Español (España) Català (Català) English (United States)
  Buscar
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novedades
Minimizar
Novedad editorial: El poliedro del liderazgo
 
 



Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

 

Seleccionar blog
Minimizar
Cercar
Minimizar
Per data
Minimizar
Amigos, conocidos y saludados
Minimizar

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creado: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

 

És un comentari clàssic quan es produeix algun escàndol en la gestió d'una organització el de reaccionar dient que a tot arreu hi ha pocavergonyes, que es prendran mesures però que resulta molt difícil poder evitar que hi hagi algú que abusi, que vivim immersos en una crisi de valors, que sembla mentida que la gent faci aquestes coses i bla, bla, bla...

No nego que això sigui sovint veritat. Però fins i tot en els casos en els quals és veritat, no és tota la veritat. Entre altres raons perquè molt habitualment, en els processos de (auto)justificació en les organitzacions, s'utilitzen les explicacions i les constatacions com a coartades. I aquí és on pastura a pler el que jo denomino la fal·làcia de la poma podrida. Ja se sap, a tot arreu hi ha pomes podrides, i això és una cosa gairebé impossible d'evitar.

Francisco Longo, en un dels seus excel·lents articles (No tocar lo que es de todos), planteja en un altre registre la mateixa qüestió. Diu Longo: "Personalment, estic convençut que la gran majoria dels casos de corrupció no són imputables a individus que hagin arribat a la política o al servei públic amb un propòsit previ o deliberat d'enriquir-se. Es tracta més aviat de persones els processos de socialització de les quals, després d'accedir a l'interior de l'ecosistema institucional político-administratiu i familiaritzar-se amb les seves rutines i pautes de funcionament, els van induir a creure que podien disposar com a propis dels recursos que són de tots, i així van anar recorrent, pas a pas, tot aquest continu de pràctiques de gravetat creixent". El que planteja Longo val, em sembla a mi, per a tota mena d'organitzacions. Perquè la fal·làcia de la poma podrida redueix a un registre merament individual dinamismes i patrons culturals que no són només personals, i ens evita la reflexió sobre els marcs organitzatius que els fan possibles. És clar que hi ha pocavergonyes, però la seva existència no eximeix les organitzacions de preguntar-se...
Leer más »

…que em dedico a la publicitat, ella pensa que sóc pianista en un bordell". Vaig recordar aquest provocatiu titol d’un llibre de Jacques Séguéla fa uns dies, després d’una reunió, amb la petita variació que, després de la reunió vaig pensar que calia substituir "publicitat" per "política".

La reunió va aplegar una vintena de persones d’entre 30 i 40 anys, que es dediquen convençudament i compromesament a la política (algunes, a jornada completa) i que tenen diverses responsabilitats polítiques de segon nivell i, per tant, no freqüenten els mitjans de comunicació. La seva militància cobria pràcticament tot l’arc parlamentari. Les haviem convocat a ESADE compartir una reflexió a cor obert sobre com veuen i viuen el clima social que s’està consolidant amb relació a la política i que hem qualificat –no sé si encertadament- com a "desafecció".

Es va parlar amb sinceritat i valentia, i es van constatar sintonies més enllà de la diversitat d’opcions. De fet, vaig sortir amb la sensació que, si no hagués sabut quina era la militància política de cada participant, no l’hagués pogut pas endevinar del contingut de les seves intervencions. De la reunió em van impressionar diverses coses, i ara en voldria destacar dues.

En primer lloc, vaig sortir-ne amb la impressió que estem entrant en una nova forma de clandestinitat política, estem consolidant un nou tabú. Els qui es dediquen a la política s’estan convertint en una mena d’empestats o proscrits. I el compromís polític està seguint culturalment els passos de la religió i s’està –paradoxalment- privatitzant. Va ser molt compartida la constatació per part de tots ells que cada cop parlen menys de política en els seus entorns personals i professionals. Perquè a ningú li agrada ser sempre l’ase de tots els cops. Perquè quan diuen que es dediquen a la política la reacció general conmiserativa oscil·la entre tres opcions: aquest(a) deu ser un babau (com pot ser que amb la teva formació perdis el temps en això?); una persona una mica rara (amb la de coses interessants i divertides que hi ha per fer…); o un sospitós en el present o en el futur (alguna cosa sucosa en deus treure, oi?). Fins al punt que constataven que en alguns entorns parlaven de tot menys de política, ni que sigui per no acabar empipats amb gent que aprecien. Amb la qual cosa, afegeixo jo, es deu multiplicar el cercle viciós de parlar només de política amb gent que ja s’hi dedica –siguin companys de partit o no-, cosa que multiplica la magnitud del tabú. Les anècdotes que reflecteixen aquesta nova clandestinitat cultural es podrien multiplicar. Dos exemples recents, dels quals he pogut ser-ne testimoni: una persona que exerceix una representació parlamentària reaccionà davant la interpel·lació d’un interlocutor, dient que si us plau, que ell no és un polític i que no se sent còmode parlant de política; i unes persones que, quan presentaven les seves coordenades personals a un grup, informaven de la seva militància política… com una activitat associativa!: res de política a les seves activitats, sinó que associativament estaven vinculats, ves per on, a un partit polític, com d’altres ho podien estar a una ong o a un esbart. No li diguis a ma mare que em dedico a la política…

...
Leer más »

El pròxim any es complirà el centenari del naixement de Jaume Vicens Vives. En la seva curta vida, Vicens va destacar com a acadèmic i historiador, però molts encara el recorden per alguna cosa més. Per contribuir a definir una tasca cívica i política per a la seva generació i diagnosticar correctament el difícil moment que els va tocar de viure. Però també per atrevir-se a anar més enllà, assumint un compromís formatiu amb la següent generació, traspassant la torxa de la tasca incompleta i l'esperança no il·lusa en un futur possible i promovent un esperit constructiu no basat en la rancúnia ni en la revenja. Vicens Vives va comprendre amb plena clarividència que, després del franquisme, el futur del catalanisme dependria de la forja d'uns nous líders caracteritzats per la seva alta preparació, la seva qualitat humana i la seva voluntat de compromís cívic i de servei a la comunitat. En Notícia de Catalunya (1954) ho expressa clarament: "No hi ha possibilitat de cultura o de vida política i econòmica sense l'existència d'un grup humà que comprengui els objectius a assolir per la societat que governa o dirigeix."

Vicens va morir a Lió el 1960. Dos anys abans, i sota la seva clara inspiració, es fundava el Cercle d'Economia. Per un atzar de la història, el mateix any 1960, Jordi Pujol era jutjat en consell de Guerra pel Govern Militar de Barcelona. En la seva declaració, Pujol afirmava: "Pertanyo a una generació que puja i que va a més, per a honor i orgull del nostre país. No és una joventut que pròpiament sigui política. Però la seva mateixa evolució espiritual i mental va portant-la lògicament i progressivament al terreny polític, social i econòmic, és a dir, a tot el que és i s'anomena vida pública". Emergien nous lideratges en els àmbits més diversos.

El llegat de Vicens Vives continua avui vigent en molts aspectes. Un d'ells és sens dubte la seva visió del compromís. El compromís implica l'existència d'un projecte, ja que només aquest ens evita quedar sotmesos a la tirania del present i ens ajuda a pensar en clau de futur. I el futur ens ajuda a superar la lògica de la supervivència per assumir la lògica de l'esperança. El desig de realització de projectes i el compromís que assumim en això tensen el nostre temps social i ens ajuden a articular intergeneracionalment la societat. El compromís implica no complaure'ns en el consum irresponsable del nostre temps i, com diu Daniel Innerarity, ens evita convertir el futur en un pur abocador d'escombraries del present.

...
Leer más »

El nou anuari Compromiso RSE ha publicat en la seva primera edició un llistat del que anomena "esdeveniments de l’any" en RSE. És prou coneguda –i perfectament descriptible- la meva nul·la simpatia pels rànkings de tota mena, per raons de mètode, de credibilitat i de rellevància. I, malgrat tot, els segueixo llegint amb un mínim interès. Perquè he d’acceptar que, un cop instal·lat en l’escepticisme militant, no deixo de reconèixer que tenen una funció simptomàtica. Precisament perquè llegeixo els rànkings des de la incredulitat, no deixo mai de preguntar-me què vol dir que donin un resultat i no pas un altre (per bé que de vegades el resultat no faci altra cosa que multiplicar la meva incredulitat).

Doncs bé: segons aquest rànking al qual em refereixo (que és el resultat d’un qüestionari enviat als 42 membres del consell assessor de la publicació), les cinc notícies més rellevants del 2009 en el que pertoca a l’RSE són les següents:

1. L’administració Obama trenca amb els anys de la negació del canvi climàtic. 2. Celebrada la reunión constitutiva del Consell Estatal d’RSE. 3. El parlament danès fa obligatoris els informes d’RSE. 4. Cinquanta companyies d’inversió insten a la SEC a obligar a les cotitzades a elaborar informes d’RSE. 5. La Generalitat de Catalunya aprova un pla per fomentar l’RSE a les empreses i l’Administració.

Trobo realment molt simptomàtic que totes elles tractin de decisions dels poders públics referides a l’RSE, i que, dues d’elles tractin de fer obligatoris els informes d’RSE. Alguna cosa deu surar en l’atmosfera perquè el llistat tingui aquest biaix tan patent i potent.

Amb totes les reserves que calguin, als inicis del 2010 aquests resultats plantegen alguns interrogants: no hi ha hagut cap notícia rellevant protagonitzada per empreses?; què se n’ha fet de la...
Leer más »

Hem publicat amb Àngel Castiñeira un article a l'AVUI que porta per títol Pujol, líder. Com que, degut als acords amb l'AVUI, no puc reproduir l'article al bloc, si tens interès en llegir-lo entra aquí.

Diuen que cadascú és més fill de la seva època que dels seus pares. Potser per això em venen de vegades a la memòria veus i imatges que hom diria que emergeixen des de recòndits plecs biogràfics. I em veig al col·legi aprenent de memòria els versos de Campoamor, " en este mundo traidor / nada es verdad ni es mentira. / Todo es según el color / del cristal con que se mira ". Amb el pas dels anys, en algun moment em vaig preguntar si no seria Campoamor un versaire precursor de la postmodernitat. Però, vistos els postmodernismes que gasten alguns, ni a vulgars campoamors de butxaca no arriben. Potser per això un dia vaig adonar-me que amb Campoamor m'havia equivocat d'enfocament. Perquè la seva aparent trivialitat amaga una interpel·lació crucial, irreductible. Home, Campoamor: que en funció del vidre amb què mirem el món aquest se'ns acoloreix d'una manera o una altra, això ja ho sabem. La pregunta que no podem deixar de respondre, perquè ningú la contestarà en el nostre lloc, és la pregunta sobre color del vidre de les ulleres que hem escollit per veure la nostra realitat. La pregunta sobre el color del que veiem és secundària: la primària és la pregunta sobre el color dels vidres que hem decidit posar-nos (o que hem acceptat passivament) per mirar el món. Per això Mario Benedetti, va corregir Campoamor: " todo es según el dolor con que se mira ". Jo tenia un col·lega a ESADE (en Sam Husenman, que dissortadament ja va morir) que era un tipus genial, provocatiu, inclassificable, que sempre -especialment quan em veia caminar atrafegat pel passadís- m'aturava amb alguna pregunta que em descol·locava. Però un dia em va parar per fer-me una confessió: "he de dir-te que no he començat a entendre una mica totes aquestes coses incomprensibles de l'ètica que expliques fins que m'he afeccionat a la pintura, perquè per poder començar a pintar abans he de prendre una decisió fonamental: he d'escollir el punt de vista, he de decidir des d'on miro". Ignoro si mai no va pintar res, i si simplement em va burxar una vegada més, però als meus racons neuronals, ell i Benedetti van quedar agermanats.

...
Leer más »

Aquest és el títol d’un llibre estrany, desigual, a estones intenssísim, a estones emfàticament tòpic. Però tot ell traspua una sinceritat creïble, i amb moments que et colpegen d’una manera directa, nua, sense escletxes que et permetin escapolir-te’n. El llibre narra uns mesos de la vida d’Eugene O’Kelly, que va ser president i director general de KPMG (USA) i que en l’exercici d’aquestes responsabilitats va dur un estil i un ritme de vida la descripció dels qual és un compendi de tots els tòpics i estereotipus que associem a aquests càrrecs (vols transoceànics, golf, agendes plenes a vessar…). Però els mesos de la vida d’O’Kelly que ocupen gairebé totes les planes del llibre són els mesos que transcorren des que li diagnosticaren un càncer incurable fins a la seva mort. I el llibre narra, gairebé sempre en primera persona, com els va afrontar. Narra com aquests mesos van esdevenir per a ell "un viatge espiritual, un viatge iniciàtic; un viatge que em va permetre experimentar el que hi havia a la meva ànima des del principi, per bé que fins aleshores havia romàs ocult pel soroll mundanal".

Visualitza la imatge a mida completaHe de dir que el títol del llibre em repel·lia. La paraula perfecció em fa venir basques, la considero gairebé tòxica, una font inesgotable de frustracions, ressentiments i dominacions de tota mena. Amb el pas dels anys, però, he anat comprenent que la perfecció no cal que estigui dominada per un tarannà prometeïc, i que pot tenir un sentit amable, transformador,...
Leer más »

...que per creure que fas poc no facis res. Aquesta frase de Federico Mayor Zaragoza onejava com a referència del primer Dia del voluntariat que s'ha organitzat a Abertis i en el qual he tingut la sort de participar. Aquesta iniciativa se situa en el marc del programa de voluntariat corporatiu d'Abertis. Afortunadament, la d'Abertis no és una iniciativa única (progressivament, algunes empreses estan desenvolupant els seus plans de voluntariat corporatiu), però és bastant excepcional en el seu plantejament, en la mesura que la iniciativa se situa en el marc d'una estratègia global d’RSE.

Els escèptics i els busca-raons, solen mirar de dalt a baix aquest tipus d'iniciatives. Temen que, més que de responsabilitat social corporativa, es tracti de responsabilitat social decorativa. Això és així en aquells casos en els quals es tracta gairebé d'un divertiment, com quan les empreses organitzen un dia d'excursionisme solidari, que semblen una imitació matussera de les excursions que anualment organitzaven els col·legis en el passat o els aniversaris de ludoteca i fast food d'avui. Quan les empreses juguen a la solidaritat, a la responsabilitat social decorativa, el resultat és una obscenitat, amb cobertura mediàtica, sens dubte, però obscenitat al cap i a la fi.

Però quan el voluntariat corporatiu és un element més que s'insereix coherentment en una política global d’RSE, una política que va configurant un itinerari, llavors els escèptics i els busca-raons haurien d'aparcar els seus prejudicis i atendre la realitat. A la realitat i, sobretot, a les seves potencialitats, que en molts casos encara estan pendents de ser desenvolupades. La Jornada a què em refereixo era un moment de visibilitat especialment intensa per al programa Voluntaris, un programa que té tres eixos: donar a conèixer de manera directa...
Leer más »

L'expressió sostre de vidre és, com més va, més popular: no hi ha política progre o directiva amb alts nivells de responsabilitat que no al·ludeixi a ella. No hi ha anàlisi dels consells d'administració i dels comitès de direcció en clau de gènere que no incorpori l'habitual afegitó. El sostre de vidre apunta a l'existència d'un obstacle invisible que impedeix el progrés en la carrera professional de les dones en les empreses (i en tot tipus d'organitzacions), especialment quan s'aproximen al cim. La idea d'invisibilitat del sostre degut precisament a la seva transparència es justifica perquè la seva existència no és explícita, no està formalment establerta: consisteix en un conjunt de creences, pràctiques, tradicions, hàbits, estils de direcció, models organitzatius que es viuen com a una cosa donada, consubstancialment inamovible, una verdadera apoteosi d'una presumpta normalitat. Però les seves conseqüències són molt visibles, i aquí no hi ha dubtes, perquè les dades les mostren: baixa presència de dones en els nivells directius, diferències salarials, desigual càrrega de treball, falta d'equitat en el reconeixement, etc.

No hi ha dubte que el sostre de vidre és una imatge potent, que té força, i que transmet gràficament el nucli del que vol fer ressaltar. La pregunta, tanmateix, és si la mateixa expressió ens encamina o no a la solució del problema. L'ús de metàfores i imatges per pensar els reptes de la gestió mai no és gratuït ni innocent i, a més, a la pràctica de la gestió molt sovint pesen més les imatges i les metàfores que els conceptes. Des de la mà invisible fins a les xarxes; des de les màquines i llurs engranatges fins als taurons i els escaladors, les imatges i les metàfores ens han ajudat a pensar les realitats organitzatives, a definir i justificar polítiques, o a impulsar línies d'investigació. Les imatges i les...
Leer más »

Carles Campuzano és conegut en el món de l’RSE per ser, juntament amb Ramón Jáuregui, un dels dos parlamentaris que més s’han compromès per impulsar el debat de l’RSE i la seva assumpció en el món polític. Val a dir que, a dia d’avui, em sembla que ambdós han tingut més éxit –en el que pertoca a aquest punt concret- fora de llurs formacions polítiques que no pas dintre. I això que van impulsar, entre moltes altres coses, la creació d’una Subcomissió al Congrés de Diputats per a debatre políticament sobre l’RSE, una iniciativa parlamentària molt interessant, única a Europa, que ha servit per fer passos endavant, però que tenia un potencial molt superior en comparació amb els resultats assolits i que considero que ha estat en bona part desaprofitada, si més no fins ara.

Acaba d’aparèixer un llibre que, sota la forma d’una llarga entrevista, ens presenta de manera clara i vigorosa el seu perfil polític, personal i –si la paraula no fa mal als ulls en aquest context, que no n’hauria de fer- professional: Carles Campuzano. El patriotisme a peu de carrer. Hi podrem trobar una reconstrucció del fil conductor de la seva trajectòria política i, alhora, el marc de referència on aquesta trajectòria se situa. Amb honestedat, sense amagar dubtes, interrogants, moments difícils, errors, lleialtats, preferències i conviccions. En aquest sentit, com que el llibre només pot ser biogràfic, precisament per això és molt més que biogràfic: reflecteix i expressa una manera de fer política, una manera d’entendre la política, i una manera de viure la política. Per això goso dir que és exemplar.

L’exemplaritat és una paraula que ens hem deixat malmetre, o perquè la trobem carrinclona, o perquè la trobem impossible, o perquè la trobem pretenciosa o, simplement, perquè ens molesta. I cal reivindicar-la perquè en necessitem, d’exemples. L’exemplaritat no té res a veure amb la perfecció, amb la santedat, amb la submissió, amb la complaença del babau. Hom pot reconèixer...
Leer más »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment