Español (España) Català (Català) English (United States)
  Buscar
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novedades
Minimizar
Novedad editorial: El poliedro del liderazgo
 
 



Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

 

Seleccionar blog
Minimizar
Cercar
Minimizar
Per data
Minimizar
Amigos, conocidos y saludados
Minimizar

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creado: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Diuen que cadascú és més fill de la seva època que dels seus pares. Potser per això em venen de vegades a la memòria veus i imatges que hom diria que emergeixen des de recòndits plecs biogràfics. I em veig al col·legi aprenent de memòria els versos de Campoamor, " en este mundo traidor / nada es verdad ni es mentira. / Todo es según el color / del cristal con que se mira ". Amb el pas dels anys, en algun moment em vaig preguntar si no seria Campoamor un versaire precursor de la postmodernitat. Però, vistos els postmodernismes que gasten alguns, ni a vulgars campoamors de butxaca no arriben. Potser per això un dia vaig adonar-me que amb Campoamor m'havia equivocat d'enfocament. Perquè la seva aparent trivialitat amaga una interpel·lació crucial, irreductible. Home, Campoamor: que en funció del vidre amb què mirem el món aquest se'ns acoloreix d'una manera o una altra, això ja ho sabem. La pregunta que no podem deixar de respondre, perquè ningú la contestarà en el nostre lloc, és la pregunta sobre color del vidre de les ulleres que hem escollit per veure la nostra realitat. La pregunta sobre el color del que veiem és secundària: la primària és la pregunta sobre el color dels vidres que hem decidit posar-nos (o que hem acceptat passivament) per mirar el món. Per això Mario Benedetti, va corregir Campoamor: " todo es según el dolor con que se mira ". Jo tenia un col·lega a ESADE (en Sam Husenman, que dissortadament ja va morir) que era un tipus genial, provocatiu, inclassificable, que sempre -especialment quan em veia caminar atrafegat pel passadís- m'aturava amb alguna pregunta que em descol·locava. Però un dia em va parar per fer-me una confessió: "he de dir-te que no he començat a entendre una mica totes aquestes coses incomprensibles de l'ètica que expliques fins que m'he afeccionat a la pintura, perquè per poder començar a pintar abans he de prendre una decisió fonamental: he d'escollir el punt de vista, he de decidir des d'on miro". Ignoro si mai no va pintar res, i si simplement em va burxar una vegada més, però als meus racons neuronals, ell i Benedetti van quedar agermanats.

...
Leer más »

Aquest és el títol d’un llibre estrany, desigual, a estones intenssísim, a estones emfàticament tòpic. Però tot ell traspua una sinceritat creïble, i amb moments que et colpegen d’una manera directa, nua, sense escletxes que et permetin escapolir-te’n. El llibre narra uns mesos de la vida d’Eugene O’Kelly, que va ser president i director general de KPMG (USA) i que en l’exercici d’aquestes responsabilitats va dur un estil i un ritme de vida la descripció dels qual és un compendi de tots els tòpics i estereotipus que associem a aquests càrrecs (vols transoceànics, golf, agendes plenes a vessar…). Però els mesos de la vida d’O’Kelly que ocupen gairebé totes les planes del llibre són els mesos que transcorren des que li diagnosticaren un càncer incurable fins a la seva mort. I el llibre narra, gairebé sempre en primera persona, com els va afrontar. Narra com aquests mesos van esdevenir per a ell "un viatge espiritual, un viatge iniciàtic; un viatge que em va permetre experimentar el que hi havia a la meva ànima des del principi, per bé que fins aleshores havia romàs ocult pel soroll mundanal".

Visualitza la imatge a mida completaHe de dir que el títol del llibre em repel·lia. La paraula perfecció em fa venir basques, la considero gairebé tòxica, una font inesgotable de frustracions, ressentiments i dominacions de tota mena. Amb el pas dels anys, però, he anat comprenent que la perfecció no cal que estigui dominada per un tarannà prometeïc, i que pot tenir un sentit amable, transformador,...
Leer más »

...que per creure que fas poc no facis res. Aquesta frase de Federico Mayor Zaragoza onejava com a referència del primer Dia del voluntariat que s'ha organitzat a Abertis i en el qual he tingut la sort de participar. Aquesta iniciativa se situa en el marc del programa de voluntariat corporatiu d'Abertis. Afortunadament, la d'Abertis no és una iniciativa única (progressivament, algunes empreses estan desenvolupant els seus plans de voluntariat corporatiu), però és bastant excepcional en el seu plantejament, en la mesura que la iniciativa se situa en el marc d'una estratègia global d’RSE.

Els escèptics i els busca-raons, solen mirar de dalt a baix aquest tipus d'iniciatives. Temen que, més que de responsabilitat social corporativa, es tracti de responsabilitat social decorativa. Això és així en aquells casos en els quals es tracta gairebé d'un divertiment, com quan les empreses organitzen un dia d'excursionisme solidari, que semblen una imitació matussera de les excursions que anualment organitzaven els col·legis en el passat o els aniversaris de ludoteca i fast food d'avui. Quan les empreses juguen a la solidaritat, a la responsabilitat social decorativa, el resultat és una obscenitat, amb cobertura mediàtica, sens dubte, però obscenitat al cap i a la fi.

Però quan el voluntariat corporatiu és un element més que s'insereix coherentment en una política global d’RSE, una política que va configurant un itinerari, llavors els escèptics i els busca-raons haurien d'aparcar els seus prejudicis i atendre la realitat. A la realitat i, sobretot, a les seves potencialitats, que en molts casos encara estan pendents de ser desenvolupades. La Jornada a què em refereixo era un moment de visibilitat especialment intensa per al programa Voluntaris, un programa que té tres eixos: donar a conèixer de manera directa...
Leer más »

L'expressió sostre de vidre és, com més va, més popular: no hi ha política progre o directiva amb alts nivells de responsabilitat que no al·ludeixi a ella. No hi ha anàlisi dels consells d'administració i dels comitès de direcció en clau de gènere que no incorpori l'habitual afegitó. El sostre de vidre apunta a l'existència d'un obstacle invisible que impedeix el progrés en la carrera professional de les dones en les empreses (i en tot tipus d'organitzacions), especialment quan s'aproximen al cim. La idea d'invisibilitat del sostre degut precisament a la seva transparència es justifica perquè la seva existència no és explícita, no està formalment establerta: consisteix en un conjunt de creences, pràctiques, tradicions, hàbits, estils de direcció, models organitzatius que es viuen com a una cosa donada, consubstancialment inamovible, una verdadera apoteosi d'una presumpta normalitat. Però les seves conseqüències són molt visibles, i aquí no hi ha dubtes, perquè les dades les mostren: baixa presència de dones en els nivells directius, diferències salarials, desigual càrrega de treball, falta d'equitat en el reconeixement, etc.

No hi ha dubte que el sostre de vidre és una imatge potent, que té força, i que transmet gràficament el nucli del que vol fer ressaltar. La pregunta, tanmateix, és si la mateixa expressió ens encamina o no a la solució del problema. L'ús de metàfores i imatges per pensar els reptes de la gestió mai no és gratuït ni innocent i, a més, a la pràctica de la gestió molt sovint pesen més les imatges i les metàfores que els conceptes. Des de la mà invisible fins a les xarxes; des de les màquines i llurs engranatges fins als taurons i els escaladors, les imatges i les metàfores ens han ajudat a pensar les realitats organitzatives, a definir i justificar polítiques, o a impulsar línies d'investigació. Les imatges i les...
Leer más »

Carles Campuzano és conegut en el món de l’RSE per ser, juntament amb Ramón Jáuregui, un dels dos parlamentaris que més s’han compromès per impulsar el debat de l’RSE i la seva assumpció en el món polític. Val a dir que, a dia d’avui, em sembla que ambdós han tingut més éxit –en el que pertoca a aquest punt concret- fora de llurs formacions polítiques que no pas dintre. I això que van impulsar, entre moltes altres coses, la creació d’una Subcomissió al Congrés de Diputats per a debatre políticament sobre l’RSE, una iniciativa parlamentària molt interessant, única a Europa, que ha servit per fer passos endavant, però que tenia un potencial molt superior en comparació amb els resultats assolits i que considero que ha estat en bona part desaprofitada, si més no fins ara.

Acaba d’aparèixer un llibre que, sota la forma d’una llarga entrevista, ens presenta de manera clara i vigorosa el seu perfil polític, personal i –si la paraula no fa mal als ulls en aquest context, que no n’hauria de fer- professional: Carles Campuzano. El patriotisme a peu de carrer. Hi podrem trobar una reconstrucció del fil conductor de la seva trajectòria política i, alhora, el marc de referència on aquesta trajectòria se situa. Amb honestedat, sense amagar dubtes, interrogants, moments difícils, errors, lleialtats, preferències i conviccions. En aquest sentit, com que el llibre només pot ser biogràfic, precisament per això és molt més que biogràfic: reflecteix i expressa una manera de fer política, una manera d’entendre la política, i una manera de viure la política. Per això goso dir que és exemplar.

L’exemplaritat és una paraula que ens hem deixat malmetre, o perquè la trobem carrinclona, o perquè la trobem impossible, o perquè la trobem pretenciosa o, simplement, perquè ens molesta. I cal reivindicar-la perquè en necessitem, d’exemples. L’exemplaritat no té res a veure amb la perfecció, amb la santedat, amb la submissió, amb la complaença del babau. Hom pot reconèixer...
Leer más »

Si, segons diuen, hi ha veritats incòmodes, potser hi pugui haver també preguntes incòmodes. Encara que siguin simples i simplificadores, i es formulin amb consciència de ser-ho. Una d'aquestes preguntes podria ser la següent: fins a quin punt el plantejament de l’RSE a Espanya ha estat un plantejament nascut des de, per, per a i cap a l'Ibex-35? Que la resposta pugui ser en bona part afirmativa, no significa que sigui qüestionable, rebutjable o criticable. Significa que cal adquirir-ne consciència, i calibrar les seves possibles limitacions. Potser hem viscut tan enlluernats per certs avenços de l’RSE, que hem oblidat que tota llum genera les seves pròpies ombres.

No menyspreem l’RSE de l'Ibex-35, si us plau. En ella han cristal·litzat moltes i diverses tendències, gairebé totes dignes de menció i de reconeixement: el factor d'arrossegament que tenen aquestes empreses en la cultura empresarial; la sensibilitat davant de noves demandes dels mercats financers (ISR); la necessitat de trobar noves formes de posicionament i diferenciació per a les marques; la innovació vinculada a nous models i pràctiques de gestió; la major influència per generar eco mediàtic d'una tendència; la capacitat de generar un discurs i un aprenentatge autònom respecte a les organitzacions empresarials; i així podríem seguir... No la menyspreem, doncs. Però tampoc no ens deixem obnubilar. Sense les empreses de l'Ibex-35 avui probablement no estaríem parlant de l’RSE. Però si només parlem de les empreses de l'Ibex-35 no estem parlant correctament, completament de l’RSE. Sense les empreses de l'Ibex-35, l’RSE no tindria vida. Però hi ha vida més enllà de l'Ibex-35.

Últimament ha circulat per la xarxa un interessant intercanvi de correus electrònics sobre l’RSE a les pime. Un dels temes d'aquest intercanvi...
Leer más »

El nou volum de memòries del President Pujol comença amb una frase rotunda i breu: per ser eficaç, l’acció d’un polític ha de tenir tres ingredients: projecte, programa i emoció. A aquestes alçades, entre la majoria d’analistes de la política catalana hi ha acord unànime en dir que el país està mancat de projecte, però pocs han estudiat amb deteniment com estem d’emocions. La qüestió és rellevant perquè aquest vincle entre emocions i projecte desborda la perspectiva estrictament política (partidista) i esdevé un component clau de qualsevol iniciativa que pretengui insertar-se en una visió de país.

Creiem que ens cal disposar d’un mapa emocional de Catalunya prou real com per poder saber millor què hi passa i què hi podem fer. La filòsofa Martha Nussbaum ha destacat recentment el rol polític essencial de les emocions, diferenciant-les de les pulsions corporals i dels estats d’ànim. Les emocions són "paisatges del pensament", incorporen elements cognitius com ara intencionalitat, creença, avaluació i imaginació. Si la pensadora té raó, vol dir que la cognició emocional és quelcom més que la cognició "a seques". Avui sabem que també hi ha pensament en els estats animats per la ira, l'aflicció, l'amor o la por. Nussbaum lliga molt bé la relació entre projecte i emocions. "Necessitem una bona teoria política que ens digui quins són els nostres objectius (el projecte). Només així podrem imaginar-nos quines emocions seran necessàries per recolzar aquests objectius i llavors imaginar com podem impulsar les persones a sentir emocions d’aquest tipus", diu. Més enllà del dring mecanicista, la frase ens interpel·la sobre la necessitat de prendre en consideració la interrelació entre coneixements, emocions i valors.

Tres professors d’Esade hem participat en un llarg cap de setmana amb 33 joves directius...
Leer más »

…en l’escultura. Això és el que va dir André Gide davant la Mediterrània de Maillol: "Maillol acaba d’introduir el silenci en l’escultura". A La Pedrera de Barcelona tenim la sort de poder gaudir d’una extraordinària exposició d’Aristides Maillol, un autèntic menú degustació de la seva obra. Què és el que ens fa tan propera l’obra d’un artista que va dir de si mateix que volia inaugurar el segle, tota vegada que el segle podem dir que ja ha conclòs?

Gosaria dir que una mirada apaivagada, curosa, progressivament asserenada de la seva obra desvetlla, efectivament, la veritat de l’afirmació de Gide: Maillol introdueix el silenci en l’escultura fins al punt que la contemplació de les seves obres fa emergir lentament, progressivament, un silenci interior que és l’eco del que l’escultor ens ha mostrat.

Mompou ja ens va regalar la possibilitat de copsar, concebre i pensar una Música Callada. Misteri de l’esperit i esperit del misteri. Allò subtil que, simplement, s’esdevé, és aquí. Maillol, en canvi, mostra el silenci present en la pesantor i la densitat de la matèria. Maillol transforma la matèria sense que deixi de ser matèria; el tacte ens evoca la consistència indefugible de la seva realitat i, alhora, la pàtina tornasolada i càlida ens recorda que el temps és, com va dir Yourcenar, el gran escultor. El nostre escultor; el que va donant forma a les nostres vides.

El que captiva de les escultures de Maillol és la lleugeresa que les habita. Hom diria que el fet que estiguin dipositades sobre una superfície és una confusió visual. Només ho sembla, perquè se sostenen sobre si mateixes. No són figures alades, però sembla que les podries prendre sense esforç, fins i tot les de més volum.

Potser és tot això que ens el fa tan proper. Perquè ens trament un missatge xifrat sobre les nostres vides. Quan Gide diu que ha introduit el silenci en l’escultura ho assenyala amb exactitud. No es tracta de retirar-se al silenci per poder esculpir...
Leer más »

Aquest va ser el comentari que va fer el director d'un diari, quan estàvem debatent com els mitjans de comunicació creen l'agenda del que és rellevant i configuren l'univers sobre el que pensem. L'objecció, com es pot suposar, era l'habitual: superficialitat, banalitat, irrellevància, només parlar del que és negatiu i escandalós... He recordat aquest comentari sovint mentre conduiem amb el meu col·lega Àngel Castiñeira el seminari sobre Valors i direcció pública en el programa EMPA d'ESADE. Durant 13 hores hem estat acompanyant 35 directius del sector públic en la seva reflexió sobre els valors que han de regir el servei públic i sobre els instruments i les pràctiques que poden afavorir la seva integració en la gestió quotidiana.

Per això vull insistir en que l'important no sempre és interessant (si més no mediáticamente). Perquè la recent proliferació d'escàndols i males pràctiques (davant dels quals tota clarificació i transparència serà poca) pesa com una llosa sobre l'ingent nombre de directius i professionals del sector públic que duen a terme la seva feina amb disponibilitat, rigor, esforç i decència. I, a sobre, l'ús entre morbós i partidista d'aquests fets els està convertint en una arma de destrucció massiva no tan sols dels valors democràtics, sinó també de l'autoestima i el reconeixement de totes aquelles persones que mai no han traspassat aquestes línies que mai no s'haurien de traspassar.

L'important és el compromís professional d'aquestes persones. La seva disposició al canvi. La seva orientació vers el servei als ciutadans. La seva preocupació per l'ètica pública. El seu interès en millorar i modernitzar les diverses administracions públiques en les quals treballen. La seva sinceritat quan es tracta de compartir experiències i problemes. I també la seva lucidesa i realisme. Per reconèixer les tensions i les limitacions amb les que treballen. Per explorar i donar nom sense subterfugis als contravalors enquistats en les pràctiques i...
Leer más »

Hi ha un frase de Freud que es repeteix sovint, amb petits matisos i variants segons el traductor o el citador. Segons que sembla, Freud opinava que hi havia tres oficis o pràctiques impossibles: educar, curar, governar. Atès que tan sols sóc un simple lector interessat, però que ni sóc psicoanalista ni tinc cap formació sistemàtica al respecte, em prenc la llibertat -i, si volen, la frivolitat- de fer la meva pròpia lectura del que batega en aquesta afirmació.

Com que no m'interessa massa el debat sobre el presumpte pessimisme antropològic de Freud, voldria començar ressaltant que en la nostra cultura les tres pràctiques professionals comparteixen, si més no, dos components constitutius: són fonamentalment i per damunt de tot relacionals; i tenen una dimensió vocacional. Requereixen, per tant, una trobada i un reconeixement entre persones. Ambdós components avui es proposen de manera esmorteïda i amb una espècie de sordina, especialment el segon. La fal·laç identificació entre professionalització i tecnificació intenta neutralitzar cada vegada més els esmentats components. Neutralització que sovint es vol compensar, amb més bona voluntad que encert, amb una apel·lació als valors. Amb la creença ingènua que es pot compensar un dèficit relacional i vocacional amb una apel·lació abstracta a valors; valors amb els quals, sens dubte, en el pla intel·lectual és impossible no estar-hi d'acord. I així ens evitem agafar el toro per les banyes: comprendre aquests oficis -aquestes pràctiques- hauria de ser abans que res comprendre determinades relacions, comprendre la manera com es duen a terme, i comprendre com i des d'on les viuen els implicats. I el component vocacional hauria de no quedar difós sota la boira místico-religiosa, i palesar que es tracta d'oficis que no es redueixen a les destreses que algú pugui adquirir, sinó que impliquen també el compromís amb una certa visió del tipus de persona i de professional que es vol arribar a ser. Per tant, la pregunta més pertinent potser no hauria de ser la freudiana (la presumpta constatació que són pràctiques impossibles), sinó una altra ben diferent: què es requereix per a que la seva realització sigui cada vegada més possible. Perquè el focus de allà que sigui la seva realització no se situa tant en un estadi final preconcebut al qual cal arribar i que es pot objectivar, sinó en determinats processos que cal propiciar i viure. Educar, guarir i governar abans que res com a processos. Processos que requereixen resultats, sens dubte, però en els quals la qualitat dels resultats depèn de la qualitat dels processos

...
Leer más »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment