Español (España) Català (Català) English (United States)
  Cerca
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novetats
Minimitza
Novetat editorial: El poliedre del lideratge
 
Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

  Més informació...

Seleccionar bloc
Minimitza
Cercar
Minimitza
Per data
Minimitza
Amics, coneguts i saludats
Minimitza

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creat: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

Vénen temps en els quals la qüestió de les iniciatives polítiques sobre l’RSE tornarà a estar damunt de la taula. Últimament hem parlat molt sobre si la crisi econòmica afectarà o no al desenvolupament de l’RSE. O si, simplement, l'alentirà. Però totes aquestes reflexions han posat el focus exclusivament en l'empresa; tanmateix, implícitament, la pregunta no era sobre l’RSE en general, sinó sobre la iniciativa empresarial referida a l’RSE. I cal començar a considerar que altres actors entraran en escena activament, justament prenent la crisi com a argument principal. Tres símptomes d'això: la recent declaració del board del GRI, la petició al president Obama perquè creï una agència dedicada a l’RSE, o la última nota de la Comissió Europea reiterant que l’RSE segueix essent una prioritat enmig de la crisi econòmica actual. I no em sembla malament, al contrari, el retorn de la política, també en el que pertoca a l’RSE. (Un retorn de la política, per cert, que crec incompatible amb el retorn o el manteniment de certs polítics). Ara bé, el possible retorn al discurs polític en RSE ja no podrà ser un mer calc del que teníem fa un parell d'anys. Perquè la credibilitat d'aquest discurs es vincularà cada vegada més a que, qui vulgui protagonitzar-lo, doni compte també de com se l’aplica a si mateix. Especialment en el que pertoca a dos aspectes crucials.

En primer lloc, no hem d'oblidar que, en graus diferents, a tots els governs europeus que duen a terme polítiques d’RSE -també a Catalunya i a Espanya- està més o menys pendent un diàleg interior entre els diversos ministeris afectats, especialment entre Economia i Treball (i/o Afers Socials), als quals, segons els països, es pot afegir Medi Ambient. Aquesta necessitat és tal que en alguns països els experts parlen directament de l'existència d'una política dual d’RSE, en funció dels ministeris que impulsen la seva agenda. Aparentment, es diria que aquí es dóna una certa analogia amb la gestió de l’RSE en les empreses, l'aproximació de les quals a l’RSE ja queda clarament retratada, simplement, constatant la ubicació, la denominació i les competències que s'assignen dins de l'organigrama de l'empresa al departament responsable de la política d’RSE. Però en el cas dels governs crec que aquesta analogia no és totalment adequada. Perquè la pregunta principal no és on han d'estar assignades la responsabilitats polítiques (encara que és obvi que aquesta no és una qüestió negligible) sinó una de prèvia: si el govern té voluntat i determinació de tenir una visió política pròpia amb relació a l’RSE, i si el desenvolupament d'aquesta política és estrictament del govern, o tan sols del ministeri on està allotjada. I, en darrer terme, si denominen "política" a convertir la reverberació d'alguns espasmes mediàtics en agenda pública. Perquè si alguna cosa necessita avui l’RSE és que sigui percebuda per les empreses com a font de solucions, i no com a font de problemes.

...
Llegir més »

Ja vaig plantejar en una altra ocasió que hi ha una temptació que, quan es parla del desenvolupament de l’RSE en el sector financer, sovint apareix quan es tracta de les caixes d’estalvi: identificar (i confondre) l’RSE amb la seva obra social. Aquesta coartada només seria l’excusa per no plantejar-se en clau d’RSE tot el que fa referència al seu model de gestió i el seu model negoci. Les caixes tenen l’oportunitat de liderar un model de competitivitat responsable i sostenible únicament si superen l’autocomplaença d’identificar "social" exclusivament amb el pressupost de la seva obra social.

Però hi hauria una altra temptació, que queda perfectament reflectida en el comentari que una vegada em va fer un alt directiu d’una caixa d’estalvis: "dirigir una caixa s’ha de fer amb els mateixos criteris amb què es dirigiria qualsevol entitat financera, amb l’afegit que, en aquest cas, hi ha una obra social". Val a dir que l’afirmació podria ser plausible si el que volia posar de relleu és que gestionar una caixa no s’havia d’identificar amb una mena de paternalisme poc eficient i poc rigorós. Però si dic que és també una temptació és perquè té el risc de dissoldre una de les grans raons de ser de les caixes, que és alhora un dels seus trets diferenciadors: el compromís amb el territori on operen. Si, com diu el tòpic, no hi ha text sense context, podriem dir que no hi ha caixa sense territori.

Aquesta darrera frase pot semblar una bajanada i una obvietat… o no. Ens estem començant a avesar al fet que hi pot haver activitat econòmica sense territori, i no diguem activitat financera, que ja hem vist com es pot desenvolupar sense cap preocupació, atenció ni sensibilitat per l’impacte de les seves decisions en els territoris i les persones que els habiten. Una caixa això no ho pot fer sense trair-se a si mateixa. Pot seguir-se anomenant caixa, però deixa de ser-ho. I això vol dir que no es pot pensar el present i el futur de les caixes –de qualsevol caixa- sense...
Llegir més »

Fa temps que una idea em volta pel cap: hauríem de ser capaços de contestar, seriosament i a fons, una pregunta que de vegades em faig. Per què M. L. King va dir tinc un somni i no va dir tinc un pla estratègic a cinc anys?

Aquesta pregunta es va reactivar altre cop mentre escoltava l'excel·lent intervenció de Josu Jon Imaz en el marc de la Càtedra LideratgesS i Gobernança Democrática. La conferència tenia per títol Lideratge polític i lideratge empresarial. En un moment determinat, Imaz va insistir amb gran èmfasi que la gent no necessita només gestió. Necessita també un somni.

Com que la conferència és accessible, aprofito el comentari d'Imaz per tornar a la meva pregunta inicial. I m'arrisco a afirmar que l’RSE en els últims anys ha consistit en il·lusió, gestió i somni. Per aquest ordre. Deixo de banda tot el que l’RSE ha tingut de reactiu, conjuntural, acomodatici o oportunisme. Aquestes orientacions tan sols m'interessen analíticament i descriptiva, però en absolut per si mateixes.

Il·lusió. Crec que l’RSE ha tingut i té en els seus inicis un fort component d'il·lusió. Els crítics i escèptics diran que il·lusió, sí, però en el sentit d'engany, de fantasia que distorsiona la realitat. Doncs no. Il·lusió en el sentit de voler fer les coses millor. En el sentit de voler avançar cap a l'excel·lència. En el sentit de dur a terme iniciatives positives, valuoses i viables. En el sentit que és possible innovar, no anar pels camins de sempre i ser eficient i rendible. En el sentit que no hi ha un únic model d'empresa i, més encara, en el sentit que no hi ha una única manera d'entendre l'èxit empresarial.

Però també -i cada vegada més- gestió. L’RSE no consisteix en què l'empresa, a més de la seva activitat empresarial, faci una miqueta d'ONG; ni consisteix en què ocupi part del terreny que és responsabilitat...
Llegir més »

 



Fa unes quantes setmanes, Pablo Rodrigo (de la Universidad Adolfo Ibáñez) va defensar la seva tesi doctoral a ESADE, sota la direcció de Daniel Arenas. Portava per títol La gestión comprometida con el desarrollo sostenible: un modelo basado en empresas chilenas. La seva aportació és molt interessant, entre altres raons, perquè contribueix de manera significativa a donar resposta a unes quantes preguntes -totes elles molt importants- que tenim entre mans: com poden desenvolupar les empreses un model de gestió que sigui compromès amb el desenvolupament sostenible?; quins paràmetres cal tenir en compte per aconseguir-ho?; es pot afirmar que existeix una seqüència raonable d'etapes per avançar en aquesta direcció?; què aprenen i què desaprenen les empreses al llarg d'aquest procés?

Malgrat ser totes elles molt importants, no és l'evocació d'aquestes preguntes el que m'ha portat a fer-me eco del seu treball. El que avui m'interessa subratllar és la seva referència: és un treball que pensa sobre i a partir de l'experiència d'empreses xilenes. Quan vaig llegir la seva tesi (a part d'aprendre moltes coses) vaig tornar a pensar en la necessitat de continuar treballant perquè Amèrica Llatina tingui una veu pròpia en el desenvolupament de l’RSE. Veu pròpia que ho hauria de ser a partir, almenys, de dos paràmetres: que respongui a la seva realitat política i social (i no es redueixi a haver de definir-se des de la controvèrsia entre els models socials europeu i usamericà); i que respongui a la seva realitat econòmica i empresarial (i no es redueixi a haver de definir-se a partir del que fan en matèria d’RSE les empreses provinents d'altres països).

A Amèrica Llatina ja hi ha una realitat molt rica referent a l’RSE. I una gran diversitat d'iniciatives. Algú pot objectar que desiguals i en procés; però qui digui això, que assenyali també algun lloc al món en el qual l’RSE no estigui en procés i no es concreti en iniciatives desiguals....
Llegir més »

Acabo de realitzar el meu mòdul sobre RSE en el PLD que ESADE i Deusto duem a terme conjuntament a Bilbao. Els participants provenien d'empreses molt diverses, tant en el que pertoca a mida com a sectors. Al llarg de la sessió hi ha hagut moments de diàleg ric i intens, amb aproximacions no sempre coincidents, en els que s'han plantejat qüestions de gran interès.

De vegades penso que és una pena que aquest tipus de sessions no puguin ser observades pels diversos actors que configurem el gremi de l’RSE (professionals, directius, sindicalistes, organitzacions socials, periodistes... i professors i investigadors, és clar). Perquè serveixen per prendre el pols sobre quina visió es té des de la pràctica empresarial de tot el que fa referència a l’RSE, especialment per part de persones sincerament interessades en el tema, i en aprofundir-hi, però que el perceben amb una relativa distància, en la mesura que no forma part, ara com ara, de la seva problemàtica quotidiana de gestió. Entre altres coses perquè el gremi de l’RSE, com tot gremi, sempre té el risc de donar per fet que ja s'ha generalitzat el que només és el tema habitual d'uns quants -centenars?- de persones.

Voldia anotar a cop calent uns quants punts d'entre els molts que van emergir en els diàlegs, perquè com a consideració final m'agradaria subratllar una qüestió que es va plantejar, i que em sembla de gran interès.

A cop calent, doncs:

L’RSE continua avançant en el que pertoca a la seva incorporació a l'agenda de temes sobre els que cal tenir una opinió formada en la gestió empresarial. Però... hi ha molts peròs, entre ells que, en la majoria dels casos, encara és un tema d'opinió, però no de gestió.

L’RSE genera més controvèrsia de la que de vegades volem reconèixer, entre altres coses perquè hi ha bones raons i arguments per sostenir diverses posicions davant d'ella, algunes clarament poc compatibles entre si. Convertir l’RSE en una cosa políticament...
Llegir més »

S'apropen ja els dies en què tindrà lloc el programa Corporate Social Responsibility: strategic integration and competitiveness, que realitzem a ESADE conjuntament amb Standford. Espero amb molt d’interès aquesta segona edició del programa, perquè en el primer van emergir qüestions molt rellevants, i tinc molta curiositat per veure fins a quin punt han canviat les coses en un any. Em temo que molt.

Una de les constatacions que més ens va sorprendre (a mi i als participants) en l'edició anterior va ser la resposta a una doble pregunta: quins stakeholders han pressionat més fins al moment present la teva empresa (i amb quina intensitat) perquè s'enfoqui cap a l’RSE, i quins creus que seran els que pressionaran més en el futur immediat? Es facilitava una llista bastant exhaustiva de 17 stakeholders, ampliable si era necessari, a criteri de cada participant, en la resposta. Doncs bé, l'agregació de totes la respostes (que englobaven directius representants d'una diversitat de sectors i provinents de més de vint països) visualitzava que la previsió era que, en el futur immediat, tots els stakeholders -tots- incrementarien les seves demandes i expectatives cap a les empreses en relació amb l’RSE.

Això és, justament, el que jo anomeno la bretxa de l’RSE: la constatació de què el pas del temps i la cada cop major complexitat de les situacions que estem vivint desemboca en el fet que, per bé que les empreses hagin augmentat la seva involucració amb l’RSE i la seva assumpció de la mateixa, les demandes i les expectatives (i les exigències) sobre les empreses al respecte augmenten encara més. Cosa que, tard o d’hora, ens hauria de portar a plantejar una pregunta que, ho reconec, resulta políticament incorrecta: fins a quin punt, en nom de l’RSE, qualsevol li pot demanar o exigir qualsevol cosa a qualsevol...
Llegir més »

"Se’ns demana una nova era de responsabilitat". Aquesta és una de les frases que mès s’ha repetit del primer discurs de Barack Obama com a president dels Estats Units. La frase té interès no tan sols pel fet de posar la responsabilitat en el frontispici dels valors que ens demana el temps que estem vivint, sinó també perquè la postula com una exigència que ens apel·la a tots i cadascun de nosaltres. I qui fa ens la apel·lació no és una persona, sinó la mateixa realitat que estem vivint. La responsabilitat és una exigència que neix de la nostra realitat humana; de la nostra humanitat en tant que persones i, ensems, en tant que espècie. Perquè estem vivint molt més una època de canvis: estem vivint un canvi d’època. I aquest canvi d’època ens demana com poques una consciència de responsabilitat.

Ja fa uns quant anys que Hans Jonas va posar de relleu que, si algun principi havia de regir l’acció humana en la nostra època, aquest era el principi de responsabilitat. Amb una desolada lucidesa, Jonas associava aquest principi al que ell anomenava l’heurística de la por. La possibilitat –multiplicada pel poder de les tecnologies- de realitzar el mal ens obliga a prendre en consideració la necessitat d’evitar-lo abans de prendre decisions, sense limitar-nos a justificar-les (i a justificar-nos) en nom del bé que volem assolir. L’heurística de la por és la parella de fet del que després Ulrich Beck, des d’una perspectiva sociológica, va qualificar com a societat del risc.

Però l’era de la responsabilitat no es pot limitar a una heurística de la por. Ha de ser capaç també d’integrar totes les dimensions de la responsabilitat (i no només les vinculades a la por) en els projectes i les decisions que es duen a terme. Però per fer-ho no n’hi ha prou només amb discursos. Ens calen marcs institucionals que vertebrin i concretin en els diversos àmbits de la vida pública aquesta prioritat, la converteixin en un marc de referència i la incorporin a les deliberacions davant dels nous reptes que es plantegen.

...
Llegir més »

Quan parlem d’RSE solem evitar preguntar-nos si és possible una empresa responsable sense persones que ho siguin. L’RSE no és tan sols una qüestió de pràctiques i indicadors, sinó també de mentalitat. Per aquesta raó, es pot plantejar que el desenvolupament de l’RSE en una organització no es pot reduir a implementar nous processos, sinó que ha d'incloure un treball explícit sobre les actituds, els significats i els valors relacionats amb ella. L’RSE és una qüestió de pràctiques corporatives, però també una qüestió d'identitat corporativa.

Construir una identitat és un procés. Per això les empreses responsables s'haurien de configurar també com a àmbits basats en valors, perquè no estem parlant de quelcom afegit, sinó d'una dimensió intrínseca a la seva activitat. No es pot parlar d’RSE sense reconèixer els seus vincles amb els processos de construcció de valors que generen significat i sentit, entre altres raons perquè no hem de passar per alt que les pràctiques empresarials poden ser tan creadores com destructores de sentit. Això és així perquè tenen un impacte en l'itinerari vital i en l'equilibri personal dels qui treballen en elles.

Ja he plantejat que en una empresa, més que recursos humans, hi ha persones amb recursos. I com a persones, els poden activar en la mesura que siguem capaços d'integrar el seu desenvolupament en el marc d'uns valors compartits que permetin una major articulació de la vida personal, professional i corporativa. Resulta difícil imaginar que l’RSE pugui arrelar en les pràctiques empresarials sense facilitar l'esmentada integració en les persones. Té poc sentit intentar que una empresa sigui responsable si els qui la dirigeixen i treballen en ella no s'identifiquen amb les actituds que fan possible la responsabilitat. Difícilment serà viable la proclamació la RSE per part d’una empresa si, simultàniament, no duu a terme un treball mínimament conscient sobre els valors en què es basa la seva gestió.

Sennett...
Llegir més »

En un dels programes d’ESADE (el Programa Vicens Vives. Lideratge i compromís cívic), realitzem sovint trobades entre els participants i personalitats -polítiques, econòmiques, socials…- de referència, en un clima de confiança i llibertat, on aquestes personalitats van més enllà del seus plantejaments habituals i comparteixen amb els participants algunes de les seves opcions vitals, la seva visió del món i del país i, en definitiva, alguns dels aspectes del seu perfil que els caracteritzen més com a persones. Sempre m’ha sorprés que alguns d’ells hagin coincidit en fer d’entrada el mateix comentari: "bé, ja m’han dit que aquí no hi ha periodistes, oi?". Als participants ja els queda clar que aquesta és una manera indirecta i menys barroera de dir una cosa que, pel broc gros, seria més o menys així: "quedem entesos que res del que digui aquí es farà públic, oi?".

La darrera vegada que vaig sentir aquesta frase vaig pensar que el missatge quedava clar, però que la frase estava desbordada per la realitat: efectivament, a la sala no hi havia cap periodista… però, entre unes 30 persones, els meus comptes em donaven que hi havia 7 ó 8 blocs en actiu. La situació em va semblar, en la seva insignificança, una excel·lent metáfora d’un dels problemes de fons de les nostres empreses: encara predominen estils de direcció –i directius- que actuen des criteris i marcs de referència propis de la societat industrial per dirigir professionals amb criteris i marcs de referència propis de la societat de la informació. En aquest cas, per exemple, el problema es concreta en el pas de la comunicació que funciona mitjançant un canal, de manera unidireccional, i amb més o menys control de les fonts, a una comunicació multicanal i multidireccional, i amb molt menys control de les fonts.

M’ha vingut al cap aquesta imatge perquè una de les persones que ha fet el programa ha llençat ara una iniciativa que respon a aquesta nova realitat: Opijob. Aquesta iniciativa es defineix...
Llegir més »

Vivim temps d'incertesa. Però encara que aquest diagnòstic és un punt de trobada recurrent, de vegades ens confonem, i donem per fet que tots els discursos aborden la incertesa de la mateixa manera. I no és així. Ser conscients de la diversitat d'aproximacions ens pot evitar algunes confusions en les anàlisis i en els debats públics.

Per exemple, davant de la incertesa polítics i intel·lectuals reaccionen de manera diferent. Ambdós personifiquen dues aproximacions diferents a la realitat social. L'intel·lectual pensa sense la urgència de l'acció i sense els límits o pressions del dia a dia. El polític està urgit a actuar, sense massa temps per detenir-se a teoritzar sobre el que fa, o a pensar en els dilemes de l'acció. El primer sol accentuar la distància crítica i l'idealisme. El segon sol accentuar l'optimisme pragmàtic en els resultats de les seves decisions i accions, i l'apel·lació al realisme. L'intel·lectual no deixa de referir-se als principis; el polític no pot deixar de preocupar-se pels finals. Sovint, l'intel·lectual creu que tot està per fer, però el polític sap que no tot és possible.

Ortega i Gasset sostenia que l'intel·lectual és un home preocupat -pensar és preocupar-se més que no pas ocupar-se-, mentre que el polític és un home que s'ocupa de les coses. Parlava, doncs, de dues tasques diferents. Però potser es tracta de dues tasques que no solament són diferents, sinó que alhora s'estan mirant contínuament l'una a l'altra: d'alguna manera, interactuen constantment i les seves influències mútues són reiterades, encara que sigui de manera indirecta, obliqua o mediatitzada.

El poder polític se centra en la presa de decisions i en la transformació de la realitat; el poder intel·lectual en la generació de discurs i en la construcció d'una interpretació de la realitat. Poder decisori versus poder ideològic, per tant (i no, simplement, poder versus no-poder). Dues lògiques diferents, amb ritmes i requeriments diferents. Però els dos, polítics i intel·lectuals, saben que el poder ideològic sense poder decisori és impotent; i el poder decisori sense el poder d'un discurs que li doni sentit esdevé inacceptable. Com deia Hegel, tant els que s'estimen com els que es barallen estan abraçats. Ambdós (polítics i intel·lectuals) voldrien abraçar-se, però sempre dubten sobre què pretén exactament l'altre en aquesta abraçada. En altres paraules: la major amenaça (i, de vegades, el major temor) per a l'intel·lectual és el dèficit d'influència, i per al polític el dèficit de legitimitat.

...
Llegir més »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment