Español (España) Català (Català) English (United States)
  Cerca
Subscriu-te al bloc

Subscriu-te al bloc  Persona, Empresa i Societat i rebràs les novetats al teu lector RSS o a la teva bústia de correu electrònic

Subscriu-te per RSS
Subscriu-te per email
Novetats
Minimitza
Novetat editorial: El poliedre del lideratge
 
Àngel Castiñeira; Josep M. Lozano

  Més informació...

Seleccionar bloc
Minimitza
Cercar
Minimitza
Per data
Minimitza
Amics, coneguts i saludats
Minimitza

Josep M. Lozano

josepm.lozano@esade.edu
Tel: +34 932 806 162
Ext. 2270

Fax: +34 932 048 105
Av.Pedralbes, 60-62
E-08034 Barcelona


Twitter - Josep M. Lozano

 

Persona, Empresa i Societat
El bloc de Josep M. Lozano  
   
Autor: Josep M. Lozano Creat: 16/10/2008 10:21
En aquest bloc trobareu opinions, comentaris, informació ....

S'apropen ja els dies en què tindrà lloc el programa Corporate Social Responsibility: strategic integration and competitiveness, que realitzem a ESADE conjuntament amb Standford. Espero amb molt d’interès aquesta segona edició del programa, perquè en el primer van emergir qüestions molt rellevants, i tinc molta curiositat per veure fins a quin punt han canviat les coses en un any. Em temo que molt.

Una de les constatacions que més ens va sorprendre (a mi i als participants) en l'edició anterior va ser la resposta a una doble pregunta: quins stakeholders han pressionat més fins al moment present la teva empresa (i amb quina intensitat) perquè s'enfoqui cap a l’RSE, i quins creus que seran els que pressionaran més en el futur immediat? Es facilitava una llista bastant exhaustiva de 17 stakeholders, ampliable si era necessari, a criteri de cada participant, en la resposta. Doncs bé, l'agregació de totes la respostes (que englobaven directius representants d'una diversitat de sectors i provinents de més de vint països) visualitzava que la previsió era que, en el futur immediat, tots els stakeholders -tots- incrementarien les seves demandes i expectatives cap a les empreses en relació amb l’RSE.

Això és, justament, el que jo anomeno la bretxa de l’RSE: la constatació de què el pas del temps i la cada cop major complexitat de les situacions que estem vivint desemboca en el fet que, per bé que les empreses hagin augmentat la seva involucració amb l’RSE i la seva assumpció de la mateixa, les demandes i les expectatives (i les exigències) sobre les empreses al respecte augmenten encara més. Cosa que, tard o d’hora, ens hauria de portar a plantejar una pregunta que, ho reconec, resulta políticament incorrecta: fins a quin punt, en nom de l’RSE, qualsevol li pot demanar o exigir qualsevol cosa a qualsevol...
Llegir més »

"Se’ns demana una nova era de responsabilitat". Aquesta és una de les frases que mès s’ha repetit del primer discurs de Barack Obama com a president dels Estats Units. La frase té interès no tan sols pel fet de posar la responsabilitat en el frontispici dels valors que ens demana el temps que estem vivint, sinó també perquè la postula com una exigència que ens apel·la a tots i cadascun de nosaltres. I qui fa ens la apel·lació no és una persona, sinó la mateixa realitat que estem vivint. La responsabilitat és una exigència que neix de la nostra realitat humana; de la nostra humanitat en tant que persones i, ensems, en tant que espècie. Perquè estem vivint molt més una època de canvis: estem vivint un canvi d’època. I aquest canvi d’època ens demana com poques una consciència de responsabilitat.

Ja fa uns quant anys que Hans Jonas va posar de relleu que, si algun principi havia de regir l’acció humana en la nostra època, aquest era el principi de responsabilitat. Amb una desolada lucidesa, Jonas associava aquest principi al que ell anomenava l’heurística de la por. La possibilitat –multiplicada pel poder de les tecnologies- de realitzar el mal ens obliga a prendre en consideració la necessitat d’evitar-lo abans de prendre decisions, sense limitar-nos a justificar-les (i a justificar-nos) en nom del bé que volem assolir. L’heurística de la por és la parella de fet del que després Ulrich Beck, des d’una perspectiva sociológica, va qualificar com a societat del risc.

Però l’era de la responsabilitat no es pot limitar a una heurística de la por. Ha de ser capaç també d’integrar totes les dimensions de la responsabilitat (i no només les vinculades a la por) en els projectes i les decisions que es duen a terme. Però per fer-ho no n’hi ha prou només amb discursos. Ens calen marcs institucionals que vertebrin i concretin en els diversos àmbits de la vida pública aquesta prioritat, la converteixin en un marc de referència i la incorporin a les deliberacions davant dels nous reptes que es plantegen.

...
Llegir més »

Quan parlem d’RSE solem evitar preguntar-nos si és possible una empresa responsable sense persones que ho siguin. L’RSE no és tan sols una qüestió de pràctiques i indicadors, sinó també de mentalitat. Per aquesta raó, es pot plantejar que el desenvolupament de l’RSE en una organització no es pot reduir a implementar nous processos, sinó que ha d'incloure un treball explícit sobre les actituds, els significats i els valors relacionats amb ella. L’RSE és una qüestió de pràctiques corporatives, però també una qüestió d'identitat corporativa.

Construir una identitat és un procés. Per això les empreses responsables s'haurien de configurar també com a àmbits basats en valors, perquè no estem parlant de quelcom afegit, sinó d'una dimensió intrínseca a la seva activitat. No es pot parlar d’RSE sense reconèixer els seus vincles amb els processos de construcció de valors que generen significat i sentit, entre altres raons perquè no hem de passar per alt que les pràctiques empresarials poden ser tan creadores com destructores de sentit. Això és així perquè tenen un impacte en l'itinerari vital i en l'equilibri personal dels qui treballen en elles.

Ja he plantejat que en una empresa, més que recursos humans, hi ha persones amb recursos. I com a persones, els poden activar en la mesura que siguem capaços d'integrar el seu desenvolupament en el marc d'uns valors compartits que permetin una major articulació de la vida personal, professional i corporativa. Resulta difícil imaginar que l’RSE pugui arrelar en les pràctiques empresarials sense facilitar l'esmentada integració en les persones. Té poc sentit intentar que una empresa sigui responsable si els qui la dirigeixen i treballen en ella no s'identifiquen amb les actituds que fan possible la responsabilitat. Difícilment serà viable la proclamació la RSE per part d’una empresa si, simultàniament, no duu a terme un treball mínimament conscient sobre els valors en què es basa la seva gestió.

Sennett...
Llegir més »

En un dels programes d’ESADE (el Programa Vicens Vives. Lideratge i compromís cívic), realitzem sovint trobades entre els participants i personalitats -polítiques, econòmiques, socials…- de referència, en un clima de confiança i llibertat, on aquestes personalitats van més enllà del seus plantejaments habituals i comparteixen amb els participants algunes de les seves opcions vitals, la seva visió del món i del país i, en definitiva, alguns dels aspectes del seu perfil que els caracteritzen més com a persones. Sempre m’ha sorprés que alguns d’ells hagin coincidit en fer d’entrada el mateix comentari: "bé, ja m’han dit que aquí no hi ha periodistes, oi?". Als participants ja els queda clar que aquesta és una manera indirecta i menys barroera de dir una cosa que, pel broc gros, seria més o menys així: "quedem entesos que res del que digui aquí es farà públic, oi?".

La darrera vegada que vaig sentir aquesta frase vaig pensar que el missatge quedava clar, però que la frase estava desbordada per la realitat: efectivament, a la sala no hi havia cap periodista… però, entre unes 30 persones, els meus comptes em donaven que hi havia 7 ó 8 blocs en actiu. La situació em va semblar, en la seva insignificança, una excel·lent metáfora d’un dels problemes de fons de les nostres empreses: encara predominen estils de direcció –i directius- que actuen des criteris i marcs de referència propis de la societat industrial per dirigir professionals amb criteris i marcs de referència propis de la societat de la informació. En aquest cas, per exemple, el problema es concreta en el pas de la comunicació que funciona mitjançant un canal, de manera unidireccional, i amb més o menys control de les fonts, a una comunicació multicanal i multidireccional, i amb molt menys control de les fonts.

M’ha vingut al cap aquesta imatge perquè una de les persones que ha fet el programa ha llençat ara una iniciativa que respon a aquesta nova realitat: Opijob. Aquesta iniciativa es defineix...
Llegir més »

Vivim temps d'incertesa. Però encara que aquest diagnòstic és un punt de trobada recurrent, de vegades ens confonem, i donem per fet que tots els discursos aborden la incertesa de la mateixa manera. I no és així. Ser conscients de la diversitat d'aproximacions ens pot evitar algunes confusions en les anàlisis i en els debats públics.

Per exemple, davant de la incertesa polítics i intel·lectuals reaccionen de manera diferent. Ambdós personifiquen dues aproximacions diferents a la realitat social. L'intel·lectual pensa sense la urgència de l'acció i sense els límits o pressions del dia a dia. El polític està urgit a actuar, sense massa temps per detenir-se a teoritzar sobre el que fa, o a pensar en els dilemes de l'acció. El primer sol accentuar la distància crítica i l'idealisme. El segon sol accentuar l'optimisme pragmàtic en els resultats de les seves decisions i accions, i l'apel·lació al realisme. L'intel·lectual no deixa de referir-se als principis; el polític no pot deixar de preocupar-se pels finals. Sovint, l'intel·lectual creu que tot està per fer, però el polític sap que no tot és possible.

Ortega i Gasset sostenia que l'intel·lectual és un home preocupat -pensar és preocupar-se més que no pas ocupar-se-, mentre que el polític és un home que s'ocupa de les coses. Parlava, doncs, de dues tasques diferents. Però potser es tracta de dues tasques que no solament són diferents, sinó que alhora s'estan mirant contínuament l'una a l'altra: d'alguna manera, interactuen constantment i les seves influències mútues són reiterades, encara que sigui de manera indirecta, obliqua o mediatitzada.

El poder polític se centra en la presa de decisions i en la transformació de la realitat; el poder intel·lectual en la generació de discurs i en la construcció d'una interpretació de la realitat. Poder decisori versus poder ideològic, per tant (i no, simplement, poder versus no-poder). Dues lògiques diferents, amb ritmes i requeriments diferents. Però els dos, polítics i intel·lectuals, saben que el poder ideològic sense poder decisori és impotent; i el poder decisori sense el poder d'un discurs que li doni sentit esdevé inacceptable. Com deia Hegel, tant els que s'estimen com els que es barallen estan abraçats. Ambdós (polítics i intel·lectuals) voldrien abraçar-se, però sempre dubten sobre què pretén exactament l'altre en aquesta abraçada. En altres paraules: la major amenaça (i, de vegades, el major temor) per a l'intel·lectual és el dèficit d'influència, i per al polític el dèficit de legitimitat.

...
Llegir més »

Acabem de presentar l'últim estudi que hem dut a terme a l'Institut d'Innovació Social: La RSE en el Gobierno Corporativo de las sociedades del Ibex 35, elaborat per César Arjona. Aquesta investigació aborda una qüestió que considero que serà un dels temes claus del desenvolupament immediat de la RSE: el seu lloc en el govern corporatiu. El possible lector farà bé en atendre al detall la rigorosa aproximació que ha fet César Arjona. Però encara és més important que no perdi de vista el marc de referència en el qual se situa. L'esmentat marc no és cap altre que la pregunta sobre fins a quin punt la RSE està integrada en la manera de procedir quotidiana de les empreses i en les estratègies corporatives, i, consegüentment, quines condicions fan creïble i possible aquesta integració.

Si hagués de sintetitzar la meva lectura del treball de César Arjona, utilitzaria un parell d'expressions que ha popularitzat el nostre sistema educatiu (del qual m'estalvio els qualificatius perquè ja n'ha rebut bastants): la situació actual de la RSE en el govern corporatiu és, simultàniament, progressa adequadament i necessita millorar. Per una part, crida molt l'atenció que Espanya sigui el lloc del món en el qual es realitzen més informes GRI. Emet més informes que el Regne Unit i els Estats Units junts; i més del doble que la suma de tots els països escandinaus. Una cosa semblant donaria un recompte de signants del Global Compact (Espanya té el 12% d'empreses que han signat el Pacte, sobre el total mundial). O les empreses espanyoles ho estan fent molt bé, o ho estan fent molt a la lleugera... o les dues coses alhora. La meva opinió personal és que hi ha empreses espanyoles (des de cotitzades a pimes) que en l'àmbit de la RSE han dut a terme iniciatives excel·lents; així com també n'hi ha algunes que són mestres...
Llegir més »

Pel meu ofici, he hagut de fer tota mena de seminaris parlant d’RSE. Gairebé sempre surt algú que pregunta pel cost de l’RSE. Jo contesto com bonament puc però, acte seguit, afegeixo: encara espero el dia en què algú em pregunti pel cost de la Irresponsabilitat. Quan aquest dia arribi, la resposta la tindré fàcil: n’hi haurà prou amb anar al YouTube, cercar qualsevol telenotícies d’aquests dies, i ja tindrem els números fets. Però, certament, la resposta és fàcil, massa fàcil. La pregunta difícil és una altra: per què al que avui anomenem irresponsabilitat fa tres anys li déiem èxit empresarial? El que hem de recordar, analitzar i revisar són els paràmetres mentals i els criteris analítics que permetien a bona part de l’opinió pública i –no ens enganyem- a molts experts anomenar èxit empresarial a empreses i directius que avui tothom bescanta.

Pensava aquestes coses dijous passat, quan participava en l’acte de traspàs de la presidència del Foro de Reputación Corporativa, que deixava Abertis i assumia Ferrovial. Perquè li donava voltes a l’idea que el que ara toca és passar de la gestió de la reputació al debat públic sobre què entenem per èxit empresarial. Gestionar la reputació és una necessitat indefugible per a qualsevol empresa. Més encara: ho és per a qualsevol organització. Tot i que sempre he cregut –sincerament- que la paraula no ajuda: personalment, encara no he tret l’aigua clara sobre si plantejar la qüestió usant el terme reputació és usar una paraula de vol gallinaci, és el que un freudià en diria un acte fallit, és una declaració de principis (…que porten a un final previsible) o és una mostra de realisme per part de qui sap el pa que s’hi dóna a les empreses i no vol anar per la vida de bufanúvols. Sigui el que sigui, quan els que es plantegen la gestió de la reputació ho fan seriosament, els preocupa alguna cosa més que dedicar-se a la cirurgia estètica corporativa. Els preocupa treballar en les seves empreses sobre el binomi identitat-percepció, d’una manera necessàriament pragmàtica, per bé que no sempre necessàriament instrumental. Al capdavall, en aquest binomi s’hi juga la construcció de la confiança. I que s’esdevinguin situacions tan lamentables i censurables com la que es va posar de manifest en una contribució en aquest mateix bloc, no desmenteix la pertinença del plantejament reputacional sinó que, per desgràcia, el confirma.

...
Llegir més »

Sota un títol com aquest el lector pot pensar que em referiré a alguna iniciativa del departament d’estudis o de campanyes d’Intermón. He de reconèixer que, fins avui, a mi m’hagués passat el mateix. Però no em refereixo ni a una cosa, ni a l’altra. Del que vull parlar és de la creació, dins de l’estructura organitzativa d’Intermón, d’un departament que té com una de les seves funcions tot el que fa referència a la gestió de la responsabilitat social de la mateixa Intermón en tant que organització.

Aquesta iniciativa, encara que estigui en una fase inicial i tingui molt camí per recòrrer, crec que exemplifica un punt d’inflexió en el que fa referència a la gestió de la responsabilitat social. Un punt d’inflexió que pot quedar ben il·lustrat per una referència personal. Cap al 1995, quan vaig començar a escriure sobre responsabilitat social de l’empresa, només em vaig atrevir a posar en una nota a peu de plana un comentari dient que potser seria més plausible parlar de RSO que no pas d’RSE, amb l’argument que moltes de les coses que es plantegen en clau de responsabilitat social sembla raonable i recomanable que s’apliquin a tota mena d’organitzacions, i no tan sols a les empreses. Si només ho vaig dir en una nota a peu de plana fou perquè a mi mateix em semblava un plantejament tan atípic, especulatiu i somniatruites, que vaig creure que era millor que quedés insinuat amb la màxima discreció. En canvi, deu anys després, en l’estudi que vàrem fer sobre com es percebien els diversos actors de l’RSE a Espanya, una de les conclusions més evidents era que cada cop més es demanaria a les ONGs que s’apliquessin els mateixos criteris que, en nom de la responsabilitat social, exigien a les...
Llegir més »

Darrerament, són una constant els comentaris que conclouen que falta lideratge (al país, a les empreses, a les escoles, arreu…). Però sempre m’ha sorprès l’acord que l’afirmació genera, quan molts dels que hi coincideixen ignoren totalment si els seus interlocutors comparteixen la mateixa visió sobre el lideratge. Com poden saber, doncs, si troben a faltar el mateix?

Pensava això fa pocs dies, en la darrera sessió acadèmica de la Càtedra de LideratgeS i Governança Democràtica, en la que Ignacio Martín ens va fer una excel·lent presentació d’alguns aspectes nuclears dels plantejaments de Ronald Heifetz sobre el lideratge. El pensament de Heifetz mereix atenció, discussió i debat, perquè té aspectes molt controvertits. Però, en qualsevol cas, el que no hi ha dubte és que les seves aportacions són rellevants per a poder contestar la pregunta que encapçala aquestes ratlles.

Visualitza la imatge a mida completaIgnacio Martín va cloure la seva intervenció regalant-nos una frase de H. L. Menken, imprescindible per als temps que corren: "per a tot problema difícil hi ha sempre una solució senzilla, ràpida i equivocada". Especialment pertinent per a acompanyar la tesi recollida en el títol d’un dels llibres que ha convertit Heifetz en un referent: lideratge sense respostes fàcils. Perquè sovint quan diem que falta lideratge el que estem demanant és que algú doni alguna resposta, que ens doni una explicació amb sentit i que ens tregui de l’atzucac on ens trobem. Com si el que enyoréssim és alguna personalitat...
Llegir més »

Si hi ha un costum clàssic quan els diaris fan constar que han nomenat alguna persona per a un càrrec directiu en una empresa, és el de fer constar en quina universitat o escola de negocis han estudiat. Alguns departaments de premsa estan encantats amb aquest costum, perquè així poden sumar "impactes" comunicatius. Ara bé: aquestes darreres setmanes també hem vist molts directius ser notícia en els mitjans de comunicació, en molts casos degut al dubtós honor d’haver contribuït activament a l’enfonsament de l’empresa en la qual treballaven (i per haver cobrat substancioses quantitats per aconseguir-ho, tot sigui dit). Curiosament, però, en aquests casos mai no hem sabut on s’havien format, com si fossin veritables apàtrides intel·lectuals.

Però no pensem només en els alts directius: quan hi ha crisis com aquesta, també és un clàssic la foto dels professionals acomiadats que deixen la seva feina carretejant una caixa de cartró. I què hi porten, en aquesta caixa? No ho sabem, però podem especular que potser una de les coses que probablement hi porten és el seu títol d’MBA. Aquesta especulació no és una bajanada: un destí prioritari dels MBA ha estat la banca d’inversió. Per a més d’una escola de negocis de primer nivell, empreses com les que han fet fallida han estat un destí preferent en els darrers anys. No ens ha d’estranyar, atès que oferien sucosos ingressos als qui passaven formar-ne part, i de passada, això feia que les escoles de negocis pugessin en els rànkings corresponents, atès que una de les coses que més es valora per millorar en la classificació en aquests rànkings és l’increment salarial que obtenen els MBA després d’haver-lo cursat, comparat amb el que guanyaven abans de fer-lo. Arriba un moment que potser no ens hauria de sorprendre tant que, quan esdevenen màsters de l’univers, s’embutxaquin unes remuneracions...
Llegir més »

  | Copyright 2008 by Josep M. Lozano Web design by Magik@ment