles de negocis al respecte: en subministren o no, d’aquestes...
Leer más »

…quina és la pregunta? (Alguns reptes actuals de l’Estat del Benestar)

La situació actual de l’Estat del Benestar (EB) és objecte de les més diverses aproximacions. Però gairebé totes elles porten adherida la paraula "crisi". En una mena de reflex pavlovià, qualsevol esment de l’expressió Estat del Benestar dispara reaccions d’aquest caire, en qualsevol de les seves variables: viabilitat, supervivència, amenaces, limitacions… Voldria posar de relleu alguns trets que acompanyen aquesta situació i que em semblen prou rellevants. Trets que parteixen d’una hipótesi que és alhora un diagnòstic: si ens preguntem només per la viabilitat econòmico-financera de l’EB no resoldrem bé ni la seva viabilitat econòmico-financera. Això no vol dir menystenir els reptes de carácter econòmic que aboquen greus interrogants sobre el futur de l’EB, en absolut. Però sí que vol dir que cal parar esment en d’altres elements, i que cal abordar-los si volem tenir recursos (i no només econòmics) per afrontar la nova situació. L’EB no és un problema, però tenim problemes amb l’EB. Però, si no els resolem, sí que acabarà essent un problema. Els trets que ara vull destacar afecten al que anomenaria les condicions de possibilitat de l’EB. Condicions de possibilitat presents en el seu naixement i en la seva època daurada. Condicions de possibilitat que no cal donar per suposades i que, cas que avui no hi fossin, caldria afrontar explícitament.

Dues condicions de possibilitat polítiques

L’EB es desenvolupa i es consolida sostingut i impulsat per un discurs polític amb un fort contingut ideològic i dens en valors. No cal remuntar-se a la clàssica parella Bismarck – Beveridge, i n’hi ha prou amb pensar en allò que, fins una mica més enllà de la primera meitat del segle XX es va anomenar el pacte social-cristià. És a dir, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana. Aquest pacte, en el terreny ideològic i dels valors pressuposava posar el que s’ha anomenat "la preocupació social"...
Leer más »

Amb l’Àngel Castiñeira hem tingut la nostra sessió sobre Direcció i valors en el Programa per a empreses cooperatives d’ESADE. Treballar amb directius d’empreses cooperatives sempre és una experiencia molt interessant i enriquidora, tan per la passió i el compromís amb què viuen la seva feina com per l’estímul que representa veure que hi ha gent per a qui l’èxit empresarial és indisociable de la recerca de formes organitzatives i de gestió que no es mouen dins dels paràmetres convencionals. En els diàlegs van emergir qüestions de molt interès. Qüestions relatives a la situació, les dificultats i les problemàtiques d’aquestes empreses. Però també va ser molt significatiu constatar que el que les caracteritza sovint no és tant la mena de reptes que afronten, sinó la voluntat d’afrontar-los des de l’especificitat dels seus valors i la seva identitat. I això de vegades sembla que compliqui més les coses, però de vegades permet constatar amb satisfacció que aquest model d’empresa permet afrontar les crisis de manera diferent, i que això fa que puguin sobreviure millor precisament gràcies al fet que les enfoquen de manera solidària, i no malgrat la solidaritat, com pensen els qui creuen que la solidaritat és incompatible amb la lògica del mercat.

Vàrem dialogar sobre moltes coses. Entre elles, sobre el fet que en el món empresarial es pot parlar de valors de manera reactiva (davant de pressions o conflictes que posen de relleu la seva necessitat); per conveniència (perquè incorporar-los permet funcionar millor i lubrifica les relacions empresarials); o per convicció… o per una barreja dels tres components. No cal dir que per als participants les conviccions eren molt importants, on es jugava la raó de ser de les seves empreses i la seva identitat personal, professional i organitzativa. I, a cavall d’aquesta mena de qüestions, van sorgir comentaris crítics i escèptics envers el moviment de l’RSE. Dissortadament no hi vàrem poder entrar a fons, perquè no era l’objecte...
Leer más »

 

És un comentari clàssic quan es produeix algun escàndol en la gestió d'una organització el de reaccionar dient que a tot arreu hi ha pocavergonyes, que es prendran mesures però que resulta molt difícil poder evitar que hi hagi algú que abusi, que vivim immersos en una crisi de valors, que sembla mentida que la gent faci aquestes coses i bla, bla, bla...

No nego que això sigui sovint veritat. Però fins i tot en els casos en els quals és veritat, no és tota la veritat. Entre altres raons perquè molt habitualment, en els processos de (auto)justificació en les organitzacions, s'utilitzen les explicacions i les constatacions com a coartades. I aquí és on pastura a pler el que jo denomino la fal·làcia de la poma podrida. Ja se sap, a tot arreu hi ha pomes podrides, i això és una cosa gairebé impossible d'evitar.

Francisco Longo, en un dels seus excel·lents articles (No tocar lo que es de todos), planteja en un altre registre la mateixa qüestió. Diu Longo: "Personalment, estic convençut que la gran majoria dels casos de corrupció no són imputables a individus que hagin arribat a la política o al servei públic amb un propòsit previ o deliberat d'enriquir-se. Es tracta més aviat de persones els processos de socialització de les quals, després d'accedir a l'interior de l'ecosistema institucional político-administratiu i familiaritzar-se amb les seves rutines i pautes de funcionament, els van induir a creure que podien disposar com a propis dels recursos que són de tots, i així van anar recorrent, pas a pas, tot aquest continu de pràctiques de gravetat creixent". El que planteja Longo val, em sembla a mi, per a tota mena d'organitzacions. Perquè la fal·làcia de la poma podrida redueix a un registre merament individual dinamismes i patrons culturals que no són només personals, i ens evita la reflexió sobre els marcs organitzatius que els fan possibles. És clar que hi ha pocavergonyes, però la seva existència no eximeix les organitzacions de preguntar-se...
Leer más »

…que em dedico a la publicitat, ella pensa que sóc pianista en un bordell". Vaig recordar aquest provocatiu titol d’un llibre de Jacques Séguéla fa uns dies, després d’una reunió, amb la petita variació que, després de la reunió vaig pensar que calia substituir "publicitat" per "política".

La reunió va aplegar una vintena de persones d’entre 30 i 40 anys, que es dediquen convençudament i compromesament a la política (algunes, a jornada completa) i que tenen diverses responsabilitats polítiques de segon nivell i, per tant, no freqüenten els mitjans de comunicació. La seva militància cobria pràcticament tot l’arc parlamentari. Les haviem convocat a ESADE compartir una reflexió a cor obert sobre com veuen i viuen el clima social que s’està consolidant amb relació a la política i que hem qualificat –no sé si encertadament- com a "desafecció".

Es va parlar amb sinceritat i valentia, i es van constatar sintonies més enllà de la diversitat d’opcions. De fet, vaig sortir amb la sensació que, si no hagués sabut quina era la militància política de cada participant, no l’hagués pogut pas endevinar del contingut de les seves intervencions. De la reunió em van impressionar diverses coses, i ara en voldria destacar dues.

En primer lloc, vaig sortir-ne amb la impressió que estem entrant en una nova forma de clandestinitat política, estem consolidant un nou tabú. Els qui es dediquen a la política s’estan convertint en una mena d’empestats o proscrits. I el compromís polític està seguint culturalment els passos de la religió i s’està –paradoxalment- privatitzant. Va ser molt compartida la constatació per part de tots ells que cada cop parlen menys de política en els seus entorns personals i professionals. Perquè a ningú li agrada ser sempre l’ase de tots els cops. Perquè quan diuen que es dediquen a la política la reacció general conmiserativa oscil·la entre tres opcions: aquest(a) deu ser un babau (com pot ser que amb la teva formació perdis el temps en això?); una persona una mica rara (amb la de coses interessants i divertides que hi ha per fer…); o un sospitós en el present o en el futur (alguna cosa sucosa en deus treure, oi?). Fins al punt que constataven que en alguns entorns parlaven de tot menys de política, ni que sigui per no acabar empipats amb gent que aprecien. Amb la qual cosa, afegeixo jo, es deu multiplicar el cercle viciós de parlar només de política amb gent que ja s’hi dedica –siguin companys de partit o no-, cosa que multiplica la magnitud del tabú. Les anècdotes que reflecteixen aquesta nova clandestinitat cultural es podrien multiplicar. Dos exemples recents, dels quals he pogut ser-ne testimoni: una persona que exerceix una representació parlamentària reaccionà davant la interpel·lació d’un interlocutor, dient que si us plau, que ell no és un polític i que no se sent còmode parlant de política; i unes persones que, quan presentaven les seves coordenades personals a un grup, informaven de la seva militància política… com una activitat associativa!: res de política a les seves activitats, sinó que associativament estaven vinculats, ves per on, a un partit polític, com d’altres ho podien estar a una ong o a un esbart. No li diguis a ma mare que em dedico a la política…

...
Leer más »

El pròxim any es complirà el centenari del naixement de Jaume Vicens Vives. En la seva curta vida, Vicens va destacar com a acadèmic i historiador, però molts encara el recorden per alguna cosa més. Per contribuir a definir una tasca cívica i política per a la seva generació i diagnosticar correctament el difícil moment que els va tocar de viure. Però també per atrevir-se a anar més enllà, assumint un compromís formatiu amb la següent generació, traspassant la torxa de la tasca incompleta i l'esperança no il·lusa en un futur possible i promovent un esperit constructiu no basat en la rancúnia ni en la revenja. Vicens Vives va comprendre amb plena clarividència que, després del franquisme, el futur del catalanisme dependria de la forja d'uns nous líders caracteritzats per la seva alta preparació, la seva qualitat humana i la seva voluntat de compromís cívic i de servei a la comunitat. En Notícia de Catalunya (1954) ho expressa clarament: "No hi ha possibilitat de cultura o de vida política i econòmica sense l'existència d'un grup humà que comprengui els objectius a assolir per la societat que governa o dirigeix."

Vicens va morir a Lió el 1960. Dos anys abans, i sota la seva clara inspiració, es fundava el Cercle d'Economia. Per un atzar de la història, el mateix any 1960, Jordi Pujol era jutjat en consell de Guerra pel Govern Militar de Barcelona. En la seva declaració, Pujol afirmava: "Pertanyo a una generació que puja i que va a més, per a honor i orgull del nostre país. No és una joventut que pròpiament sigui política. Però la seva mateixa evolució espiritual i mental va portant-la lògicament i progressivament al terreny polític, social i econòmic, és a dir, a tot el que és i s'anomena vida pública". Emergien nous lideratges en els àmbits més diversos.

El llegat de Vicens Vives continua avui vigent en molts aspectes. Un d'ells és sens dubte la seva visió del compromís. El compromís implica l'existència d'un projecte, ja que només aquest ens evita quedar sotmesos a la tirania del present i ens ajuda a pensar en clau de futur. I el futur ens ajuda a superar la lògica de la supervivència per assumir la lògica de l'esperança. El desig de realització de projectes i el compromís que assumim en això tensen el nostre temps social i ens ajuden a articular intergeneracionalment la societat. El compromís implica no complaure'ns en el consum irresponsable del nostre temps i, com diu Daniel Innerarity, ens evita convertir el futur en un pur abocador d'escombraries del present.

...
Leer más »

El nou anuari Compromiso RSE ha publicat en la seva primera edició un llistat del que anomena "esdeveniments de l’any" en RSE. És prou coneguda –i perfectament descriptible- la meva nul·la simpatia pels rànkings de tota mena, per raons de mètode, de credibilitat i de rellevància. I, malgrat tot, els segueixo llegint amb un mínim interès. Perquè he d’acceptar que, un cop instal·lat en l’escepticisme militant, no deixo de reconèixer que tenen una funció simptomàtica. Precisament perquè llegeixo els rànkings des de la incredulitat, no deixo mai de preguntar-me què vol dir que donin un resultat i no pas un altre (per bé que de vegades el resultat no faci altra cosa que multiplicar la meva incredulitat).

Doncs bé: segons aquest rànking al qual em refereixo (que és el resultat d’un qüestionari enviat als 42 membres del consell assessor de la publicació), les cinc notícies més rellevants del 2009 en el que pertoca a l’RSE són les següents:

1. L’administració Obama trenca amb els anys de la negació del canvi climàtic. 2. Celebrada la reunión constitutiva del Consell Estatal d’RSE. 3. El parlament danès fa obligatoris els informes d’RSE. 4. Cinquanta companyies d’inversió insten a la SEC a obligar a les cotitzades a elaborar informes d’RSE. 5. La Generalitat de Catalunya aprova un pla per fomentar l’RSE a les empreses i l’Administració.

Trobo realment molt simptomàtic que totes elles tractin de decisions dels poders públics referides a l’RSE, i que, dues d’elles tractin de fer obligatoris els informes d’RSE. Alguna cosa deu surar en l’atmosfera perquè el llistat tingui aquest biaix tan patent i potent.

Amb totes les reserves que calguin, als inicis del 2010 aquests resultats plantegen alguns interrogants: no hi ha hagut cap notícia rellevant protagonitzada per empreses?; què se n’ha fet de la...
Leer más »

Hem publicat amb Àngel Castiñeira un article a l'AVUI que porta per títol Pujol, líder. Com que, degut als acords amb l'AVUI, no puc reproduir l'article al bloc, si tens interès en llegir-lo entra aquí.

Diuen que cadascú és més fill de la seva època que dels seus pares. Potser per això em venen de vegades a la memòria veus i imatges que hom diria que emergeixen des de recòndits plecs biogràfics. I em veig al col·legi aprenent de memòria els versos de Campoamor, " en este mundo traidor / nada es verdad ni es mentira. / Todo es según el color / del cristal con que se mira ". Amb el pas dels anys, en algun moment em vaig preguntar si no seria Campoamor un versaire precursor de la postmodernitat. Però, vistos els postmodernismes que gasten alguns, ni a vulgars campoamors de butxaca no arriben. Potser per això un dia vaig adonar-me que amb Campoamor m'havia equivocat d'enfocament. Perquè la seva aparent trivialitat amaga una interpel·lació crucial, irreductible. Home, Campoamor: que en funció del vidre amb què mirem el món aquest se'ns acoloreix d'una manera o una altra, això ja ho sabem. La pregunta que no podem deixar de respondre, perquè ningú la contestarà en el nostre lloc, és la pregunta sobre color del vidre de les ulleres que hem escollit per veure la nostra realitat. La pregunta sobre el color del que veiem és secundària: la primària és la pregunta sobre el color dels vidres que hem decidit posar-nos (o que hem acceptat passivament) per mirar el món. Per això Mario Benedetti, va corregir Campoamor: " todo es según el dolor con que se mira ". Jo tenia un col·lega a ESADE (en Sam Husenman, que dissortadament ja va morir) que era un tipus genial, provocatiu, inclassificable, que sempre -especialment quan em veia caminar atrafegat pel passadís- m'aturava amb alguna pregunta que em descol·locava. Però un dia em va parar per fer-me una confessió: "he de dir-te que no he començat a entendre una mica totes aquestes coses incomprensibles de l'ètica que expliques fins que m'he afeccionat a la pintura, perquè per poder començar a pintar abans he de prendre una decisió fonamental: he d'escollir el punt de vista, he de decidir des d'on miro". Ignoro si mai no va pintar res, i si simplement em va burxar una vegada més, però als meus racons neuronals, ell i Benedetti van quedar agermanats.

...
Leer más »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment